dijous, 31 d’agost de 2017

Futbol, inflació i d'altres bestieses

La noticia més interessant de la jornada d'avui és que finalment es tancarà (a mitjanit si no vaig errat), el mercat europeu de fitxatges futbolístics.

És sense dubte una gran fita perquè els mortals als que això del futbol ens agrada només com a espectable però no tenim allò que el britànic Nick Hornby va publicar l'any 1993 en un assaig amb el nom de "Fever Pitch" -que es podria traduir com a "passió desbordada", pel futbol, s'entén, tot i que el títol no ho digués- hem quedat d'aquest inici de temporada més que saturats.

Sense voler-ho, perquè com acabo d'escriure els afers del futbol només m'interessen col·lateralment i de forma exclussivament antropològica, he quedat fins a la gorra de Neymars, Coutinhos, Dembelés, Di Marias i assimilats. Em sembla increïble -però cert- que es puguin dedicar tantes i tantes pàgines i tantes i tantes hores de ràdio i televisió a especular, criticar, regirar i furgar tan i tan en aquest afer dels fitxatges.

D'entrada, les xifres dels traspassos em semblen d'una immoralitat tan flagrant que tot i que estem en una economia de mercat lliure penso que, pel bé de la supervivència d'aquest esport, algú hi hauria de posar una mica de seny. La inflació desaforada que s'ha vingut generant els darrers anys, que s'ha vist accelerada pel pagament per part del PSG de la clàusula de rescisió de Neymar per import de 222 milions d'Euros, em sembla que pot arribar a enfonsar el propi negoci.

El futbol genera ingressos fonamentalment via drets televisius, merxandatge i venda de tickets, i els clubs més "rics" d'Europa tenen pressupostos que superen en poc entre 450 i 600 milions d'Euros anuals (Madrid, Barça, PSG, Bayern, United, City, Arsenal...). No cal ser un geni de la gestió econòmica o financera -malgrat que els drets de traspàs no s'imputen a un sol exercici sinó que, en ser amortitzables es periodifiquen a varis anys (en funció de la durada del contracte)- per entendre que aquestes espirals inflacionistes porten a la perversió del model. El traspàs d'un sol jugador no pot suposar un import equivalent al 30 o al 40% del pressupost anual d'un club. És imposible d'aguantar a mig termini, encara que els diners vinguin de Qatar.

Perque un dels primers efectes adversos (entre molts d'altes) que això provoca és que un jugador francés de 20 anys que en fa només 2 que és profesional acabi costant al Barça 105 milions d'euros més 40 milions més addicionals de variables. És a dir, un xaval que em prou feina fa quatre dies que s'afaita pot arribar a costar a un club com el Barça...145 milions d'euros!!! Escandalós conceptualment i des d'una perspectiva de gestió esportiva.

I aquí entra la darrera reflexió: el dia que el directiu del Barça Jordi Mestre, Vice-president esportiu, va dir (18 de Juliol de 2017, literalment: "El Neymar no se'n va del Barça, garantit al 200%") la poca credibilitat que tenia per mi aquesta Junta Directiva presidida per Bartomeu i hereva del pressupte delinqüent Sandro Rosell, em va caure del tot, perquè només era qüestió de dies que s'anunciés la marxa definitiva del jugador.

Si els directius del Barça em rendissin comptes a mi, estarien tots acomiadats des de fa molts mesos. No cal ni aclarir que el directiu Jordi Mestre continua exercint les seves funcions com a executiu del Club. I ja se sap que qui dia passa, any empeny...


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada