Les vacances d'aquest estiu han estat de les més tranquil·les de la meva vida. Si l'any passat començava l'estiu passant el Sant Joan fent trekking per Ossètia del Sud, o fa dos anys feia les Albànies, aquest estiu ha estat el de la tranquilitat. De fet durant els quinze dies de vacances a Sant Antoine sur Mer, només he agafat el cotxe dues vegades, una per anar a Vilallonga de Ter a passar el dia amb uns amics i l'altre per anar amb uns altres amics a sopar a Regincós. Més enllà d'això, bicicleta, jogging, barca, passejades en família i moto per fer encàrrecs i compra al súper.
Entre tanta monotonia, un dels esdeveniments culturals als que he assistit aquest estiu, el dimecres 8 d'agost, ha estat el XII Concert de Sardanes de la Costa Brava (Memorial Ricard Viladesau) i en faig esment per un parell de raons molt concretes. Més ben dit, per tres.
La primera és perquè ens hi va convidar a la meva mare, al meu germà i a mi, en Francesc Sànchez i Carcasses, Palamosí de pro, gran amant i coneixedor de la sardana i gran amic del meu pare. Abans de començar el concert va dedicar unes emotives paraules a recordar el meu pare -també s'estimava la sardana amb passió, especialment en el seu format de concert- i de les que estem tota la família, profundament agraïts: sense haver-li demanat res, les va dir amb el cor i les vam sentir molt endins.
La segona és que a diferència del que m'esperava -la ignorància i el desconeixement són font d'injustícia- no només em va agradar, sino que em va agradar molt. Voldria fer des d'aquestes línies un acte de desgreuge a favor de les sardana, dansa i música de la que vaig renegar des de ben petit i que fins no fa gaire en fugia com la pòlvora, fins l'extrem que si a la ràdio en posaven una o hi havia un programa de sardanes (tant Catalunya Ràdio com Rac1 tenen el seu) canviava d'emissora de forma immediata. Sia perquè emocionament estava "tocat", sia perquè la vintena llarga de músics sobre l'escenari (la Principal de La Bisbal i els Montgrins) s'hi van deixar la pell i són molt bons, sia perquè la meva predisposició a escoltar era major que mai abans, vaig gaudir d'un espectacle musical de primeríssima divisió, quan fins aleshores la sardana era per mi ("ignoti nulla cupido" com diria el gran classic Ovidi), una musiqueta folclòrica de tercera regional.
I la tercera raó és perquè hi va haver un moment al concert, amb l'obra per a dues cobles "Captivadora", del músic Josep Gispert, on les dues tenores solistes, magistralment tocades per en Jordi Carreras i en Ferran Miàs em van emocionar fins a fer-me saltar les llàgrimes. Vaig trobar aquesta composició una peça simplement sublim. Vaig gaudir-ne molt i em va deixar un record imborrable. Al capdevall, pensava, no podia ser que a un home savi i sensible com el meu pare, li agradés música de tercera regional. El meu pare tenia raó - una vegada més- i jo estava equivocat. No em fa res reconèixer-ho.
Acabo amb un "necessita millorar", no des de la crítica insensible i frívola sinó des de la constatació de que a aquesta gran feina que alguns fan de forma desinteressada: Sànchez Carcassés, Cordomí, Romero, etc...els falta una pàtina de màrketing que faci conèixer i estimar a les joves generacions aquesta meravella que tenim tan a prop i tan lluny a l'hora. En Francesc Sànchez ho va dir: "hem omplert malgrat que avui hi ha la Sara Baras a Perelada, l'Ana Belén a la Porta Ferrada i en Bosé a Cap Roig" (per cert, aquest darrer no es va dignar a dir ni un senzill "bona nit" en català. Es fan estimar de forma natural). Sí, és cert, però la mitja d'edat fàcilment superava els 50 anys. No pot ser que una música de tanta qualitat, uns músics tan lliurats a fer-ho bé, siguin grans desconeguts. Cal fer un replantejament per evitar que aquest tresor que he descobert aquest estiu, es perdi per falta de promoció i coneixement. Assignatura pendent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada