Fa ja força temps que vaig explicar el despropòsit del mal anomenat "dèficit tarifari elèctric" en aquest mateix blog. Ara, gairebé un any després, "la cosa" ha assolit nivells kafkians, per dir-ho d'una manera intel·ligiblement suau.
La història del dèficit tarifari és un pur artifici polític que s'inventen els mateixos polítics (que saben tant d'economia com jo de la lluna de València, és a dir, absolutament res).
Algú va decidir que calia apostar per les energies renovables, fonamentalment, eòliques i solars (aquelles que encara avui dia són en la seva inmensa majorai cares i insostenibles econòmicament). Per aconseguir que hi haguessin inversors disposats a posar-hi diners, es van inventar unes primes excepcionals que es pagarien "de per vida" a aquells que volquessin a la xarxa energia elèctrica generada via renovables. El problema és que aquestes primes excepcionals (que van fer pensar a molts inversors estrangers que això de les energies alternatives a l'Estat Espanyol era un xollo digne d'un "Harvard case") provocaven a les companyies elèctriques (que eren les que acabaven pagant) un forat que l'Estat es comprometia a cobrir. És a dir, que l'Estat subvencionava les energies renovables, poc eficients econòmicament, contra deute a les companyies Elèctriques.
Quan la cosa era petita i raonable, es podia més o menys mantenir i justificar, fins que l'afer va pujar fins a assolir els 30.000 d'Euros acumulats al 2013 que l'Estat es va comprometre a pagar via emissió de deute. Aquest compromís implicava el pagament aquest 2013 de 3.600 milions (aproximadament un 11% del deute), que s'havia de fer durant aquest any. Fa poc el ministre Montoro, mundialment conegut pel seu somriure cínic que li surt de sota el nas, va dir que l'Estat no podria pagar i per mor del compliment de l'objectiu de dèficit i que les companyies elèctriques s'haurien d'esperar. I el paio es queda tan ample, i amb un somriure que li creua la cara. És extraordinari.
El resultat, agradi o no, i digui el que digui qui ho digui, és la subhasta de la semana passada. Jo no sé si les Elèctriques van utilitzar la pràctica prohibida de posar-se d'acord per influir en els preus, jo no sé si les Elèctriques que operen a Espanya tenen pèrdues o no (això fa de molt mal dir encara que s'entengui de balanços, com jo més o menys m'atreveixo a afirmar), el que sí sé és que si algú em debés 30.000 milions i es fes el ronso per a tornar-me'ls utilitzaria totes les vies al meu abast per a aconseguir-ne la restitució, com deia aquell, "per via civil o militar".
Al final, com que aquest Estat està "burkinafassonitzant-se" a marxes forçades, ja comença a no estranyar-me res. Al problema, insisteixo, generat per polítics del PSOE i del PP, se li ha de donar una solució política, via pressupostos de l'Estat, però queda molt lleig centrifugar la merda cap als ciutadans particulars, que ja en tenim prou de pagar més impostos dels que ens tocaria. Un increment d'un 11% és simplement inacceptable.
L'espectacle posterior a la subhasta elèctrica d'anular-la per part del govern i d'insinuar que hi havia hagut manipulació de preus és grotesc i poc argumentat amb principis sòlids. Com ja ens venen tenint acostumats, no deixa de ser altra cosa que una arbitrarietat més de la que no saben com sortir-se'n.
Així és com hem de patir els Administrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada