He de reconèixer que veure la portada de "El Periódico" el dia vint-i-tres d'agost, la foto de pàgina sencera amb les víctimes de l'atentat terrorista del dia abans a tamany gegantí em va provocar esgarrifances i repulsió, per aquest ordre. Aquesta mateixa foto va ser distribuïda, entenc que per agències de premsa i alguns diaris internacionals, sobre tot edicions digitals, també la van reproduir.
El tractament informatiu de la tragèdia per part d'alguns mitjans, aquest diari i "El País" per exemple, em sembla, si més no, poc encertat des d'una perspectiva exclussivament periodística. El periodisme ha de difondre, contrastar, exposar diferents punts de vista, analitzar, matitzar, però sempre des d'una òptica presidida per l'ètica i amb l'objectiu d'informar, idealment amb la màxima objectivitat possible ....(malgrat que ja sabem que això és gairebé impossible perquè en totes les capçaleres la línea editorial ve -poc o molt- inspirada pel grup empresarial que hi ha al darrere).
No és periodisme el tractament sensacionalista i maximalista d'una notícia, sobre tot si aquest no aporta cap valor afegit a la mateixa. Un altre exemple d'això que escric el tenim en moltes de les cròniques televisives de les cadenes que no fan periodisme sinó soroll buit de contingut, segurament tothom sap a quines cadenes faig referència. García Farreras de "La Sexta" ens va fer el favor de la seva vida interrompent les vacances i corrent cap a Barcelona per fer una primera crònica sobrera, extemporània, sensacionalista, exagerada i sense cap valor informatiu. Semblava que només havia interromput les vacances perquè tothom sabés que ell hi era (l'heroi de la informació, l'home que renuncia fins i tot a la seva vida personal i privada per estar sempre al servei de la notícia...).
Una mica -amb tots els matisos que es vulgui- en el mateix estil que Jordi Basté a RAC1 (sembla que si passa algún fet important i ell no hi és, s'acabi el món), que també ha d'acabar les vacances abans d'hora per posar-se al capdavant de la informació, donant una impressió d'imprescindibilitat que fa a la cadena més mal que bé (malgrat que les dades d'audiència l'avalin plenament no em sembla la millor política. Ningú no és imprescindible, ni tan sols en Jordi Basté).
No és periodisme plantar-se amb un micròfon i una càmera a Les Rambles i entrevistar a l'amiga de la cosina segona de la senyoreta cubana desapareguda i preguntar per les més inversemblants -i altra vegada extemporànies- futilitats, només per poder dir que s'està fent periodisme, que s'està informant, quan en realitat no només no s'aporta cap informació de valor sinó que es fa periodisme rosa, vulgar, sobrer i es furga en el dany de les pobres víctimes.
I finalment no és periodisme donar publicitat i fer-se ressó dels canalles sense ànima que via "Twitter" o "Facebook" aprofiten la immediatesa i la -gairebé sempre- impunitat, per proferir les més grans obscenitats i/o baixeses, sia contra els catalans, l'islam, els musulmans, l'estat espanyol, el procés, o qualsevol altre col·lectiu. Espectacles lamentables com per exemple l'intercanvi de "Twits" d'Enric Hernández, director de "El Periódico de Catalunya " i el professor Sala i Martin, s'haurien d'evitar, en benefici de la creença que els éssers humans poguem gaudir -encara uns anys més- de la capacitat de seguir-nos considerant com a tals.
Un vell periodista de "El Periódico de Catalunya" precisament, l'Arturo San Agustín, deia ja fa molt temps -arran de la primera Guerra del Golf-, que moltes vegades els humans no som altra cosa que "monos vestits", literalment.
Doncs això, em quedo amb aquesta afirmació, que encara avui, com s'està malhauradament demostrant dia a dia, segueix plenament vigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada