dijous, 10 de novembre del 2011

Divorcis, separacions i sentit comú

Aquests darrers dies estic tenint la sensació que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en la capacitat dels humans d'interectuar entre nosaltres. No sé si serà un fenòmen provocat per la immediatesa de la globalització i la comunicació instantània, però el que es cert és que hi ha una creixent distància entre el que el sentit comú diu que s'hauria de fer (sense ànim de postular, simplement per a evitar que una existència ja complicada per si mateixa, s'hi torni encara més) i el que els humans (els homínids que diria l'Eduard Punset) acabem fent. La setmana passada he tingut coneixement de dues separacions amb nexes comuns: noies a la trentena d'anys, amigues, amb criatures petites i amb la creença per part meva que els seus matrimonis funcionaven.
Però dec tenir pa a l'ull ja que en ambdós casos la convivència debia ser tan difícil que han pres la decisió de buscar-se una muntanya de problemes addicionals -i de diners- (advocats, pactes de custòdia, risc d'incompliment dels compromisos econòmics acordats,....) als que ja arrosseguen per formar part d'aquest món i a més a més ser mares, per iniciar una nova vida totes soles. I em pregunto, si després de tenir fills en comú (petits) els matrimonis són de tan curta durada, no ho podien haver reflexionat més abans? -Fent una disgressió diré que conec el cas d'una parella de Girona que quan un amic comú de la parella m'ensenyava imatges del seu viatge de noces, aquests ja s'havien separat. Va ser un récord de matrimoni que va durar dos o tres mesos-.  Sense dubte tenim menys estoïcisme ara que fa uns anys, hem perdut la paciència i segurament acabem consumint relacions humanes com ho fem amb les camises o les ampolles de vi, tot i així penso que alguna cosa debem estar fent malament com a col·lectiu. Aquestes dues separacions s'afegeixen a la ja llarga llista d'amics i coneguts que se separen.

Hi ha també però un altre tipus de divorci, creixent i possiblement irreversible, i aquest és el dels polítics i els homínids del carrer (parafrassejant l'Eduard Punset), com nosaltres, aquells que si tenim la sort de treballar, ens llevem cada dia per anar-hi. No sóc dels que hagin defensat mai l'abstencionisme com una actitud vàlida, però és que la manca de sentit comú acaba gairebé forçant aquest divorci. I no obstant aquesta no deu pas ser una visió totalment compartida. De debó és veritat que un polític amb causes judicials obertes (l'amic Camps, Don Francisco, per exemple) pot concórrer a unes eleccions autonòmiques i guanyar-les amb un milió dos-cents mil vots? Però en tot cas, els exemples que ens envolten fan que el ciutadà amb sentit comú es qüestioni aquest divorci, ara sí, de manera molt seriosa. Algú amb dos dits de front entén què fa un delinqüent (encausat i amb presunció notable de culpabilitat) con en Silvio Berlusconi encara com a president del govern italià? La vergonya del parlament grec -ells, que van inventar l'àgora- és un espectable lamentable; el país s'enfonsa en la més profunda misèria, per utilitzar una expressió políticament correcta, i són incapaços de formar un govern de concertació urgent per evitar perdre la mínima sobirania nacional que els queda....

I llavors hi ha la nostra vergonya Ibèrica particular. El debat d'aquest dilluns dels dos candidats a les eleccions del 20-N va ser d'un perfil tan baix, d'una mediocritat tan lamentable i una sensació de déjà vu des del minut u, que el divorci és pràcticament inevitable. Serà grossa la cosa que el candidat de l'oposició guanyarà exclussivament per demèrits del president sortint, l'inefable ZP. En fi, el sentiment de la necessitat de divorci és tan gran, que em plantejo -potser per primera vegada a la vida- la possibilitat de no anar a votar, o millor d'anar-hi i dipositar els sobres sense papereta, o amb un puny tancat aixecant el dit índex...(continuarà)

1 comentari:

  1. "la possibilitat de no anar a votar". Company, oblida el mot possibilitat i compleix no anant a votar, per fí has comprés el sistema. El sistema no està pensat perquè el poble mani, mana qui ha de manar i sinó, fixat amb els veïns del Sud d'Europa, tria a qui vulguis que sinó es porta bé, posarem a qui ens convé. Qué més et falta per veure-ho clar, dormir com en Foix.

    ResponElimina