La notícia de la mort d'en Pau Donés, no per no esperada, m'ha trasbalsat, ens ha trasbalsat a molts penso, d'allò més. Fins l'extrem que aquesta passada matinada amb vaig despertar enmig d'un malson on ell hi apareixia. Visionar el vídeo de la seva darrera cançó, enregistrat fa molt pocs dies, a finals de maig, en el que se'l veu físicament molt demacrat però alhora ple d'energia, cantant i ballant amb la seva filla Sara, en té una gran part de culpa. Avui he arribat a casa molt cansat i no tenia intenció d'escriure, però al capdevall no me n'he pogut estar. Un fet com aquest bé es mereix un esforç suplementari.
Tinc, repeteixo, més d'una raó per aquest mal cos que m'ha quedat. D'entrada en Pau era una persona que no tenia edat per a morir. Com no la tenia la Tati Sisquella, en Carles Capdevila o la Carme Chacón, per a mencionar només tres de les persones sobre les que he escrit obituaris en aquest blog, persones que respectava i admirava profundament, com en Pau, i que el càncer o una malatia cardíaca congènita se'ls va endur abans d'hora, molt prematurament. A en Pau li ha passat el mateix.
Com en Carles Capdevila, també va anunciar una recuperació de la malaltia, però després, ai las, va venir la recaiguda. I els càncers colonorectals, com els de mama, els de fetge o els de pàncrees, són encara maleïts i assessins. Les recaigudes no s'expliquen en primera persona. Així li va succeir a en Capdevila, o al meu pare, o a en Pau.
Un dels altres motius d'aquesta tristor immensa és la complicitat generacional. En Pau ens deixa amb 53 anys. Com jo. Com nosaltres. Com molts dels lectors del meu blog. Era del 1966, any de collita extraordinària (de vins i de persones), de la que encara es conserven ampolles de vi amb varietals ull de llebre, garnatxa tinta, garnatxa negra o cabernet sauvignon amb preus no aptes per a totes les butxaques (Excelso, Vega Sicília, Roda, Imperial, Marqués de Riscal, Campo Viejo...). En Pau era dels nostres. A més a més i per a acabar de reblar el clau, va estudiar batxillerat a Sant Feliu de Guíxols. En Jordi Sistachs, mestre, referent i amic, va ser professor nostre i professor seu. Això allunya en Pau del personatge d'èxit i el fa planer, el situa a la nostra alçada.
El tercer motiu és la rebelia, associada segurament al fet generacional. Va ser un home íntegre que no respetava més regles que les de la sinceritat, de dir les coses pel seu nom, en tot moment, en qualsevol circumstància. Tot i ser un home molt discret, va parlar de la seva vida i de la seva malatia sense embuts, en directe, en primera persona, explicant-ho urbi et orbe, sense buscar la compassió de ningú, només la complicitat, amb l'optimisme dels lluitadors que saben que no tener res a perdre.
I el quart és l'adversitat i l'afany de superació. En Pau va trobar molts entrebancs a la vida, començant pel suïcidi de la seva mare quan ell era adolescent, motiu pel qual es va haver de fer càrrec dels seus tres germans. Era un lliutador i era un optimista nat.
Va voler dedicar els darrers anys de la seva vida a recuperar el temps perdut amb la seva filla Sara, i a fe que ho va aconseguir. A qualsevol persona per a qui en Pau Donés tingui algún significat de recorregut personal (és el meu cas), ha de visionar el seu darrer vídeo "Eso que tu me das", el seu testament vital, dedicat a la seva filla, i que posa la pell de gallina.
En Pau Donés ens ha donat una lliçó de vida molt difícil de superar. De ben segur que al Cel en el que vagi a parar hi hauran molts petons de "La Flaca" esperant-lo. Que així sigui.
Molt maco i molt sentit. Una gran persona en Pau Dones.Jo també comparteixo moltes coses amb ell: edat (1965 finals...),Institut de Sant feliu, professor Sistach, i tractes amb el putu càncer. Molta pena sí.
ResponElimina