En Tintin i en Milú avui ploren

Vivim en un món cada vegada més convuls. I avui no tenia pas precisament pensat escriure sobre els atemptats d'aquest matí a Brussel·les.

Volia escriure sobre la mort d'en Carles Flavià, i del pre-concurs de creditors d'Unió, o de la miseria moral dels Europeus com a concepte de civilització quan veiem els vergonyosos acords de deportació assolits amb Turquia, o de la incomprensible lleugeresa verbal de Donald Trump, o del 0,7% que Madrit (concepte, no ciutat) vol recentralitzar d'una manera irreverent i incomprensible, o dels tres mesos sense govern a Madrit (concepte), de l'1% de ciutadania a la que li causa gran o molt gran preocupació la possible independència de Catalunya, i del cas Noos, que passarà als anals de la història de la "defraudació fiscal d'Estat" (un terme que podríem equiparar, salvant les distàncies, al de "terrorisme d'Estat"), però ho haurem de deixar per un altre moment, en que no tingui l'ànima tan dolguda.

Jo era a Paris un dia abans dels atemptats del 15 de novembre, i vaig escriure en una entrada del blog que vaig titular "La barbàrie i el terror". Aleshores ja sabia que aquell atemptat no seria sino el començament (o més aviat la continuació) d'una nova forma de terror que té com a únic objectiu instaurar la por, el pànic, entre els ciutadans del carrer.


És inversemblant que cada vegada que escoltem la ràdio o veiem la tele ens parlin d'una successió de desgràcies concatenades que ens deixen sense alè, sense capacitat de sorpresa, ni de reacció. L'assimilació de la vergonya o de l'horror com a fet quotidià.


Ho parlava aquesta mateixa tarda amb un bon amic de Torrelodones. En només un cap de setmana hem viscut l'acord de la vergonya entre Europa (la dels funcionaris aïllats en un barri residencial del que només en surten per a prendre un avió volant en classe preferent o business -fa un parell d'anys els europarlamentaris van votar a propòsit d'aquesta qüestió i van decidir mantener el privilegi de volar en preferent-) i la Turquia de l'autoritarisme neoislamista, l'accident de Freginals, que ha segat la vida de 13 estudiants joveníssimes, i avui, sense solta ni volta ens llevem amb la notícia de 14 morts que n'acaben sent 30 (fa poca estona, segurament el degoteig de víctimes encara pujarà).


Hi ha motius per deixar d'escoltar i veure notícies. Però no n'hi ha prous per llençar la tovallola. Precisament per evitar que els terroristes aconsegueixin els seus objectius, hi ha motius per l'esperança, per la lliuta, per pensar que la majoria dels que creiem en les llibertats no podem deixar de fer la nostra vida, de viatjar, de prendre avions, d'anar en metro, de fer vida normal, en definitiva, per culpa del terror. Avui en Tintin i en Milú ploren, però demà el jove reporter tornarà a la feina. I demà jo aniré a treballar amb més ganes, expressant la meva solidaritat cap a les víctimes dels atentants però en un estat d'esperit serè i positiu, pensant que més tard o més d'hora, la societat civilitzada acabarà amb la barbàrie.