Afganistan, el fracàs d'Occident

La desfeta en menys de dues setmanes del govern afganès imposat per una coalicció internacional liderada pels Estats Units després de l'anunci de la retirada de les tropes nord-americanes, no és cap novetat. De fet no crec que hagi sorprès ni al més ingenu dels ciutadans. Era la crònica d'una mort anunciada. 

Com en els contes d'Astèrix i Obèlix i la primera làmina on s'explica gràficament on s'ubiquen els protagonistes, els habitants del llogaret gal que resisteixen ara i sempre les envestides dels romans, malgrat estar envoltats pels campaments fortificats de Babàrium, Aquàrium, Laudànum i Petibònum, l'Afganistan resisteix ara i sempre l'invasor.

Aquest esperit de resistència afganesa es remunta ja al Segle XIX, quan tota aquella regió de l'Àsia formava part de l'Imperi Britànic. El 1841, els britànics van deposar l'emir de l'Afganistan, Mohamad Khan, per a instaurar a l'emirat un governant submís. El fill de Khan va encapçalar una rebelió i al final els britànics no van tenir més remei que acceptar el retorn de l'antic emir. 

De fet, la primera guerra afganesa va causar un gran número de víctimes a l'exercit Anglo-Indi i va suposar una de les més grans derrotes de l'exercit colonial britànic al Segle XIX (el 44 Regiment d'Infanteria va ser completament aniquilat). Hi van haver dues altres guerres entre britànics i afganesos, al 1878 i al 1919, però la conclusió final és que el poble afganès mai ha estat sotmès.

Els russos van entrar militarment a l'Afganistan el 1978 per a donar suport a les forces armades de la República Democràtica de l'Afganistan, que aleshores estava enfrontada en una veritable guerra civil contre el mujahidins, que van ser llargament finançats i armats pel govern dels Estats Units, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit (curiosa aliança). 

Onze anys després, l'exercit rus no va tenir altra opció que retirar-se del país (1989), tot i que els enfrontaments interns entre faccions van continuar fins al 1992. L'aleshores Unió Soviètica va arribar a tenir 118.000 soldats desplegats a l'Afganistan, dels quals, oficialment en van morir (o desaparèixer, que ve a ser el mateix), uns 15.500. La invasió de l'Afganistan per part de la Unió Soviètica va ser coneguda com "el Vietnam dels soviètics" en clara al·lusió a la desfeta dels Estats Units al Vietnam (que entre 1964 i 1975, data de la retirada final, va perdre més de 58.000 vides, 46.500 militars i 11.500 civils).

I finalment, arribem a la situació que acaba de concloure aquests dies, ahir, de fet, amb la cobard fugida del govern d'Afganistan i la victòria dels talibans amb la seva entrada a la capital, Kabul. 

Una altra guerra que ha durat 20 anys i que va començar amb la derrota dels talibans -després d'una guerra tribal que va durar uns altres 8 anys- (que mai van ser, però derrotats del tot) i la instauració d'un govern, auspiciat per l'ONU que va acceptar l'entrada de tropes internacionals (OTAN), en una coalicció liderada pels Estats Units per a "restaurar" una veritable democràcia. 

Estats Units i els seus aliats van destinar centenars de milions de dòlars a la formació i entrenament d'un exèrcit professional així com a la creació d'estructures d'estat, i la formació de forces de policia així com molts altre diners en ajudes al desenvolupament.

Tot ha estat en va. Veure avui a l'aeroport de Kabul, les imatges de desesperació dels afganesos que volien sortir del país per por a les represàlies dels talibans és una clara indicació del que amb tota probabilitat tornarà a passar a l'Afganistan, un dels països amb la renda per càpita més baixa del Planeta i en el que la corrupció sistèmica ha permès la dilapidació de fortunes que, adequadament canalitzades, podrien haver canviat per sempre el destí d'aquell país.

Però l'Afganistan és un territori (és difícil parlar de país, com a Somàlia) dominat per senyors tribals i de la guerra que utilitzen la religió i les tradicions en benefici propi i que s'alien i es desalien amb uns i altres amb la mateixa rapidesa amb la que nosaltres ens canviem de sabates o de camisa. 

És una altra mostra d'estat fallit com poden ser el Iemen, Albània, Somàlia, Nigèria, Sudan del Sud, Líbia i alguns altres. A la natural incapacitat dels propis afganesos per a arribar a acords sòlids que assegurin la pau i el progrés, s'hi ha d'afegir la xarxa de corrupció internacional, tolerada per l'OTAN i el govern dels Estats Units, que va permetre arribar a la situació que ha culminat amb la desbandada del govern titella, carregats de maletes amb dòlars.

Occident és còmplice de la situació actual (que només pagaran els ciutadans, i en particular, les ciutadanes afganeses, altra vegada condemnades a portar burka, recloses a casa, sense possibilitat d'estudiar i sotmeses a una situació de semi-esclavatge) perquè ho ha permès, directament o indirecta. 

Com es financen els talibans? Majoritàriament amb l'opi. Algú es creu que els drons militars nora-americans que poden localitzar una agulla al terre des d'una alçada de milers de metres no podien localitzar i destruir aquests camps? Algú es creu que el govern nord-americà no coneixia la corrupció que presidia la gestió dels fons a la cooperació internacional els darrers 20 anys? Per què es retiren els soldats nord-americans i ho anuncien a bombo i platerets amb llum i taquígrafs mentre els talibans es freguen les mans i preparen la reconquesta?

Segur que hi ha una muntanya de respostes com a informació classificada, però tot i així, aquesta no és només una derrota del govern afganès legítim, és una derrota d'Occident, i una derrota de la dignitat.