Victòria enverinada

Les primeres paraules d'en Mariano Rajoy després de certificar la gran victòria del Partit Popular d'ahir a les Eleccions Generals ja deixen entreveure que els flamants guanyadors són conscients que la cosa anirà pel pedregar i que no els quedarà més remei que posar-se a fer els deures que exigeix Europa, els mercats i el sentit comú.  Que la festa es va acabar fa temps això ho sap tothom (exepte els membres del pitjor govern de la història d'Espanya, que s'entesten en no entendre res de res...d'on surt tanta mediocritat?), però el partit que va estar a punt de permetre que tot se n'anés a rodar no votant, per exemple, la llei de la reforma de l'edat de jubilació fa tot just quatre dies ara haurà d'aplicar, sí o sí, totes les cataplasmes que n'ho s'han posat quan calia. I sí, és cert que el deute espanyol és netament inferior al de molts altres països del nostre entorn: Alemània, França o Itàlia, per posar només tres exemples propers. Però també ho és que els factors diferencials de la crisi ibèrica fan que la necessitat de prendre mesures no es pugui ajornar ni 3 mesos. I també ho és que a Espanya la productivitat és baixíssima, i la taxa d'internacionalització de l'economia ridícula, cosa que no es pot dir de les altres tres economies.

Quan un Estat no ha fet els deures quan les vaques eren grasses i les llicències d'obres, els IVA i els impostos especials inundaven les arques públiques (diners que es van fer servir per fer obres megalomaníaques, augmentar el número d'empleats públic directes i indirectes, i d'altres actuacions de dubtosa rendibilitat social) el que caldrà fer ara que la cosa està tocada i va per llarg, serà d'una duresa mai vista en una economia que els darrers 20 anys s'ha acostumat a viure en els luxes del primer món (algú fardava no fa tant que Espanya era la setena potència mundial...). Algunes de les coses que s'hauran de fer per començar (més enllà del que cal per a reactivar l'economia productiva, que això és un altre capítol) seran tan dures com aquestes:

1. Caldrà apujar l'IVA amb efectes gairebé immediats, entre 1 i 2 punts percentuals (més dos que no pas un). És una mesura que contribueix ràpidament a augmentar la recaptació de l'Administració i que té efectes immediats en la reducció del dèficit. Però també hauran de tocar altres impostos de molt ampla base i que aporten recaptació, sobre tot el de societats i l'IRPF.

2. S'haurà de sistematitzar el programa de retallada de la despesa pública, afectant primer de tot els col·lectius en els que -altra vegada- la mesura té efectes més ràpids i significatius: el primer dels quals serà (en tinc pocs dubtes) els salaris dels funcionaris (a Irlanda ja han trencat el paradigma de que els funcionaris tenen lloc de treball i salari garantits de per vida, i a Grècia també). També es viurà una reducció en l'obra pública de dimensions descomunals (passarem de ser els reis de l'AVE a anar en patinet), i la xarxa d'empreses públiques i parapúbliques, Consells Comarcals, Mancomunitats, Diputacions, Entitats Supramunicipals, Televisions Públiques,.....començarà a encongir-se dràsticament en els propers mesos.

3. No tocaran les pensions perquè és una de les poques mesures que han anunciat de forma taxativa, però alguna cosa addicional s'haurà de fer en aquest àmbit, si no, temps al temps. El que sí es tocarà, i aquesta vegada a cop de decret, serà la tan publicitada reforma del mercat laboral (no serà el comiat lliure, però gairebé). I això amb els sindicats o contra ells, i si és aquesta última alternativa, que Déu ens agafi confessats perquè la conflictivitat laboral és l'última cosa que li falta a una economia amb 5 milions d'aturats (nominals).

4. El copagament sanitari (urgències, especialitats i medicaments), l'apujament de taxes universitàries i les de l'escola concertada seran una altra de les grans mesures que s'hauran de prendre. I les retallades de prestacions en tots els àmbits es donen per descomptades.

5. I finalment, algú haurà d'abordar, amb perdó, la porqueria que hi ha al balanç i a sota les catifes del molts bancs. És millor quedar vermells una vegada i fer neteja de debó, que no anar amagant la morositat i la sobrevaloració d'actius immobiliaris dient mitges veritats que no fan més que perjudicar el conjunt de l'economia a mig termini. Això sí, que en comptes de pagar el FROB es deixin caure a pes com ha passat a Islàndia o als USA amb Leman Brothers.

El gran dubte és si tot això no farà perillar la pau social....Sigui com sigui, ens esperen temps d'una duresa a la que no estem acostumats. Com deiem, que Déu ens agafi confessants a tots, i als catalans, tres vegades més.