dilluns, 23 de gener de 2017

Un país de pandereta

La gran polèmica del Cap d'Any (mediàtic), allò que va atreure l'atenció de milers, desenes de milers de ciutadans, van ser afers tan prosaics com el vestit que duia la senyora Pedroche a la gala de les campanades d'"Antena 3 Televisión", uno de los secretos mejor guardados del fin de año, resaven els titulars de la premsa generalista (no la rosa). De fet, encara ara, només posant les paraules "Pedroche" i "Fin de Año" al cercador Google, aquest retorna en una fracció de segon més de 285.000 entrades!

El segon punt d'interès informatiu de la nit es va situar sense dubte a l'illa de la Gomera (87.300 entrades en 0,69 segons) , on a la presentadora de la casa Eloisa González (Televisión de Canarias), enfundada en un vestit vermell amb escot fins a la cintura, el vent li va jugar una mala passada i sembla que per uns moments va ensenyar el que ja es coneix a la xarxa com "el triangulillo". Fantàstic el nivell general dels espectadors i dels internautes (twitts, retwitts i recontratwitts amunt i avall durant una setmana sencera...).

Sentint a ràdios i a diverses cadenes de televisió aquests darrers dos dies els comentaris i les informacions sobre l'afer d'espies de pel·lícula dels Germans Marx anomenat "El Rey y Bárbara Rey", aquesta sensació mig de fastigueix, mig d'estupefacció se m'acaba imposant sense pal·liatius. De jovenet, potser perquè a Palamós les visites reials sovintejaven -arran d'una Christmas Race que fa trenta anys no era una competició descafeïnada com és ara i als Borbons sempre els ha agradat navegar- jo recordo ja de ben jove les històries que corrien sobre les dues suposades amants del aleshores popular "monarca campechano": la cantant Paloma San basilio (Juntos, unidos los dos, fumando un cigarrillo a medias) i l'actriu Bárbara Rey (atenció...17,7 milions de registres en 0,60 segons a Google en clicar el seu nom...). Recordo que es deia que l'ara rei emèrit tenia una moto de gran cil·lindrada i que sortia amb casc burlant les seves escortes per anar a trobar-se amb les seves amants.

Doncs vés per on, en aquest panorama de cutrerío campechano, usant expressions reials d'alta volada, resulta que pel que sembla, la realitat supera la ficció. Em sorprèn que es puguin mostrar tals dosis d'interès per uns afers tan irrellevants (ho són tant que ni tan sols semblen, als meus ulls, sòrdids). 

Ni tan sols ho puc atribuir al "morbo", perquè tot plegat fa referència a històries d'infidelitats de personatges caducs, totalment passats de moda, que en condicions normals haurien de despertar un interès més que marginal. Però és que, només per posar un exemple, avui a "Versió RAC1" en Clapés ha entrevistat la podòloga barcelonina que té la consulta a l'edifici on Barbara Rey ve viure de lloguer a Barcelona durant una temporada fa trenta anys (carrer de Loreto, 36), quan s'hi va estar per motius professionals. Sense comentaris, encara que es tracti d'un programa d'entreteniment. Com hagués dit el gran Quino, el creador de la Mafalda: "Esto es el acabose".

Em fascina, antropològicament i sociològicament, que en moments de convulsions tan grans com les que s'estan vivint al món avui, hi hagi centenars de milers de persones als que aquestes finestra indiscreta els produeix morbo: un fenòmen digne d'estudi. Potser és una sortida cap endavant, potser és l'últim consol que els queda a alguns.

Només em reconforta lleugerament pensar que, si tot això està sortint a la llum, per molt que es citin els diners que supodadament els serveis d'intel·ligència van pagar a la tal Bárbara Rey per a silenciar l'afer, vol dir que, sigui veritat o no, d'una mica de democràcia sí que en gaudim. Encara que sigui democràcia de revista de paper "couché".


 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada