dimecres, 4 de novembre del 2020

Lo niego todo

Quan escric aquesta entrada, Biden va guanyant per 237 a 214 vots electorals a falta del recompte final a 6 estats, i superat l'ensurt inicial, sembla ara raonablement clar que Joe Biden serà el 46è president dels Estats Units. Però hi haurà moltes ocasions per a tornar-hi en els propers dies.

Per trencar una mica el gel i el focus d'atenció monotemàtic que durant les darreres quaranta-vuit hores han estat les eleccions presidencials nord-americanes, he decidir recuperar un article de la setmana passada que tenia a mig escriure. 

El divendres de la setmana passada el ministre de l'àngel de la guarda (Marcelo, pels amics) va comparèixer com a investigat (abans "imputat", paraula que segueix agradant-me molt més) a declarar davant el jutge Manuel García-Castellón de l'Audiencia Nacional  en relació a la instrucció del sumari del cas "Kitchen", ja saben, aquella operació il·legal articulada pel PP i el Ministerio de l'Interior per robar a Luis Bárcenas els documents de la suposada comptabilitat "B" del Partit Popular.

Fernández Díaz, ultra catòlic convers, que va veure la llum (i a Déu) durant un viatge al paradís del vici, Las Vegas, l'any 1991, i que escriu que veu la política com una "magnífica oportunitat per a l'apostolat, la santificació i el servei als altres" (que té nassos, la cosa) va declarar al jutge que ell es va assabentar de l'operació per la premsa. Literalment. Ho va negar tot. Ja se sap que quan s'és ultra, la fidelitat a la causa està per sobre de qualsevol altre valor, fins i tot la veritat.  Home de missa diària, si ha de mentir, es confessa i el marcador torna a quedar a zero. Aquesta és la gràcia de la confessió que el catolicisme posa al servei dels seus seguidors.

Només hi ha dues opcions. Cap més. O va mentir, cosa força probable (jo em decanto per aquesta), o va ser un ministre de pacotilla, ministre-armari, en el que seria una demostració que el "deep state" campa pels ministeris fent i desfent el que els convé. Tampoc és descartable, però el ministre de les afinacions de fiscalia, té tan poca credibilitat, que insisteixo, em costa molt de creure que no sabés res.

García-Castellón, gat vell, tampoc s'ho creu. Sobre tot perquè també va escoltar les declaracions d'un altre investigat, l'ex secretari d'estat de seguretat, Francisco Martínez, que va tirar de la manta primer davant la premsa i després davant del jutge explicant que la cúpula del ministeri (i més amunt) no només ho sabia tot sinó que va donar les instruccions de tirar endavant l'operació. I per això, els ha convocat tots a un careig el proper 13 de novembre. 

Si el que s'ha anat revelant sobre les evidències que conserva Francisco Martínez és cert, en Marcelo, l'àngel de la guarda de l'ex-ministre, haurà de fer miracles.


dimarts, 3 de novembre del 2020

Eleccions presidencials als USA: Tensa espera

Doncs ja estem en ple procés de votació als Estats Units. Les imatges de les televisions ens han mostrat llargues cues a les "polling stations" (col·legis electorals), la qual cosa fa pensar que efectivament en aquestes eleccions es dirimeix quelcom més que si el 46è president dels Estats Units serà demòcrata o republicà.

Si tenim en compte el vot anticipat (al voltant dels 100 milions de votants, aquest matí, un 43% dels americans amb dret a vot) afegit a les llargues cues a molts col·legis electorals durant la jornada de votació d'avui, és raonable pensar que ens enfrontem a la més alta participació electoral de la història del Estats Units (on tradicionalment no sol votar gairé més d'un 60% dels electors amb dret a vot -els votants negres i hispans s'han desentès històricament de les eleccions presidencials).

No deixa de ser una bona notícia una alta participació, amb independència del sentit del vot. Acredita interés en el sistema, i no podem oblidar, malgrat tots els malgrats que la democràcia per sufragi universal continua essent el menys imperfecte de tots els sistemes de participació polítitca en la gestió d'un poble.

Però això indueix a pensar que no estem parlant d'unes eleccions presidencials convencionals sinó d'un plebiscit en el que es dirimeix si la gestió dels darrers quatre anys d'una persona aconvencional com Donald Trump, que no és, ni ha estat, ni vol definir-se com a polític, sinó com a empresari i home de carrers és refrendada per els 230 milions d'electors amb dret a vot (dels quals 32 milions d'hispans i 30 milions de negres).

Com escrivia ahir, els "swing states", els estats frontissa, seran els determinants en aquesta elecció. A Ohio, estat que conec bé, les estadístiques d'avui donen com a guanyador Donald Trump. Si això succeís a Ohio i a Arizona, Texas, Florida i Pennsylvania (aquest serà, sense dubte un dels estats clau), les opcions de Trump de renovar la presidència obtenint 270 vots electorals serien molt altes.

Com sigui que l'elevat vot per correu farà molt difícil conèixer el guanyador de les eleccions aquesta matinada, serà determinant el comportament de Trump durant els dos propers dies per a poder garantir una estabilitat civilitzada fins a conèixer els resultats.

Segurament demà no tindrem resultats definitius. L'espera doncs, serà tensa. Segurament la més tensa de totes les eleccions presidencials nord-americanes.

 




dissabte, 31 d’octubre del 2020

Les claus de les eleccions presidencials als USA de dimarts 3 de novembre

No és cap novetat afirmar que la polarització de la societat nord-americana  ha crescut de forma molt significativa aquests quatre anys de mandat de Donald Trump. Aquest fet s'ha accentuat encara més aquests darrers dies de campanya on Trump sembla capaç de multiplicar-se i arribar a fer cinc actes de campanya en diferents Estats, el candidat centra el seu discurs-escombreria sobre la base de dos arguments molt simples -pura escola Bannon- però molt poderosos, la por i el ressentiment, i sembla que està fent feix entre les classes mitges rurals i industrials empobrides. El seu discurs no està basat en programes, sinó en una religió. És un déu pels seus votants. L'idolatren de forma cega, i s'han mobilitzat. Al menys és el que es desprén de les darreres enquestes d'intenció de vot.

Efectivament una enquesta publicada ahir pel CES (Cooperative Election Study) amb dades estratificades preses des de 29 de setembre fins 27 d'octubre situa l'avantatge de Biden en només 4 punts ("All likely voters", és a dir, amb respostes de persones que han dit que "probablement" votaran el candidat).  

La primera clau de volta que pot capgirar el resultat per l'un o per l'altre és el que s'anomenen els "Swing States", aquells que no voten de forma sistemàtica per demòcrates o republicans, sino que van canviant en funció de diversos paràmetres, entre d'altres, i per això les campanyes són tan importants, els darrers dies de campanya dels candidats. Només avui Trump farà 4 mítings a Pennsylvania i demà diumenge, 5 mítings a cinc estats diferents.

A ningú ben informat no se li escapa que els vots electorals de Califòrnia o Nova York seràn pels demòcrates. La clau rau als 12 "Swing States" que van variant el vot. En particular, el que passi a Texas (38 vots electorals), Florida (29), Pennsylvania (20), Ohio (18), Michigan (16), Georgia (16), North Carolina (15), Arizona (11) acabarà decidint que serà el 45è president dels Estats Units. A Columbus, Ohio, conec molta gent de classe mitja alta, professionals, amb estudis universitaris i cap discurs radicalitzat que votaran per Donald Trump...no els agrada l'alternativa d'un senyor que sembla molt més vell que Trump i mancat d'energia. Recordem que Hillary Clinton va guanyar en termes absoluts les eleccions de 2016 per 80.000 vots però les va perdre pels vots electorals. Com deia la cançó dels Abba: "the winner takes it all".

La segona clau serà la participació. És ben evident que aquestes eleccions han mobilitzat molta més gent que a la campanya del 2016 (en aquella campanya va votar uns 137 milions d'americans, sobre un cens electoral de 227, és a dir, un 60% dels americans amb dret de vot). Només fins ahir havien votat per avançat i per correu  85 milions de persones. És a dir, que un 62% del total que van votar a les presidencials de 2016 ja han votat. Es preveu doncs una participació històrica, que en teoria hauria d'afavorir el vot demòcrata: alguns estats "swing" no són ara tan homogenis ni racialment ni econòmicament com ho eren fa quatre anys.

I la tercera serà que és probable que els resultats de les eleccions no se sàpiguen la mateixa nit electoral com a conseqüència de la massiva participació per correu i avançada. El comportament dels candidats i de la població en general, però sobre tot el de les minories radicalitzades durant aquest compàs d'espera serà vital per a preservar l'ordre i l'estabilitat o sumir el país al caos i la violència. Només perquè us en feu una idea, a Wallmart han retirat les armes i les municions de les prestatgeries (ull!, no vol dir que no les segueixin venent, que ho fan, però al menys ho posen aquests dies una mica més difícil). Des d'inicis d'any s'han venut als Estats Units, atenció, 17 milions d'armes de foc, el que equival a dir, estadísticament, que al 2020 que un 5% de la població nord-americana s'ha comprat una arma de foc.

El que està clar és que passi el que passi, als Estats Units s'hi esperen jornades molt mogudes.


dijous, 29 d’octubre del 2020

10.000 soldats russos. Operació Volhov

Els periodistes del New York Times diuen que si no existís en Donald Trump se l'haurien d'inventar. Efectivament tot i tractar-se d'un personatge boig i perillós, la seva excentricitat hilarant ha donat corda als periodistes per hores i hores de cròniques i lectures. Només a títol d'exemple, en John Carlin, periodista que respecto moltíssim, és als Estats Units seguint la seva campanya (la seva crònica d'avui no té desperdici, una joia periodística i antropològica).

En escenaris més nostrats, si no existís el Procés i els seus jutges defensors de la mare pàtria (ull, no tots són iguals, per forturna), ens els hauríem d'inventar. I si no fos perquè hi ha persones innocents que acaben passant dies a la presó sense causa, tindria fins i tot mitja gràcia. 

Ens distreuria d'una realitat distòpica que ens va minant la moral i els nervis cada dia que passa. Només també com a exemple: des de fa mesos tenia dues nits d'hotel resevades a França per a passar les festes de Sant Narcís de Girona amb la família. Avui, just el dia abans de marxar, el dubtosament honorable Monarca Republicà de la France me les ha fotut enlaire, per decret reial, i demà la Budó o la Vergés ho acabaran d'arreglar decretant confinaments perimetrals que tal vegada m'impediran fins i tot d'anar a veure la meva mare a Palamós. Paguem justos per pecadors. Polítics negligents i minories incíviques que conminen una majoria a patiments innecessaris, que certament no ens mereixem.

Anem al gra. Després d'inventar-se sedicions i rebelions del cos de Mossos d'Esquadra, precursors de bombes per part de quatre CDR arreplegats, conspiracions defraudatòries paranoides de Sandro Rosell (atenció i poca broma: 645 dies de presó preventiva), comptes suïsos de Mas o Trias, pobles fictícis com Sant Esteve de les Roures (que ja són pebrots i mala traça, si se'm permet la vulgaritat) on segons la Guàrdia Civil "un dels manifestants va aprofitar la caiguda d'un dels agents, que va quedar totalment indefens, per etzibar-li una brutal puntada de peu a la part posterior del cap" (extret d'una crònica de El Mundo de 28 de març de 2018)....ara un jutge instructor de Barcelona de nom Joaquín Aguirre, del Jutjat d'Instrucció número 1, s'ha inventat una connexió russa amb el Procés per a -literalment- desestabilitzar l'Estat, i segons la qual Rússia hauria ofert a Puigdemont 10.000 soldats abans de la proclamació de la DUI. Té pebrots la cosa. 

Si algú expliqués aquest conte a nens de guarderia, aquests segurament no se'l creurien. Els jutges patriòtics però, juguen a una altra lliga. La que afina la Fiscalia i executa la Guàrdia Civil.

I és que no tenen ni la decència mínima per entendre que estan fent un ridícul que traspassa fronteres, com ho han fet les patètiques euroordres del jutge Llanera.  I com es diu en Castellà, "a mayor abundamiento", bategen l'operació com a Operació Volhov, que, oh casualitats, és un nom d'un riu rus, però d'una batalla de la campanya de Rússia a la Segona Guerra Mundial a la que va participar la División Azúl, aquella formada per combatents voluntaris que van lluitar al costat de les tropes de Hitler contra la Rússia de Stalin. Tot molt democràtic i coherent. Francament, el binomi jutges patriòtics + guàrdia civil fa més por que una pedregada. Es creuen amb total impunitat i no els fa vegonya fer el ridícul. Tot sigui per la causa. Però tenim 21 persones a la presó, que vagi vostè a saber quant temps s'hi passaran en preventiva.

Efectivament, la mateixa Ambaixada de Rússia a Espanya ha reaccionat amb un Twitt (la cosa és tan grotesca que no merita ni tan sols una queixa oficial) en el que afirma amb sarcasme que la xifra del jutge espanyol no és correcta. Rússia havia d'enviar no 10.000, sinó més aviat 1000.000 de soldats ("se han dejado dos ceros", diu el Twitt) i afegeix "y lo más impactante de todo: las tropas deberían ser transportadas por aviones "Mosca" y "Chato" ensamblados en Cataluña durante la Guerra Civil y escondidos en un lugar seguro de la Cierra (literal) Catalana hasta recibir a través de estas publicaciones la orden cifrada de actuar".

Com hagués dit l'admirat i enyorat Johan Cruyff -acabaré l'article utilitzant una de les seves grans frases que ja formen part del patrimoni cultural del nostre poble-: "Y no hase falta desir nada más".

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Teletraball sí, teletreball no. "La parte contratante de la primera parte"

Acabava el meu blog d'ahir escrivint sobre la manca de confiança i credibilitat que transmeten els (nostres) polítics. Avui n'hem tingut una mostra encara més palmària. De fet dues. 

Aquest matí unes declaracions molt poc precises i precipitades del conseller de Treball El Homrani (ERC) en una entrevista a RAC1 han generat als mitjans (que mengen d'un altre plat que la resta dels mortals) una gran polèmica (autoalimentada, que d'això els mitjans, que han d'omplir mooooooltes hores de programació, en són mestres) sobre si arran de la publicació d'un comunicat acordat el diumenge entre representants de Treball, Patronals i Sindicats, el teletreball esdevé obligatori o no.

És obvi que els mitjans, com gairebé de costum, han embolicat la troca d'una forma completament innecessària, ja que qualsevol lector ben informat (per no parlar, per descomptat dels periodistes)  hauria de saber hores d'ara que les competències en matèria laboral no estan transferides a la Generalitat i per tant és potestat de l'Estat regular sobre la, en tot cas, obligatorietat del teletreball. Aquí des de Treball s'ha acabat (a consciència o no, però el que compta és el que ha acabat succeint) generant una gran confusió entre la conveniència i l'obligatorietat.

Però com que la cohesió del govern de la Generalitat brilla per la seva absència (i el talent encara més), al cap de molt poca estona de les declaracions de El Homrani i segurament a instàncies dels periodistes, la consellera de Presidència Budó (JxCat) -la del Trio Calavera del primer confinament- ha sortit de forma contundent a desmentir el conseller de Treball (recolzada pel conseller d'Empresa Tremosa (JxCat), afirmant el que és una realitat inqüestionable (absència de competències), però d'una forma que només denota una total descordinació entre conselleries, una profunda rasa entre JxCat i ERC, en el que sembla l'escenificació de "dos governs dins el govern" i una imatge de desgovern absolut. Una vergonya (el pitjor és que no sembla que les eleccions del 14 de febrer de 2021 ens hagin de portar res millor...).

Sembla clar que el vessant ERC (encapçalat per Alba Vergés, àlies "com no podia ser d'altra manera") advoca pel que vindria a ser un potencial i proper confinament total (limitat en el temps) mentre que el vessant JxCat voldria preservar tant com es pugui l'activitat econòmica. Declaracions com les del metge Oriol Mitjà, opinador radiofònic i televisiu polemista per excel·lència que sembla postular la màxima de "o confinament total o extinció de l'espècie", no ajuden a posar una mica de seny i tranquil·litat a una més que complexa realitat que és pluridimensional, tot i que determinats talibans només en vegin un sol angle.

Semblaria coherent que el Govern de la Generalitat tingués una veu única i una posició clara que no confongués la ciutadania cada vegada que se'ls posa un micròfon davant dels morros (perdoneu-me la vulgaritat, però és així com em sento) i que com a complement, els polítics que ens representen prenessin decisions raonables i raonades sense estar tirant globus-sonda cada mitja hora per determinar si les mesures que es proposen seran o no mínimament acceptades. Aquesta no és manera de fer. L'actuació del Govern avui em transporta a "La parte contratante de la primera parte" de la mítica pel·lícula dels germans Marx "Una noche en la ópera". Diàleg per a besucs. 

Una prova del que dic -i això enllaça amb el que deia al primer paràgraf- és la portada de La Vanguardia d'avui: "Els experts advoquen per un confinament total de 15 dies a Catalunya". El títol de per sí, ja és prou equívoc, ambigu i per posar els pèls de punta (sobre tot si no hi ha cap decisió presa. Qui són els experts? Quina extensió de confimanent? Què vindrà després dels 15 dies?...preguntes sense resposta). 

Però és que el subtítol de la notícia és encara pitjor: "El Govern sospesa sol·licitar l'ampliació de l'alarma per decretar el tancament domiciliari amb escoles obertes, o només els caps de setmana". Sense entrar a valorar la correcció lèxica i gramatical del subtítol (lamentable), això és una prova evident de l'entropia i el caos en el que la mediocritat dels polítics i per extensió dels periodistes que els donen veu, sumeixen la ciutadania.

No és estrany doncs que aquesta confusió que van sembrant els polítics generi angoixa, ansietat i desconcert absolut. Avui m'ha costat Déu i ajuda explicar a la meva mare (a pregunta seva) quina és la situació actual respecte al que es pot fer, al que està prohibit i al que vindrà. Tinc molts companys de feina i amics que han decidit desconnectar de les notícies i que només escolten música, ja que vist l'alarmisme en el que ens han instal·lat, és molt millor estalviar-se l'angoixa del potser, fins a tenir la certesa del "ara ja, sí".

dilluns, 26 d’octubre del 2020

D'estats d'alarma, canvis d'hora i tocs de queda

Avui ha estat un dia trist, fosc com ho va ser ahir. Primer perquè malgrat que hi poso tota la intel·ligència, tot l'esforç i tota l'empatia de la que sóc capaç em veig en la total incapacitat d'entendre determinades decisions de polítics que condicionen la meva vida.

I no parlo de les estupideses, que ratllen el que hauria de tenir la consideració de responsabilitat penal, d'un feixista recalcitrant, indecent i indigne que és Santigo Abascal (ni un sol dia de contribució a la Seguretat social en un contracte amb una empresa privada en tota la seva vida professional), que gosa presentar una moció de censura que sap que perdrà per goleada, però que tot i així s'obstina en tirar endavant, per a lluïment personal. Tampoc parlo de les barbaritats que va proferir la diputada Andrea Levy a la comissió de cultura del Senat fa pocs dies, on francament, o la meva percepció està molt esbiaixada o aquesta senyora -que durant un temps vaig considerar una alenada d'aire fresc al PP- estava parlant sota l'efecte d'alguna substància, com a mínim altament excitant, com es por veure en les imatges que -Deo Gratias- profusament s'han encarregat de transmetre les xarxes socials. Com aquests dos agitadors profesionals -aquests d'extrema dreta- n'hi ha d'altres d'extrema esquerra, de suposats independentistes i altres personatges de molt baixa estopa. Com agraim, ai las! les intervencions del diputat del PNB Aitor Esteban, que ens transporta a un parlamentarisme malhauradament extingit.

Parlo en primer lloc dels polítics de la Unió Europea, que malgrat promeses repetides fins a l'extenuació, han estat incapaços d'acabar amb la barbaritat i el despropòsit -en ple Segle XXI, atenció- del canvi d'hora. Ahir diumenge, a les sis de la tarda ja era fosc. Per què? Doncs hores d'ara ningú amb dos dits de seny i de sentit comú és capaç d'explicar-s'ho. 

Durant els darrers 10 anys de la meva vida, he escrit diversos blogs al respecte, he enviat cartes a la Unió Europea, i he fet esforços racionals per a intentar comprendre la necessitat de l'horari d'estiu i el d'hivern, en ple Segle XXI repetido. Ningú no m'ho explica i ningú -amb una mica de sentit comú- no s'ho explica, però les inèrcies, que tot ho maten, fan que la realitat ens porti a que ahir -dia que es van tornar a limitar les nostres llibertats com no passava des de la Guerra Civil espanyola, primera onda de la pandèmia exclosa- a les 6 de la tarda ja fos fosc, acabant d'enfosquir un dia que ja de per sí era una bona taca negra a la nostra societat.

Un altre estat d'alarma. Un toc de queda que, excloent el confinament, ningú de les generacions nascudes a partir de 1950 no havia viscut en aquest Estat. El més fantàstic però, és l'acceptació acrítica i reasignada del mateix per part de tothom. En una resolució notificada en roda de premsa sense preguntes, un diumenge 25 d'octubre a les 5 de la tarda. Com va escriure el gran García Lorca al seu Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías: "El otoño vendrá con caracolas, uva de niebla y montes agrupados, pero nadie querrá mirar tus ojos, porque te has muerto para siempre...a las cinco de la tarde". Hem fet botellots i raves, tot il·legal, tot amb nocturnitat i al·levosia, i no ha passat res. Només que ha calgut el toc de queda com a única opció per a regular la mobilitat. Una vigilància policial que ens han fet passar com si fos en defensa nostra.

Em fa una mica la mateixa sensació. La llibertat com la va entendre una generació que va sobreviure una guerra i una dictadura està a punt de morir per siempre. Si hom tingués la sensació que és un sacrifici que cal fer perquè els gestors de la "res publica" ho fan amb coneixement de causa per a preservar la nostra salut i els nostres drets, doncs encara ho podria entendre i assimilar. 

Però res, de res, de res. Malauradament. Una moció de censura en plena segona onada de la pandèmia i els diputats pagats pel poble malbaratant el seu temps. Uns polítics que s'insulten i escridassen amb un profussió d'odi i de radicalisme que és no difícil, sino impossible de comprendre. Una polarització cap a una radicalització ideològica que no accepta ni diàleg, ni debat ni matisos. Només l'adscripció acrítica al seu ideari. O amb mi o contra mi. Aquest és el lema (únic). 

A Catalunya no és que estem gaire millor. L'espetacle vergonyós de les baralles entre Junts per Cat i Esquerra, malgrat el que diuen les enquestes del CEO (volem solució als problemes que ens afecten i la independència pot esperar) continua com si no estessim en temps d'alarma màxima. No els interesa la ciudadania, a cap d'ells, només els seu propi bé. Avui s'ha sabut que en Quim Torra, personatge gris que mai no hauria hagut de ser nomenat President de la Generalitat (un escàndol que el sistema no hauria de permetre,...com el fenomen Vox, o com que personatges com Ronald Reagan o Donald Trump puguin arribar a la presidència dels Estats Units) té dret a cobrar íntegrament la seva pensió d'ex-president de la Generalitat. Com deien els de la Generació del 68: "Arrêtez le monde, je veux descendre". Una altra vergonya del sistema que no té nom. 

I així ens van les coses. Premsa polaritzada com mai. Polítics radilalitzats que no pensen estratègicament ni per a la ciudadania, només per a ells mateixos, autoalimentant-se en la podridura del sistema. Un sistema que ha esdevingut una finalitat en sí mateixa. Manar. Esser reelegit. Seguir cobrant, seguir manant. Perpeturar-se. Amb més dissimul que Lukaixenko però intentant perpetuar-se de tota manera.

Una Europa que ens mira de reüll però que tampoc no s'acaba de creure ella mateixa, amb les fronteres exteriors farcides de problemes (immigració i ara mateix Turquia) i una situació respecte de la pandèmia que és incapaç de gestionar com una veritable Unió.

I el pitjor de tot plegat. Els polítics són incapaços de posar-se d'acord en les coses importants. Com són també incapaços de transmetre fiabilitat i confiança, i això no fa altra cosa que incrementar el neguit i l'estar d'ansietat dels administrats. 

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Irresponsabilitat col·lectiva

En veure algunes de les imatges de premsa i televisió d'aquest cap de setmana passat em venen al cap dites de la saviesa popular com la que diu que "l'ull de l'amo alimenta el cavall" o aquella que fa "quan el gat no hi és els ratolins ballen". I és que no podem anar bé de cap de les maneres si fins i tot en situacions en les que només un punt de sentit comú ens hauria de fer mantenir col·lectivament actituds de prudència, ens comportem com australopitecus. De fet, pitjor que monos vestits (gran frase del periodista Arturo San Agustín). 

Malhauradament està vist que només amb mà dura, molt dura, les autoritats són capaces de fer que el bestiar obeeixi. No hi ha autocontrol per a una part minoritària però suficientment significativa de la població. No m'estranyaria que haguéssim d'acabar abocats a un segon confinament. No perquè no hi hagi mitjans materials a l'abast per a combatre la pandèmia (ara que hi ha un grau de coneixement de la malaltia molt més gran i no hi ha la manca de materials amb la que es van trobar els sanitaris el mes de març), sinó perquè potser serà l'única via de frenar l'expansió incontrolada del virus que tenim ara mateix.

Els exemples de comportaments incívics són múltiples, però fins i tot per creure'm jo mateix tanta irracionalitat global en vull compartir i tornar a enumerar 10, alguns dels més flagrants. L'ordre no és indicatiu de gravetat, perquè tots els trobo extraordinàriament difícils de creure, o si més no d'entendre:
  • Confinament d'un jutjat de Saragossa en detectar-hi positius de Covid després de celebrar-s'hi, atenció...un vermut. Com que sé que resulta molt difícil de creure (premi Darwin a l'organitzador), adjunto l'enllaç a la notícia.  
https://www.heraldo.es/noticias/aragon/zaragoza/2020/10/20/covid-aragon-confinado-juzgado-zaragoza-celebrar-vermu-1401024.html
  • Celebració massiva de comunions (encara se'n fan, pel que es veu...jo que em pensava que això ja formava part de la nostra prehistòria col·lectiva) a pobles de l'Aragó i del País Valencià fronterers amb Catalunya.
  • Directament vinculat amb l'anterior, increment massiu de demanda de restaurants a la Franja de Ponent o a Vinaròs per part de veins de Lleida i Tarragona respectivament.
  • "Raves" massives il·legals el cap de setmana, a Pontòs, a Barcelona, a Badalona, a Igualada, ....anunciades per canals d'internet, de pagament (algunes de 50€ l'entrada!), amb nul respecte de normativa, de l'ús de la mascareta. Ni distància ni punyetes, negacionisme en estat pur.
  • Invasió de parcs i jardins per a fer-hi pícnics familiars, en la majoria dels casos de més de 6 persones. El cas del Parc de la Ciutadella el trobo particularment xocant. Què fa la policia local, s'ho mira girant la cara cap a l'altre cantó, en aquesta política de tolerància a la desobediència tan colauana? Deu ser això...
  • Invasió literal dels parcs naturals de Catalunya per a fer pícnics, caçar bolets o senzillament passar el dia a la muntanya, sense respecte de cap mena de normativa. Les imatges de l'incivisme al Montseny són particularment frapants. 
  • Comunitat de Madrid: de la denúncia a l'Estat per la declaració de l'estat d'alarma a la solicitud al mateix Estat de l'aplicació del toc de queda,...amb només deu dies de diferència.
  • Constatació (reconeguda en molts casos, sense amagar-se'n) que molts dels infectats per Covid no fan la quarantena. L'excusa de "no tinc ningú per a passejar el gos" sovinteja tant que sona fins i tot irreverent.
  • Donald Trump titllant d'idiota al doctor Fauci, epidemiòleg de prestigi i màxima autoritat de la malaltia als Estats Units afegint que d'haver-li fet cas (al doctor) ara hi hauria 500.000 morts. Això en un país amb -dades actualitzades ara mateix del web de la John Hopkins University- 8.237.000 infectats (un 20% del total mundial) i un 20% dels morts, en concret, 220.607.
  • Sortides massives de cap de setmana a segones residències, fins i tot amb els restaurants tancats, fent cas omís de les recomanacions sanitàries.
Veient tot aquest panorama m'estranyaria que algú em preguntés com és que encara tinc dubtes raonables sobre una possible victòria de Donald Trump el dia 3 de novembre...