divendres, 25 d’agost de 2017

Precarietat laboral

Més anuncis de vagues. A la dels conductors d'ambulàncies a Girona i Maresme se li ha afegit la dels informadors de museus a Barcelona (fet insòlit que molts museus de la ciutat hagin hagut de tancar portes alguns dies per primera vegada a la seva història), i ara la possible amenaça de vaga (d'avui mateix) dels controladors de seguretat de l'aeroport de Madrid (ciutat) on vés per on, una altra gran empresa "multiproducte/multiservei" que tan et fa la neteja d'una escala de comunitat de veïns com la seguretat d'una urbanització privada o d'un camp de futbol, resulta ser "Prosegur".

Ai las! Em costa d'entendre, tal vegada perquè em faig gran, que aquesta cadena de subcontractacions desaforades en molts àmbits d'activitat: en la vigilància i seguretat, en la construcció, en les contractes de serveis públics, en l'hoteleria i restauració, en les activitats industrials no bàsiques, puguin redundar en favor del creixement econòmic global. Només una minoria molt minoritària en surt beneficiada. Però així no creix el PIB, creix la precarització i la progressiva desaparició de la classe mitja, la que va convertir Europa Occidental en el mirall de la resta del món durant la segona part del Segle XX, després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial.

El model actual és ben clar. Es tracta de fragmentar, de diluir, de complicar la cadena de valor afegitI  tan com sigui possible per tal que els col·lectius de treballadors siguin el més reduït i febles possibles i que l'amenaça d'acomiadaments a tots aquells que no acceptin el pensament únic de l'empresa mantingui els més "rebels" a ratlla. La por a perdre el lloc de treball ha contribuït notablement a aquesta situació durant els darrers deu anys...

És evident que aquesta fragmentació de drets dels treballadors -perquè aquesta és, en definitiva, la conclusió- només afavoreix les grans empreses, que veuen augmentar els seus beneficis a costa, no d'augmentar la productivitat, que seria totalment legítim i el que de fet tocaria, sino a base de reduir els seus costos laborals. Com? Senzill, fent contractes a sou fix que sobre el paper semblen decents, però que a la pràctica, comporten horaris extesos de vegades de més de dotze hores i pels quals no es liquida ni una sola hora extra (entre d'altres perquè la legislació laboral vigent no permet a la pràctica fer hores extra).

I així ens trobem treballadors d'Eulen que treballen 14 i 16 hores al dia per un salari de 1.200 Euros bruts. Què surt això a l'hora? Doncs en aquest cas contret, per 14 hores de treball 5 dies a la setmana, a 5 euros l'hora. És evident que amb aquest salari no es pot pagar una hipoteca, ni un lloguer, ni mantenir una família.

I aquest és el drama, que reprenc d'una entrada anterior del blog. El model està cronificant la pobresa. Fa uns anys -pocs- era pobre aquell qui no treballava (fonamentalment perquè no volia treballar). Avui hi ha molts pobres que treballen. Treballadors que amb el que cobren no arriben a final de mes.

Amb aquesta situació el drama està servit. Per això hi torna a haver contestació social. Mentre els polítics de la Unió Europea viatgen en avió en primera classe i les empreses augmenten any rera any els seus beneficis, una gran majoria de la població veu reduïts els seus drets i la seva capacitat de viure amb dignitat. 

El model de repartiment actual no té res a veure amb el que va implantar la socialdemocràcia europea fa 60, 70 anys. Hi ha un risc real que la inestabilitat laboral acabi en més vagues i més conflictes. N'hi ha que, com que no tenen gaire res més a perdre, han començat a dir prou. I en bona part els entenc.



1 comentari:

  1. If you want your ex-girlfriend or ex-boyfriend to come crawling back to you on their knees (even if they're dating somebody else now) you must watch this video
    right away...

    (VIDEO) Why your ex will NEVER come back...

    ResponElimina