No he entès mai la passió desaforada que desperta el futbol ni les seves petites -i miserables- misèries. En el cas dels derbis Barça-Espanyol (n'hem hagut de patir tres de seguits en les darreres dues setmanes), la cosa s'agreuja, però és que en aquesta edició ha arribat a un nivel de patetisme esperpèntic.
Els "twits" de Piqué, el provocador, fent al·lusió que la "meravellosa minoria" d'aficionats de l'Espanyol no eren ni tan sols capaços d'omplir l'estadi de Cornellà-El Prat, després del segon enfrontament entre els dos equips en una setmana va tenir com a resposta particular, una immensa pancarta desplegada a l'estadi durant tot el partit en la que s'hi podia llegir, literalment: "Shakira es de todos".
Francament, Gerard Piqué no va estar gens encertat amb la seva provocació, que segurament es podia haver estalviat (s'havia d'haver estalviat, de fet), però tenir com a resposta una pancarta que no es posa amb ell sinó que humilia la seva dona tractant-la de prostituta em sembla un exercici que ultrapassa clarament els límits de la llibertat d'expressió.
I el que menys vaig entendre, i més greu em va saber, com a ciutadà i com a persona, no com a simpatitzant del Barça (que ho sóc, però a seques, sense passions), és que cap dels que manen a l'Espanyol tinguessin la dignitat ni la visió de fer retirar la pancarta, que -insisteixo- es va poder veure durant tot el partit.
Els serveis de seguretat interns de Cornellà haurien d'haver actuat d'ofici i retirar immediatament la pancarta. No ho van fer. Ningú s'ho ha preguntat, ningú no n'ha parlat abastament. I això em fa molta vegonya.
Ni la meravellosa minoria, ni els seus dirigents han estat a l'alçada de les circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada