Les dues darreres hores de la meva vida les he dedicat al que veritablement més m'agrada: fer de periodista (en aquest cas, de recerca a diaris i hemeroteques); que és el que jo hagués volgut fer per a guanyar-me la vida si hagués tingut una mica més de coratge i no hagués apostat per una vida més "còmoda i normativa".
De fet, el meu ídol quan jo feia BUP i COU era un gran palamosí, l'Albert Arbós, que, amb 22 anys se'n va anar a França a entrevistar a l'aleshores president de la Generalitat a l'exili (l'any 1976 just acabada de morir la dictadura) Josep Tarradellas i Joan, a Saint Martin Le Beau, a França. L'Albert, que va treballar com a periodista durant molts anys i va ser corresponsal a Catalunya d'una de les més prestigioses revistes polítiques de la Transició, Cambio16, va ser el meu referent durant molts anys...fins que la vida (i el meu pare) em van donar una bufetada de realitat i vaig acabar a la branca de l'economia de l'empresa...
Però en fi, com que el cuc del periodisme no me l'ha pogut arrabassar mai la vida, i avui, 9 d'agost de 2024, ja superades les urgències informatives (gairebé sexuals, m'atreviria a dir) de les aparicions i desaparicions del màgic Puigdemont, crec que em toca, asserenadament, parlar d'un gran palamosí la mort del qual, ahir, va quedar eclipsada per la desaparició de Carles Puigdemont i l'aparició del 130è President de la Generalitat, Salvador Illa. En Josepmiquel no hauria aprovat fer Illa president de la Generalitat. La seva mort és una mala notícia, però com a mínim podem dir que se n'ha anat estalviant-se un disgust.
Vaig tenir la sort de conèixer el gran Josepmiquel Servià a Palamós, el meu poble, als volts de 1993 o 1994. Va ser un gran referent cultural i de catalanisme per a mi. Em va inspirar i em va ensenyar moltes coses. Vaig tenir la sort que m'acollís com a "afillat" i em va portar a l'Ateneu Barcelonès a l'època en la que n'era el Secretari. A poc de conèixer-lo, amb va convidar a visitar l'Ateneu (només el socis hi eren admesos) i vaig fer un dinar literari amb ell, el 1994, acabat d'arribar d'un parell d'anys als Estats Units i sense saber encara ben bé què volia fer de la meva vida i em va descobrir el món de la cultura catalana, de la poesia, de la cançó popular, del relat....Vaig quedar fascinat per aquell món de cultura.
En Josepmiquel ha mort als 81 anys, tot i que a la premsa hi ha un garbuix de dates entre els mitjans que escriuen que ha mort als 76 i els que ha mort als 81. Per sort, el també periodista i amic (palamosí) Roger Denoix m'ha confirmat que efectivament en Josepmiquel ha traspassat amb 81 anys. Reposi en pau.
He de dir obertament que si he pogut escriure i publicar tres llibres i mantenir des de fa més de 12 anys el blog "Reflexions de Taverna" és en gran part, gràcies a la injecció de verí que em va clavar en Josepmiquel.
Em va convèncer per a fer part de la candidatura de les municipals de Palamós per Esquerra Republicana l'any 1995 i finalment hi vaig participar, com a independent, i en el lloc 17 de la llista és a dir, en l´últim per assegurar que no sortiria escollit, però em vaig volcar, frec a frec amb en Josepmiquel, en aquella campanya amb cos i ànima i en aquells dies també vaig aprofundir en la coneixença i l'amistat amb un altre palamosí il·lustre malauradament traspassat no fa gaire, el meu admirat -per sempre- Jordi Sistachs. Grans anys de cultura i de somnis, aquells.
El món és un lloc una mica més habitable amb persones de la talla cultural i humana d'éssers humans com en Jordi o en Josepmiquel. Gràcies per cuidar-nos, per mantenir vius els mots, per preservar la cultura, per fer perviure la nostra catalanitat en un nivell d'excel·lència.
Tinc moltes anècdotes d'aquesta tan particular relació amb la seva mare i aquí n'explicaré una. Una nit d'estiu, a finals dels anys noranta, al bar (mític) La Ruïna de Palamós, estàvem tan engrescats i tan borratxos, parlant de política, literatura i de vida, arreglant la Humanitat en definitiva que, a l'hora de marxar, en Josepmiquel es va deixar la mare (a la cadira de rodes) al bar. Naturalment jo tampoc m'en vaig adonar i un altre dels referents palamosins de l'època, el gran Lluís Martínez (barman de La Ruïna en aquells temps), va haver de portar la mare amb cadira de rodes a casa del Josepmiquel....sort que vivia a quatre passes.
En Josepmiquel, llicenciat en dret de formació, va fer molt per la cultura catalana i pel País. Va fer poesia (de la bona) i va fer molta ràdio. De fet, va ser el poeta de Catalunya Ràdio durant gairebé 15 anys. Va guanyar una muntanya (merescuda) de premis. Va escriure assaig, poesia, un llibre sobre en Lluís Llach ("Un trobador per a un poble") i un dels llibres que per a mi constitueixen un referent del relat: "Granisat de Cafè: històries a la vora del mar" que, com escrivia l'altre dia en un WhatApp d'amics de Palamós, hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles.
A més a més, va escriure havaneres, una de les quals, la ja mítica "Ulls verds" la va musicar el gran mestre Ricard Viladesau.
El Pais necessita més gent com tu Josepmiquel. Allà on siguis, no deixis mai de fer allò que tu saps fer tan ben fet. Molta sort en el teu darrer viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada