De vegades els humans, que som de natura tossuts (mesells, que hagués dit la meva àvia), no acabem de veure la llum fins que no la podem veure d'aprop i amb els nostres ulls. Un clar exemple és el del canvi climàtic. Tothom en parla, hi ha cimeres mundials, Kyoto, Paris,....es veuen els efectes de la contaminació a la Xina, a Itàlia, som conscients que fa més calor del que tocaria i que les estacions de l'any han passat els darrers anys de quatre a dues, amb l'eliminació fáctica de primavera i tardor, i tot i així, ens costa acabar-nos-ho de creure.
Fins que ho vivim en les nostres pròpies carns. I llavors, tota aquella incredulitat de Sant Tomàs, esdevé una realitat tangible.
És el que ens acaba de passar aquest cap d'any. Una cosa és que algú et digui que la glacera de Perito Moreno, allà a la fi del món, o la glacera de Groenlandia, també a l'altre fi s'estiguin fonent, i de tant en tant ho passin pels telenotícies. L'altra és la constatació física a casa nostra, ben a prop.
Acabem d'arribar d'esquiar amb la familia i uns amics, i ho hem fet a Andorra, a Grand Valira, estació a la que fa una pila d'anys que anem, com a mínim un parell de caps de setmana per temporada.
En 30 anys d'esquí mai de la meva vida havia vist Andorra un final de desembre i principis de gener amb tan poca neu i amb temperaturas tan elevades. Serà el fenòmen de "El Niño" o el que es vulgui, però la realitat palpable és que a Andorra, el dia 31 de desembre hi havia un panorama desolador: a 2.000 metres d'altura sobre el nivell del mar no hi havia neu i a les pistes, només aquelles equipades amb canons (que afortunadament a Grand Valira són moltes) permetien la pràctica de l'esquí.
La sensació però d'estar esquiant amb neu primavera el dia 2 de gener fa prendre veritable consciència que el canvi climàtic és aquí, és una realitat i que pel que sembla ha vingut per a instal·lar-se i per a no marxar.
Ens agradi o no, haurem de conviure amb una manera diferent de fer les coses, al menys de fer-les tal i com hi estàvem acostumats. Ens ho il·lustrava molt bé en Marc, propietari del restaurant Els Caçadors, de Ribes de Freser. La realitat que ve és la d'esquiar a pistes innivades amb gespa verda a costat i costat. Mirava els nostres nens i els deia: "els vostres pares i jo vam esquiar fora pistes, al bosc, entre avets, amb muntanyes i muntanyes de neu, vosaltres ja no ho podreu gaudir". És trist haver-ho de reconèixer-ho però diria que té més raó que un sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada