Hi va haver un temps en el que en aquest país en particular i al món civilitat en general, hom es podia riure de tot. En el cas d'Espanya a les acaballes d'un franquisme moribund i als principis de l'adveniment de la democràcia del 76 del segle passat, es podia fer sàtira de gairebé tot. Bé, per ser més precisos, no va ser ben bé així perquè no es podia fer broma de ni l'exèrcit, ni de la guàrdia civil, ni de l'església ni de la monarquia.
Però van anar passant els anys i a al cap de poc temps ja només quedava una figura intocable, la del rei. Van ser els anys de glòria de les revistes satíriques com El Papus (1973-1986), Hermano Lobo (1972-1976), Barrabás (1972-1977) o El Jueves, fundada el 1977 i l'única que encara sobreviu, malgrat haver fet sàtira molt corrosiva de la família real (que li ha portat molts maldecaps, però, amb segrestaments de revista inclosos). Durant uns anys es podia fer broma mordaç de tot, però aquí, com en molts altres àmbits de la societat actual (el fenòmen òbviament no és exclussiu d'Espanya) hem entrat de ple en una involució que ens ha fet retrocedir molts anys.
Avui, entre els humoristes, periodistes, artistes i d'altres col·lectius del món de la cultura, impera un curiós fenomen d'autocensura -més o menys visible, però cada vegada més present- perquè la llibertat d'expressió està francament amenaçada. Aquest és un fet incontestable. Només ens hem de remuntar al que va passar a Dinamarca el 2005 i a França el 2006 arran de la publicació de caricatures de Mahoma per part del diari conservador danès Jyllands-Posten i la revista satírica Charlie-Hebdo. En aquest darrer cas, tots ho recordem tristament, la revista va patir un atemptat terrorista el gener de 2015 que va ocasionar la mort de 12 persones.
En nom de la protecció d'idees religioses, polítiques o de determinats col·lectius d'identificació sexual minoritària, ens estem acostumant a que l'humor s'envolcalla d'una pàtina d'autocensura que, òbviament, ens fa menys lliures i menys independents.
Avui tenim a Espanya exiliats del món de la cultura per evitar condemnes de presó, és el cas dels rapers Valtònyc o del més recent Pablo Hasel, tots dos a Bèlgica. Home, jo he llegit algunes de les lletres de cançons que els han portat la condemna a presó. En la meva modesta opinió es tracta de dos provocadors de barri baix que mai no faran res de bo en el món de la cultura, i les seves cançons són, en general un bodrio difícil d'aguantar, però d'això a condemnar-los a penes de presó per enaltiment del terrorisme em sembla que hi ha un abisme.
Com gairebé succeiex sempre, aquesta involució ha vingut provocada i fomentada pels extrems, sia l'extrema dreta sia l'extrema esquerra.
Els primers, esperonats pel corrent de l'escola de pensament ultraconservadora de Steve Bannon que des de fa uns anys està sacsejant Europa amb l'efervescència de populismes d'ultradreta de molt baixa estopa: Orban, Salvini, Kaczynski, Lepen, Abascal, Díaz-Ayuso,.. (recordem la cèlebre campanya de la Isabel Díaz-Ayuso a les darreres eleccions autonòmiques de la Comunidad de Madrid i la profunditat del seu missatge: "Ayuso, libertad"). Segons aquest corrent de pensament, la culpa de tot la tenen les esquerres, els immigrants i els separatistes catalans (els dolents que volen trencar la mare pàtria) i cal interposar querelles a qualsevol que aixequi la mà per a protestar contra ells o només que se sentin ofesos pel que fan els que no pensen com ells.
Els segons, envalentits per gir cada vegada més radical dels populismes d'esquerres, que han guanyat vots a les darreres eleccions en detriment de l'esquerra convencional (a França per exemple el Partit Socialista, tot un referent durant dècades, ha acabat desapareixent). Són molts els d'aquests col·lectius que pensen que estan en posessió de la llum i la veritat i que tenen molts drets i pocs deures. I així, passem -per exemple- de defensar els drets del col·lectiu LGTBI (absolutament comprensible, respectable i necessari del tot) a fer-ne apologia i propaganda política, també de molt baixa estopa. Tot de cop si no ets obertament defensor aferrissat i apologeta d'aquest col·lectiu, és fàcil que algú t'acabi titllant de feixista o de nazi.
Tot això vé a colació per una notícia que ha transcendit aquesta setmana, en la que la regidora de feminismes de l'Ajuntament de Navarcles -em perdonaran, però des del respecte, aquesta regidoria ja té pebrots-, Ylènia Morros (CUP), va interrompre el dissabte passat a la nit un monòleg de l'humorista Albert Boira per considerar que l'espectacle incloïa bromes sexuals "no pertinents" (literal) que podien ofendre el col·lectiu LGTBI.
Com hagués dit el gran humorista i ninotaire argentí Quino, "esto es el acabose".
Els extremistes radicals empoderats (no se sap ben be per qui) es creuen en dret a tot invocant la seva llibertat i la defensa -suposada- de col·lectius minoritaris. Òbviament no em canso de repetir i escriure en aquest modest blog que el món va cada dia més malament perquè els Sapiens Sapiens ens hem begut l'enteniment. El que va fer aquesta regidora, una descerebrada -presumptament, no sigués que em caigui una querella- és d'una prepotència i falta de sentit comú que clama el cel. El públic assistent a l'espectacle, com no podia ser d'altra manera, va increpar la regidora i va xiular la seva intervenció. No entraré en el fons de la qüestió perquè em sembla tan absurd que no paga la pena. El que va succeir deixa en evidència la persona que va provocar un espectable absolutament lamentable.
El més trist però és que aquesta senyora, tot i ser periodista, no tenia ni idea de qui era l'Albert Boira, mestre de cerimònies del primer "Comedy Club" LGTBI+ d'Espanya.
Però és clar, ja se sap, per a fer qualsevol feina cal passar un munt de filtres, entrevistes, ensenyar molts títols, parlar idiomes i demostrar experiència en el treball que es desenvoluparà. En política, no cal res d'això. Només tenir la sort que et votin i a viure, que són quatre dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada