Vacunes, filiació política, classe social

En això de les vacunes també hi ha classes socials, política i barriades. I no és precisament un fenòmen local sinó que les estadístiques determinen clarament que és un moviment global. 

És ja perfectament conegut que hi ha un indissociable binomi entre el rati de vacunació i la disminució dels ingressos hospitalaris i de la mortalitat, i en conseqüència, els països que més van pagar per les primeres vacunes són aquells on la incidència de la malaltia va disminuir de forma més significativa i amb més celeritat (Regne Unit, Estats Units, Israel, Península Aràbiga).

Però aquesta mateixa pauta també es dóna -mundialment- entre persones de dretes i d'esquerres i entre persones amb major nivell d'educació i menor nivell.

Als Estats Units, el fenòmen està tan clar que les estadístiques parlen per si soles (però insisteixo: les estadístiques determinen que és un fenòmen mundial, exclosa la Xina on ningú no sap en realitat el que hi passa). 

Els estats que majoritàriament van votar Biden a les presidencials de Novembre del 2020 són aquells on el rati de vacunació és més alt, com il·lustra la següent gràfica de l'edició del NYT d'avui:

Els estats que més van votar Donald Trump (on hi ha una gran massa de negacionistes, començant pel mateix ex-president) el rati de vacunació és molt més baix i la incidència de la malaltia més alta. Efectivament, als comptats on el vot va ser aclaparadorament per Trump, només el 34% de la població està avui vacunada amb dues dosis, mentre que als comptats que van votar per Biden, aquest percentatge s'eleva al 45%. Un exemple que parla per si sol: a Marin County, a San Francisco, més del 90% de la població major de 12 anys ha rebut com a mínim una dosi. Aquest comptat ha acabat literalment amb la incidència del virus, amb només 3 casos confirmats per dia a les darreres setmanes.

I dins dels Estats Units, entre els estats amb més vacunació hi ha una correlació directa entre nivell d'educació i raça i vacunació: com més alt el nivell d'estudis, més alt el nivell de vacunació, que assoleix nivells de més del 90% entre la població amb estudis universitaris.

De forma similar el percentatge de vacunació és proporcionalment molt superior entre la població anglosaxona que entre els hispans o les persones de raça negra. També es produeix el fenòmen, igualment a escala mundial, en virtud del qual a les barriades més pobles o amb major percentatge de població immigrada o minories, el rati de vacunació és més baix (a Barcelona, per exemple, el barri amb un percentatge de població vacunada més baix és -com és fàcilment deduïble- Ciutat Vella).

Conclusió: les estadístiques demostren de forma fefaent que les vacunes són efectives, i molt, en totes les variants conegudes de Coronavirus, fins i tot amb la variant més contagiosa fins ara, que és la Delta, la que prové de L'Índia. Per tant, la iniciativa de les autoritats sanitàries d'apressar la vacunació dels estractes més humils de la població i dels joves a partir dels 19 anys és una excel·lent notícia que permetrà que aquesta ja anomenada "cinquena onada" es quedi en una anècdota si som capaços de vacunar els nostres joves de forma massiva en les properes setmanes.

Les elèctriques espanyoles: una altra forma de "Deep State"

Aquest mes de Juny que estem acabant haurem pagat col·lectivament a Espanya la factura elèctrica més elevada de la història. A un ciutadà del carrer, encara que tingui formació acadèmica superior, li costa d'entendre exactament els perquès, que al capdevall es resumeixen, com els deu manaments, en un de sol: per què Espanya paga l'energia elèctrica amb la fiscalitat més cara d'Europa, o perquè l'electricitat a Espanya és un 20% més cara que a França o a Alemània? 

Hi ha moltes explicacions "pseudo-tècniques" en relació a la subhasta diària d'electricitat, l'estructura de generació de l'electricitat a Espanya i al dèficit tarifari, però la realitat és que no es pot entendre que un mercat de preu regulat permeti al mateix temps que els consumidors cada vegada paguin més per la factura elèctrica, que l'Estat recapti més impostos i que les empreses elèctriques guanyin més diners i per extensió paguin més dividends als accionistes. 

En un mercat desregulat tot això es podria entendre, però en un mercat de bens públics (i l'electricitat ho és), això és -insisteixo- difícilment comprensible. Tot plegat en el mercat elèctric està caracteritzat per una constant que es pot definir amb dues característiques: falta de transparència i abús de posició dominant.

Es barreja política, poder i posició de pseudo-monopoli amb una impunitat difícilment comprensible. 

Avui mateix, per exemple, s'ha fet públic el "re" nomenament d'Àngel Acabes Paniagua com a membre de la Comissió Executiva Delegada d'Iberdrola. Els sona el personatge? Al Polònia de TV3 el trobem molt a faltar (gran caracterització del genial Bruno Oro). Ministre de l'Interior quan hi va haver l'atemptat islamista a Madrid l'11 de març de 2004, va defensar fins al ridícul l'autoria d'ETA de l'atemptat, la qual cosa va tenir un impacte directe en la pèrdua de les eleccions generals per part del Partido Popular 3 dies després, el 14 de març de 2004.

Acebes té una carrera post-política de veritable vergonya. Un exemple de com les portes giratòries funcionen a Espanya. 

El 2011 l'anomenen membre del consell i president de la comissió d'auditoria de BFA, la matriu de Bankia, immediatament després de la sortida a borsa d'aquesta entitat (presidida per un altre grandíssim d'Espanya, Rodrigo Rato -los mismos perros con distintos collares-). Dimiteix immediatament abans de la reformulació dels comptes de Bankia i al cap de dos dies, Iberdrola el fitxa com a conseller independent del consell d'administració (amb atribucions sobre auditoria, supervisió del risc i nomenaments...és, per exemplificar-ho de forma simple, com posar una serp a vigilar un niu amb ous d'ocell). Imputat per apropiació indeguda tant al Cas Bankia (aquí també per falsificació de comptes i administració deslleial) com al Cas Bárcenas. 

Tot i aquestes imputacions, Iberdrola el manté al consell fins el 2019, cosa que no deu passar a cap altre país civilitzat del món. El més interessant de tot és que, mentre el Tribunal de Cuentas va imposant fiances milionàries als polítics catalans, l'Audiència Nacional va absoldre Acebes de qualsevol responsabilitat al Cas Bankia al Setembre de 2020. Conclusió? Els membres del "Deep State" es protegeixen entre ells, perquè formen part de la mateixa casta.

Aquesta absolució dóna cobertura a Iberdrola per a tornar-lo a nomenar conseller, a proposta del mateix Ignacio Galán (President i amic) i previ informe favorable de la comissió de nomenaments. La notícia és fresca d'aquesta mateixa tarda.

Això en una empresa, Iberdrola, que l'any 2020 va guanyar després d'impostos 3.600 milions d'euros de benefici net, i va repartir un dividend de 0,42 € per acció, un 5% més que l'any anterior. Per acabar-ho d'adobar, i poder pagar salaris astronòmics de consellers i executius, el primer trimestre de 2021, Iberdrola ha guanyat 1.084 milions d'euros (amb un creixement del 12% respecte al primer trimestre de 2020), resultat que per simple projecció situaria l'anualitzat a 2021 a 4.336 milions d'euros (un 20% per sobre el resultat de 2020). Però el resultat final de 2021, vist l'increment de tarifes segur que serà molt superior. Òbviament, una situació econòmica similar, la reporta també Endesa (491 milions d'euros de benefici el primer trimestre de 2021)

Si això no és "Deep State", on tots els que "compten" hi surten guanyant, que baixi Déu i ho vegi.

La nova Santa Inquisició i Andreu Mas-Colell

Quan semblava que el partit socialista hi està posant molt de la seva part per a intentar refer els llaços amb Catalunya, quan la concessió dels indults i la sortida dels presos de les presons de Lledoners i Puig de les Basses semblava donar ales a l'inici d'una nova etapa, els tentacles de l'Estat tornen a mostrar-se en forma de flagell a qualsevol cosa, actitud o persona que hagi tingut la més mínima relació amb el Procés.

La nova Santa Inquisició es diu Tribunal de Cuentas. I em refereixo a aquest tribunal com a Santa Inquisició per dos motius. El primer perquè va ser fundat el dos de juliol de 1437 (té per tant 583 anys), i el Tribunal de la Santa Inquisició l'u de novembre de 1478, per tant totes dues institucions tenen allò que en Castellà es diu "rancio abolengo", amb la particularitat que la primera continua existint avui i la Santa Inquisició es va abolir de facto el 1835. 

El segon perquè no deixa de ser una institució política -els seus membres són escollits per un mandat de 9 anys pel Congrés i el Senat- que designa els seus membres d'una forma un tant sospitosa. Si els dic que un dels consellers (escollit el juliol de 2012) es diu Aznar López i és germà d'un ex-president del govern espanyol, crec que els quedarà molt clar el que vull dir: "los mismos perros con distintos collares", diu la dita. És un altre organisme dels representants del que podríem anomenar el "deep state". Qualsevol arma és vàlida per a defensar la indisoluble unitat de la pàtria. I si s'ha de prevaricar, dons es prevarica, que segur que fiscalia ho acabarà afinant...

Així doncs, el Tribunal de Cuentas (encarregat de fiscalitzar comptes i activitats de partits polítics i institucions de l'Estat i les Autonomies) està, des de fa molt temps, posant aigua al vi de la distenció i intentant, amb marcada opacitat i falta de transparència, condemnar per malversació i així embargar els comptes i les propietats de persones que aquest organisme considera va ser una part cabal en la organització del procés, des del primer referèndum del 9N. Hi ha 39 alts càrrecs investigats per la pressumpta utilització il·legal de fons públics en la promoció del intenacional del Procés de l'u d'Octubre de 2017.

De tots ells, en molts casos amb acusacions i fiscalitzacions de molts de dubtosa imparcialitat, segurament l'investigat més flagrant és l'ex-conseller d'economia Andreu Mas-Colell, professor d'economia de la Universitat de Berckley i catedràdic de la Universitat de Harvard, fins que va decidir tornar a Catalunya el 1995. No queden clares, o al menys no han transcendit públicament, les acusacions de la Santa Inquisició contra Mas-Colell, però si el que he pogut esbrinar és cert, el cas seria un escàndol de proporcions gegantines. 

Aparentment, se li imputaria com a malversació, una sèrie de viatges que Mas-Colell va fer per a aconseguir que l'ICF (Institut Català de Finances) fos admès com a membre a l'Associació Europea de Banca Pública (EAPV). Si això és cert, és curiós que l'adhesió a la mateixa institució per part de IVF (Institut Valencià de Finances) no hagi estat objecte de fiscalització per part de la Santa Inquisició. Això fa el mateix tuf que la declaració de determinats articles de l'Estatut de Catalunya com a inconstitucionals per part del TC, que eren idèntics als que tenia l'Estatut d'Andalusia i que mai no van estar qüestionats.

La cosa és tan palmària, i en aquest mateix sentit, tan grotesca, que 33 premis Nobel d'economia han escrit una carta pública de repulsa, estupefacció i solidaritat amb Mas-Colell (https://elpais.com/espana/2021-06-22/en-apoyo-a-andreu-mas-colell.html). També s'ha pronunciat en aquest mateix sentit l'Associació Econòmica Europea.

És trist i lamentable que organismes com aquests puguin, de forma més que arbitrària, enfonsar en la misèria un dels més prestigiosos economistes que té Catalunya i Espanya, sense altra motiu real que el d'haver format part del govern "secessionista" d'Artur Mas. 

La resolució del Consell d'Europa d'aquesta setmana en relació a la sentència del Procés, és un altre toc d'atenció a una forma d'impartir justícia que és més que qüestionable. Lamentablement tot això allunya Espanya de la homologació europea i recorda aquella manifestació de suport a Franco, en les èpoques més dures de la repulsa mundial a la dictadura franquista, en la que hi havia una pancarta on es podia llegir: "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS". 

Si la cosa va de collons, en això no els guanya ningú.

Un dia important

Es tingui la ideologia política que es tingui, es sigui independentista, unionista o sentitcomunista -definició que s’atribueix a aquelles i a aquells que tenen sentit comú, espècie actualment en vies d’extinció- avui és un dia, objectivament parlant, que passarà als anals de la història d'Espanya i d'Europa. 

És un dia important. Pel que té de simbòlic, pel que té de fàctic, pel que suposa com a nou punt de partida polític d'un conflicte que ha estat artificialment i innecessària judicialitzat per la dreta rància de tota la vida. Pel que suposa de recuperació de la normalitat per a unes persones que han passat injustament més de tres anys de les seves vides a presó, amb el patiment que això comporta per a les seves famílies i per a ells mateixos. Persones sense delictes de sang, sense delictes que siguin mereixedors de penes d'un nivell de crueltat completament innecessari (ho he escrit diverses vegades en aquest blog i continuo sostenint-ho).

Avui el govern d'Espanya ha aprovat el decret que confirma els indults als polítics catalans presos -condicionals i amb matitzacions que confereixen a aquesta condicionalitat escassa validesa jurídica, però indults en definitiva-  el Borbó ha ratificat el decret aquesta mateixa tarda, i és més que probable que demà dimecres, revetlla de Sant Joan, festa carregada d'un gran simbolisme per Catalunya i els catalans, els presos surtin de Lledoners i les preses de Puig de les Basses. 

L'escenografia va venir precedida d'una gran posta en escena per part de Pedro Sànchez al Liceu de Barcelona, davant de 300 convidats. El president Sànchez, un artista de la supervivència política i de les postes en escena, va pronunciar un discurs ahir dilluns, de 30 minuts, en el que no hi va faltar una referència, només de començar, a Miquel Martí Pol i el seu poema "Ara mateix" (poema musicat per en Lluís Llach que em continua posant la pell de gallina cada vegad que el llegeixo o el sento). En Sànchez i el seu equip de comunicació saben el que es fan, tot i obviar bona part del sentit últim de les paraules de Martí i Pol. Es podrà estar més d'acord o menys amb el plantejament dels indults, però és indubtable que és un gest de valentia política cabdal. 

Pedro Sànchez s'enfronta a molts dels seus barons, començant per un Felipe González que ben aviat se'l podrà confondre amb un votant de VOX, i amb la dreta pura i dura, des de la IDA (aquesta dona, a més a més de cada dia semblar més de l'escola de Bannon, sembla que efectivament, no hi és tota en les seves alocucions públiques) fins a un Pablo Casado que es troba entre les cordes d'una extrema dreta que amenaça en treure-li una muntanya de votants.

Però en Sànchez, que malgrat la patinada de la trobada fantasma amb el president dels Estats Units Joe Biden sembla tenir una floreta al cul, els astres li van de cara. La manifestació de diumenge passat a Colón va ser un fracàs estrepitós d'una dreta dividida que no acaba de trobar el nord, els empresaris es van pronunciar a favor dels indults, descol·locant encara més un Pablo Casado completament descol·locat, superat per VOX per la dreta i per la seva deixebla Díaz-Ayuso en populisme i popularitat, i fins i tot la conferència episcopal, tradicionalment de dretes i anticatalana es va pronunciar a favor dels indults.

Sembla obvi que el judici al Procés va ser completament polític (el pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans d'aquesta setmana representa una clara clatellada a una part del sistema judicial espanyol, el que està precisament relacionat amb la sentència del Procés i totes les causes paral·leles que encara cuejen i que afecten, atenció, a més de 3.000 persones...), que les penes tenen molt de revenja i poc de justícia, i que per tant la reclamació d'amnistia versus indults sembla del tot legítima per part dels independentistes. Però el passat és el passat, l'amnistia s'hauria de votar per llei (no és descartable que s'hi pugui arribar en un procés de negociació) i hem de ser pràctics. Si el govern d'Espanya estigués en aquests moments en mans del PP, els presos catalans complirien fins al darrer dia de les seves penes a la presó, sense permisos ni històries. Aquesta em sembla una hipòtesi d'una aclaparadora plausibilitat, que confereix al gest de Sánchez, encara més valor.

Molts diran que Sánchez s'avança al que possiblement fallarà el TEDH d'aquí a uns anys i que vol evitar un ridícul encara més gran a la justícia espanyola, a la que el mateix informe que s'ha fet públic, votat per una clara majoria de representants europeus, equipara la justícia espanyola a la turca (una dubtosa reputació, vaja) però insisteixo que cal tenir-los molt ben posats per a afrontar el risc polític que suposa la concessió dels indults.

De la part dels independentistes radicals, aquells que pensen amb els peus, els prohoms del "Ho tornarem a fer" (què tornarem a fer, em pregunto, el ridícul, les falses promeses a una àmplia majoria de catalans il·lusionats pel que va resultar en un engany col·lectiu de proporcions gegantines?), només hi ha una consigna, compartida amb VOX i el PP, que citaré en castellà, que té més força: "cuanto peor, mejor". Francament, després del ridícul al que ens van sotmetre, continuar l'escenificació de la confrontació perpètua -contra un contrincant infinitament més fort, amb els mitjans de repressió al seu costat i amb un suport de la població catalana que no arriba al 50%- em sembla una estratègia del tot equivocada i sobre tot, infructuosa. Així es va demostrar al 2017, així es demostraria ara. El "ho tornarem a fer" sense un suport de la població catalana superant el 75%, em sembla d'una esterilitat que ratlla l'estupidesa.

En definitiva, els indults insisteixo, sense ser cap solució ni cap concessió "magnànima", suposen un pas de gegant cap a la oberutra d'un nou paradigma, d'unes noves regles del joc. Cal seure's a la taula i practicar la distensió. Cal ser pragmàtic, com ho són els bascos. Si anem a una taula de diàleg amb els principis maximalistes que alguns voldrien com a resultat final de la negociació (amnistia i autodeterminació), mal anirem, i el conflicte es perpetuarà, en perjudici de tots els catalans (i espanyols).

Si conflictes més difícils com ara el d'Irlanda del Nord es van poder superar, no veig per què a Catalunya això ha de ser impossible. Només ho serà si alguns continuen entestats en demanar la lluna en un cove. Amén.

Vacunació i retorn a un passat que semblava lluny

La setmana passada va ser una gran setmana per a mi i per a moltes persones de la generació del 66 que hem completat la pauta de la vacunació contra la Covid, en el meu cas -i en la pràctica totalitat dels meus amics, coneguts i saludats- amb la vacuna de Pfizer-Biontech.  8 de juny de 2021, data que des de JA, passa als anals de dates que conformen la història personal d'algunes persones, de ben segur, la meva. Gairebé al mateix nivell que la mort del dictador Franco (20N75), les primeres eleccions generals (11J76) o la caiguda de les Torres Bessones (11S2001).

D'aquí a molts anys recordaré aquell 8 de juny com el dia que vaig experimentar una sensació d' alleujament com feia molt de temps que no sentia. Si només fa un parell d'anys algú m'hagués dit  que m'alegraria de rebre una vacuna (acte, d'altra banda associat a la nostra infantesa i a les marques permanents que aquestes ens van deixar a sobre les espatlles) m'hagués costat de creure. Directament ho hauria negat. Fins a la Covid, les vacunes estaven associades a la infantesa i al passat.

Però després d'un any i mig de patiment, la realitat acaba imposant-se. Aquesta sensació de protecció/immunitat i de tancament d'etapa (llòbrega) crec que és un sentiment compartit per a molts de la meva generació i dels de més edat que nosaltres que també tenen la pauta completa. 

Dissabte al matí passava jo amb la moto per davant del parc de La Devesa i vaig veure una llarga cua de persones que  esperaven disciplinadament el seu torn per accedir al recinte on tenia lloc la vacunació, el Palau Firal. Em va semblar estrany veure tanta cua perquè en les dues ocasions que jo hi vaig anar per a vacunar-me de primera i segona dosi respectivament, va ser "arribar i moldre", però el que és cert és que aquelles persones no mostraven la cara de tedi i emprenyament que solem fer els humans -cada vegada més impacients- quan hem de fer alguna cua -al supermercat, a l'entrada d'un espectacle, perquè ens donin taula a un restaurant...-. L'ambient em va semblar més aviat distès i relaxat: parlaven entre ells i més aviat somreien. 

Visualitzem aquests dies en les nostres pròpies carns el triomf de la ciència en contra de la malaltia. El resultat extraordinari d'una col·laboració de científics a nivell mundial que han permès l'obtenció d'un antídot contra el Coronavius SARS 19 en un temps rècord. Una gesta col·lectiva del Sapiens Sapiens de la que cal sentir-se orgullós. Si algú ens hagués dit en els temps més foscos del confinament, l'abril de 2020, que el Juny de 2021 el 100% de la població espanyola de més de 80 anys estaria vacunada segurament no ens ho hauríem cregut. Estem al davant d'una gran gesta de l'ésser humà. D'un triomf col·lectiu. Després, en afegir-hi el debat dels diners el triomf s'enfosqueix lleugerament, però no resta mèrit a la victòria científica.

Tot això que té de bo la vacunació, però, no amaga l'essència més pura i visceral de l'ésser humà. Com deia l'altre dia un amic i company de feina: "quan la majoria de la població adulta estigui vacunada (recordem, objectiu de la EU, 70% de vacunació abans del 31 de Juliol) no hi haurà prou taules als restaurants, prou  places als avions, prous llits als hotels, ni prou putes als bars de llums vermells" (perdonin la vulgaritat de la llicència, però la cita és força literal).

El meu amic té raó. L'ésser humà és l'únic mamífer que ensopega dues, tres, deu vegades amb la mateixa pedra (tots, en major o menor grau). No ho podem evitar, és superior a tots nosaltres. No n'acabem d'aprendre i dubto que ho acabam de fer mai. Els actes de contricció que ens vam prometre tots plegats "una altra manera de fer és possible", queden ara al bagul dels records. Volem festa, volen vall, volem nit, volem sopars, focs d'artifici, atraccions de fira, viatjar. Més que mai. Cremem-ho tot, que el mon s'acaba, i ara és de debò. La variant Delta ja treu el cap darrera la porta. Ara cal festa grossa, no fos cas que demà ens tornin a confinar.

Tornem a veure vols de Vueling a Munich a 36€ (i per tant ens n'anirem a dinar i tornarem al vespre, gràcies Vueling per la teva generositat infinita), pensions completes a Lloret a 60€ per dia, i ben aviat tornarem a gaudir de 30.000 creueristes sortint del port de Barcelona a omplir les Rambles, la Catedral i la Sagrada Família, on a alguns els robaran la cartera, i el rellotge, i els oferiran delicioses sangries la ressaca de les quals els durarà encara a l'escala que faran a Còrsega un parell de dies després. No cal que ens transformem en una economia més sostenible, menys orientada al turisme. Venem ventalls amb motius de toros i paelles a les Rambles. Tots contents i aquí pau i després....després ja en parlarem.

Els nostres probes empresaris, satisfets amb l'ampliació de l'aeroport del Prat (no m'acostumo a dir-ne Josep Terradellas) s'ompliran la boca explicant que l'ocupació hotelera a Barcelona és del 95% i que la tercera pista hi ha contribuït de forma de-fi-ni-ti-va.

I que si els xinesos no tornen -encara- a Barcelona, la culpa no és de la Covid sinó de Xi Jing Ping.

La decadència dels valors i del sistema educatiu

Llegeixo aquesta setmana amb incredulitat i estupefacció una notícia de les que fan reflexionar. El titular de premsa deia: "Es podrà passar de curs sense límit de suspensos i en batxillerat amb un". Es tracta d'un real decret d'educació que està ultimant el ministeri d'educació i FP de cares al curs 2021-2022. A l'ESO, un alumne podrà passar de curs amb dues assignatures no aprovades, i fins i tot es podrà presentar a la selectivitat amb una assignatura suspesa. Fantàstic. Sense subte serà una gran contribució a crear noves generacions de mediocres, així sí amb el títol d'ESO, batxillerat o FP a la butxaca.

Si el fons de la qüestió pot ser ben intencionat (evitar la cultura de repetició de curs que és molt més elevat a Espanya que al promig d'Europa, fomentar l'autonomia dels centres educatius i impulsar una educació no només basada en les notes) de l'aplicació pràctica en pot resultar un cataclisme que acabi conttribuint a empitjorar -encara més- el lamentable nivell educatiu que, en general, tenen els nostres joves.

No cal un exercici de recerca periodística extraordinari per a constatar una realitat, la traslació pràctica de la qual la patim cada dia. Només cal parlar amb un mestre per conèixer que una de les màximes que més es repeteixen és sempre la mateixa: "el nivell és molt baix". Hi ho és per molts motius que seria simplista pretendre abordar en un article d'opinió, però al meu entendre hi ha diversos factors clau que ajuden a entendre la situació actual:

• La utilització política de l'educació
• Uns fluxes migratoris molt importants que necessàriament han tingut un impacte
• L'irrupció massiva de les noves tecnologies (la part més negativa de les mateixes, que no tot ho és)
• La immediatesa del mon global i digital en el que vivim.

Si bé les dues primeres causes són distintivament ibèriques, la tercera i la quarta (sobre tot la quarta) tenen àmbit mundial, no hi ha fronteres que valguin.

De fet, des de 1980 fins a 2020 s'han aprovat 8 lleis educatives a Espanya, de la LOECE a la LOMLOE (una nova llei cada 5 anys), que no sé si és exactament el que caldria per tal d'assegurar un sistema educatiu robust. Només comparant-ho amb un país que és un referent en l'educació de la seva gent es pot entendre la diferència. A Finlàndia (millors qualificacions a escala mundial a l'informe PISA que avalua els sistemes educatius dels països de la OCDE) la llei d'educació vigent (Basic Education Act 628) és de 1998, és a dir, té 23 anys, i reforma una llei dels anys 70.

La taxa de fracàs escolar a Espanya en edats joves el 2020 va ser del 16% (El País, 29/01/2021), la més baixa des del 2011(26,3%), però la més alta d'Europa (que té una taxa de fracàs promig del 10%).

El fenòmen migratori dels darrers 10 anys no ha ajudat en absolut. Insisteixo, només cal parlar-ne amb els mestres. Els pares dels immigrants, que d'altres problemes deuen tenir, deleguen la funció educativa de forma gairebé exclussiva a l'escola i de vegades els alumnes no tenen ni les competències lingüístiques bàsiques ni el recorregut previ per a ser capaços de seguir el ritme promig. La conseqüència pràctica és que el nivell general baixa, i que als centres privats i concertats on la ràtio d'alumnes immigrants i amb necessitats especials és molt més baixa, el nivell mig és molt més alt. És una constatació de la realitat. No dic que no es pugui canviar, només que el que s'ha fet als darrers anys és clarament insuficient.

I finalment, el canvi de paradigma, la buidor de la immediatesa i de les noves tecnologies mal utilitzades. Hi ha un article de principis de juny de l'escriptor i professor universitari Gabriel Magalhaes (La Vanguardia, 08/06/2021, "Orfes del saber"), que no només és una joia de lectura imprescindible, sino que a més a més descriu a la perfecció i des de dintre el com hem arribat fins a qui. N'extrec alguns paràgrafs perquè no pot estar més ben explicat.

"Fer classes avui dia, en algunes universitats, en certes carreres, és com pujar en una pastera i intentar portar a la llunyana costa del saber, (...),una multitud de joves que, culturalment, transporten amb ells una pobresa subsahariana.(...).Per tant, en el cas de moltes carreres (no de totes, per descomptat), la universitat ha deixat de ser un ascensor social (...). La majoria (d'estudiants) han tingut infanteses plenes de regals i ara, els amenaça el destí mendicant de la precarietat. És la història de la Ventafocs explicada al revés. Com hem arribat fins aquí? M'he adonat que els països europeus han perdut el control d'un territori clau: aquell lloc íntim, magmàtic, on es troben les referències culturals de cada ésser humà. Aquí hi entren, per exemple, els bons llibres, les obres d'art, les dates, persones i idees que van canviar el món. (...). Ara, als més joves se'ls deixa anar massa aviat en una mena d'espai sideral per on circulen en les naus de la tauleta, el telèfon mòbil, l'ordinador. Ningú no els guia, i ells es queden flotatn en jocs, en xarxes socials, buits. Anys així, acumulant el no-res. Oblidant tot allò que la cultura dels seus països sempre ha intentar recordar. I aquesta gent es perd dels mapes culturals i deixa gairebé de saber caminar nous coneixements que no siguin l'eterna distracció en què viuen abduïts".

Es pot dir més alt, però no més clar.

La pandèmia dels petards

Aquesta pandèmia de Coronavirus que ens ha amargat la vida durant gairebé el darrer any i mig de les nostres vides ha tingut també alguns aspectes positius. 

Tots vam  reconèixer i segurament agraïr la pausa d'estrès i contaminació que vam donar, involuntàriament i a nivell mundial, a la nostra vella i maltractada Terra durant els dies de confinament més estricte, quan els avions van deixar de volar, els creuers de solcar els mars, i els cotxes de circular per les carreteres. La indústria no es va aturar del tot, però sí totes aquelles considerades no essencials, la qual cosa va permetre registrar els nivells d'emissió de diòxid de nitrogen i de carboni més baixos de les darreres dues dècades. Per una temporada vam assistir a la disminució més bèstia de metalls pesats a l'atmosfera que molts poden recordar.

Vam poder copsar col·lectivament la potència d'un Planeta que en deixar de ser salvatgement explotat es tornava a oferir la millor cara: cels d'un blau intens, piuladisses d'ocells que feia molts anys que no sentíem, visionat de dofins a les costes i peixos i ànecs als rius i canals urbans.

Però si d'un efecte col·lateral de la pandèmia estic particularment agraït és que l'any 2020 no es pogués celebrar la revetlla de Sant Joan. No és que li tingui cap mania al solstici d'estiu (tot i que he de dir que jo sóc molt més d'hivern) ni a les festes col·lectives estivals, al contrari, sóc el primer que m'agrada gaudir de llargs sopars amb sobretaules que s'allarguen fins ben entrada la matinada. 

El que no soporto són els petards. És superior a la meva capacitat de raciocini i a la meva paciència. Les explossions i el foc em treuen de polleguera. Sóc conscient que tot això de les celebracions relacionades amb les fogueres estan atàvicament lligades a l'existència del Sapiens, Sapiens, en particular a la Mediterrània Occidental. Però l'any passat vam -mig- celebrar el Sant Joan, a casa, amb un nivell de civisme i silenci extraordinaris, que vaig agrair el que no està escrit. 

L'altre dia l'aguda ploma d'en Quim Monzó explicava a La Vanguardia (12/06/2021) que el diumenge 6 de juny ja va aparèixer un anunci a tota plana de l'empresa Petardos CM, una de les més grans del sector i que munta parades que sorgeixen com bolets del no res a primer de juny a tot arreu. Una altra pandèmia.

Si en desaparèixer el toc de queda vam assistir astorats i estupefactes a les concentracions de centenars, milers de persones a les platges de Barcelona, al Passeig del Born, a la Castellana de Madrid per a celebrar botellots massius amb un nivell de salvatgeria, no puc ni imaginar com serà el Sant Joan d'enguany. 

No cal ser taumaturg per a predir una veritable orgia de fogueres, foc d'artifici, cohets, petards, cebes, traques i tota mena d'artefactes pirotècnics i explossius. També és fàcil intuir que donat que gels hidroalcohòlics i foc lliguen més aviat poc, les urgències dels hospitals poden arribar a colapsar-se per ferides de foc i amputacions de dits. Els humans ensopeguem amb la mateixa pedra no dues, sino dotzenes de vegades. No n'aprenem ni a òsties, que diu l'expressió popular.

Però si alguns humans ho passem malament amb els artefactes explossius, només els propietaris de gossos i gats (en Monzó hi afegeix "nens i altres animals de companyia") som veritablement conscients del pànic més absolut en què aquests mamífers viuen aquest festival de la pirotència que comença uns dies abans de la Revetlla i acaba als volts de la Revetlla de Sant Pere. La meva gossa, l'Ona, entra en uns atacs de pànic tals que quan arriba aquesta època cal arrossegar-la literalment perquè surti al carrer, i la nit de la Revetlla s'amaga al racó més allunyat de la terrassa des d'un es veuen i es senten els focs.

Hi havia qui deia que la pandèmia ens hauria ensenyat col·lectivament a comportar-nos de forma més sensata en el futur, i que a la post-pandèmia res no tornaria a ser ben bé igual. Si algú s'ho va pensar per un moment, deuria ser sota els efectes d'una borratxera d'ingenuïtat.