Tornem-hi amb el blanqueig de la monarquia

Des de 2015, el  CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) no fa preguntes directes a la ciutadania sobre la monarquia espanyola. Probablement sigui perquè en aquell estudi, Felip de Borbó va suspendre amb un 4,34 sobre 10.   Des d'aquell resultat, el CIS no ha tornat a fer preguntes sobre la monarquia. Normal. Molts dels que treballen per a l'administració pública tenen tendència a evitar polèmiques que se'ls podrien girar en contra.

Per això m'estranya un article de l'Ot Serra d'ahir al diari Ara en el que escrivia literalment: "Segons el primer baròmetre de 2023 del Centre d'Estudis d'Opinió, en una escala del 0 al 10, la monarquia espanyola mereix una confiança d'1,7 i només el 12,3% la prefereixen –un 74,2% una república–, amb dades significatives en el mateix sentit entre els votants del PSC.". He estat fent una cerca força exhaustiva als documents del CIS, des del primer baròmetre, el gener, fins al darrer publicat, i he estat incapaç de trobar aquesta data, però és possible que m'hagi passat quelcom per alt i per tant li dono força credibilitat, ja que en general l'Ara és un mitjà que compta amb periodistes molt rigurosos.

Sigui com sigui, el que sí he trobat és l'únic estudi que s'ha fet fins la data, és d'octubre de 2021 i el va encarrerar la Plataforma de Medios Independientes al Instituto 40dB. El resultat d'aquella enquesta va ser força indicatiu, al menys que, a diferència del que es pretén fer veure des de les institucions de l'estat, la monarquia no compta, ni de lluny, amb un suport majoritari. Els resultats van ser: 39,4% dels enquestats a favor de la república, el 31% a favor de la monarquia i la resta es declaren "no alineats", és a dir, no saben, no votarien, o votarien en blanc. Em diu el nas que aquest resultat seria força similar si l'enquesta es repetís avui.

Només per això entenc que la casa real i el govern espanyol, amb el suport tàcit i/o explícit dels partits de dreta i extrema dreta (PP, el que queda de Ciudadanos, i Vox), han iniciat des de fa temps una campanya de blanqueig en la persona de la princesa Elionor, que demà passat fa 18 anys i com a major d'edat participarà en l'acte de jura de la constitució del 78 (la que nos dimos entre todos, diuen alguns, i que no se puede tocar, afegeixen els mateixos) al parlament espanyol davant de tots els partits amb representació parlamentària, excepte Catalans, Gallecs i Bascos, i molts diputats de Sumar que no tenen cap intenció d'assistir-hi. L'eterna història sobre la que tampoc mai no hi haurà un referèndum. Senzillament no perquè tinguin por de perdre'l (com podria ser en el cas de Catalunya), sinó perquè saben que aquest el perdrien segur.

Així doncs Moncloa i Zarzuela han activat l'operació "rentat de cara".

Primer ha estat el bombardeig sobre la seva jura de bandera a l'Acadèmia de Saragossa, on per cert, va fer un petó a una bandera inconstitucional que data de 1886 (però això mereixeria tota un altre article), després sembla que la seva presència a les xarxes, Tik Tok inclòs s'ha multiplicat, i finalment la propaganda del règim fa tot el possible per a presentar-la al mitjans com a una persona "normal". Massa normal no trobo jo que aquesta noia de divuit anys hagi de passar per tres acadèmies militars al Segle XXI, a menys que no es vulgui dedicar professionalment a la guerra, que també podria ser. Amb això de la monarquia no se sap mai, i coneguent la història dels Borbons espanyols, encara menys.

També és veritat però, que vist com estar el panorama geopolític mundial, que algú sàpiga disparar un sub fusell ametrallador, pilotar un avió i portar un tanc Leopard, potser, potser, no sigui tan mala idea.

De lleugereses humanes i de matar en nom de Déu

Ahir a la tarda vaig veure amb el meu fill petit a Movistar+ el partit de futbol de la Champions masculina entre el Barça i el Shakhtar Donetsk ucraïnès. Ara feia dies que no veia cap partit de futbol a Dzan o a Movistar+. El primer que em va sobtar és que aquella bandera ucraïnesa que apareixia a la part superior de les pantalles, a la dreta de la retolació dels partits, ha desaparegut completament dels mapes televisius.

També em va xocar que en un partit d'un equip de la ciutat de Donetsk, al Donbass, ocupat per les tropes russes des del començament de la guerra entre Rússia i Ucraïna, els comentaristes esportius no fessin ni la més mínima al·lusió a la guerra (al menys durant l'estona que vaig veure el partit, que va ser gairebé tot). Com si un fóra normal del tot que un equip de Donetsk jugui des de 2014 a l'estadi olímpic de Kiev, a 730 quilòmetres de la seva ciutat. 

Fullejo La Vanguardia digital i l'Ara digital, en cerca de notícies recents sobre Ucraïna. Ni una sola menció des de fa dies. Tampoc a El País. Al New York Times s'hi pot llegir una crònica d'ahir de Maria Varenikova sobre les vídues dels soldats ucraïnesos (no és per tant una notícia fresca). Res de res. Encefalograma pla. La insuportable lleugeresa de l'ésser, la inutilitat de l'existència, el Nietzche qüestionat, que tan brillantment va novel·lar Milan Kundera l'any 1984.

Hem normalitzat una guerra més, una vegada més. La passió consumista de la instantaneïtat en la que vivim immersos ha fet desaparèixer per complet la guerra d'Ucraïna de les notícies i de les nostres vides. Senzillament ha deixat de ser notícia. Els morts al front del Donbass i de Mariupol, de Zaporizhia han deixat pas als morts de Gaza, de Cisjordània. Hem assimilat un horror per a entrar en un altre de molt pitjor. Però els éssers humans no semblem tenir capacitat per a gestionar tanta indignitat a la vegada, només de consumir-la.

Poca esperança doncs pels ucraïnesos si els diners i les armes europees i americanes deixen de fluir. Poca esperança de cap iniciativa de pau. L'ONU té el 2023 un pressupost de 3.400 milions de dòlars, però és incapaç de lidiar al mateix temps amb dues conteses separades només per 1.857 quilòmetres segons m'informa Google Maps. De què serveixen tants diners? Pel que es veu, en termes pràctics, de ben poc, més enllà de finançar les vides d'una colla de privilegiats i d'ex-polítics de porta giratòria (i per exemple, el seu secretari general, Antonio Guterres).

I mentrestant, a Gaza, Hamas i l'exèrcit israelià es segueixen matant en nom de Déu. I nosaltres asseguts a la cadira o el sofà de casa no fem altra cosa que ser "voyeurs", gairebé còmplices, d'un altre seriós desafiament a la dignitat de l'existència humana. D'un veritable genocidi que perpetúa el primer genocidi que va perpretrar Hamàs el 6 d'octubre. Com escrivia l'altre dia, no hi ha ni bons ni dolents. Afegeixo, només botxins i víctimes. I per desgràcia no existeix cap justícia divina que els pugui jutjar i condemnar. Els inspiradors de la violència més extrema, més descarnada, no són altres que els més fervents creients en els seus Déus (els ultraortodoxes jueus i els gihadistes de Hamàs i de Hezbolah). A tots aquests els haurien de jutjar tribunals civils per crims contra la Humanitat.

Ahir al diari Ara, l'escriptora Najat el Hamchi escrivia un article brillant ("Matem Déu d'una vegada per totes") del que n'extracto un fragment que trobo no només molt encertat, sinó també ridículament obvi, de sentit comú. "A hores d’ara ja podem acusar Nietzsche d’excessivament optimista, perquè Déu no només no ha mort sinó que ens continua matant, els homes se segueixen matant en el seu nom més que mai. En molts casos potser és només una excusa, no ho nego, però potser seria hora que d’una vegada per totes ens desféssim d’aquestes fantasies nefastes que hem confós amb la realitat i rematéssim la feina del filòsof alemany. Els creients s’aferren a la religió perquè no poden suportar el fet de no saber, de no trobar sentit, però quin sentit té creure en éssers sobrenaturals, en superherois i personatges màgics? Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè l’única manera que tenen d’erigir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porti la contrària."

Acabo amb un altre article de Gregorio Morán (de les seves ja difuntes "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia, aquest molt més antic, de març de 2015 sobre la pel·lícula Tombuctú: "....Arriben els gihadistes per imposar la prohibició d'aquells plaers que feien d'una ciutat un lloc difícil però grat. Viure i deixar viure s'ha convertit en una tasca cada vegada més àrdua des que una colla de sonats, aquí i allà, van decidir que perquè ells sobrevisquessin inflats d'orgull i superades les seves humiliacions, seria necessari complir amb el dogma. Déu, que sempre havia estat mut d'ençà que el van inventar, necessita intermediaris que sàpiguen interpretar els seus gestos. Van néixer els bruixots i després els summes sacerdots i finalment els àugurs, els rabins, els imams, els capellans, els pastors luterans... Mentre ells assegurin que tenen la clau de l'eternitat sempre hi haurà qui pensi que el millor és creure en el per-si-de-cas".

Els polítics ens prenen per idiotes

De vegades penso, de fet moltes vegades, i cada cop amb més freqüència que els nostres polítics ens prenen veritablement per idiotes, com si fóssim nens petits als que haguessin d'instruir i guiar per no perdre el rumb en aquesta vida. 

Hi ha un exemple d'aquest estiu passat que encara dura, meteorològicament parlant, que és el summum de l'estultícia i estupidesa. Es tracta d'aquella campanya de prevenció d'incendis forestals promoguda per la Generalitat de Catalunya que portava per nom: "Fuck Off", que com saben fins i tot els nens de pit és una grollera expressió anglosaxona que traduït literalment vol dir "que et donin pel sac" o també "vés-te'n a la merda", però com que algun publicista amb ínfules de premi Nobel va pensar que eufònicament "fuck" pot sonar com a "fac" o també "foc" i com que l'adverbi "off" vol dir "fora" i el premi Nobel està convençut que tothom coneix l'expressió, doncs resulta que al Nobel li va fer gràcia i va pensar que la campanya cauria en gràcia. El que empipa i preocupa no és que hi hagi publicistes estúpids, perquè n'hi ha a grapats, sino que hi hagi un departament del Govern pagat amb els nostres impostos que els ho compri.

Dos exemples més molt recents m'hi tornen a fer pensar. 

El primer: fa encara un parell de dies he sentit a Catalunya Ràdio una campanya del Ministerio de Transición Ecològica que té com a missió alliçonar-nos sobre la funció ecològica de la preservació del litoral en general i de les platges en particular com a element de protecció de la degradació del medi. El gràfic que adjunto no ha estat tret d'una classe de P4, els ho prometo, sinó del lloc web del ministeri (https://www.miteco.gob.es/es/costas/campanas/sabersobreplayas.html).

Consulto al meu assessor personal i amic (sarcasme pur, perdoni'm-ne) ChatGPT respecte a quants dels 8.000 kilòmetres de costa que té Espanya estan urbanitzats i em respon (i m'ho crec), que un 61%, és a dir, 4.880 kilòmetres....Què pot fer un ciutadà de bé com a receptor d'aquesta campanya per tal revertir un fenòmen de depredació que va ser aprovat, promogut i fomentat per governs anteriors i no pas precisament durant la dictadura franquista sino amb posterioritat? No és una aquesta una manera de llençar a les escombraries recursos públics que podrien utilitzar-se millor? Els del ministerio haurien de passejar-se per Sa Riera, Sa Tuna, l'Escala o Lloret de Mar, per posar alguns exemples coneguts per explicar-nos com protegir les platges de la pressió urbanística. En fi....

I el segon, molt més recent -n'hem tingut notícia aquest matí- no és altre que l'acord d'investidura assolit per PSOE i Sumar (amb la ja anunciada rabieta de Podemos i els seus 5 diputats per insuficient) que contempla entre d'altres perles, un permís de paternitat de 20 setmanes -segur que els que legislen no han de fer rutllar cap empresa, perquè si ho haguessin de fer no s'ho mirarien de forma tan frívola- o, atenció, la reducció de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores mantenint el mateix salari. És a dir, treballar un 7% menys i cobrar el mateix, sense cap exigència d'augmentar la productivitat. Doncs que algú m'ho expliqui. 

És fàcil legislar amb els calés dels altres. Els francesos encara reneguen de la famosa llei Aubry (promoguda per la Martine Aubry, filla de Jacques Delors, un dels pares de la Unió Europea) que va instaurar fa 23 anys la jornada de 35 hores. La idea conceptual era repartir el treball i crear més de 2 milions de llocs de treball addicionals. Els càlculs més optimistes, estimen després de 23 anys, un impacte de 350.000 i milers de milions d'euros en inversions industrials perduts ja que en comptes de a França es van traslladar cap a altres països.

Un molt bon amic em va dir dissabte passat en un sopar que m'estic fent vell. Deu tenir raó. 

Ira i foc a la frontera francesa: un reflex del món actual

Recordo de jovenet, quan un franc valia més o menys 18 pessetes -el que vindria a ser avui dia 11 cèntims d'euro-, que l'única televisió d'Espanya, TVE, ensenyava amb relativa freqüència imatges de camions espanyols de fruites i verdures volcats i la mercaderia cremada o llençada a l'autopista, quan es tractava de cubes de llet o de vi. Jo encara estudiava a Palamós, deuria ser pels volts del finals dels anys setanta o principis dels anys vuitanta. 

La raó? Sempre la mateixa, els baixos preus de les fruites, verdures i la llet i la carn produïdes a Espanya i el Marroc versus el cost de producció a França. Els agricultors i ramaders francesos consideraven que aquelles importacions eren competència deslleial i els perjudicaven greument, i davant la passivitat en moltes ocasions de la gendarmeria, els pagesos es dedicaven a tallar la carretera nacional i l'autopista amb tractors, aturaven els camions, en feien baixar els camioners i els cremaven o malmetien la càrrega.

Cert és però que des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea l'1 de gener de 1986 (després de la firma del Tractat d'Adhesió el 12 de juny de 1985) les coses van canviar radicalment, al menys sobre el paper. Espanya esdevenia estat membre, no hi havia fronteres interiors i s'amparava la llibertat total de circulació de mercaderies dins de la Unió Europea.

Es va entrar en un període de certa estabilitat perquè, cal dir-ho, els agricultors i ramaders francesos els va ploure manà del cel de Brussel·les en forma d'ajuts i subvencions a través de la PAC (Política Agrícola Comuna). La PAC representa avui dia aproximadament un 33% del pressupost de la Unió Europea, que aquest any 2023 és de 168.650 milions d'euros, dels quals més de 55.650 milions d'euros es destinen a la PAC. 

Tot i així, des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea hem continuat veient episodis puntuals de crema de mercaderies agrícoles i ramaderes procedents d'Espanya. Tirant d'hemeroteca he pogut veure que al maig de 1994 es van reprendre les cremes, aleshores de maduixes,  i els actes vandàlics es van reproduir el 1997, el 2011 i el 2014 (segurament n'hi ha hagut més però els d'aquestes dates, totes al voltant de l'estiu, on més fruita i verdura s'exporta, són les que he pogut documentar).

Ara feia molt de temps però, que no es veien imatges de camions volcats i menjar cremat. Fins aquesta setmana. El dijous, un grup d'uns 500 viticultors francesos van aturar els camions espanyols que portaven aliments i vi i van destrossar la càrrega dels que portaven cava i buidant cisternes de vi (les imatges de la tele de persones destrossant caixes de cava -Freixenet en el cas que ens ocupa- recorden un vandalisme desaforat impropi d'éssers civilitzats). Al final, amb total impunitat i la connivència, per passivitat, de la gendarmeria francesa (quan aquests tenen l'obligació legal de protegir la lliure circulació de mercaderies) també van acabar rebent tomàtes i d'altres hortalisses que res tenien a veure, en teoria, amb la protesta dels viticultors francesos.

En un mercat interior (per tant de lliure competència) actes de barbàrie com aquests són del tot injustificables, especialment perquè els pagesos i ramaders francesos són, de llarg, els que reben la major part del pastís de les subvencions de la PAC. 

Però tot això ho atribueixo a la convulsió del món en el que estem vivint. Diu la dita: "Si hi ha mala maror, peix en abundor", o en Castellà "A río revuelto, ganancia de pescadores", estem cada dia més en un món en el que el vector principal de canalització del desacord és la violència, sigui verbal, sigui física, i al final, ens refugiem en el clan, a la tribu, en un atavisme que ens recorda els nostres origens com a primats. Ho veia i ho palpava ahir mateix, horroritzat, en unes imatges que s'han fet virals, quan un coló israelià d'un assentament il·legal a Cisjordània disparava a un palestí a boca de canó, amb total impunitat i l'observació passiva de l'exercit israelià. Vergonya, indignitat, humiliació de la humanitat. 

Sembla que no hagin passat tants anys i que com escrivia als anys 90 en periodista Arturo San Agustín, "no som altra cosa que monos vestits".

Encara que sembli mentida....

La premsa d'extrema dreta, sempre atenta a tot allò que els espanyols de bé fan per a defensar la indisoluble unitat de la pàtria hispana, segellada amb formigó armat des de la caiguda del Califat de Córdoba primer (any 1031 després de Crist) i els Regnes de Taifes després allà per l'any 1492, publica avui (La Razón) un article en el que explica que el colpisa ex-guàrdia civil Antonio Tejero Molina (el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 em va impressionar tant que mai podré oblidar el seu nom sencer de delinqüent), un ancià de 91 anys que si ja xotxejava el 1981, imaginin-se ara,  ha posant una denúncia contra el president del govern, Pedro Sánchez.

Fantàstic. Impressionant. I la hi admetran amb tota probabilitat. Una gran mostra de la imparcialitat de la justícia espanyola. Un tipus que va conculcar l'ordre constitucional, aquest sí amb armes i tancs al carrer, que va tenir un país a la corda fluixa durant una tarda i una nit, amb un parlament democràtic segrestat en ple, mentre un Borbó corrupte dubtava durant mitja nit abans de decidir el que més li convenia a ell i no pas a Espanya, que va acabar essent condemnat a 30 anys de presó, dels quals, atenció! només en va complir 15 (va entrar a la presó el 1981 i en va sortir el 1996) té el despropòsit de denunciar Sánchez per "traïció a Espanya". El món al revés.

Si no ho hagués llegit a La Razón m'hagués pensat que era un "fake" d'internet, però no, el diari ABC també en parla. Deu ser veritat. L'extrema dreta mai menteix sobre els afers que els donen audiència i els beneficien. I més si l'afer en qüestió versa sobre la unitat de la pàtria.

Convindran amb mi que la semblança d'aquest cadàver amb pell i bigoti feixista i l'assassí dictador Francisco Franco en aquesta foto que publica La Razón és esfereidorament similar. Déu els cria i ells s'ajunten, diu la dita. 

Això es publica justament, justament, el mateix dia que el president Pere Aragonès, per les raons que sigui ( els tertulians d'aquí i d'allà especulen a tort i a dret sobre el motius) ha acudit a la suposada cambra territorial, el Senat, a la Comissió de Comunitats Autònomes auspiciada pel PP (amb absoluta majoria absoluta al Senat) a defensar durant els 10 minuts que tenia assignats l'autonomia i l'autodeterminació.

Òbviament el PP i la premsa afí se li han tirat al cim, com no podia ser d'altra manera. Diu l'ABC a la seva editorial d'avui: "Teatro de Aragonés para rentabilizar la amnistía". El titular dóna per fet que l'amnistia està ja acordada entre els independentistes i Pedro Sánchez. És possible, perquè fa massa dies que es diu que la negociació està a punt de trencar-se (pensem doncs que el que succeeix és exactament el contrari). 

Critiquen que el president no s'hagi quedat a les rèpliques (també haurien de dir que la prócer del PP Isabel Díaz-Ayuso ha marxat del Senat una llarga estona per a presidir una presentació de pa sucat amb oli), però qui es quedaria a una crucifixió anunciada? L'Aragonès ha acudit al Senat en un intent, partidista òbviament, de no perdre pistonada davant en Puigdemont, però no per això cal restar-li coratge al fet de posar-se voluntàriament a la gola del llop.

Doncs mirin, si l'amnistia serveix per a paliar parcialment el dèficit fiscal, la no execució de les partides pressupostàries en obres públiques (la vergonya dels trens de rodalies i mitja distància és un escàndol majúscul, i els col·lapses de l'AP-7 una altra, i aquesta la pateixo jo setmana sí i setmana també) i els desgavells de la justícia, benvinguda sigui.

Israel-Palestina: No hi ha bons ni dolents (II)

Avui en Xavier Melero a La Vanguardia, publica un article molt recomanable que es titula "Comprendre els assassins" en el que de forma molt documentada i raonada acaba concloent que Espanya en general i Catalunya en particular, en el seu "bonisme" pro-palestí acaben no condemnant de forma clara les atrocitats comeses per Hamas el dia 6 d'octubre a Israel. Li dono parcialment la raó, sense que això contradigui el que vaig escriure en el meu article d'ahir sobre la qüestió.

I de fet, aquest posicionament "tebi" ha obert una crisi diplomàtica entre Espanya i Israel, especialment arrel de les declaracions de la ministra Yolanda Díaz i tota la patuleia (perdonin la vulgaritat de la paraula, però de vegades una paraula exemplifica molt adequadament el comportament d'un col·lectiu) de "podemitas".

Que un país de dubtosa reputació democràtica com és Colòmbia hagi obert una crisi diplomàtica amb Israel és comprensible, tenint en compte el tarannà del president del govern, Gustavo Petro, que ha comparat la situació a la franja de Gaza amb la dels camps de concentració nazis -és pot ser més descerebrat? jo crec que difícilment-, però que hi hagi una crisi amb Espanya, país de la Unió Europea i amb tots els seus defectes, una democràcia -hauríem de matisar el funcionament del sistema judicial, però això no canvia el marc fonamental-, és poc justificable.

Que un jueu d'esquerres, liberal i pro-palestí com l'historiador i professor universitari Yubal Noa Harari es qüestioni sobre com ha estat possible que l'estat d'Israel hagi permès la barbàrie comesa per Hamas, és significatiu. És un indici que per molt d'esquerres que algú es pugui sentir hi ha una diferència entre la civilització i la barbàrie. I això, una certa esquerra catalana, espanyola i europea, cofoïsta i impregnada de molta superioritat moral sembla que no ho tingui clar. 

Jo no sóc precisament un fan de la Pilar Rahola (ni tan sols és sant de la meva devoció com a escriptora) però val a dir que des de fa molts anys és una gran defensora de l'estat d'Israel. És membre d'honor de la Universitat de Tel Aviv des de 2006 i el 2007 va rebre el premi Scopus que concedeix la Universitat hebrea de Jerusalem per la seva lluita a favor dels drets humans. La seva connexió és tan gran que el Fons Nacional Jueu va plantar el 2013 un bosc de 2.500 arbres al desert del Neguev que porta el seu nom.

Es van fer virals les seves declaracions al programa "Todo es mentira" de Risto Mejide, que de fet, en línia amb el que escrivia avui Melero a La Vanguardia, comparteixo plenament. En transcric literalment un fragment perquè penso que no es pot ser més clar.

"Estoy absolutamente escandalizada por la degradación, la deshumanización y la inmoralidad de determinada izquierda de esta matanza tan brutal. Esto va mucho más allá de las ideas, de las posiciones, de los bandos. Hablamos de prácticas del Daesh. Hablamos de matanzas indiscriminadas".

"Hablamos de secuestrar y violar a mujeres, a gente mayor, a niños, a utilizarlos como escudos. Hablamos de que un concierto para la paz, que además, luchaba en favor de una solución pacífica donde había más de 3.000 jóvenes, se asesinaron a 250 jóvenes allí mismo, además de lo que han sufrido".

"No puedo entender en nombre de qué ideología, en nombre de qué dogma de fe, en qué dogma de verdad absoluta, uno no puede sensibilizarse ante este horror. Y lo digo con toda claridad. Esta gentuza, gentuza, que aún está justificando esta matanza en nombre del pueblo palestino, al que, por cierto, no ayudan para nada, es la misma gentuza que te decía que no había prisioneros en Siberia".

Al final, amb tots els seus defectes, i amb un conflicte territorial no solventat (ans al contrari, agreujat pels assentaments il·legals de jueus ortodoxes a Cisjordània) però que algun dia s'haurà de resoldre, i aquest no pot ser altre que un estat pels palestins en l'equació que ja s'ha provat unes quantes vegades de "pau a canvi de territoris", Israel és una democràcia homologable a la de qualsevol estat democràtic de primera divisió mentre que Hamas, que va guanyar unes úniques eleccions, al 2006 i que no s'han repetit, és una dictadura islàmica cruel, que, molt semblant al que succeeix a l'Iran (els seus mentors) considera les dones com a éssers inferiors i castiga la dissidència interna amb la pena de mort.

Segueixo posicionant-me amb el poble palestí, el que pateix de forma gairebé inhumana la corrupció de l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània i la barbàrie del terror de Hamas a Gaza i de Hezbolah al Sud del Liban, però si em fessin triar un lloc per viure (entre Israel i Palestina), tinc molt clar el que escolliria.

Israel-Palestina: no hi ha bons ni dolents (però alguns ho són més que d'altres)

Del conflicte Israel-Palestina, com dels partits de futbol i en la política, tothom s'atreveix a opinar, a dir-hi la seva i moltes vegades, malauradament, amb frivolitat poc informada, o amb informació de darrera volada, que ve a ser el mateix.

Tan se val si els que opinen hagin llegit molt sobre el conflicte i la seva llarga història, que es remunta, en la seva fase més recent als anys 20 del Segle XX (quan els jueus eren un 13% de la població de Palestina), o que només hagin llegit quatre coses, la majoria de part i amb un gran component de desinformació a les xarxes que més desinformen, és a dir, Instagram, TikTok, X (em costa encara acostumar-me a no dir Twitter) i Facebook.

El clàssic posicionament de les dretes més ortodoxes -i cada cop més de les extremes dretes- a favor d'Israel i de l'"ordre occidental" (i de retruc la consideració dels tots palestins com a terroristes) contrasta amb el clàssic posicionament de les esquerres més ortodoxes en el seu posicionament a favor dels Palestins (i la consideració dels israelians com a "genocides" que estan fent el mateix que els van fer els russos i els nazis a ells durant la primera meitat del Segle XX).

El que està clar és que un dia no molt llunyà els israelians van tenir la consideració de terroristes com a membres de la Haganá (embrió de l'exèrcit hebreu) i el Irgun (organització paramilitar sionista). Aquests grups, considerats terroristes per l'administració britànica de Palestina, van volar la seu del comandament britànic a Palestina, l'hotel Rei David de Jerusalem, el Juliol de 1946 on van morir 91 persones.

És a dir, la consideració de terrorista pot ser una o una altra en funció del moment en el temps i de qui és el qui es vanta el dret de qualificar de  terrorista un altre.

Una altra consideració que m'agradaria fer és que la religió no ajuda en aquest conflicte, més aviat el contrari. Els més fervents defensors de l'Estat d'Israel i de la colonització (il·legal) de Cisjordània són els més ultra-ortodoxes i els defensors a ultrança de la negació del dret a existir de l'Estat d'Israel són els islamistes de Hamas i de Hezbolah.

I en tercer lloc, penso que la barbàrie i els crims de lesa humanitat  els han comès històricament els dos bàndols i això està abastament documentat i hi ha multiplicitat de proves al respecte, per tant al capdavall penso que el que cal és intentar entendre quin és l'origen del conflicte i sobre tot, sobre tot, algunes possibles solucions definitives.

I no hi ha dubte que l'origen del conflicte és territorial i que tant els uns com els altres és van passar pel folre la declaració constitutiva de l'Estat d'Israel de 1948 que dividia Palestina en dos territoris de dimensions pràcticament iguals. Uns perquè no volien cedir part de les seves terres, de les que històricament havien gaudit, i els altres perquè no estaven farts de fugir i que els assassinessin i condemnessin a la immensa majoria de països del món que els acollien.

Avui però, si m'he de posicionar amb algú ho faig amb els palestins (atenció res a veure amb el Hamas islamista radical que assassina criatures i segresta innocents), amb el poble innocent, que és la part febre del conflicte i que viu en un règim de semi-esclavatge en la part més herma de les seves terres (ho he vist personalment en un viatge a Israel i Cisjordània fa uns anys); molts palestins, que han nascut a camps de refugiats, al Líban, als Alts del Golan, a Síria, no entenen per què la seva Cisjordània està envaïda per kibbutz, bases militars i assentaments il·legals, a part de separats per un mur de la vergonya que recorda la divisió de Berlin durant tants i tants anys. És la política de fets consumats que ha estat beneïda de forma implícita o explicita per la comunitat internacional, començant pels Estats Units.

Si ningú no para els peus a Israel, i no sembla que cap potència occidental tingui interès per fer-ho (en una guerra geopolítica en la que ningú no vol ser "amic" de l'Iran o de Rússia) el que es perpetrarà a Gaza serà una de les massacres de civils més grans des de la Segona Guerra Mundial, i no cal pas ser cal estadista polític per a ser capaç d'imaginar-ho.