Quadern d'estiu (2): Running

Com cada estiu, com gairebé cada cap de setmana, com sempre que estic relaxat i gaudeixo de temps lliure, aquest agost també he sortit a córrer. M'agrada fer-ho a primera hora del matí, a trenc de sortida del sol, a quarts de vuit, si em desperto abans, fins i tot més aviat. Penso que és una bona manera de començar el dia i d'aprofitar-lo al màxim. De fet aquest mes d'agost he corregut gairebé 150 kilòmetres, que està per sobre de la meva mitja (uns 100 kilómetres al mes).

 

Unes quantes vegades hi he anat amb el meu germà, amb qui tinc alguns circuits clàssics, com ara el Palamós-ermita de Fitor, que cada any fem cap al final de les vacances. Aquest any amb la particularitat de la restricció d'accés a les Gavarres ha estat la primera vegada des que fa que correm que no ens vam trobar cap altre corredor i només uns quants ciclistes. No tinc clar que la prohibició d'accés afectés tothom o només els vehicles de motor, però el cert és que, a part de constatar en viu i en directe l'extrem estrés hídric del bosc, no vam trobar gairebé ningú. En arribar a l'església de Fitor, cap a tres quarts de vuit, només hi vam trobar els gossos de la finca.

 

La qüestió però no és aquesta. He volgut escriure sobre el running perquè és també el primer any que he evitat el tradicional circuit del passeig de Palamós, Sant Antoni i Torre Valentina. I ho he fet perquè gairebé em provocava repulsió la quantitat de corredores i corredors que hi havia al Passeig. I no pas pel fet que el Passeig semblés la Rambla de les Flors (que parcialment també).

 

Que el running està de moda és un fet consumat. Cada vegada que vaig a una cursa (i ho faig des de fa 20 anys) hi ha més gent, que a més a més està més ben preparada, és més jove que jo en la seva immensa majoria i porta equipació cara, pràcticament de professional. Però no és això el que em crea una certa repulsió, el fet que la gent es cuidi cada vegada més em provoca  més aviat satisfacció.

 

El que m'emprenya és aquesta tendència humana a les modes, al lluïment, al voyerisme i al fet d'anar a fardar de no sé ben bé què. Semblaria que si hom no córre pel passeig amb les últimes Mizuno o amb un Iphone 28 4.0, no és d'eixe món.

Així doncs, malgrat haver vist a tota hora dotzenes de corredors als llocs més concorreguts, he corregut pràcticament sol. Només m'ha calgut evitar el Passeig Mundet i el Passeig de Palamós. I he pogut córrer entre camins de terra al costat de vinyes a Calonge, entre pinedes a Castell, a S'Alguer, a La Fosca, i entre alzines a Romanyà, al Mas Ambròs, al Mas Artigues. I en tots aquests recorreguts (amb l'excepció de La Fosca) no he trobat ni una ànima.

O tempora, O mores, que hagués dit el poeta.