dijous, 15 de desembre del 2016

El desgavell de les infrastructures espanyoles

Diumenge passat vaig tornar d'un curt pont a Madrid amb la família, i des de la M-30, com que anava una mica curt de temps, en comptes d'anar a buscar l'autovia A2 vaig dedicir finalment passar per la R-2, una de les vuit autopistes de peatge espanyoles en fallida. De fet, no m'estranya que estigui en fallida perquè de les múltiples vegades que he agafat aquesta autopista de peatge (que va des de l'aeroport de Barajas fins a Guadalajara)  els cotxes que m'he arribat a creuar es podrien comptar amb els dits de les mans.

En escriure "amb els dits de les mans" ho faig en sentit literal. Aquest diumenge, ens vam creuar només amb dos cotxes en tot el tram. No m'estranya. L'autopista de peatge discórre en un circuit gairebé paral·lel a l'A-2, que és gratuïta i està en perfecte estat de manteniment. Si hom no té una pressa que ho justifiqui, no té cap sentit lògic ni econòmic afagar la R-2. Ni 10 recuperacions econòmiques podran resoldre aquest problema, no cal ser un geni de les finances per a entendre-ho.

I així van les coses. Llegeixo aquesta setmana a la premsa econòmica que l'estat espanyol té un pollastre considerable sobre la taula amb les autopistes espanyoles de peatge en fallida, entre les quals 3 de les radials de Madrid, la R-2, la R-3 i la R-5, curiosament totes tres amb una infrastructura alternativa sense peatge que existia prèviament a l'adjudicació de la concessió i explotació d'aquestes tres infrastructures.

L'operació de rescat que hi ha sobre la taula, poca broma, podria arribar a suposar un desemborsament per part de l'estat, com a conseqüència de l'anomenada RPA (responsabilitat patrimonial de l'administració), de la no gens despreciable quanitat de 5.500 milions d'euros, gairebé el 25% del pressupost de la Generalitat de tot un any. I no sembla fàcil que l'estat se'n pugui sortir. D'una banda Brussel·les demana a Espanya més retallades i apujades d'IVA, d'altre, l'estat no només no ho fa, sinó que s'ha d'enfrontar a problemes com aquests (un vertader "brownie") que no fan més que denostar una mica més l'escàs prestigi que tenen els gestors d'Espanya en el món en general i a la Unió Europea en particular.

Recordo arran d'això la memorable entrevista que en Jordi Évole li fa ver a Mariano Rajoy no fa tant de temps. En el paroxisme de l'antologia del disbarat, i a la pregunta de Évole sobre quin sentit tenia construir kilòmetres i kilòmetres de vies d'AVE que van buits i que passen per estacions a les que ni puja ni baixa cap passatger, la resposta literal d'aquest gran estadista -consultin emeroteques-va ser: "Bueno, pero las tenemos, no?".

Doncs això mateix: "Las tenemos, no tienen ninguna utilidad social, han costado una fortuna del dinero del contribuyente y fondos de la Unión Europea, y hay que mantenerlas cada año a un coste recurrente extraordinario". 

Aquesta situació, que em recorda també el cas dels pous estratègics de gas del projecte "Castor", davant les costes de Castelló són una veritable forma de corrupció i prevaricació. Negocis del Bernabéu, que no fan més que enriquir als que ja són rics, en forma d'intercanvi de favors.

Hom podria pensar que actualment, després dels "Gürtels, les Púniques, els Eres, i d'altres" aquestes pràctiques s'haurien extinguit. Doncs res més lluny de la realitat. A la densíssima, castellana i castissa vil·la d'Otero de Sanabria, que té el privilegi de tenir una població fixa de 26 habitants, hi acaben de projectar i aprovar (fa quatre dies) una estació d'AVE que costarà més de quatre milions d'euros.

Si algú es pensava que aquest estat té remei,...que s'ho vagi traient del cap.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada