L'Orient Mitjà és un polvorí des de fa molts anys, on hi ha en joc interessos contraposats de les nacions àrabs, d'Israel i de les grans potències mundials, en particular Rússia i ens Estats Units.
Hi ha dos grans eixos de desestabilització en aquesta regió. El primer és sense dubte la situació a Israel i Palestina, on la partició de Palestina en dos estats sobirans de territori similar, s'ha incomplert sistemàticament des de la fundació de l'Estat d'Israel l'any 1948 i això no ha estat més que una inesgotable font de conflictes.
Una Palestina dividida territorialment (la "presó" de Gaza i la Cisjordània del mur de formigó, farcida d'assentaments de jueus d'ultraortodoxes de la pitjor calanya), moralment (hi ha Palestins adults que només han conegut els camps de refugiats de Jordània i la "misericordia" de l'ONU en forma d'ajut alimentàri, mèdic i d'educació) i políticament (Al-Fatà i Hamàs, enfrontats de facto des de fa molts anys, des de l'asssasinat de Yasser Araf...). Israel actua amb la impunitat de qui se sent recolzat pel "senyor de la guerra nord-americà", i del lobby jueu que ha abocat i abocarà tants diners com sigui necessari perquè quan algun dia la Comunitat Internacional acabi obligant a Israel a reconèixer l'Estat Palestí, només quedin runes i terres ermes.
De fet els britànics tenen gran part de la culpa de la situació actual. Unes fronteres traçades amb tiralínies sobre un mapa sense respectar pobles i cultures són una part consubstancial del problema actual.
L'altre problema és, com sol succeir en tantes i tantes qüestions, d'origen religiós. Tots hem sentit a parlar i hem llegit dotzenes de vegades sobre els xiites i els sunites. Moltes sabem que al món àrab, el 85% o fins i tot el 90% són sunnites i el 10%-15% són xiïtes. Aquests darres són fonamentalment els iranians i els iraquians, i els sunnites, per fer-ho ras i curt, la resta, des d'Indonèsia fins al Marroc.
La distinció entre una i altra branca, que provoca odis aparentment irreconciliables, i que un company de feina egipci ha intentat -sense èxit- d'explicar-me diverses vegades ve a ser sobre la interpretació de qui explica el veritable Alcorà després de la mort del Profeta Mahoma (anys 632). Els uns dieun que els Imams (els xiïtes), com a desdendents directes de la filla del profeta (Fátima) i el seu cosí (Alí) i els altres (els sunnites) els companys del profeta. És com ser de la Vella o la Jove de Valls, per posar un exemple nostrat. Si ets de l'una no pots ser de l'altra i no pots veure els membres de l'altra ni en pintura. Doncs això. Els odis irreconciliables són l'excusa per a cercar millorar la posición d'influència en països on la manca d'estabilitat permet que s'instal·lin bancs de proves de tota mena.
El fet que els Iranians siguin xiïtes i els Iraquians també però que Saddam Hussein fos sunnita (la minoría d'elit en un país de xiïtes) i que hi haguéssin els kurds al nord de Síria, Turquia i Irak, ho complica tot encara més. La qüestió és que aprofitant la situació de caos i desgovern provocat pels Americans amb la caiguda del règim de Saddam (al capdevall un mal menor, comparat amb tot el que ha vingut després), va començar com qui no vol la cosa la revolta a Síria (amb el suport d'Aràbia Saudita i Qatar, que van armar els rebels sirians (sunnites)) i que actualmente és un conflicte enquistat del que ningú és capaç de treure'n l'entrellat (això sí, ja ha provocat més de 150.000 morts i un número incontable de desplaçats). Rússia recolza El Assad, Europa alguna facció dels rebels, els Americans tot i els satèlits espia i els drons van perduts. Els xinesos recolzen Iran. Iran vol un Irak xiïta però no Jihadista, i per tant s'alia amb els sunnïtes del govern iraquià (del que en queda) per combatre la forma militat de l'autoanomenat Estat Islàmic....
I en tota aquesta situació de crisi permenent jihadistes de tot el món aprofiten per a probar de constituir aquest Estat Islàmic pitjor que el que poguéssin haver concebut mai els Talibans. Els avenços militars d'aquestes faccions només s'explica per la immensa divisió i manca d'estructures d'Estat tant a Síria com a l'Irak actuals. El final de tot plegat és difícilment predictible, però no seria descavellat pensar que una mena de "Tercera Guerra Mundial" pogués començar en una zona com aquella.
Per a seguir amb atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada