La setmana passada el meu germà Miquel i la seva família van ser de vacances a un lloc tan poc sospitós de ser poc tolerant amb el multiculturalisme com és Amsterdam. El meu germà, a diferència de mi - que sóc molt mediterrani i per tant apassionat en tot el que faig, escric, menjo i bec- és un home prudent, que mostra poc les seves emocions.
En preguntar-li pel balanç de la seva estada em va fer un tot revelador "Bé, però no pas per a tornar-hi". Jo he estat moltes vegades a Amsterdam (gairebé totes per qüestions relacionades amb la feina), però el setembre de 2021, és a dir, fa quatre dies, hi vaig ser amb l'Anna i vam poder fer tot allò que ens va venir de gust, passejant per la ciutat amb poques aglomeracions i visitant tots els museus sense cues ni gernacions. Que el meu germà em digués allò vol dir que en pocs anys, en aquest cas, quatre, l'influència del turisme en aquesta ciutat ha anat a més de forma exponencial.
Tan deu ser així la cosa que en Miquel m'explicava obertament que va sentir turismofòbia entre els residents, i aquells ciclistes que fa poc eren tan permissius amb els turistes i vetllaven per a no atropellar cap despistat, ara ja no ho són tant, i l'amabilitat als restaurants, m'explica, no és la mateixa que jo he trobat històricament als establiments de la ciutat, de sempre, molt oberts a l'exterior, que era -i penso que encara segueix essent- una de les grans essències d'Amsterdam, un lloc on els taxistes ja parlaven Anglès quan aquí encara ens meravellàvem amb la contemplació incrèdula dels bikinis de les turistes nòrdiques a les platges de la Costa Brava.
En fi, no descobreixo res de nou quan escric que la turismofòbia està esdevenint un fenòmen global.
Venècia, Roma, Kyoto, Tokio, Barcelona, Girona (que està desenvolupant un particular odi cap els turistes, en particular els de bicicleta) i tantes altres ciutats del món que estan afartant-se del fenòmen que expulsa locals cap a l'extra radi, per dedicar pisos i establiments al monocultiu del turisme (de masses i no de masses) que deixa unes rendes que serien difícils d'aconseguir amb cap altra indústria legal. La contrapartida és una espiral inflacionista que fa que un/a treballador/ora locals que hagin de llogar un pis, siguin incapaços de trobar uns preus que es puguin permetre sense dedicar el 80% o més de la seva renda a pagar un lloguer.
Em deia un empresari xinès l'altre dia, tot parlant del cost de la vida a Shanghai: "els habitants de Shanghai no viuen a Shanghai, sinó que viuen per Shanghai " (és a dir, per viure a Shanghai han de dedicar una majoria de la seva renda disponible a pagar el que els costa viure a Shanghai...).
Aquest fenomen del turisme aporta una riquesa força benvinguda, per què negar-ho (sobre tot de cara a les estadístiques: el famós creixement del PIB) però, diria jo, limitada a una minoria de beneficiaris que s'enriqueixen -molt- de forma legítima i amb el seu enriquiment ofereixen llocs de treball precaris a persones, que, en absència d'altra qualificació, es dediquen a fer de cambreres, cambrers i servidors del manà turístic, cobrant un salari que amb prou feines els permet cobrir el cost del lloguer (conec alguns cambrers de Palamós que voregen la trentena, que han de viure amb altres col·legues per a poder-se pagar el pis i tenir algun diner addicional...). Trist però real com la vida mateixa.
Segurament la gallina dels ous d'or és en un punt tan crític que està a punt de trencar-se. Hem vist les manifestacions contra les aglomeracions al Parc Güell a Barcelona, o el rebuig als grans premis de motociclisme, però el fenòmen ja està creant tensions a països com a Vietnam, les Filipines o Myanmar on el turisme massificat està canviant paradigmes de vida.
La dita popular catalana fa: "Entre poc i massa, la mesura passa". Doncs segurament això és el que ha passat amb el turisme, i ara, aviam qui té els nassos de canviar la tendència...
