Boris Johnson, àlies el tafur

 L'Enciclopèdia Catalana defineix la paraula "tafur" amb dues accepcions:

1. Jugador d'ofici. Tafurer.

2. El qui freqüenta les cases de joc.

A mi em sembla clar que en Boris Johnson, llicenciat en filologia clàssica i arts, i que abans de ser polític professional va exercir de periodista, és un tafur. Un jugador nat, o d'ofici, com defineix l'Enciclopèdia. Està clar que la seva aposta pel Brèxit estava netament motivada pel seu afany de poder i que va utilitzar en benefici de la seva carrera política.

Johnson va prometre als britànics que el Brexit suposaria una mena de refundació del Regne Unit, i de fet, va estar a punt de trencar les cartes de la negociació per l'afer de les fronteres d'Irlanda del Nord amb la Unió Europea. A les eleccions del 2019 Johson va obtenir pels Conservadors, la victòria electoral més important dels darrers 30 anys, amb una campanya centrada en el Brexit i la promesa de mantenir-se fort en les negociacions. Al final, va haver de cedir en la qüestió de considerar les fronteres d'Irlanda del Nord com a inexistents en matèria comercial per tal d'evitar el veto d'Irlanda. El Brexit es va oficialitzar el 31 de gener de 2020, molt a prop de l'inici de la pandèmia de Covid.

Què és el que ha succeït els darrers 20 mesos, en particular els darrers 6 mesos? Doncs una fuita que primer va ser un degoteig i després va esdevenir massiva de treballadors estrangers que feien les feines més dures; una fuita massiva de capitals de la City i greus problemes d'abastiment a les botigues de productes com a ara carn (una gran majoria de treballadors dels escorxadors eren estrangers que han anat retornant als seus països d'origen) o gasolina (tots vam assistir estupefactes a les imatges dels telenotícies de les cues faraòniques a les estacions de servei britàniques per falta de conductors de camions cuba).

Boris Johson, en una fugida cap endavant de llibre, primer li resta importància i després troba culpables fora. Cap acte de contricció, cap reconeixement de responsabilitat, ni que sigui mínima. Els problemes que assoten l'antic imperi només acaben de començar. L'hivern serà dur: hi haurà més desabastiment i falta de molts productes als lineals dels supermercats, més manca de personal especialitzat, més inflació. 

Johnson es guarda a la màniga un farol. El de contraatacar amb l'amenaça de trencar els acords amb la Unió Europea, invocant l'article 16 de l'acord de sortida del Regne Unit, pel descontentament dels unionistes irlandesos, amb la supressió de frontera amb la Unió Europea però, de facto, amb la regulació de les importacions britàniques.

El Premier britànic busca descaradament la provocació a la Unió Europea, des de la convicció farolera que la Unió cedirà al xantatge i no gosarà prémer el "botó nuclear" del trancament de relacions i passar d'un Brexit suau a un Brexit dur. 

Però estic fermament convençut que la Unió no es deixarà prendre el pèl i que finalment, si cal, s'acabarà imposant el Brexit dur, i si això finalment acabés succeint, que Déu agafi els britànics confessats, perquè el que s'ha vist aquest començament de tardor serà un joc de guarderia comparat amb el que els espera.

Els darrers cops de cua de la senyora Díaz Ayuso

La senyora Díaz Ayuso, flamant presidenta de la Comunidad de Madrid i lideressa del PP madrileny en clara pujada popular i mediàtica, ha començat a tastar el néctar de la realitat, i aquest no és un altre que el famós "Principi de Peter", aquell que postula  que "En una jerarquia, tot empleat tendeix a ascendir fins a arribar al seu llindar d'incompetència". Aquest principi, plantejat per primera vegada l'any 1969 pel catedràtic canadenc Laurence J. Peter en el seu llibre "El principi de Peter", que va escriure amb Raymond Hull. El llibre analitza la jerarquia de les organitzacions i acaba demostrant que no és per casualitat que els caps siguin caps i -molts- empleats romanguin empleats tota la seva vida.

La reflexió em ve al cap tot llegint sobre la polèmica desfermada al PP de Madrid pel lideratge del Partit a la Comunidad, a les eleccions que s'han de celebrar a la primavera de l'any vinent, i que ha començat a  enfrontar de forma directa Pablo Casado amb Isabel Díaz Ayuso.

Per a mi, la cosa és ben senzilla. El fenomen Díaz Ayuso va ser catapulat a la popularitat de masses per mediació d'un dels més grans demagogs lerrouxistes que té Espanya en general i Madrid en particular, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, MAR pels amics,  amic íntim de José Maria Aznar, l'ideòleg del personatge Díaz Ayuso, des de la seva posició com a Director de Gabinet de la Comunitat de Madrid, càrrec que ostenta des de 2020.

Que algú que no té cap necessitat de parlar públicament com l'ex-periodista José Maria García (periodista que cobrava 12 milions d'euros als seus anys meteòrics com a professional de la ràdio), escrigui de la presidenta: "Yo lo que me hago cruces es de lo generosos, tremendamente generosos sin límites que somos los ciudadanos españoles. Además de llevar la cuenta de Twitter del perro de Esperanza (Aguirre), ¿qué otro demonio ha hecho Isabel Díaz Ayuso? No ha presidido ni la comunidad de vecinos"...

Té raó en José Maria García en les seves afirmacions. Una persona que basa la seva campanya electoral en un missatge tan simplistament simple i estúpid com el famós "Ayuso libertad" té molt poc a oferir com a política professional. La gent amb seny del PP no la vol, i guanyada fa poc la Comunidad de Madrid, ara pensen en amortitzar-la quant abans millor.

Els mateixos mitjans que defensen els colors de la dreta, posem per cas El Mundo, La Razón i l'ABC ja estan defensant en públic (i molt més en privat) que Díaz Ayuso no és la candidata ideal a Madrid. Escriu l'ABC d'abans d'ahir: "Génova frena en seco la candidatura de Ayuso en el PP de Madrid: "no puede ser presidenta"". Ja veuran com en breu començaran a publicar detalls d'un passat que és menys honorable del que semblaria.

Efectivament, quan un la sent parlar, hom pensa que les coses no estan tan malament, al capdevall. Una Díaz Ayuso presidenta del PP i candidata a les eleccions de 2024 -si tot segueix com fins a avui- sembla del tot improbable. Els ciutadans estem tips que ens prenguin el pèl, però si es fa amb una certa sofisticació sembla que ens acabi fent menys mal. No és el cas de Díaz Ayuso, a la que la premsa madrilenya de dreta i extrema dreta ja li està buscant draps bruts i un passat inexplicable.

Em jugo un pèsol que l'aureola de la senyora Ayuso s'ha començat a esquerdar i que d'aquí a quatre dies el seu pas pel PP, la seva intenció de fer-hi política i la seva estela seran aigua passada.Leer 

Fires de Girona i incivisme

Aquest matí he sortit -ben d'hora, ben d'hora- a córrer des de casa meva direcció a Domeny, on hi ha la fàbrica de la Nestlé, un recorregut que faig des de fa anys, amb diferents subcircuits depenent del temps del que disposo. Anant cap a Fontajau a l'alçada de la rotonda a Josep Tarradellas cantonada Passeig de la Devesa -que avui he sabut que s'anomena Plaça de l'Assemblea de Catalunya- he tornat a veure el blidatge de tanques als voltants d'aquesta plaça i als espais colindants. Blindatge com si de la prevenció d'una guerra civil es tractés. No és nou, però cada any és més contundent. Més incomprensible.

Una de les poques coses bones de la pandèmia de Covid és que al 2020 els residents al barri de la Devesa no vam haver de patir l'incivisme i les misèries associades a les Fires de Sant Narcís de Girona. Amb això no vull dir que estigui en contra de les festes, m'és més aviat indiferent, fins al punt que del 2015 al 2019 amb els meus fills ja d'una certa edat, hem aprofitat aquests dies per a marxar amb la meva dona i amics ben lluny de Girona per a tornar quan de les Fires ja només en queda el record, però sí que crec que determinades tradicions s'haurien de repensar.

Quan arriben aquestes dates, més enllà de les mosques (i enguany la plaga de bernats pudents -Halymorpha Halys- que hi ha a la Garrotxa i comarques confrontants), hi ha dos afers recurrents que m'enerven cada vegada més. 

Deu ser cosa de l'edat, però les fires de Girona en el seu vessant "activitats lúdiques" al barri de La Devesa (associades a incivisme salvatge generalitzat) i el canvi d'hora que amb estultícia extrema les autoritats europees s'entesten a continuar mantenint quan no hi ha cap avantatge objectiu a oferir,  són dos temes que fa temps vaig decidir deixar d'aguantar. Per això marxo de Girona, per oblidar les Fires i el canvi d'hora. Aquest any no serà una excepció. No marxem de vacances però sí de cap de setmana, ben lluny dels excessos de la Fira.

Si ho hagués de definir amb cert sarcasme diria que les Fires de Girona són aquella manifestació suposadament festiva en la que:

• Hi ha una fira de mostres anacrònica (el "sertamen" en diuen els gironins de tota la vida) a la que dubto que ningú hi faci negoci -aquest any hi ha un 30% menys d'assistents-. No és només anacrònica, és moooooolt anacrònica. Previsible, repetitiva i passada de moda. En el món de la digitalització i la globalització aquest esdeveniment s'hauria de reinventar, o deixar d'existir. Molts en diríem bé sobre tot els veïns del carrer Joaquim Vayreda i voltants.
• Apareix tot un col·lectiu de gitanos que venen globus, castanyes, patates fregides i d'altres, que són nombrosos i que no veig per Girona durant la resta de l'any.
• El nivell de comes etíl·lics assoleix els seus màxims anuals (la constatació més fefaent és que hi ha ambulàncies de campanya a la zona de La Copa).
• Les infraccions per aparcament il·legat també s'enfilen als rècords de tot l'any, a l'igual que les molèsties que es causen als veins del barri de La Devesa. Impossible aparcar pels residents durant els dies punta.
• L'olor de pixats a les cantonades, barrejada amb l'olor de maria provoca espasmes als narius dels més resistents.
• Les restes de l'incivisme dels salvatges que practiquen el "botellot" converteixen un barri habitualment bonic -la resta de l'any- en un abocador sense límits (en Castellà ho podríem anomenar "estercolero"). M'he passat anys sortint l'endemà de Sant Narcís a passejar amb la gossa portant una motxilla buida per a recollir restes de les orgies alcohòliques de la nit anterior.

Per tot això, i d'altres coses que callo, m'encantaria que treslladessin la part més lúdica de les Fires a Montjuïc o Montilivi, posem per cas (sense que tingui res en particular contra els habitats d'aquests dos barris) així l'Ajuntament de Girona, tan democràtic i modern i amb una alcaldessa adalid dels Puigdemonistes més fervents, contribuiria a la democratització i descentralització de la festa i de passada ens permetria als veïns de La Devesa evitar el patiment d'un petit infern durant 10 dies que es fan eterns.

Covid: una pandèmia encara no controlada

Aquests darrers dies, amb un 79% de la població espanyola totalment vacunada, ha aflorat amb molta força el debat sobre com cal tractar els que, no tenint cap contraindicació per a vacunar-se, refusen, per pur negacionisme, injectar-se la vacuna anti-covid.

I això és encara més cert, com a conseqüència de les notícies alarmants que ens arriben d'altres països, malgrat que, ara per ara, aquí les xifres de la pandèmia estiguin sota control. L'aparició d'una nova variant britànica, de la que hem tingut notícies aquesta setmana és -parcialment- degut al relativament baix percentatge de població britànica amb pauta completa (68%). El cap de setmana passat un amic britànic em deia, dinant, que un alt percentatge de la població de Londres no està vacunada i ho atribuia al negacionisme del que ell anomena "the ethnics". 

Ho deia sense cap mena de connotació especial. És una pura constatació empírica que molts no anglosaxons, immigrants i fills d'immigrant, amb nacionalitat o permís de residència britànics, refusen vacunar-se per una certa teoria de la conspiració de que els blancs els volen inocular substàncies per a poder-los controlar.

Als Estats Units, on la població amb pauta completa és encara inferior (un 57%), els col·lectius que més refusen posar-se la vacuna són, per aquest ordre, els negres, els hispans i els asiàtics. 

A Rumania per exemple, amb una taxa de vacunació del 30%, hi ha 15.000 noves infeccions per dia, amb una taxa de 77 per 100.000 (Espanya 4 per 100.000) i a Rússia, on la taxa de vacunació és del 33%, hi ha 33.000 nous contagis per dia, però aquí el problema de la població que refusa vacunar-se és un altre: molts ciutadans no es creuen el seu govern i no creuen en absolut en l'eficàcia de la vacuna Sputnik.

Aquests 4 països, juntament amb les 3 Repúbliques Bàltiques i Ucraïna són els anomenats en Anglès "Hot Spots" actuals. Tots coincideixen amb un baix o molt baix percentatge de vacunació.

El dilema de tornar a aplicar restriccions i confinaments torna a ser damunt la taula. A la Xina, on la taxa oficial de contagis és zero, les fronteres segueixen rigurosament tancades als estrangers (i els xinesos tampoc poder sortir de la Xina), excepte per raons molt justificades que requereixen una carta d'invitació del govern central o provincial xinès. No ens hauria d'estranyar que el nostre gran amic PROCICAT ens tornés a imposar restriccions abans de Nadal, si els hospitals i sobre tot les UCIS, es comencen a tornar a omplir. Si no, temps al temps. Tenir un 21% de no vacunats podent-ho estar, no acaba d'assegurar com caldria la immunitat de grup. 

I l'altre dilema és què fer amb aquestes persones no vacunades.

Cal negar-los l'entrada a espectacles, concerts, restaurants i altres llocs i serveis públics (com ara avions)? Quina seria la vostra actitud si sabéssiu que una de les persones del grup amb el que treballeu de forma habitual no està vacunada podent-ho estar? Als Estats Units ho tenen molt clar. Moltes empreses estan començant a aplicar la norma que si a partir d'una determinada data no s'està vacunat, es perd el lloc de treball.

Jo no sé si seria tan dràstic, però si a la feina tingués algú al costat que no està vacunat perquè no li dona la gana, segur que em condicionaria el meu comportament cap a aquesta persona.

 

El missatge de la decadència de Catalunya (II)

Des que s'ha instal·lat sobre tot als mitjans de comunicació el discurs de la decadència catalana,en contrast amb la llibertat, la prosperitat i l'alegria que prospera a Madrid, hi ha dos blocs en posicions antagòniques. 

Els uns són aquells que postul·len que la decadència de Catalunya (i de Barcelona) és conseqüència del Procés i del Colauisme, i aquí hi trobem un garbuix heterogeni de col·lectius entre els que es troben les elits de la burgesia catalana, una part significativa del PSC i, com no podia ser d'una altra manera, el Madrid oficial i castís (referit a la Casta). Un exemple n'és Mario Vargas Llosa que defensa que la Barcelona cosmopolita i oberta que ell va conèixer als anys 70 contrasta amb el provincianisme nacionalista d'avui. Jo sóc dels que penso -com l'Empar Moliner- que a Vargas Llosa només se'l pot llegir, però no escoltar. Una mica com a Pérez-Reverte.

A les antípodes dels primers, hi ha els que defensen que bona part de la decadència catalana es deu al constant maltractament econòmic que Catalunya ha rebut de forma sistemàtica per part de Madrid, i aquí també hi ha un garbuix d'independentistes i part de la societat civil. Diumenge passat, en Toni Soler a l'Ara, defensava que precisament el Procés va néixer en part com a resposta a la decadència econòmica que el mal tracte pressupostari auspiciat pel govern central abocava Catalunya.

Aquestes darrers temps s'ha creat la plataforma "Barcelona és imparable", el que vindria a ser una mena de reacció per a sortir de la decadència a la que el govern Colau hauria portat Barcelona....La plataforma s'ha manifestat aquesta setmana a la Plaça de Sant Jaume amb un "aclaparador" èxit de convocatòria (1.200 persones!). Avui en parla 'Évole en el seu article setmanal a La Vanguardia. Pel que sembla hi hauria al darrera més de cent entitats...Si això és així, això de la Barcelona emprenyada seria també un absolut fracàs de convocatòria (segons llegeixo a l'article de l'Évole, al darrera hi hauria Junts i PDCat). Són els que volen l'ampliació del Prat i l'abducció de la Colau per part d'una expedicció extraterrestre.

Tots dos blocs penso, tenen una part de raó, però crec més en els fets consumats que en les veritats revelades.

És cert que hi ha un component econòmic fonamental: maltracte sistèmic de Catalunya tant en les assignacions pressupostàries als pressupostos generals de l'Estat (incomplint sistemàticament el que diuen les disposicions de l'Estatut de Catalunya en vigor en aquest àmbit) com en el grau d'execució de les mateixes. Justament el contrari del que succeeix a Madrid. Hi ha més inversió pública i al cim el grau d'execució de la mateixa és netament superior. Amb xifres tancades a 30 de juny, l'execució d'obra pública pressupostada el 2021 és a Barcelona del 13% i a Madrid del 40%. Deixo a l'aire si això té a veure o no amb el Procés i si això contribueix o no a la decadència de Catalunya. 

Però és també innegable que tant el dinamisme de l'economia catalana com la seva xarxa d'infrastructura industrial i empresarial segueix essent un pol d'atracció d'inversions i talent. I això són fets consumats inapel·lables. En citaré alguns de ben recents:

• La multinacional americana Pepsico escull Barcelona per situar-hi el seu "hub" digital mundial, amb creació de 400 llocs de treball d'altíssim nivell.
• Microsoft va anunciar el mes passat que escollia Barcelona pel seu nou "hub" mundial de I+D per a fer recerca sobre intel·ligència artifical, un dels 8 dels que disposa a nivell mundial.
• L'operador alemany DECIX acaba d'anunciar l'obertura d'un punt d'intercanvi d'internet a Barcelona, a través de 3 centres de dades, als que ja hi ha connectades més de 30 xarxes.
• Nestlé reforça el seu "hub" tecnològic de Barcelona.
• El fabricant de microvehicles i motos elèctrices Silence anuncia que es queda la planta de Nissan de Montcada per a fabricar-hi vehicles elèctrics.
• Cinc projectes potents, entre ells dos fabricants automobilístics asiàtics, opten per a les instal·lacions de Nissan de la Zona Franca, quan els japonesos abandonin la planta a finals de desembre.
• La multinacional Kronospan ha iniciat els treballs per a construir una nova fàbrica a Tortosa en la que invertirà 200 milions i crearà 185 llocs de treball directes i 1.500 indirectes.

Set notícies positives -sense haver fet cap recerca exhaustiva i que es poden llegir a la premsa generalista- que fan pensar que les mentides io exageracions dels uns i dels altres són més armes llancívoles per reforçar els seus discursos que no pas una realitat de decadència imparable.

Més recursos sí i més sentit comú també. El que segurament caldria és menys discursos incendiaris, tant per parts dels uns com dels altres.

La casta es protegeix

És francament alarmant que hom sigui ciutadà d'on país on passen les coses que passen, sobre tot les que es relacionen amb els que detenten els mecanismes del poder, sia polític, sia econòmic, sia judicial. 

En el fons del fons, aquests tres poders acaben confluint en un col·lectiu d'especímens que, malgrat que aparentment poden  discrepar en molts aspectes, fins i tot públicament, quan es tracta de protegir els seus privilegis, "prietas las filas" es defensen a mort. I sempre se'n surten, a diferència dels mortals de carrer, com Vostè o jo.

Aquests dies les notícies al respecte són demolidores. El que m'estranya és que no hi hagi una revolta.

El judici pel cas Castor

S'acaba d'obrir a Castelló (per fi!) el judici sobre l'anomenat cas Castor, aquell projecte que pretenia construir i operar reserves estratègiques submarines de gas natural i que va provocar un alarmant número de sismes (més de 1.000) a les costes de Tarragona i Castelló mentre s'estaven omplint els dipòsits. D'aquest cas n'he escrit uns quants articles al blog. Saben el que més sorprèn? Doncs que només es jutja dues persones (després que el jutge arxivés dil·ligències contra altres 10 imputats), Recaredo del Potro, president d'Escal UGS, filial d'ACS (amb aquest nom jo ja el declararia -pressumptament- culpable), i José Luis Martínez Dalmau, conseller delegat. A mi el que em sobta és que no s'aixequi el vel -en terminologia econòmico-judicial- i no es jutgi a l'autor intel·lectual del delicte: Florentino Pérez (bé no em sobta, òbviament, és pura ironia) ni als altres autors intel·lectuals: els membres del govern espanyol que, amb canicularitat i al·levosia, van adjudicar l'agost de 2008, quan tothom estava de vacances i amb una muntanya d'irregularitats, la construcció i explotació d'un magatzem submarí de gas natural a Escal UGS, filial de ACS. Els resultats d'un nyap com aquest: la concessionària va cobrar 1.300 milions d'euros com a indemnització malgrat la paralització del projecte. Els veritables responsables mai no seran jutjats. Llotja del Bernabéu. Casta en estat pur. La factura l'estem pagant els ciutadans de carrer, com ha de ser.

La caspa de Felipe González i Alfonso Guerra es passegen per tot arreu

Darrerament la gerontocràcia del PSOE torna a treure el cap. Tant l'Alfonso Guerra, el fuster especialista en ribots per a retallar l'estatut català i col·locar el seu germà Juan Guerra a la Junta de Andalucía, com el molt honorable membre del consell d'administració de moltes societats de l'IBEX  35 i similars, Felipe González. Tots dos es prodiguen en mitjans i tertúlies. Tots dos s'han tornat més de dretes que en Pablo Casado i en Santiago Abascal junts. Felipe González participa al darrer congrés del PSOE (segurament per a redimir les seva mala consciència) i simula que és d'esquerres. L'Alfonso Guerra ni això. Tots dos defensen aferrissadament als mitjans que el rei emèrit ha de tornar a Espanya. Avui al Círculo Ecuestre -paradís de la casta i la caspa- quan se li ha preguntat sobre el GAL, Felipe González, com no podia ser d'altre manera, s'ha fet el suec. 

Jutges que cobren en negre

Avui TV3 ha denunciat que hi ha molts membres de la judicatura que cobren en negre les classes de preparació d'oposicions que fan a candidats a opositors. He vist el reportatge i he quedat garratibat. En alguns casos, fins i tot imparteixen les classes en seu judicial. A preguntes dels periodistes als responsables de l'escola judicial de Barcelona aquests han dit que no és competència seva avaluar què fan els jutges fora de les seves hores de treball. És gairebé com si els mossos d'esquadra, quan no estan de servei, anessin a robar bancs. 

La testosterona de l'emèrit (i de Villarejo)

Avui Villarejo declarava a la comissió del Parlament Espanyol que investiga el cas "Kitchen" que un dels encàrrecs que li van fer va ser el de recuperar uns informes clínics que asseguraven que havien tractat l'emèrit amb hormones femenines per a abaixar-li la líbido i calmar el seu desig sexual inesgotable. 

Villarejo dice que fabricaron inhibidores de testosterona para el Rey Juan Carlos porque era muy "ardiente". Transcric literalment un fragment de la notícia d'Europa Press al respecte: "El comisario jubilado José Manuel Villarejo ha asegurado este miércoles en el Congreso que en ciertos sectores se consideraba "un problema de Estado" que el Rey Juan Carlos fuera "tan ardiente" y que llegaron a fabricar "hormonas femeninas" e inhibidores de testosterona "para rebajarle la libido".

Leer más: https://www.europapress.es/nacional/noticia-villarejo-dice-fabricaron-inhibidores-testosterona-rey-juan-carlos-porque-era-muy-ardiente-20211020175430.html

Com hagués dit el gran i enyorat Johan Cruyff, "no hase falta desir nada más". Això sí, una enquesta publicada aquesta setmana afirma que un 54% dels espanyols volen que l'emèrit torni a Espanya. "Cosas veredes, Don Sancho". 

Processament de 49 càrrecs del Partido Popular a València

La Rita Barberà, filla de falangista, política, fallera, fumadora de ducados i bevedora, no ho haurà pogut veure. Ahir dimarts es va obrir (per fi!) el judici oral contra 49 alts càrrecs del PP valencià per blanqueig de capital i malversació de cabals públics. Diu l'auto de processament del jutge, a tenor literal: "Esta actividad, "opaca, aparentemente, a la estructura nacional" del PP, "fue llevada a cabo por pocas personas en el círculo más estrecho de confianza de la entonces alcaldesa; y en concreto, y que podamos saber, por el investigado Alfonso Grau, que actuaba de recaudador de recursos económicos sustraídos a la regularidad y transparencia contable, y por la de María del Carmen García Fuster (también de la máxima confianza de Barberá) que administraba esos recursos". Barberá fue imputada por el Supremo en 2016 por estos hechos y por su condición de senadora y aforada. Sin embargo, su causa se extinguió tras su fallecimiento a las pocas semanas".

Però em jugo un pèsol que tot quedarà en un mer judici benintencionat però sense cap resultat tangible. La corrupció endèmica que els polítics Populars del País Valencià (Camps, Fabra, Bernal, Costa, Rambla, etc...) van desplegar -recordem que fins i tot van fer venir el Papa a València i que va descarrilar un metro el 2006 amb resultat de 43 morts- ha quedat fins la data pràcticament impune. Passarà res més? Permetin-me que ho dubti.

El personal del Tribunal de Cuentas

Aquesta setmana diversos mitjans denunciaven que la santa inquisició del Tribunal de Cuentas, ja saben, aquell tribunal que no forma part de la justícia però que pot arruinar qualsevol ciutadà que li vingui de gust, a més a més d'estar presidit per personatges de la casta més casposa (un germà de l'Aznar, l'ex-ministra Margarita Mariscal de Gante, Ramón Álvarez de Miranda, ex-diputat, i un llarg etzètera), té un 15% dels seus empleats que estan emparentats entre ells. Un xiringuito que fa política i col·loca a familiars, amics, coneguts i saludats.

https://www.tcu.es/tribunal-de-cuentas/es/organizacion/organigrama/

I saben què és el pitjor? Doncs que malgrat els judicis i les presumcions de culpabilitat, tots els implicats en tots els casos dels que s'està parlant aquests dies -i de tots els altres dels que es va parlar i escriure abans- no els passarà res. L'explicació és molt senzilla: formen part de "la casta" i com a tals, no només actuen com si fossin intocables, sinó que veritablement ho són.

Caos mundial: escassetat de materials i mà d'obra, inflació galopant

La post-pandèmia de Covid -si així podem anomenar aquesta fase estranya en la que ens trobem actualment- està portant i més que portarà, un seguit de conseqüències l'abast de les quals encara és difícil d'avaluar i predir en tota la seva magnitud, però el que està clar és que venen temps no gaire estimulants, des de molts punts de vista.

En 34 anys de vida professional com a economista mai abans havia viscut una situació com la que estem vivint des de fa uns mesos.

Matèries primes i components

És un fet conegut i publicat pels mitjans que l'increment de preu de les matèries ha experimentat uns ratis de creixement mai coneguts en els darrers 25 anys. Només poso dos exemples del meu sector: el cartró corrugat aquest any 2021 ha experimentat increments 4 vegades, amb un total acumulat de +27% en relació al preu que hi havia a 31 de desembre de 2020. Això quan es pot garantir-ne el sumministrament, que no és sempre. A la meva empresa hi ha hagut ruptures de material en diverses ocasions, que han suposat que no hem pogut servir el producte final al client. Un altre: el preu del cotó està a màxims dels darrers 20 anys. En un sol dia, el preu va pujar més d'un 8% fa un parell de setmanes.

En d'altres sectors: construcció i automoció entre els més afectats, la falta de materials com coure, fusta, acer i semiconductors (80% mundial fabricat a Taiwan i Corea del Sud) estan provocant l'aturada d'obres i de línies de producció, respectivament.

Nolis

Aquesta és l'altra gran crisi que s'afegeix a l'encariment de les matèries primeres. No hi ha nolis, perquè no hi ha vaixells suficients per a satisfer la demanda desbocada d'importacions de matèries primeres i productes acabats de la gran fàbrica del món, la Xina. A Europa, si per un contenidor de 40 peus es pagaven 2.000 dòlars de promig fa una mica més d'un any, ara s'en paguen més de 15.000 (no estic exagerant i ho dic de primera mà perquè ho pateixo cada dia), un increment del 750% en un any. Els trànsits de la Xina als Estats Units experimenten una situació similar: hem passat de pagar 5.000 dòlars a pagar-ne 27.000 pel mateix contenidor de 40 peus. I tot i així, no hi ha vaixells que puguin garantir que els temps de trànsit es compleixen. Un exemple pràctic: un contenidor Shanghai-Barcelona fa un any tenia un temps de trànsit de 32 dies. Avui, amb sort és de 55 a 60 dies. Els vaixells surten tard d'origen i a més a més, per estalviar combustible, van més a poc a poc. Per a reblar el clau, als principals ports del món occidental hi ha un colapse de diverses setmanes per treure contenidors. L'administració Biden va decretar divendres la obligatorietat pels estibadors de treballar 7 dies a la setmana 24 hores al dia per assegurar la campanya dels "ThanksGiving" que és com el nostre Nadal en termes de consum. Així estan les coses.

Energia

Què hem d'escriure aquí que el lector no sàpiga? Potser, que la crisi no és principalment a les economies domèstiques, sinó bàsicament a les fàbriques. A l'increment de preus del petroli i el gas com a conseqüència de les lleis de l'oferta i la demanda cal afegir-hi les restriccions que està imposant a la producció industrial el govern xinès per assegurar el compliment de l'agenda de descarbonització acordada a l'agenda de Paris (que ara sí, s'estan prenent seriosament, potser perquè els xinesos ja han assolit el nivell de creixement que els equipara amb Occident). Algunes indústries grans consumidores d'energia elèctrica, com la tèxtil ja estan començant a experimentar restriccions que, per decret, els arriben de Beijing: en compte de poder treballar 7 dies a la setmana, els provoquen restriccions elèctriques que els impedeix treballar més de 4 dies. Resultat? Disminució de la producció i en conseqüència, augment de preus. Un factor més.

Mà d'obra

I per acabar-ho de rematar: falta de mà d'obra en determinats sectors. Al Regne Unit, el Brexit ha provocat una fuita massiva no només de conductors de camions que ha provocat escassetat de benzina a les gasolineres, sinó que s'han de sacrificar cada dia més de 15.000 porcs per trets de bala que s'acaben cremant per falta d'operaris especialitzats als escorxadors. Visca el Brexit i la seva mare. Als Estats Units fan falta uns 5,5 milions de treballadors que no s'han reincorporat als seus llocs de treball després de la Covid. Acostumats a generosos subsidis del govern federal de 600 dòlars setmanals menjant crispetes i mirant Netflix, qualsevol torna a treballar per salaris de 14 dòlars per hora. 

 

Estem en un escenari de tempesta perfecta. Els nivells d'increment de preus registrats a les economies desenvolupades als 4 darrers mesos situen la inflació subjacent per damunt del 4%. Els bancs centrals, reacis a pujar els tipus d'interès a curt termini, no tindran altre remei que fer-ho. En poques setmanes o mesos ens trobarem en una espiral d'increment de preus i de tipus d'interès, els pitjors enemics de l'estabilitat i el creixement econòmic. Si no succeeix un miracle, ens esperen mesos molt complicats.