En un món globalitzat i mediatitzat com l'actual, ens passem la vida sentint persones més o menys mediàtiques que ens trobem fins la sopa a teles i ràdios, sigui pel les seves declaracions o per les entrevistes a les que constantment estan exposades.
D'aquestes hem de distingir-ne com a mínim tres tipologies: les de les persones amb nivells culturals més aviat justos (esportistes, tertulians de teleescombreries, princeses del poble, cantants, etc), la dels sudamericans, que formen part d'un altre planeta (el dels "tics"), i la de persones amb nivells culturals elevats però amb dificultats expressives per diversos motius, entre els quals en destaquen dos, la manca d'experiència o la timidesa (no són els únics però sí els més freqüents).
Entre el primer grup, em fascina la fauna dels futbolistes. Una entrevista a un futbolista pot suposar sentir en unes quantes respostes de tres minuts (de vegades en una sola resposta) l'expressió "quiero decir" una dotzena de vegades, o el més clàssic "quiecir".
Entre els segons, m'encanta i em mareja alhora la profusió d'"esteeeeee"'s que podem trobar en qualsevol sudamericà entrevistat, encara més si també pertany al primer col·lectiu. Sentir una entrevista a Lionel Messi (quan se l'arriba a entendre, que no és sempre) o al "Jefesito" (Javier Mascherano), és un monument al deix "esteeeeeee" o "eteeeeeee" (els xinesos tenen un tic similar que fan servir a tort i a dret, que es pronuncia "niger", equivalent a l'"esteeee" mexicà o argentí).
I entre els tercers hi ha dues persones a les que darrerament escolto amb molta atenció (per pura antropologia, no per afinitat) i que quant més escolto més em meravello (insisteixo, antropològicament parlant). Una és el gran Mariano Rajoy, que més que tics expressius eleva la parla a la categoria d'art abstracte, amb algunes frases ja clàssiques que passaran als anals de la lingüistica: "Somos sentimientos y tenemos seres humanos" (14/02/2016) o "Y la europea?" (22/09/2015) o "Lo que no van a hacer nunca las máquinas es fabricar máquinas" (9/03/2016). L'altre és la gran Ada Colau (o Colauessa, com li diuen al Versió Rac 1 d'en Toni Clapés), que no deu estar encara acostumada a canviar el discurs anti-sistema de les Plataformes anti-desnonaments pel discurs institucional com alcaldessa de Barcelona. La Colau, a la cresta de l'ona perquè no surt d'una polèmica per entrar a la següent, té un tic que m'agrada molt poc (però que segur que corregirà en un curt termini de temps): l'acabar dues de cada tres frases amb una pregunta -retòrica, perquè no espera cap resposta- que ella mateixa emfatitza, acabant-la amb un "No?". En les tres darreres entrevistes que li he sentit (en un termini de dues setmanes), li he comptabilitzat divuit "No?".
Apassionant, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada