Els Jocs Olímpics dels polítics

Cada vegada em fascina més la capacitat dels polítics de buscar subterfugis i estratègies de dispersió, de les de marejar la perdiu per evitar centrar-se en allò que toca, és a dir, el que li cal a la ciutadania, que en definitiva és la que els ha votat i els paga un generós sou cada mes.

El cas dels jocs olímpics d'hivern pels que se suposa que Catalunya s'ha de postular per organitzar-los i celebrar-los l'any 2030 me'n semblen un exemple palmari. De llibre. Una fugida cap endevant de les que fan història.

Com que la retòrica buida dels uns i els altres em cansa cada dia més no he ni tan sols entrat al fons de la qüestió (alguns diaris se n'han fet ressó aquest cap de setmana, en particular el diari Ara) i m'he limitat a escoltar les notícies de la ràdio i algun resum a la televisió. Les baralles amb l'Aragó i el conill que el govern català s'ha tret del barret d'organitzar un referèndum a les comarques afectades per a determinar si "el territori" vol els jocs em sembla de traca i mocador. Si no fos que sembla que és cert, diria que és una broma de molt mal gust.

El primer que no entenc és quin és pel país l'organització dels jocs olímpics d'hivern. Puc arribar a entendre els d'estiu com a instrument de dinamització d'un determinat territori (els de 1992 a Barcelona van suposar una empenta extraordinària que va impulsar Barcelona i les seves infraestructures i la va situar al mapa de les grans ciutats mundials), es tracta d'un esdeveniment espíritu amb un nivell de seguiment mundial estratosfèric i per tant té una repercussió molt positiva en la ciutat que els organitza.

Ara bé, els jocs d'hivern són una altra cosa, tant per la repercussió mediàtica com pel seguiment per part dels ciutadans de carrer. Si cal construir infrastructures per a l'esdeveniment, aquestes esdevindran amb tota probabilitat excessives una vegada acabin els jocs i no s'amortitzaran mai.

En un entorn en el que el que defensa la gent amb sentit comú i visió de llarg termini és la sostenibilitat, l'organització d'uns jocs olímpics d'hivern semblen anar en la direcció completament posada. Avui en Basté a RAC1 els defensava a capa i espasa. Jo no puc fer altra que expressar la meva opinió totalment en contra. 

Si des de fa anys la neu "justeja" al Pirineu català, no vull ni pensar el que pot succeir el 2030 amb l'acceleració que ha assolit l'escalfament del Planeta els darrers del anys. Amb prou feines tindrem la temperatura necessària per a produir neu artificial (si no, temps als temps) i haurem dotat "el territori" d'unes infrastructures sobredimensionades -en particular viàries- que no calen i per extensió facilitaran la destrucció addicional asociada als desenvolupaments urbanístics que tots aquests esdeveniments porten associats (les famoses villes olímpiques, que acabats els jocs esdevenen objecte d'especulació per part dels de sempre).

Que Barcelona sigui la seu d'uns jocs olímpics d'hivern que celebraria la majoria de proves esportives en el millor dels casos a 200 km. de distància em sembla un contrasentit com una catedral que no aportarà cap benefici tangible als habitats del "territori" i que deixarà monstres que al cap d'uns anys es deterioraran de forma irreversible (hi ha prou exemples que ho acrediten). Només cal passejar-se per les instal·lacions olímpiques de Montjuïc per a constatar-ho. L'estadi avui només és utilitzat quan algú el lloga...trist destí per a una instal·lació tan majestuosa.

M'agradaria que algun polític ens expliqués de forma clara i transparent quin és l'interès subjacent a l'organització d'aquests jocs. No hi ha maneres més útils i intelligents d'aconseguir inversions en infrastructures més necessàries per a la ciutadania? Jo penso que sí, però això als nostres polítics sembla interessar-los ben poc.

Prebendes al Parlament de Catalunya

Cobrar sense treballar. I subvencionar-ho amb diner públic. Aquesta és la qüestió. Malbaratament de diners públics pur i dur. El fet és sí és d'una gravetat que fins i tot costa d'explicar.

Pot costar d'entendre algunes de les decisions que prenen els polítics que paguem amb els nostres impostos però hi pot haver alguna explicació més o menys convincent que acabi donant un cert sentit a algunes decisions amb les que no hi estem d'acord.

Però l'escàndol que el diari Ara ha destapat del Parlament de Catalunya no s'entén encara que s'expliqui cent vegades. El Parlament -tant que els seus representants s'omplen la boca amb la paraula transparència- va trigar una eternitat en proporcionar la informació a la periodista Lídia Orriols que ha conduït la investigació....Deu ser que no debien tenir la consciència gaire tranquila i que eren prou conscients que aquesta informació obriria una caixa de Pandora.

De fet, el mateix diari està fent una enquesta, a la seva edició digital en la que demana "Estàs d'acord que el Parlament pagui 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen?". El resultat, com era d'esperar, és aclaparador: el 97% dels que han respost l'enquesta hi està en contra.

La mesura es va aprovar quan l'Ernest Benach era president del Parlament, al 2008 (va presidir-lo des de 2003 a 2010). D'aquest personatge, que va passar sense pena ni glòria per la institució, només en recordo un altre escàndol: els 20.000 euros que es va gastar per adaptar el seu cotxe oficial (l'excusa era que per a poder treballar), un Audi A8 limusina valorat en 110.000 euros, per anar cada dia al seu lloc de treball, amb xòfer òbviament, de Reus a Barcelona i tornar a Reus. Era l'època en la que el diner públic es gastava a mans plenes i els mecanismes de control, al menys vistos els resultats, brillaven per la seva absència. No em sembla acceptable que el president del Parlament de Catalunya no visqui on té el lloc de treball, i si hi vol viure, que es pagui els desplaçaments de la seva butxaca.

Com és possible aprovar una mesura d'aquest tipus i que això sigui legal? Com és possible que ningú de l'oposició d'aleshores, les forces vives del constitucionalisme, ho permetessin? Per què Roger Torrent durant la seva etapa de president no hi va fer res?

Només hi ha una sola resposta, són part d'una casta que es protegeix entre ells.  Si no, per a mostra de l'altre escàndol de les dietes al Congrés dels diputats (2.000 € al mes sense retenció i exempts de tributació per a diputats que no visquin a la capital, i 950 € si hi viuen), pagats durant tota la pandèmia, sense acudir al lloc de treball físicament. D'això en dic coherència.

Quants i quants altres casos d'abús similar que no sabem no hi deuen haver? 

Per què personatges curruptes (pressumptament) com l'emèrit o en Jordi Pujol, eren tan amics? Per què Zaplana i Jordi Pujol fill tenien negocis conjunts? Per què en Felipe González ha estat a un munt de Consells d'Administració de grans empreses? La resposta és única: perquè tenen interessos comuns: viure de l'erari públic i viure bé. Portes giratòries fins a la jubilació.

Fins i tot ara, la senyora presidenta de les bosses de marca, Laura Borràs, no sap ben bé què dir...El primer que hauria d'haver fet en prendre posessió del càrrec era veure com estava el patí del seu nou lloc de treball. Al menys això és el que jo hauria fet, però ja se sap que aquesta gent funciona amb paràmetres diferents (ell mateixa no trigarà gaire a haver de donar més explicacions dels fraccionaments de contractes...) i està massa ocupada amb el Procès.

Acabo amb "facts and figures" que es diu en Anglès, posant llum a la foscor, que diria en Carles Porta. Font: Diari Ara.

Novak Djokovic: final de la partida

Res de nou a dir en el cas Djokovic que no s'hagi escrit aquests darrers dies, però el seu cas, és a dir, la gestió del mateix, encara em genera algunes reflexions tavernàries que m'agradaria compartir en aquesta entrada.

El que més em sorprèn de tota la polèmica generada per la revocació del visat i l'expulsió final del tennista Novak Djokovic d'Austràlia -un país que genera poques notícies que transcendeixin a la resta del món, a menys que no es parli d'incendis forestals gegantins o gestió rigorosíssima de la pandèmia de Coronavirus dins les seves fronteres- és la poca intel·ligència amb la que el seu equip d'advocats i assessors de tota mena han gestionat aquest afer.

Entenc que un multimilionari com ell (un esportista amb un patrimoni estimat de 220 milions de dòlars segons el portal Celebrity Net Worth, que l'any 2021 va ocupar el lloc número 46 de la llista dels 100 atletes més ben pagats del planeta, i amb patrocinis que complementen els premis a les pistes de tennis com ara Peugeot, Lacoste i Asics, entre d'altes) ha de tenir un equip de professionals de primer nivell que l'acompanyen permanentment, des preparadors físics fins a advocats i assessors financers, per això em sembla de jutjat de guàrdia com han gestionat l'afer australià.

A una persona tan poderosa i estimada a Sèrbia, una icona al seu país, una imatge de marca i representant dels valors serbis -com s'ha vist aquests dies en els que la seva retenció va estar a punt de costar un incident diplomàtic entre Sèrbia i Austràlia- li hagués costat molt poc aconseguir els documents oficials que calguessin per a poder entrar a Austràlia amb totes les garanties. Aconseguir un passaport Covid sense haver-se vacunat, a un país com Sèrbia i per a un mite com ell hagués estat un joc d'infants. Pitjors coses s'han vist i molts han mirat cap a un altre cantó.

Només se m'acuden dues explicacions: o està envoltat d'idiotes que s'aprofiten d'ell i que no tenen ni un dit de front, o l'arrogància del serbi, el seu caràcter prepotent i rabiüt han pogut més que la racionalitat. M'inclino per la segona hipòtesi.

És la clàssica "pilarraholada", ja saben: "Vostès no saben amb qui estan parlant...Austràlia no es pot permetre celebrar un torneig del Gran Slam sense mi". Vull pensar que en la concessió inicial del visat d'entrada per part de les autoritats de la província de Victòria, on es troba la ciutat de Melbourne on es celebra el primer torneig del Gran Slam, va pesar el fet que no tenir a Djokovic al mateix podria suposar una pèrdua d'interès i per tant implicar conseqüències de tipus econòmic.  Però al capdevall, el govern australià, caracteritzat per una gestió de la pandèmia de coronavirus "a la xinesa", no podia claudicar davant un sol individu, per molt número 1 del món del tennis que sigui.

L'admissió d'"errors" documentals i declaratius per part de Djokovic en les seves declaracions al tribunal que avaluava el seu visat no van semblar en cap moment sinceres (eufemisme per a no dir directament mentides sense pal·liatius) sinó que obeïen a l'estratègia de poder participar al torneig.

La fermesa d'Austràlia ja ha tingut una primera conseqüència: la ministra d'esports i joventut francesa Roxana Maracineanu va twitejar ahir "le pass vaccinal a été adopté. Des que la loi sera promulguée, il deviendra obligatoire pour entrer dans les ERP déjà soumis au pass sanitaire (stade, théatre ou salon) pour l'ensamble des spectateurs, des practiquants, des professionnels français ou étrangers". O sigui que Roland Garros no podrà admetre Djokovic si aquest no demostra que està vacunat, cosa que també passarà a Flushing Meadows, New York. I l'efecte col·lateral és que els patrocinadors, el primer de parlar ja ha estat Lacoste, es començaran a qüestionar si el patrocini de Djokovic els convé o no.

Djokovic, que segueix en fase negacionista (la roda de premsa concedida per la seva família abans d'ahir va ser patètica i es va donar per cancelada quan les preguntes dels periodistes no els agradaven..), no tindrà més remei que vacunar-se si no vol posar en perill la seva carrera esportiva i econòmica.

Si acaba decidint no vacunar-se, però, sempre li quedarà el consol de venir a l'Open de tennis de Madrid, on en Rodríguez Almeida i la Díaz Ayuso (Ayuso Libertad) ja han anunciat públicament que  l'esperen amb pam de candeletes tot prenent-se unes tapes i unes canyes a la Plaza Mayor. 

Llucià Ferrer: Les mentides de "El Español"

Hi ha una determinada premsa a la que li agrada alimentar la bèstia de la discòrdia. En major o menor mesura ho fan tots els mitjans que es publiquen perquè tots tenen una determinada línia editorial, marcada habitualment pels seus accionistes. Fins aquí, la cosa més normal del món. 

A la premsa editada a Catalunya tenim clars exemples d'inclinació política dels principals mitjans editats al país (El Periódico i El País: d'esquerres; La Vanguardia i Diari de Girona: dreta moderada, més o menys en segons quins moments; Punt Avui, El Nacional, Nació Digital: independentistes; Ara: sobiranista moderat; Regió 7 i Segre: premsa comarcal, per a citar els més importants), tots però tenen una caracterísica que diria jo és compartida: són raonablement respectuosos amb la diferència però sobre tot, no publiquen informació no contrastada.

La premsa d'extrema dreta però -publicada a Madrid- i aquí hi considero: ABC, El Mundo, La Razón, Libertad Digital i El Español opera de forma diferent. De tant en tant m'agrada llegir l'edició digital d'aquests diaris (Libertad Digital i El Español només tenen edició digital) més que res per a tenir un contrast sobre el que s'edita a Catalunya. Aquests diaris en general es caracteritzen per ser molt de dretes -cada vegada més- molt lliberals -anti sector públic, gairebé-, molt anti govern socialista i molt anti catalanistes. Generalitzar sempre comporta el perill de no ser del tot just, però en el cas d'aquests diaris, diria que els trets principals van per aquí.

Fa sis dies vaig publicar un article al blog en el que parlava de la polèmica -falsa- que Ciudadanos va disparar contra Llucià Ferrer arran del programa-concurs "Atrapa'm si pots" de TV3. No cal tornar a alimentar la polèmica.  

Ara, el sempre neutral i ponderat diari del senyor Pedro J. Ramírez, El Español, ha tornat a treure el tema. El titular de la notícia publicada abans d'ahir diu, literalment: "Llucià Ferrer jugó con la selección española antes de prohibir el castellano a niños en TV3". Si a algú l'interessa la notícia sencera, aquest és l'enllaç: https://www.elespanol.com/reportajes/20220115/llucia-ferrer-seleccion-espanola-prohibir-castellano-tv3/642436181_0.html.

Home, sense voler-hi sucar més pa -perquè l'article es desqualifica tot sol- només cal dir que l'exageració és tan brutal, la distorsió tan palmària i la calúmnia tan gran que hom no s'explica com són capaços de fer tanta "fake news". És molt pitjor que l'article que El Mundo ("Vuelta deseable del Emérito a España") va publicar el dia 5 de gener i del que em vaig fer ressó en aquest blog.

El Español explica com va anar la polèmica, afegint-hi òbviament un toc de sal. "La respuesta de Ferrer no dejó indiferente a nadie, desencadenando la última polémica en la televisión autonómica entre los que ven un uso integrista de la lengua por parte del nacionalismo y quienes creen que si el programa es en un idioma es para que se responda en ese idioma".

Però la cosa no s'acaba aquí, el diari "explora" el passat d'en Llucià Ferrer, al que defineix prèviament com a ""pata negra" de la comunicación secesionista y que nunca se ha escondido". Pero la cirera del pastís, el que jo anomenaria la "pata negra" del periodisme de recerca és el paràgraf següent: "...Pero hay un dato curioso de este “indepe de piedra picada” también relacionado con el deporte. Cuando era joven, Ferrer jugaba al hockey sobre patines. Y además lo hacía especialmente bien. Llegó a cobrar jugando en división de honor. Pero lo más llamativo es que, llegado el momento, no dudó en enfundarse la camiseta de la selección española."

Una gran lliçó de periodisme: a en Ferrer, se l'ha de criminalitzar sigui com sigui, per "indepe" i sobre tot per incoherent ideològicament. El Español posa en valor negatiu el fet de jugar amb la selecció espanyola...quin despropòsit. Com pot un indepe  -que per més inri prohibeix el Castellà a nens a TV3- jugar amb la selecció espanyola es deuen preguntar? I jo em pregunto:  com un diari seriós pot barrejar la velocitat i el tocino i quedar-se tan ample? La resposta única és que el diari El Español no és seriós.

Però és que hi ha més. El titular de la notícia és fals o com a mínim malintencionadament incorrecte. El propi Llucià Ferrer respon en un Twitt que ha llegit l'article de El Español i que ha comptat 6 informacions falses. Jo només me'n quedo amb una, la que alimenta el títol de la notícia: en Llucià explica que va anar a fer proves per a jugar amb la selecció espanyola júnior de hockey, va fer 4 ó 5 entrenaments al CAR de Sant Cugat, va jugar un partit amistòs, no va passar el tall i no el van convocar...La cosa aquí no passa d'anècdota però imagineu-vos la capacitat d'intoxicació als que es creuen acríticament tot el que llegeixen a la premsa d'extrema dreta...Així va el país.

Periodisme de recerca i de rigor, una mica en l'estil del que va practicar l'altre dia en Lluís Canut a TV3. Vergonya.

Lluís Canut : un mal exemple de periodisme

Hores d'ara estic convençut que tothom coneix l'anècdota de l'afirmació categòrica del salari d'en Gerard Piqué per part del periodista esportiu Lluís Canut al programa "Onze" de TV3 presentat per en Xavi Valls. Va afirmar, ho vaig veure en directe, que en Gerard Piqué cobrava 28 milions d'Euros bruts anuals.

Al cap de poc en Gerard el va desmentir de forma categòrica amb un Twitt en el que publicava l'extracte de la seva nòmina de Desembre de 2021 (els jugadors del Barça cobren el sou ordinari en dues nòmines semestrals, juny i desembre). L'extracte portava una xifra:   2.328.884,39 €, un import molt considerable que no cobren els mortals de carrer. Podem discutir l'ètica dels salaris dels jugadors de futbol, però el que no es pot fer és mentir ni frivolitzar amb informacions tan serioses.

És fàcilment inferible que aquesta quantitat multiplicada per dos i afegides les corresponents retencions practicades per l'AEAT, no dóna ni de lluny els 28 milions que va afirmar categòricament en Lluís Canut. Un càlcul ràpid ens portaria a un brut anual ordinari (excloc primes i bonus, però dubto que aquest any 2021 se n'hagi pagat cap), d'uns 9,5 milions d'euros, xifra astronòmica, però efectivament a una distància immensa del que diu en Lluís Canut.

A mi se m'acuden algunes preguntes després d'aquesta lamentable falta de deontologia professional per part del periodista:

• La primera i més important: per què continua treballant a TV3 a dia d'avui? (No tinc constància que hi hagi hagut cap comunicat oficial de TV3 respecte d'aquesta monumental falta de professionalitat i ètica periodística que, de retruc, afecta la credibilitat d'una televisió pública pagada per tots nosaltres amb els nostres impostos).
• Per què ell no ha plegat després del monumental ridícul que ha fet? No té vergonya? No té dignitat? Òbviament, als fets em remeto, la resposta a les 3 preguntes és: no, no, no.
• Què fa un periodista caduc (en Castellà hi ha una paraula que m'agrada molt: "trasnochado") com aquest a la nòmina d'una televisió pública si ja té 65 anys? No és pot donar entrada a periodistes joves, més formats i amb més professionalitat?
• Com gosa algú que s'autoanomena periodista fer una afirmació com la que va fer (i les que deu haver fet al llarg de la seva carrera professional vist això d'en Piqué) sense contrastar estrictament les seves fonts? 
• Com gosa algú que s'autoanomena periodista tornar al mateix programa uns dies més tard a fer una mena de pseudo disculpa que  no va convèncer a ningú, ni a ell mateix, i la prova van ser les reaccions dels Twitts que va rebre @OnzeTv3 i @canutmania?

Tot i que sóc un gran defensor de TV3 (eina fonamental de país en la preservació de la llengua i la identitat) aquesta vegada no puc sinó sentir vergonya aliena amb aquest veritable escàndol.

Negacionisme i sectarisme identitari

Com venim apreciant amb creixent preocupació des de fa temps, cada dia que passa tenim més i més evidències que el món s'ha convertit en un espai polaritzat, on el debat serè i l'intercanvi d'arguments ha mutat -com si d'un virus es tractés- cap a posicions radicalitzades i extremes (en l'àmbit que sigui, no només en política)  que no obeeixen a cap altre criteri que el sentit de pertinença a una determinada tribu que, per extensió, exclou i estigmatitza a qualsevol individu que no en formi part. 

El que impera avui és la màxima "o amb nosaltres o contra nosaltres", sense matisos, sense reflexió crítica. L'espectre es limita al blanc o al negre. Al món en el que ens ha tocat viure, no hi ha espai per a grisos. 

I el problema és que, com en el cas de la cultura o com en el cas de les llengües, per a citar només dos exemples, les tribus, cada vegada més nombroses en membres i menys diverses en pensament, s'amunteguen en menys faccions, que exacerben els seus i estignatitzen els que no són, actuen o pensen com ells. La dissidència està altament penalitzada en el món en el que vivim.

Dos temes de rigurosa actualitat em serveixen per a il·lustrar aquest principi. 

El primer cas, el de les vacunes, que ha esdevingut "casus belli" per aquells ciutadans que fan de la militància una forma de vida. 

O ets un pro-vacunes, i en conseqüència estàs fermament convençut que els que no pensen com tu (potser perquè són minoritaris) no respecten la ciència i són uns radicals que no tenen res al cap i no pots entendre per quins set sous no es vacunen si està més que acreditat que la vacunació ha salvat un munt de vides sobre tot dels membres de la població més vulnerables, o ets un anti-vacunes, i estàs convençut que això de les vacunes és una conxorxa a escala planetària que no fa altre que enriquir el poderosíssim lobby farmacèutic i de passada t'inocula verí al cos. No entens com ciutadans formats i educats es deixen injectar acríticament i de forma submisa una substància de la que no es coneixen les conseqüències a mig o llarg termini, com si d'un aliment modificat genèticament es tractés. 

Per exemple un botó: el cas del tenista Novak Djokovic. En un món de manipulació informativa i "fake news" a cor què vols, fa de mal dir si aquest tenista és un negacionista (aparenment ho sembla) o simplement un jove inconscient i mentider, però sentint els arguments de la seva família i de la "gran Sèrbia", del  tipus "Radko Mladic o Radovan Karadzic" (se'n recorden d'aquell parell d'assassins?), comparen el seu fill gairebé amb Jesucrist i no entenen la injustícia que ha suposat tractar al seu fill (del que deuen viure tots els membres de la família) com si fos una persona normal que ha de complir les regles del joc. No, Djokovic, perquè és tennista número u del món i perquè és famós, juga a una altra lliga, aquella del "Vostè no sap amb qui està parlant" de la Pilar Rahora (se'n recorden de l'episodi de la grua de Badalona retirant-li en seu vehicle mal aparcat?). Ni vacunes ni òsties, només cal comptar amb advocats que tampoc tenen cap recança de mentir descaradament quan diuen que el nen va passar el Covid i no va viatjar a cap altre país els darrers 14 dies abans d'entrar a Austràlia. Només calen quatre exaltats portant banderes i rodes de premsa amb molta afectació i -pressumptament- molta mentida. 

I el món polaritzat. Manifestacions de conversos d'un i altre bàndol cridant com a posseïts a favor o en contra...Davant d'aquesta situació, si anteposem el nacionalisme a la ciència, no hi ha res a fer. Donald Trump n'és un altre exemple ben recent.

El segon cas, més nostrat, però que entra dins la mateixa categoria de radicalitat supremacista, és el de la reiterativa obsessió malaltissa de determinats grups polítics en convertir el Català en una llengua extinta el més aviat possible. Els enmics a batre? Òbviament l'escola, la immersió lingüística i, és clar, TV3. 

El darrer cas de manipulació i tergiversació dels fets és tan flagrant que em sembla que ha generat animadversió fins i tot a bona part del més convençuts anti-catalanistes. I ho ha fet pel nyap que s'ha estat denunciant aquests dies per part de Ciudadanos. No n'hi havia prou amb les mentides de Pablo Casado respecte de les motxilles de pedres i la negació d'anar a fer pipí als nens que no parlen en Català (sembla increïble però és cert...com ens hem de veure!). 

Per si hores d'ara algú encara no ho sap, al concurs de paraules en Català "Atrapa'm si pots" presentat pel Llucià Ferrer, aquest, amb tot el bon criteri del món, no va donar per vàlida una resposta d'una concursant (adolescent) que en comptes de la paraula "blat" -que aparentment no sabia- va dir "trigo". En Llucià va fer broma i no la va donar per bona. Volen una mostra més fefaent que el Català està en clara recessió malgrat la suposada prevalença de la immersió (fals a la majoria del país) i la perversió terrorista de TV3?

Insisteixo, els fets es denuncien tractant-se d'un concurs de paraules en Català, no en Castellà, Txetxè o Serbocròat. Aquest fet, absolutament anecdòtic en un món normal -o en el nostre món fins fa, posem, 15 anys-, ha desfermat les ires nacionalsupremacistes de la senyora Inés Arrimades que, en un atac de desesperació veient com l'enfonsament del seu partit és irreversible, ha volgut tornar a ser focus d'atenció amb un tema que genera polèmica i -aparenment- fa guanyar vots fora de Catalunya. Lamentable. Aquest és el seu "Twitt": "En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto".

El món culte, divers i amable que molts de la nostra edat vam conèixer, aquest sí, està en clar perill d'extinció. I no sembla que ningú estigui fent gairé res per a corregir-ho. 

Els reis mags de Girona

Jo diria que l'arribada dels Reis d'Orient és una celebració que si bé tal vegada és la nit més esperada de l'any pels nens no deixa de ser un esdeveniment molt esperat pels adults. La cavalcada de reis és en qualsevol cas un esdeveniment màgic. 

Primer quan els nens són petits, que m'atreviria a dir que, com a pares, ens feia més il·lusió que als propis nens. I ja de grans, quan els nens ja no són nens, ni tan sols adolescents sinó joves, ens continua agradant presenciar les cavalcades, segurament perquè ens torna records de moments màgics de les nostres vides en els que vam ser molt feliços. I donat que la felicitat és molt efímera, ens agrada encara més recordar-los.

La cavalcada dels Reis Mags de Girona 2022, que vaig veure passar amb la meva dona i el meu fill petit des del meu barri de La Devesa, no formarà part dels meus records, ni segurament de la de molts altres gironins.

El primer que se m'acut és que no va ser un esdeveniment digne d'una ciutat com Girona. Sobre tot, si ho comparem amb les altres tres capitals de Catalunya, que, al meu parer, van oferir cavalcades a l'alçada de les circumstàncies (lògicament, en línia a la recuperació de l'acte després de gairebé dos anys de pandèmia). Girona no. Com a ciutat, no només anem endarrere en neteja, seguretat ciutadana i d'altres àmbits, sinó que la deixadesa que sembla presidir l'actual consistori, també ha afectat la cavalcada de reis.

Per fer un resum del que a mi em va semblar, diria que va ser una cavalcada en primer lloc molt  deslluïda, faltada totalment d'encant, un espectable pobre conceptualment, sense cap atractiu remarcable i sobre tot sense que l'espectador pogués fer-se una idea clara ni tan sol d'on eren els reis. Quina decepció tan gran!

A quina ment brillant se li acut eliminar les carrosses? En virtut de quina raó de seguretat, si és que aquesta era la coartada dels organitzadors?  Els reis no es veien bé i els pares que no van tenir la sort de poder ser a primera fila havien de fer miracles perquè els seus petits poguéssin veure alguna cosa. Per què no hi havien els cavalls que tan característica fan la celebració de Girona? Per què tant espai entre una comitiva i les altres? Per què tan poca música? Per què tanta improvisació? Preguntes que m'agradaria que algú ens respongués...però de l'Ajuntament de Girona n'hi ha tantes sense resposta que ja no ve d'una més. Només una raó més per no votar-los mai més.