Adéu estimats peatges!!

Hi ha moments a la història dels pobles i de les persones que esdevenen fites d'aquelles que es recorden la resta de la vida. 

Tothom que tingués l'edat suficient recorda què feia quan van caure les Torres Bessones de New York i quin dia era (jo en particular era al restaurant Xivarri de Palamós amb la família menjant-me un arròs a la cassola amb espardenyes que en Pitu cuinava com els àngels), o quan el Barça d'en Guardiola i companyia va guanyar la primera Champions, el 20 de maig de 1992, a poques setmanes de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, o quan es va morir el dictador el 20 de novembre de 1975 (aquella nit, la del 19 de novembre, Televisión Española va emetre la pel·lícula "Objetivo Birmania", Raoul Walsh, 1945, contraprogramant la que estava prevista i que es titulava "Satán nunca duerme", no fóra cas que algú hi pogués fer segones lectures)...

Molts recordarem per sempre més la data de 31 d'agost de 2021, i la fita històrica d'aquesta tarda: el dia de l'aixecament de peatges de moltes de les autopistes que creuen Catalunya, en particular l'AP-7 en el seu tram de La Jonquera a Cambrils. Jo mateix, fent un exercici de memòria, puc afirmar que porto 37 anys pagant regularment els peatges de l'AP-7, primer per anar de Palamós a Cerdanyola del Vallès (Vidreres-Cerdanyola), a l'època universitària (1984-1989), dues vegades cada setmana, cada dilluns i cada divendres, posteriorment, Vidreres-Barcelona durant els molts anys que vaig treballar a Barcelona i anava cada cap de setmana a Palamós, amb una interrupció de 2 anys de l'època en què vaig viure a Chicago ( 1989 / 1992-1995), i els darrers setze anys (2005-2021) anant de Girona o Sant Joan les Fonts a Valls cada setmana.

Només aquests darrers anys, el cost dels peatges que he hagut de suportar no ha baixat dels 1.500 € l'any (a raó d'uns 150 € al més de promig durant 11 mesos). Greuges comparatius? I ara! No si ens comparem amb Euskadi, Navarra o l'Aragó, on també han hagut de suportar (i a Euskadi i Navarra continuaran suportant durant encara molts anys) la llosa dels peatges (i en aquests dos territoris, a més a més de cornuts, paguen el beure, ja que les autopistes, en particular l'A-68 estan farcides de radars cada pocs kilòmetres, amb la qual cosa, la via ràpida i d'alta capacitat que ha de ser una autopista de peatge esdevé un híbrid que s'acaba utilitzant per falta d'alternatives).

I d'aquí la meva queixa més amargant: la manca d'alternatives. Mai hi ha hagut una Nacional II a Catalunya que constituís una veritable alternativa (a diferència de les autovies gratuïtes que hi ha a la resta d'Espanya, en particular al cap i casal de la concepció radial de la raó de ser d'Espanya). Pels Catalans, acostumats a acotar el cap, l'alternativa durant aquest anys ha estat o pagar o pagar. Així de senzill, així de real. Circular per la R-5 de Guadalajara a Torrelodones, per a posar un exemple d'una autopista de peatge que he fet servir moltíssim (avui en fallida i rescatada per l'Estat -però això és una altra història-) era una elecció davant una Nacional II que era una alternativa gratuïta d'altíssima capacitat. A Catalunya la Nacional II o l'A-2 han estat (i són encara) una broma de molt mal gust.

Sóc conscient que aquesta gratuïtat que jo mateix estrenaré demà al matí amb la joia del que va per primera vegada al cinema o té l'edat legal per entrar a una discoteca durarà molt poc temps. El que triguin les dues administracions que regeixen els nostres destins a posar-se d'acord amb el nou model de finançament del manteniment de les vies d'alta capacitat. 

No hi haurà alternativa, en pirmer lloc perquè cal complir amb les normatives que emanen de la Unió Europea, que estableix polítiques de restricció del trànsit privat i de foment del transport públic en el marc d'un objectiu que persegueix la contaminació generada per l'escapament dels vehicles i que estableix el pagament per ús (és a dir, qui utilitza les vies d'alta capacitat i per tant qui més contamina, ha de pagar més) i també perquè no té sentit que el manteniment de les autopistes es pagui amb càrrec a l'erari públic (no té sentit ètic ni equitatiu que algú que no té cotxe acabi contribuint via pressupostos generals de l'Estat o la Generalitat), i finalment perquè aquest és el model que s'està imposant a bona part d'Europa.

Gaudim doncs, els que necessitem el cotxe i les autopistes per motius professionals, d'aquests -màxim- dos anys de gràcia dels que podrem disfrutar, que a partir del 2024 a molt tardar, tindrem una forma de pagament per ús implementada. 

El meu únic suggeriment al legislador, que tot ho sap sobre nosaltres, és que es tingui en consideració el fet que alguns de nosaltres hem fet una contribució tan brutal als beneficis d'Abertis, que ens haurien de concedir com a mínim la medalla al mèrit o la creu de Sant Jordi.