Aquestes vacances a casa hem sigut un membre més. En concret, un cadell de "golden retriever" que porta per nom Ona, i que, tot i que, nominalment és de la meva mare, l'hem tingut a casa, a Sant Antoine sur Mer, durant 15 dies.
I la veritat és que malgrat la servitut que comporta tenir un gos en general, i un cadell de gos en particular, on a més a més de la logística alimentària, miccionatòria i defecatòria ordinària cal afegir-hi el component d'aprenentatge que implica -entre d'altres- que de cada tres pipís, dos es fan fora de lloc, o que de vegades s'escapa una deposició on no toca, l'experiència ha estat altament satisfactòria. L'Ona és una gossa molt agraïda i carinyosa que ha fet les delícies de tota la família. Ens ho hem passat molt bé ensenyant-la (els golden aprenen molt de pressa i són disciplinants de mena) i jugant amb ella, fent-li descobrir el mar, la muntanya, les pinedes.
Però el fet d'haver d'organitzar aquesta logística amb seqüència diària (de tres cops al dia) fa que hom s'hagi fixat en determinats aspectes que abans passaven per alt o que només s'observaven amb aprensió (veure pixats de gos a les columnes i cantonades sempre m'ha posat d'una terrible mala lluna) i una mica de despreci.
Una primera reflexió és que això dels gossos és una cultura, o fins i tot, una mica més, gairebé una secta -sense connotacions negatives, o si més no, poc negatives-. He descobert amb curiositat que els propietaris de gossos tenen una especial facilitat per a parlar amb d'altres propietaris de gossos i que hi ha una certa predisposició especial a ser més simpàtic amb algú que és de la mateixa "colla", una certa solidatitat d'estirp, com la dels motoristes de moto de gran cilindrada o els perseguits i estigmatitzats fumadors. Me'n faig creus que sortir a comprar el pa o el diari a la cantonada pugui ser una excursió que arriba a durar una hora, entre les aturades tècniques perquè l'Ona jugi amb altres gossets o perquè els propietaris dels altres gossos te n'expliquin vida i miracles.
Una segona observació és que el propietari d'un gos és -em repeteixo- com el fumador, un ser estigmatitzat que no pot entrar a llocs públics (no ho critico, només ho constato) i que li posen molt difícil per a poder anar a restaurants o d'altres establiments d'esbarjo. Al menys els fumadors poden anar a les terrasses dels bars i restaurants, amb un gos això no és sempre clar, depèn de la discrecionalitat del propietari de l'establiment.
Un tercer aspecte és que, com en el cas de la puericultura i articles d'infant, el món dels "pets" és per a butxaques afortunades. Una corretja decent costa cap a 50 euros i una colònia de gos, a partir dels 12....I he descobert que fins i tot hi ha Mútues per a gossos (com diria n'Obèlix: "Són bojos aquests romans"...).
I finalment, hi ha dos tipus de propietaris de gossos (i només dos): els que tenen sentit de la responsabilitat i recullen les deposicions i netegen el terra i impideixen que els gossos miccionin a parets i mobiliari urbà (i llavors tiren aigua per netejar el pipí), i els que senzillament no recullen res i els importa poc on el gos fa pipí i només recullen caca si hi ha gent al voltant que els ho pot recriminar. Vista la brutícia dels carrers com a conseqüència de pixats i caques, hi ha una majoria de propietaris (que per una observació poc empírica m'atreviria a dir que coincideix amb els que tenen gossos peteners i sense pedigrí -aquí també hi ha classes-) que deuen pertànyer a la segona classe. Quan un s'hi fixa s'adona de la misèria humana, fins i tot en un aspecte tan banal com aquest. Però així som i per això el món va com va...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada