La premsa d'aquest dijous passat era un veritable plaer de llegar. De fet, a molt primera hora del matí era dalt d'un avió i vaig poder comprovar que no era l'únic que bé via tauleta, bé via paper llegia amb avidesa les pàgines de política.
Veure les imatges dels diputats del nou parlament espanyol podia descol·locar el més pintat. L'acudit d'en Batllori a "La Vanguardia" no tenia desperdici, amb un uixer aturant un dels diputats de "Podemos" (se suposa que l'uixer no ho sap), que es disposa a entrar al parlament, al crit de: "Alto perroflauta, a dónde crees que vas?", i l'altre li respon: "A defender tus intereses compañero". Doncs això. La màgia de la democràcia és veure la cara d'estupefacció de Mariano Rajoy, quan el diputat de "Podemos" per Tenerife Alberto Rodríguez (el de les "rastes") passava pel davant del president en funcions.
L'altra foto de la jornada i el debat que va despertar va ser el que va generar una altra diputada de "Podemos", Carolina Bescansa en portar el seu nadó (i alletar-lo) a la sessió de constitució del parlament. És evident que es tracta purament d'una provocació (el congrés de diputats té guarderia), però no deixa de ser una reivindicació política, ex-temporània probablement, però una vegada més és un símptoma de canvi.
És evident que en quatre anys de majoria absoluta del PP moltes coses han canviat, i aquest canvi té molt a veure, no només amb la crisi econòmica i les retallades associades sinó també amb el fastigeig d'una part important de la població envers la corrupció i la casta (la imatge de les samarretes reivindicatives de part dels diputats de la CUP obeeix també a aquesta mateixa dinàmica).
La grandesa de la democràcia doncs és permetre que aquestes imatges, impensables fa només quatre dies, es puguin veure amb tota normalitat, davant la incredulitat de la casta. Contraposar aquestes imatges amb les d'un Duran i Lleida fullejant "La Vanguardia" a la seva suite del Palace evidencia clarament que la vella política, si no està morta, està agonitzant i moribunda.
La misèria és que permet l'escenificació d'unes escenes que en alguns casos rallen la provocació més mediàtica i innecessària. Caldrà després que els "podemitas" toquin de peus a terra i entenguin que representar als seus votants implica una feina de dia a dia que té poc a veure amb l'escenificació de la revolució russa, transmesa en directe als mitjans de comunicación.
Veure les imatges dels diputats del nou parlament espanyol podia descol·locar el més pintat. L'acudit d'en Batllori a "La Vanguardia" no tenia desperdici, amb un uixer aturant un dels diputats de "Podemos" (se suposa que l'uixer no ho sap), que es disposa a entrar al parlament, al crit de: "Alto perroflauta, a dónde crees que vas?", i l'altre li respon: "A defender tus intereses compañero". Doncs això. La màgia de la democràcia és veure la cara d'estupefacció de Mariano Rajoy, quan el diputat de "Podemos" per Tenerife Alberto Rodríguez (el de les "rastes") passava pel davant del president en funcions.
L'altra foto de la jornada i el debat que va despertar va ser el que va generar una altra diputada de "Podemos", Carolina Bescansa en portar el seu nadó (i alletar-lo) a la sessió de constitució del parlament. És evident que es tracta purament d'una provocació (el congrés de diputats té guarderia), però no deixa de ser una reivindicació política, ex-temporània probablement, però una vegada més és un símptoma de canvi.
És evident que en quatre anys de majoria absoluta del PP moltes coses han canviat, i aquest canvi té molt a veure, no només amb la crisi econòmica i les retallades associades sinó també amb el fastigeig d'una part important de la població envers la corrupció i la casta (la imatge de les samarretes reivindicatives de part dels diputats de la CUP obeeix també a aquesta mateixa dinàmica).
La grandesa de la democràcia doncs és permetre que aquestes imatges, impensables fa només quatre dies, es puguin veure amb tota normalitat, davant la incredulitat de la casta. Contraposar aquestes imatges amb les d'un Duran i Lleida fullejant "La Vanguardia" a la seva suite del Palace evidencia clarament que la vella política, si no està morta, està agonitzant i moribunda.
La misèria és que permet l'escenificació d'unes escenes que en alguns casos rallen la provocació més mediàtica i innecessària. Caldrà després que els "podemitas" toquin de peus a terra i entenguin que representar als seus votants implica una feina de dia a dia que té poc a veure amb l'escenificació de la revolució russa, transmesa en directe als mitjans de comunicación.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada