El tranvia de l'alcaldessa Colau

Llegeixo avui a "La Vanguardia" que el projecte d'unió del tramvia del Besós (Trambesós) i el tramvia de la Diagonal (Trambaix), un dels projectes estrella de "Barcelona en Comú", defensat de forma molt personal per l'alcaldessa Ada Colau, tindrà greus problemes per a tirar endavant.

Fins ara -i ho vaig escriure no fa gaire en aquest blog- moltes de les decisions i sobre tot la coherència que ha vingut mostrant l'Ada Colau i el seu equip des de la seva entrada al consistori barceloní el juny de l'any passat m'han semblat d'un alt nivell de dignitat i de sentit comú.

Ara bé, la seva tossuderia pel que fa a la unió de Trambesós amb Trambaix no l'acabo d'entendre, malgrat que es tracti d'una de les mesures del programa electoral i que sigui un del punts forts de la sustenibilitat de les seves promeses.

Però d'entrada, totes les actuacions amb implicació econòmica, i molt particularment les que es fan amb diners públics, és a dir, els nostres (o els dels barcelonins en aquest cas) han de tenir una clara justificació dels beneficis socials d'aquesta mesura.

Hi ha una tècnica que en economia pública s'utilitza abastament per a recolzar la impulsió d'una determinada mesura amb un elevat cost d'inversió que és l'anomenat anàlisi Cost-Benefici. En la meva etapa de consultor vaig haver d'aplicar-la diverses vegades en estudis que vam fer pel Ministerio de Fomento (aleshores de "Obras Públicas") o fins i tot per l'Ajuntament de Barcelona. 

L'anàlisi Cost-Benefici avalua impactes econòmics d'una determinada decisió d'inversió però també en té el compte la monetització dels impactes socials, mediambientals i de cohesió del territori, entre d'altres. La unió del tramvia via Diagonal és un clar exemple d'un projecte en el que s'hauria d'aplicar l'anàlisi C-B (que no dic que no s'hagi fet, ho desconec). La meva opinió però, és que havent-hi alterniatives de mobilitat sostenible molt més econòmica i racional (per exemple l'autobús elèctric bi-articulat que propugnava l'ex-alcalde Xavier Trias), no té sentit gastar 100 milions d'euros del contribuent quan es poden assolir objectius idèntics amb un cost deu vegades inferior i amb un impacte en termes d'obres infinitament més lleu.

Seria una llàstima que per una pura rebequeria política s'acabés fent passant per l'adreçador una inversió gegantina que segurament, segurament està clarament injustificada.