Escapisme desconcertant del rei de l'independentisme màgic

Aquest any 2024 ningú no podrà dir que l'agost és un mes avorrit i sense continguts informatius. Més enllà de la continuació de les misèries al Mitjà Orient, a Ucraïna, al Sudan, tenim una molt entretinguda -mediàticament parlant, és clar- campanya presidencial nord-americana i uns Jocs Olímpics d'estiu, amb E-Coli inclòs al riu Sena.

Però per acabar de reblar el clau, vam tenir ahir, 8 d'agost de 2024 (escric la data perquè és una d'aquelles que no es perden en l'oblit de la immediatesa) aquest episodi difícilment qualificable protagonitzat per Carles Puigdemont,  del que se n'ha fet ressó els mitjans informatius de tot el món, amb poques excepcions.

No és nova pels que segueixen aquest blog la meva posició sobre el que jo solc anomenar "independentisme màgic", més aviat escèptica per molts motius, entre d'altres per què crec que hi ha dos elements prèvis a la imposició de títols bons i mals Catalans que els senyors de Junts sembla que s'han auto-concedit el dret de donar i treure, que cal considerar:

• Això, ens agradi o no, va de democràcia, i per tant, de majories, i l'independentisme de la casa de la república de Waterloo i de la fidelitat a  Guifré el Pilós diria que no ho té en compte. En Jordi Pujol ho tenia clar i així ho va proclamar, per sort, ja fa molts anys: "És Català qui viu i treballa a Catalunya". Junts va prendre les eleccions del 12 de maig, i això sembla que no ho han paït.
• Si el clam per a la benvinguda del retorn del president Puigdemont hagués estat tan poderós i hipnòtic, no creuen vostès que el número de patriotes que es va aplegar al passeig Lluís Companys (3.500 segons la premsa no espanyolista) hagués estat una mica, només una mica, superior? La meva modesta opinió és que sí. Els Catalans, entre ells molts independentistes militants, estan cansant de tanta èpica i tan poca política, i aquest n'és el resultat. Ni crides de l'ANC (semblant a les consignes d'aquell ultra feixista espanyol que va dir no fa tant, en relació a la llei de l'amnistia: "el que pueda hacer, que haga") ni Twits exaltats ni promeses d'impossible compliment. Energumens com la Laura Borràs o l'Albert Batet fan molt mal a la causa independentista, i el problema és que sembla que no se n'adonen.

Al president Puigdemont li confereixo el mèrit d'haver estat capaç de burlar la farsa de la justícia espanyola (heretada del franquisme en la seva majoria dels seus membres -o fills de pares jutges franquistes- i d'extrema dreta espanyolista també en un nombre considerable) durant set anys molt difícils, havent estat capaç de demostrar a Espanya,l Europa i el món (aquesta és la gran lliçó) que la justícia espanyola és terriblement arbitrària, sobre tot quan es tracta de Catalunya i els Catalans. 

Però ara som en un nou capítol. Els temps han canviat i els Catalans, molts independentistes inclosos, insisteixo, volen polítiques energètiques, d'habitatge, contra la sequera, contra l'escanyament d'infrastructures, contra les autopistes insegures, lentes i plenes de camions d'Europa de l'Est, contra el turisme gentrificador i abusiu, a favor de la generació de valor afegit, de la indústria neta, a favor de la sostenibilitat, del medi ambient, a favor de la internacionalització, de la defensa de la llengua i cultura catalanes,...

Tan injust és que no s'apliqui l'amnistia aprovada pel congrés espanyol a Carles Puigdemont (per una -de facto- insurrecció de la judicatura contra el poder legislatiu -inaudit en qualsevol altra democràcia homologada del món-) com que en Puigdemont deixi en evidència el cos dels mossos d'esquadra només per la seva indissimulada animadversió amb Esquerra Republicana (aquest és un altre capítol impossible d'entendre per a un ciutadà normal) en un comportament gens digne d'una persona que va ocupar el més alt càrrec institucional de Catalunya.

En Carles Puigdemont va afirmar que vindria a la sessió d'investidura, fins i tot malgrat el risc de ser detingut. I ja veuen com a complert la seva paraula. 

Que no dic que no sigui legítim, només defenso que tornar a Catalunya per fer un discurs de 4 minuts davant de quatre incondicionals i escapar-se amagat com un veritable fugitiu no em sembla que -més enllà dels memes i de les dotze hores de glòria i del puteig generalitzat a un munt de conductors que es van veure atrapats a l'operació "gàbia"- sigui un comportament institucionalment respectable.

Crec que el veritable final del Procés va succeir ahir en uns fets que encara em semblen molt difícils de qualificar.