De Festivals d'estiu

Les modes són terriblement esclavitzants. I ara des de fa uns anys de moda muntar Festivals musicals d'estiu, parlar de festivals, acudir a festivals. Sempre que si no hi ha festivals és com si no hi hagués estiu.

Si hom no va com a mínim a un festival de música vol dir que no s'és d'eixe món, o que està totalment "out" o que senzillament s'ha deixat de respirar. Reconec que tot i que tinc tendència natural a portar una mica la contrària a tot allò que està excessivament de moda, sóc el primer de caure-hi de quatre grapes. Aquest estiu he estat ni més ni menys al festival de Cap Roig (Elton John), a la jornada inaugural del concert de lírica de Perelada (Beczala i Grimaldi, tenor i soprano respectivament) i al Sons del món 2014 de Roses (Els amics de les Arts), per cert, impressionant aquest darrer.

La moda dels festivals ha anat in crescendo com els bolets una tardor plujosa. Però ara la veritat és que la qüestió comença a cansar, a fer una mica de pudor. Passa com amb els gin-tònics, i les cerveses de kilòmetre zero, que se n'ha fet un gra massa i que de tant parlar-ne i de tant escriure'n i de tantes varietats i de tantes tòniques i de tan de gra de fajol i de tanta parafernàlia, per utilitzar una paraula políticament correcta (de tanta collonada o tonteria seria segurament més escaient), a un li han tornat les ganes de degustar els gin-tònic de Gordons (de tota la vida) i els "quintos" de San Miguel.

Ara els festivals, a més a més tot sigui per la recaptació, es "mariden", amb vi, amb gastronomia, amb el que sigui, però aixeques una catifa i de sota t'hi surt un festival amb una degustació de la bodega calongina "Clos d'Agon", per posar un exempre verídic. Jazz i copes, música entre vinyes amb Joan Dausà, per posar-ne un altre , i tants i tants prodigis d'originalitat.

De tota manera, si una actuació m'hagués agradat anar a veure -a priori- era el concert de "retorn" de l'Al Bano i la Romina Power que tornaven a cantar plegats ahir a Perelada després de 20 anys (escric aquestes línies escoltant les seves cançons a Spotify). Aquest matí, la canço de les vuit a Catalunya Ràdio ha estat precisament la "Felicità" de la parella que va enlluernar una generació, i reconec que se m'ha posat la pell de gallina. Records de quan erem molt joves i aquella parella era l'exaltació de la felicitat veritable; ensucrada, sí, però vertadera. Després, llegint la crítica del concert (esplèndit Esteban Linés a La Vanguardia) he conclòs que el temps passa per tothom i que al capdevall recuperar el passat és quelcom del tot impossible (vaig tenir la mateixa sensació al concert de Cap Roig de Bob Dylan fa uns quants estius). Si es van retrobar per cantar plegats ara fa un parell d'anys és perquè un milionari rus va pagar el que no està escrit per tal que tornessin a cantar junts.

De tota manera, què bonic és retornar amb el record a una època en que la parella feliç cantava:

"Senti nell'aria c'è già
la nostra canzone d'amore che va
come un pensiero che sa di felicità
Senti nell'aria c’è già
un raggio di sole più caldo che va
come un sorriso che sa di felicità".

Eren altres temps. Hi havia il·lusió col·lectiva per les coses més senzilles i a Andorra només s'hi anava a comprar sucre, formatge, galetes daneses de mantega (les arxifamoses butter cookies) i a posar gasolina.