L'argument de la por

Vist que no hi ha una manera racional -ni emocional ara ja- de combatre l'independentisme català -la desafecció catalana, diria més aviat- des de Madrit (concepte, no ciutat) contraataquen amb l'estratègia del "llop ferotge", ja saben, aquell que espantava la caputxeta vermella quan aquesta es passejava pel bosc en direcció a la casa de la seva àvia.

 

L'estratègia és simple, com ho són els plantejaments dels que tenen visió i pensament únic. És la típica argumentació de les religions, basades en l'acolloniment que provoquen les flames eternes de l'infern amb la que regalaven els capellans del Segle XX als seus feligresos si, segons el clergat, el populatx es portava malament. 

 

Cauran malediccions eternes sobre els dolents i insolidaris que gosin desafiar la "indisoluble unidad de la madre patria". I les malediccions són sobre tot econòmiques, entre les més citades: "no cobrareu les pensions" (per esclatar de riure, quan tothom sap que l'Administració Central es vanta que estalviarà 33.000 milions d'Euros en pensions en els propers anys després de l'aprovació de la reforma que aprovarà el PP i que les desvincula de l'increment de l'IPC i les associa a la bonança de les finances de l'Estat...) i "us faran fora d'Europa", proferida per aquell gran resentit de nom Joaquin Almúnia, que fa tans anys que els mateixos socialistes van expatriar a Brussel·les que només ens en recordaríem consultant les hemeroteques.

 

De l'"us faran fora d'Europa" en vull fer un parell de comentaris. El primer, en relació al referéndum escocès. Diguin el que diguin els qui ho diuen, la situació d'Escòcia és la mateixa que la de Catalunya: un territori que vol votar respecte del seu futur polític. Només hi ha dues diferències: que això succeeix en una democràcia d'alta intensitat, com la Britànica, i que això potser succeeix perquè el Prime Minister Cameron està força convençut que el referéndum el guanyarà (jo també ho penso, però ja en parlarem....). Algú ha parlat de la sortida d'Europa d'una eventual Escòcia independent? Algun ressó als mitjans? Home, el màxim que s'ha sentit és que mantenint-se en un status provisional (però dins de la UE) hauria de ratificar el Tractat de la Unió altra vegada.

 

Home, que ens facin por amb el CNI, l'exèrcit i d'altres collonades encara ho accepto, però que ens tractin d'imbècils, doncs no. És com allò del "se't pixen al cim i et diuen que plou". Resulta que pel famós corredor mediterrani passa el 70% de l'exportació espanyola que va cap a la resta de la Unió...Algú s'imagina les taronges valencianes o les verdures de Múrcia pagant aranzels per entrar a Catalunya abans d'arribar al Pertús? Oi que no? Doncs jo tampoc.

 

De tota manera, pensant-ho fredament, un acord d'associació amb la Unió tipus Turquia (aranzel 0%) i amb la recuperació de la pesseta (que no oblidem van inventar els Catalans), segurament a Catalunya no li aniria malament del tot, sino, que li preguntin a en Paul Krugman, que de ben segur ho trobaria molt interessant.

 

 

Espies de pacotilla

El recent espectacle d'alguns dels nostres representants polítics en relació al casp de l'espionatge del restaurant La Camarga el Juliol del 2010, és d'una vergonya tan gran que en qualsevol país civilitzat hi hauria un munt de gent que hauria dimitit i potser algú seria a la presó. Però a Sefarat, ningú no dimiteix, i -encara que des de Catalunya- els ciutadans Sánchez-Camacho i Zaragoza són netament ciutadans de Sefarat, la que no escolta. Ni ho dissimulen ni en tenen ganes.

 

Hi ha coses que no s'entenen però, com a la guerra de Síria. Si la senyora Camacho estava assabentada de la gravació, i això és un fet contrastat, amb independència que la gravació estés conxorxada amb el senyor Zaragoza, com va poder ser tan vulgar, vasta, mal educada, rastrera i de baixa volada? Essent conscient que la cosa acabés transcendint -això de fet, de manera interessada o no- una senyora que se sap gravada, hauria de tenir una espurna més -només una espurna- més de classe i dignitat.

 

La segona cosa que no s'entén és per què aquesta senyora no té la vergonya de plegar. Això es pot interpretar pel fet que si no estigués en política la senyora Camacho només podria estar a l'atur. Ara bé el que sí que no es comprèn és com els membres del seu partit no la fan dimitir. Un partit que va fer el trist resultat que va fer a les passades eleccions de novembre i que a més a més té com a máxima representant una senyora com aquesta, ja que ella no ho farà mai, l'hauria de fer plegar.

 

Pel que fa al senyor Zaragoza, i tota la patuleia de l'aparell del carrer Nicaragua que, també com en el cas de la Camacho, fora del partit serien a l'atur, per tant mai no presentaran la dimissió, o sigui que també en aquest cas, la seva directiva l'hauria de fer plegar.

 

Però no, són tan corporativistes que es protegeixen entre ells encara que siguin conscients de l'incorrecte comportament del company del partit.

 

Llavors hi ha la mentida permanent en la que están instal·lats. No tenen cap vergonya amb mentir encara que la seva posició sigui incoherent i hi hagi testimonis o peces judicials que diguin el contrari. És increíble.

 

Cal una regeneració, i cal de forma immediata. Els anglosaxons diuen "shame on you".

 

 

 

Els Borbons, altra vegada

Sense els Borbons, aquesta realitat constitucional i de tribunal (constitucional) que és l'Estat Espanyol seria tot una altra cosa. No paren de generar notícies i totes d'una alçada de mires que esfereeix. I aquesta és la família del Cap d'Estat, no una família qualsevol.

 

Les darreres procedeixen dels que fins ara havien donat menys a parlar, el príncep Felip i la princesa-plebea Letizia. Sembla ser que ho portaven en secret des de fa mesos, però la cosa ha esclatat aquest mes d'agost. Com sigui que a l'agost he estat força desconnectat de la realitat periodística (que no de la real), no he tingut ocasió de saber-ho des del començament. Ara arran del fracàs estrepitós de la presentació de la candidatura madrilenya als jocs olímpics del 2020 celebrada a Buenos Aires i encapçalada per Felip de Borbó, he estat revisant hemeroteques.

 

Diu la premsa -la rosa i la seriosa coincideixen en el fons- que la família de l'hereu està en crisi, que ella ha fet vacances separada del príncep, que va marxar d'una revolada d'un sopar borbònic al palau de Marivent, deixant els presents amb la paraula a la boca, i que va marxar l'endemà a correcuita organitzant un sarau de tres parells de nassos al servei de seguretat.

 

Diu la premsa (no fos cas que algú llegis aquest bloc i pensés que el dic sóc jo...) que ella només vol participar en actes de dilluns a divendres i en horari laboral, i que alguns actes, com ara la designació de Carme Riera com a acadèmica de la Llengua Castellana (tradicionalment celebrat en diumenge a la tarda) s'ha hagut de treslladar a un dijous per tal que s'altesa reial tingués a bé dignar-los amb la seva sereníssima presència.

 

Diu la premsa que la reina Sofía ha agafat el toro per les banyes i que vol reconduir la situació, que ja en té prou de Marichalares, Urdangarines, Corinas y Juan Carlos, d'AEAT i jutge Castro. Ja en té prou. Que l'únic de qui es refia i amb qui parla és amb el seu fill, i que no vol que se li esgarri el matrimoni, que ell és qui ha de regnar en un futur (això ho hauria de posar entre cometes...).

 

El nivell, una vegada més, és impressionant. No sé si aquests serials es poden passar al "Sálvame de Luxe" o a les tertulies d'aquell Català universal que porta per nom Jordi González, però cal reconèixer que és extraordinari (si no fós que tota aquesta porqueria la paga el poble per la via impositiva). Serà que no li van dir a la Letizia que estava molt millor de periodista a Televisión Española i que no s'emboliqués....Però ella, volia fama, glòria i diners. Doncs ara que ja ho té, i ha provat el pa que i dónen se'n vol anar. Ja ho diu la dita llatina: "Errare humanum est", però la dita Castellana afegeix: "Hay errores que merecen palos". Doncs això. El Borbó per casar-se amb una plebeia divorciada, i la Leti per entrar de família en una casa de barrets.

 

 

Via Catalana: impressionant de debò

Avui ha estat sense dubte, un dia històric per Catalunya. Revisant ara mateix la premsa digital i el que estava informant TV3, més d'un milió i mig de persones han participat a la Via Catalana convocada i organitzada per l'Assemblea Nacional de Catalunya.

Amb tots els matisos que es vulguin apuntar, la capacitat tant de mobilització con d'organització de la societat civil catalana s'ha tornat a posar a proba i aquesta ha estat superada amb escreix. Organitzar una cadena com aquesta i que, a Catalunya, no s'hagi hagut de comptabilitzar ni un sol incident, diu molt a favor del civisme, sentit comú i ganes de fer les coses ben fetes per part dels participants.

 

Amb la família i una colla d'amics hem estat al tram 580 (km. 706 de la Nacional II), a Riudellots de la Selva, i he de dir que això del civisme ho he viscut en persona. Ningú no cridava, ningú no fumava (no tinc constància que hi hagués cap prohibició al respecte), tothom respectava en tot moment les consignes de l'Organització, tothom estava pel que havia d'estar, amb paciència, ordre i respecte.

 

Per cert, faig un incís per a comentar que m'he de treure el barret davant la ANC i els voluntaris: tot ha funcionat amb una precisió mil·limètrica, com un rellotge suïs. La senyalització d'accessos, les zones d'aparcament, hi havia fins i tot lavabos químics en tots els trams. Llavors ens han anat donant les consignes de com i on situar-nos.

 

A més a més, hi havia grans altaveus desplegats connectats a Catalunya Ràdio, de forma que en tot moment els participants sabien el que passava a la resta dels punts de la cadena. Hem pogut sentit els parlaments del Xavier Rubert al Pertús i la Marina Comas (la nena protagonista de "Pa negre") a Alcanar.

 

Ha estat una tarda diferent, reivindicativa i festiva alhora, molt més relaxada que la manifestació a Barcelona d'ara fa un any, on córrer dos metres era una aventura que implicava un quart d'hora, amb sort. A més a més de la cadena s'han organitzat espontàniament onades de gent amb les mans enllaçades i braços amunt cada vegada que passava un helicòpter o una moto amb càmera.

 

Malgrat el despreci de l'Alícia Sánchez (que cal desconsiderar perquè no dóna la talla mínima i avergonyeix als seus propis militants) i de l'Albert Rivera (aquest sí que cal tenir-lo en compte perquè el seu discurs és seriós i intel·ligent), i el discurs recurrent de tots dos de que la sobirania rau en les Corts espanyoles i en la seva Constitució, no es pot ignorar un fet com el d'aquesta tarda (més de 1.000 periodistas de tot el món desplaçats per informar de la Via Catalana).

 

El govern del PP haurà de bellugar fitxa sí o sí, encara que sigui per negar als Catalans el pa i la sal per enèssima vegada. Si s'entossudeixen a ignorar el clam d'una part significativa de la població (es podrà discutir sobre xifres, però l'evidència és sobre la taula: ara ja no podrà dir la Soraya Sáez que "esto del independentismo se trata de un calentón de verano...") tot agafarà un caire més lleig i perillós, però el que ha quedat meridianament clar, avui una altra vegada, és que això no té marxa enrerre, al menys el fet de preguntar al poble com vol que sigui en seu futur.

 

 

 

 

 

 

 



Pere Navarro et al.

El procés d'idiotització que està patint la classe política, desbordada per tots els flancs, utilitzant terminologia militar, provoca ridículs estrepitosos com els de dos personatges desubicats que es van empetitint dia a dia, conforme els esdeveniments els ultrapassen i són incapaços de reaccionar amb l'amplitud de mires que exigeix una situació complexa com la que estem vivint.

 

Escoltar el ridícul que feia aquest matí un tal Pere Navarro, pressumpte primer secretari d'un partit al que la ideologia i el discurs li fa aigües per tots cantons -malhauradament i per desgràcia dels catalans, he d'afegir- al Matí de Catalunya Ràdio faria enrojolir el més indiferent dels oients. Un tipus que no té discurs, i que quan surt només diu exabruptes extemporanis (com no fa gaire, aquelles declaraciosn en les que deia, sense solta ni volta, que el Borbó havia d'abdicar, tot i que en el seu dia vaig defensar -al menys- el seu coratge), diu ara que cal fer pagar el desplegament de seguretat que suposarà la Via Catalana pel dret a decidir.

 

Home, que això ho digui una descerebrada amb cirugia estètica facial que no toca ni quarts ni hores i que va pels restaurants fent-se sentir de valent, encara ho puc entendre, no sigui que l'Albert Rivera acabi traient més vots que ella el dia menys pensat o a les properes eleccions, però que ho digui el Primer Secretari d'un partit que ha estat una de les claus del progressisme, de la convivència, i de la recuperació de la normalitat democràtica a Catalunya em provoca un sentiment a cavall entre la indignació i la ràbia.

 

Indignació perquè això de fer pagar per les manifestacions ho podria invocar qualsevol pinxo de dretes, que per això són de dretes i en general només es manifesten per defensar la prohibició a l'abortament, les vingudes del Papa a la Malvarrosa (ai!, si el pobre Blasco Ibáñez aixequés el cap...) i les manifestacions del 12 d'octubre, de bon rollo i sense reivindicacions compromeses.

 

Ràbia per la incoherència (on són totes les manifestacions que han organitzat les esquerres d'aquest país durant tants anys i que han contribuït al progres social i a la lluita pels drets ciutadans.....), per la poca amplitud de mires (ha quedat demostrat que el tal Navarro senzillament no té discurs, o també té por de Ciutadans....), per la poca solidesa dels seus arguments, que no s'aguanten ni amb pinces. Ràbia senzillament perquè li fa ràbia que la Via Catalana triomfi i perquè no sap com aturar-ho. Quina llàstima. Quina oportunitat perduda.

 

Entristeix veure aquest panorama, en un partit que va ser pal de paller de Catalunya i del que avui, entre les baixes i la dissidència interna i -sobre tot- de la militància i simpatitzants (ho vaig ser durant molt temps, ho admeto), no en queden ni les engrunes.

 

 

Un altre estiu a Sant Antoni de Calonge

Els nord-americans tenen una frase feta, molt vulgar i molt popular alhora que diu literalment "Same shit, different day" ("mateixa merda, dia diferent") i que s'utilitza molt sovint per significar que moltes coses triguen molt de temps a canviar.

 

Aquests dies d'agost que he passat amb la família a Sant Antoni he constatat que molta de la "merda" que l'any 2012 vaig denunciar en aquest bloc, continua exactament, exactament, en la mateixa situació, com si no hagués passat el temps, com si el món s'hagués aturat.

 

Només he trobat una diferencia significativa: hi ha els mateixos pisos per vendre que l'any passat, pis amunt, pis avall, però els descomptes que s'ofereixen arriben ara al 50%, és el cas de l'edifici ubicat a l'entrada de Sant Antoni, davant la botiga "Mobles Tomàs", on fa molts anys hi va haver una discoteca que es deia "Orange 2". Això sí, els xinesos que ocupaven el local comercial de la planta baixa (que deuria fer, pel cap baix 3.000 metres quadrats), van abandonar el mateix tot d'una (més o menys coindicint en el temps en quan es va desmantellar a Madrit -ciutat, no concepte- la trama xinesa de blanqueig de capitals), donant des d'aleshores al conjunt, un aspecte si cal més desolador.

 

Per a la resta, tot segueix amb el mateix estat de dessídia i deixadesa que l'any passat. Continúen els esquelets de formigó de 3 edificis en construcció a la carretera de Calonge (després d'un altre monstre abandonat de fa anys, la sala de festes "La Sala"), continua la ruïna de la casa abandonada a la plaça de l'església (suposat embrió d'un hotel d'entitats, o això em van dir fa molt de temps), l'antic restaurant i hostal Guillermo ofereix una simpàtica imatge de decadència al bell mig del Passeig de Sant Antoni, i la platja continua tenint, si fa no fa, el mateix número de puntes de cigarret i la mateixa quantitat de porqueria (malgrat la professionalitat dels integrants de la brigada).

 

Els carrers segueixen tan bruts com de costum, amb abundants defecacions canines, costa trobar una paperera, i les restes d'obres en construcció tenen exactament el mateix aspecte d'un any abans.

 

Em pregunto si és veritablement tan difícil aconseguir posar un mínim d'ordre en aspectes que tenen una transcendència i un impacte estètic molt important entre els ciutadans i -sobre tot- els turistes. No conec la resposta, però la intuició em diu que moltes coses són tan senzilles com semblen i que només cal una mica de voluntat per part dels nostres governants.

Armes químiques

L'enrenou provocat per la guerra civil a Síria és un embolic -i un polvorí- de molta consideració en el que, una espurna mal apagada o una explossió mal dirigida por acabar encenent un foc que posi en perill l'estabilitat del planeta.

 

D'entrada em costa d'entendre que en una guerra civil que fa dos anys que dura, que segons l'ONU ha causat més de 100.000 morts, 5 milions de desplaçats interns i 2 milions d'exiliats, tot just ara l'anomenada "comunitat internacional" es desperti invocant línies vermelles que s'han creuat. Deu ser que no hi ha petroli i que hi ha poc gas. O sigui, el món civilitzat permet que els sirians es matin entre ells mentre utilitzin armes convencionals, sigui metralletes, sigui morters, obusos o bombes de fragmentació disparades per l'aviació d'aquest noi amb cara de dolent que es fa dir Bashar al Assad.  I amb això no vull justificar res, però si es gasejen 1.300 persones amb gas sarin s'esdevé l'hecatombe.

 

Home, tot això merita alguna reflexió (tavernària, és clar). El dictador Bashar fa cara de ser una mica menys trempat que el dictador pare, el Hafez al Assad (força més sanguinari però també força més subtil que el fill), però no pas tan tronat com per ignorar que els nobles i ètics occidentals li aturarien els peus si es podia -ni que fos remotament- associar un atac amb armes químiques amb el règim sirià.

 

Francament, em costa de creure que Bashar al Assad hagi gasejat la seva gent, no perquè tingui segurament un alt concepte moral sinó perquè com aquell de Mediamart, "no es tan tonto", com per a firmar la seva sentència de mort.

 

Si el conflicte fora, diguem-ne "normal", amb fronts clarament definits i una guerra entre dos grups identificats que defensen interessos contraposats, segurament les coses serien més fàcils d'entendre, però a Síria, com escrivia l'altre dia el "New York Times", hi ha tants focs creuats i tants interessos contraposats que no se sap ben bé qui defensa què. Els iranians, enemics de tot allò que fa olor d'occidental, defensen un dictador que té com a model d'imatge la barba afaitada i el vestit amb corbata, i les seves dones difícilment es distinguirien d'una europea o nord-americana. Els salafistes, que reben el suport d'Iran a Egipte, dónen suport a l'oposició. Els Qatarís, amics dels Iranians però amb bases americanes al seu territori, financien l'armament d'una oposició dividida en múltiples grupúsculs. Israel es manté, de forma inexplicable, com observador a segon nivell, sense piular. Els russos i els xinesos, amb tal d'anar contra els Estats Units, es postulen a favor del dictador.  I els francesos, amics històrics del règim sirià, van ser els primers en reconèixer l'oposició i estan fent mans i mànigues per intervenir al costat dels americans. Un embolic monumental.

 

A la història -i memòria- recent hi ha totes aquelles armes de destrucció massiva a l'Irak, aquelles que el senyor Aznar defensava que calia trobar i destruir. La coalicció aliada va intervenir, va arrasar el país, va acabar amb Sadam Hussein i ha deixat un llegat que és infinitament pitjor que quan vivia el dictador irakià. Els britànics, que de la mà del penós Toni Blair ja es van enganxar els dits, han votat al seu parlament la no intervenció, un gest que torna de parlar de la qualitat democràtica d'aquell país, que ens porta anys i anys d'avantatge.

 

D'entrada el que semblava un atac imminent la setmana passada, ara és un corri-corri per a veure qui troba la proba que pugui, inexorablement associar el -pressumpte- gasejat, a l'exercit del dictador i obtenir l'aval de l'opinió pública i el seu parlament.

 

En resum, un lamentable espectable que depèn de com es gestioni, pot arribar a acabar molt i molt malament.