Era d'esperar que aquest estiu esclatés algún gran conflicte laboral associat a la creixent precarització de les condicions laborals dels treballadors que treballen per compte d'altri, vulgarment coneguts com a "assalariats".
El conflicte i vaga dels treballadors d'Eulen, concessionària d'AENA a l'Aeroport del Prat en les tasques d'execució dels controls de seguretat previs a l'accés a les instal·lacions de la Terminal, posa de manifest quelcom que és -malhauradament- pràctica més que habitual des que va començar una crisi econòmica que, no tan sols no s'ha acabat, sino que ha degenerat en crisi moral, o crisi de valors.
De res em serveix les excuses dels polítics que des d'una banda i des de l'altra aprofiten per fer anar el ventilador. Segurament que El Prat és l'únic aeroport afectat per la vaga, però també segurament això no té res a veure amb el Procés. Es tracta d'un conflicte laboral, ni més ni menys.
Des que la crisi es va manifestar amb tota la seva virulència a partir de l'any 2007, el col·lectiu clarament més perjudicat ha estat el dels treballadors. Amb l'excusa de la manca de competitivitat relativa, els salaris i -per extensió- el poder adquisitiu de la classe treballadora ha mermat en general de forma significativa, i en alguns casos, molt significativa. Mentre la crisi estava tan fortament instalada, ningú no gosava cridar gaire ni reivindicar res més que un salari a final de mes, per minço que fos.
És innegable que els indicadors confirmen que la recuperació econòmica fa temps que s'ha iniciat i les observacions empíriques ho confirmen: rondes de Barcelona col·lapsades, a la T1 l'altre dia vaig haver d'anar a aparcar al terrat, restaurants plens a vessar, i com més cars, més difícil trobar una reserva, venda de pisos nous, etc., etc. Però també ho és que la sortida de la crisi, a diferència d'altres que s'han viscut els darrers 50 anys, s'està fent de forma totalment diferent que les anteriors: el poder adquisitiu de la classe mitja i baixa no s'ha recuperat en la mateixa proporció que els beneficis empresarials...ni de bon tros.
De fet, i només per posar un exemple ben il·lustratiu, IDESCAT publicava fa poc una estadística que afirmava que l'any 2016 el 34% de les famílies catalanes no van tenir la capacitat de pagar-se ni una setmana de vacances fora de casa. Abans la pobresa solia estar associada a la manca de treball. Ara ha canviat el paradigma: hi ha un significatiu percentatge de treballadors que són pobres tot i rebent una nòmina a final de més. És el "low cost" aplicat als salaris, la cronoficació de la pobresa malgrat tenir el privilegi de gaudir d'un lloc de treball.
El model econòmic que han fomentat -i continua fomentant- la dreta està associada precisament a aquest "low cost": mentre uns augmenten de forma exponencial els beneficis, la gran majoria s'empobreix cada vegada més malgrat treballar (amb salaris de misèria moltes vegades).
La trampa de la competitivitat basada en salaris baixos està molt i molt ben estudiada i documentada per economistas de prestigi com ara Paul Krugman, Jordi Angusto o Sala i Martín, només per posar tres exemples ben coneguts. Aquest és un model que no fa altre que perpetuar la precarietat. Les cascades de subcontractacions, prohibides sobre el paper, no fan altra cosa que reportar grans beneficis a les grans empreses a costa de fragmentar feines i drets dels treballadors. L'exemple d'Eulen com a contractista d'AENA a l'Aeroport del Prat n'és una clara mostra, tot i que només és la punta de l'iceberg.
Les situacions d'abús han portat al problema (greu) que es viu avui a El Prat i continuaràn i segurament s'incrementaràn a curt termini. De moment, els conductors d'ambulàncies de Girona acaben d'anunciar una altra vaga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada