diumenge, 6 de març del 2016

Albert Sánchez Piñol: Vae Victus

Vae Victus (editorial la Campana, en Català, amb traducció de Xavier Pàmies) era una novel.la que tenia pendent de llegir des que va sortir publicada. De fet me la vaig anar a comprar la mateixa semana de la publicació, el novembre de l'any passat.

L'Albert Sánchez Piñol ha esdevingut un referent literari imprescindible en la literatura catalana contemporània: La pell freda ha estat traduïda a 37 idiomes, i Victus, amb 250.000 exemplars venuts, traducció a 16 llengües i amb drets de pantalla venuts, suposen només dos exemples de la "universalitat" de l'escriptor.

He de reconèixer que Sánchez Piñol m'agrada molt, tant com novel·lista, com com a articulista de premsa (les seves col·laboracions al diari Ara han estat brillants). El vaig descobrir justament amb La pell freda, fa 14 anys, i vaig quedar absolutament prendat del seu estil.

Amb Victus, va construir una obra mestra, escrita en Castellà, invocant la llibertat del creador per escriure en la llengua que li doni la gana ( i creant, de passada una polèmica que li va anar molt bé a la promoció del llibre). Les aventures de la Guerra de Successió explicades per l'enginyer Martí Zuviria enganxen des de les primeres pàgines, on es narra la seva formació com a enginyer militar a Bazoches, pel gran enginyer i militar francès, compte de Vauvan.

Pel que fa a Vae Victus algunes de les critiques que en vaig llegir l'any passat la titllaven d'una obra (contrastada de forma inevitable amb Victus) que no es podia comparar, ni per qualitat literària ni per construcció de les històries (n'hi ha quatre) amb Victus, on hi ha pràcticament unanimitat en considerar-la una obra mestra.

Doncs he de dir que, amb alguna matització, estic totalment en desacord amb els crítics. Vae Victus és una altra gran novel·la, que té la virtut natural de continuar narrant les aventures d'un personatge que hem conegut abastament en la novel·la anterior (i que Sánchez deixa clarament la porta oberta a fer-ne una tercera part, explicant probablement la relació de Martí Zuviría amb Frederic de Prussia, o més endavant amb el mateix George Washington).

La fina ironia (i moltes vegades el sarcarse) que Sánchez Piñol posa en boca de Zuviría ens regala una pàgines extraordinàries, molt ben lligades històricament (en quatre capítols), i que narren les desventures zuvirianes a partir del 12 de setembre de 1714. Sánchez demostra una capacitat fora del comú en barrejar magistralment ficció enquadrada en esdeveniments històrics concrets i precisos on probablement la única cosa inventada sigui precisament la presència de l'enginyer Zuviria.

Vae Victus, és sense dubte una novel·la totalment recomanable i una joia que es devora en molt pocs dies.






1 comentari:

  1. Te recomiendo que leas la reseña de la novela en http://www.lanovelaantihistorica.wordpress.com. Te va a descubrir unas cuantas cosas que se te han pasado por alto.
    Salut!!

    ResponElimina