Hi ha dies que no haurien d'existir i hi ha articles que no s'haurien d'escriure. Que no hi hauria d'haver el motiu per haver-ho de fer, vull dir. Avui és un d'aquells dies.
Abans d'ahir vaig saber, per xarxes socials, de la mort d'una ex-companya de treball i una gran amiga, la Laura Nadal Cantó. Vaig treballar amb ella a Biocentury -avui en dia Bicentury- durant 10 anys i vam teixir una amistat i una complicitat que encara perdurava, 15 anys després d'haver deixat aquella empresa. Va ser una gran professional que va contribuir als anys daurats del creixement de Biocentury, al costat d'en Pere Costa Casellas.
La Laura va morir el dia 7 d'agost, i tot just abans d'ahir me'n vaig assabentar per una altra ex-companya de feina de Biocentury. Només tenia 49 anys i estava plena de vida. No s'ho mereixia. Ningú no es mereix morir tan jove, però la Laura, menys que ningú. L'estadística, sempre infal·lible, estableix que si plegues de viure en edats com aquesta, on morir no toca per cicle de vida, només es pot deure, per aquest ordre, a càncer, accident de trànsit o suïcidi. En el cas de la Laura, com tants d'altres, va ser la primera.
Se'n va anar de pressa, tan de pressa, i amb tanta discreció, que molts dels que la coneixíem i estimàvem no ho hem sabut fins ara. Si algú que la conegués llegeix aquesta entrada al blog, agrairé tingui l'amabilitat de fer-ho saber a qui cregui que ho hauria de saber. A mi em va saber molt greu no haver-me pogut acomiadar com cal, i això m'ha generat un neguit que només puc apaivagar parcialment escrivint-li aquest article.
Jo havia parlar amb ella el 9 de juliol, per telèfon. Vam estar molta estona parlant i em va explicar la seva malaltia, la seva operació de tumor cerebral i el seu procés de recuperació a l'Institut Guttmann de Barcelona. Malgrat la patacada, la Laura era una persona vital i optimista de mena. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb la capacitat i la voluntat d'integrar, d'aglutinar, d'organitzar, d'ajudar.
Malgrat la feblesa que li vaig sentir a la veu, em va dir que segur que se'n sortiria. Que passava el post-operatori i la recuperació a casa dels pares, uns àngels de la guarda, que la cuidaven i la portaven cada dia a l'Institut Guttmann al matí i a l'Hospital Clínic a la tarda. Vam quedar que faríem un cafè quan estigués del tot recuperada. Les darreres paraules que em va escriure van ser "Gràcies Burgell! Tot anirà be i aviat estarem fent un cafè ❁".
Culta, políglota, vital, sempre tenia una visió positiva i profunda de totes les coses. Gran amiga de les seves amigues i dels seus amics i de la seva família, a la que estimava amb passió, i molt especialment al seu fill Jordi, pel que sentia una passió infinita.
Optimista fins i tot en les pitjors de les circumstàncies -i a la Laura li'n va tocar viure algunes de molt dures- em va felicitar l'entrada del 2021 amb paraules meravelloses, i això ella ho sabia fer millor que ningú.
"No et desitjo que tinguis un any meravellós on tot sigui bo. Aquest és un pensament màgic, infantil, utòpic i limitant. Et desitjo que t'animis a mirar-te, i que t'estimis com ets. (.....) Et desitjo que aconsegueixis ser feliç, sigui quina sigui la realitat que et toqui viure. La vida és allò que passa quan tu rius...Molta salut! Bon Any 2021!".
Que el teu esperit continui sempre viu en els teus. El teu somriure perdurarà eternament en els que t'hem conegut i t'hem estimat. Bon camí, Laura.
La Laura Nadal Cantó va estar una alumna del executive mba a unir, programa que jo dirigeixo. Poques persones hi ha que m hagin arribat tant al cor com ella, una persona meravellosa, agraida com molt poques, sempre procurant contribuir en positiu, sempre amb detalls bonics. Gracies per aquest bloc perque jo tambe m he assebentat tard de la seva mort i en sento en deute amb ella... prego amb la confiança que en Deu no existeix el temps i a la Laura li ha d arribar la meva estimació.
ResponElimina