El nou alcalde de Girona: punt i final

M'havia convençut a mi mateix que no tornaria a escriure sobre el tal Albert Ballesta, del que abans d'aquesta contatenació de despropòsits municipals no n'havia sentit a parlar en la vida, però és que sembla que ho estiguin fent expressament per tal que se'n parli, i no pas precisament bé.

Resulta que per aprovar el cartipàs municipal els Ciudadanos primer diuen que sí i després que no, en un altre extraordinari exercici de coherència digne del més avantatjat alumne de l'Albert Rivera i la situació torna al punt de sortida.

Durant tot aquest procès, a més a més de sentir una gran dosi de vergonya -com a ciutadà gironí- i vergonya aliena -per l'espectable-, hem après que el nou alcalde és un tipus prepotent, arrogant, que té tanta empatia com un mosquit tigre i que no té cap mena de cultura ni tradició de diàleg, negociació i pacte. No posar-se d'acord amb ERC, en moments com els actuals i amb una persona dialogant com la Maria Mercè Roca com a portaveu, sembla veritablement de jutjat de guardia. "Cosas veredes, Sancho".

Resulta també que l'alcalde diu que la cosa no va de sou, que ell cobrava més com a funcionari de la Generalitat. Caram! Home, jo aquesta la voldria saber amb més detall (com a contribuent, és clar, i fent apel·lació a un exercici de transparència, que ara toca més que mai). Per quin càrrec públic cobrava aquest senyor 75.000 Euros l'any? I si així era, i tan bé estava, és el desig del bé comú el que l'ha portat a l'alcaldia de Girona? Si així és el sou hauria de ser una cosa secundària, no?

Calia, tot aquest merder que, digui el que digui i faci el que faci, marcarà la legislatura i per extensió a ell mateix com a l'home que es va preocupar per apujar-se el sou com a primera mesura del seu mandat?

Tan poca intel·ligència política i tan poca empatia sobta veritablement. Només que s'hagués esperat un parell de mesos, ningú no n'hagués parlat mai, però en fí, sembla que això és demanar molt.

Tinc clar que si aquest senyor es presenta per a qualsevol càrrec, mai no votaré al partit sota les sigles del qual el senyor Ballesta es presenti.

Procés Català: política versus judicialització

Queda clar que passi el que passi la setmana vinent en el debat d'investidura, amb Sánchez o sense com a president de govern (que no será), el pacte fet entre PSOE i Ciudadanos (pura essència jacobina) anula qualsevol possibilitat de poder pactar un referèndum amb l'Estat, a l'estil dels que s'han celebrat a la Gran Bretanya o el Canadà.

La concepció que la indisoluble unitat de la nació espanyola és un concepte sagrat, un corró intocable, impedeix afrontar el problema d'una forma racional, com van fer els britànics l'any 2014 o com han fet els canadencs en tres ocasions. No dic que sigui l'única, però és de llarg, la més racional, i la més clara, encara que es guanyi o es perdi per un 0,001% dels vots. És democràcia en estat pur. 

I de fet, això acabaria amb el problema d'una vegada per totes, o al menys per unes quantes generacions. Si les eleccions en clau plebiscitària del 27 de Setembre de 2015 haguéssin estat un referèndum pactat amb l'Estat, un resultat del 47,8% a favor del sí (cas que es pogués extrapolar de forma directa com a "Sí" el percentatge de JXS + CUP) hagués enterrat el problema i dissipat dubtes.

Tot això bé a col·lació perquè l'anomenada qüestió catalana no s'acabarà ni amb una clàusula en un acord d'investitura de 66 pàgines, ni amb la judicialització extrema del "Procés".

Tot i l'enquistament aparent de tot plegat, però, és evident que alguna cosa es comença a bellugar. I això és inaudit en la política espanyola dels últims anys.

És molt significatiu que partits com "Podemos" i "Izquierda Unida" (poca broma, 71 diputats, més d'un 20% dels escons del congrés de diputats) estiguin a favor d'un referèndum pactat. Si hi sumem els partits catalans i els bascos el percentatge s'eleva fins el 28%. I aquest percentatge és curiosament molt semblant al que el darrer baròmetre del CIS responen els ciutadans consultats. Bufen alguns vents de canvi a la societat espanyola.

Com també ho és que el nou president del TSJC, Jesús Maria Barrientos digués literalment, en la seva presa de possessió aquesta setmana que "només correspon als responsables polítics encaminar el debat i articular respostes imaginatives que poden resultar acceptades per àmplies majories". Barrientos parlava més adreçant-se a Mariano Rajoy que no pas als polítics catalans.

Si tot i així continua l'acosament judicial instigat pels polítics a totes i cadascuna de les accions de la Generalitat són judicialitzades (el recurs al Constitucional sobre la conselleria de Romeva ratlla el ridícul més espantós), no m'estranyaria que acabés havent-hi una situació d'unilateralitat e facto que, de ben segur, no és bona ni per una part ni per l'altra.

El testament del dictador

Quan jo era petit i en aquest Estat en el que ens ha tocat viure no hi havia gens de democràcia -no és que ara ni hagi molta, però com a mínim, molta més que la que hi havia fa 45 anys-, recordo que els adults ens parlaven que alguns pares (òbviament sempre es tractava de coneguts llunyans) creuaven la frontera francesa per anar a veure pel·lícules "verdes" a les sales de cinema de Perpinyà, al Rosselló.

Eren els temps de l'holandesa Sylvia Kristel i la seva famosa saga "Emanuel" o la mítica "El darrer tango a París" de Bernardo Bertolucci, amb Marlon Brando i Marie Schneider, i la inoblidable escena de la mantega (que vista amb perspectiva actual és d'una innocència gairebé adolescent).

Doncs sí, a la primera meitat de la dècada dels setanta els nostres pares feien excursions a Perpinyà per a provar un tast de llibertat. I de vegades la roda fa voltes en rodó, valgui la redundància, fins a tornar al punt original. Ara resultarà que haurem de tornar a Perpinyà per a poder "gaudir" del visionat del documental coproduït per TF3 i Televisió Espanyola, RTVE, sobre el rei emèrit Joan Carles I, que es va projectar a França la setmana passada (i antenció! que està disponible per a internet, sempre i quant la IP de connexió no procedeixi d'un ordinador o dispositiu ubicat a l'Estat Espanyol) però que, incomprensiblement, RTVE no ha permès difondre a Espanya, sense cap més explicació que "ara no té interés informatiu".

Aquesta revelació, no deixa de ser una altra de tantes arbitrarietats que es cometen des de RTVE amb els diners de tots els contribuents (la penúltima, l'emissió de la pel·lícula hagiogràfica precisament del dictador Franco anomanada "Raza").

Però el més rellevant de tot plegat, després d'aquest acte de censura injustificat que, al meu parer, no fa altre que afegir morbo a un documental que sembla clarament destinat als Catalans díscols i separatistes, és el que ha transcendit del mateix.

Pel que hem pogut llegir en premsa, en el seu llit de mort, el dictador va prendre la mà de l'aleshores "príncipe de España" i futur monarca (difícil, estant en una situació de pràctica agonia durant molts i molts dies i entubat de dalt a baix, però concedim-li el benefici del dubte) i li va demanar, com a testament, com a voluntat de moribund, que lluités per la unitat d'Espanya i la defensés com el tresor més preuat. Fantàstic!

Tots sabíem de les aficions del monarca emèrit a caçar elefants, anar en moto, esquiar, tenir amants de la noblesa hanseàtica, navegar amb el "Bribón", cobrar comissions i tutelar a l'ombra les operacions del Instituto Noos, però el que se'ns revela ara és que a més a més, té una imaginació desbordant, gairebé de novel·lista.

El nou alcalde de Girona (II)

L'altre dia escrivia una entrada del blog en la que expressava la meva estupefacció per l'inici de singladura del nou alcalde de Girona, senyor Albert Ballesta. El que acaba de succeir aquests dos darrers dies indiquen clarament que la meva premonició, té -malhauradament- visos d'esdevenir una constant en el mandat que exercirà aquesta persona. Mala peça al teler que hagués dit la meva àvia Mercè.

D'entrada, la seva obsessió en aferrar-se a un salari, al meu entendre -i al de moltes persones amb les que he parlat d'aquest tema- fora de lloc (i no em valen les excuses que se suprimirà el gerent i que al final s'acabaran estalviant diners) l'ha portat acabant a haver de pactar el cartinàs municipal amb Ciudadanos i el PP!!, a canvi -això sí- de rebaixar-se les pretensions salarials en dos mil euros anuals, passant dels 75.000 solicitats als 73.000 que li aproven les regidors dels citats dos grups.

Home, jo no sé que pensarà Carles Puigdemont de tot plegat, però segur que no deu estar gaire content. És cert que de vegades la política fa estranys companys de viatge i que no es pot demonitzar cap partit polític, i menys en un entorn municipal, on les sigles pesen menys que els programes i les persones.

Però vist des de fora, com a ciutadà i com a gironí, la sensació que em transment tot plegat és el "tot s'hi val" a canvi d'obtenir un privilegi, del que ja voldrien gaudir la majoria de ciutadans-contribuents d'aquesta ciutat, fins i tot el fer pactes una mica "contra natura", si se'm perment d'utilitzar aquesta expressió. La Maria Mercè Roca, està absolutament bocabadada i francament, té motius per estar-ne.

És, com a mínim, desafortunat i ex-temporani en els temps que corren, amb el fastigueix que provoca diàriament el degoteig de casos de corrupció que es van fent públics, que el nou alcalde de Girona tingui tan poca sensibilitat com per a prioritzar la defensa del seu salari a tota costa. Fa molt mal impressió i contribueix al descrèdit generalitzat i creixent de la classe política.

Això sí, avui hem sabut que les campanes de la catedral de Girona tornaran a dringar a partir d'aquesta mateixa nit.

Cristianisme i política

De les poques coses reconfortants que una institució tan poc democràtica com l'església catòlica ha fet els darrers anys cal, sense cap mena de dubte, destacar l'elecció del papa Francesc.

El contrast amb el seu antecessor, Benet XVI, o el que és el mateix, Joseph Aloisius Ratzinger, és tan aclaparador que paga la pena fer un esforç per a seguir les passes que està fent Francesc per a reformar les estructures d'una institució amb dos mil anys d'història que només té una possibilitat real de pervivència: la renovació.

L'exemple, entre molts d'altres, del darrer viatge als Estats Units i a Mèxic, on ha deixat en evidència la complicitat, la tolerància i fins i tot la implicació directa entre poder, política i narcotràfic ha estat un acte de valentia que reconcilia l'església amb el seu sentit primigeni.

A dalt l'avió, de tornada cap al Vaticà, en ser preguntat per un periodista sobre Donald Trump, ja saben, candidat a l'elecció pel partit republicà per a concórrer a les properes eleccions presidencials de noviembre i home que cada vegada que obre la boca profereix una barbaritat més gran que l'anterior (les seves darreres declaracions a favor de la legalització de la tortura no tenen desperdici...), el papa Francesc va dir literalment que Donald Trump no és o no actua com un cristià.

Encara que en Basté a RAC1 va dir -amb vehemència- divendres passat que el papa no és qui per anar repartint carnets de cristià jo penso que sí que ho és. Aquesta és precisament una de les grans, titàniques, tasques que el papa reformador té al seu davant. Denunciar els abusos, treure tels que amaguen situacions de facto que perpetuen la desigualtat i la injustícia.

Donald Trump és, des d'un punt de vista humanístic, un veritable descerebrat, un perill penso jo per a l'estabilitat i el fràgil equilibri de tot plegat. Algú amb capacitat de fer-se escoltar per molts, algú amb la força i capacitat d'influència com el papa Francesc ha d'alçar la veu contra els que volen alçar murs i expulsar immigrants il·legals dels Estats Units només pel fet de ser immigrants, encara que els seus fills vagin a l'escola i ells paguin impostos al país.

El seu discurs en defensa del reequilibri i redistribució de la riquesa, la seva fermesa en la denúncia de vergonyes com les que estem vivint amb la crisi dels refugiats sirians (ho va fer personalment des de l'illa de Lampedusa) és un cant d'esperança a un món una mica més digne. No crec gens en la institució, però sí en persones com el papa Francesc. Tan de bo que no li estronquin el camí...

Umberto Eco: ha mort un dels grans

De la meva joventut, temps en el que, paradoxalment, tenia molt més temps per llegir que no pas ara,

recordo que hi va haver dos autors que em van marcar particularment, no només per la qualitat de la seva literatura, sino també per les seves personalitats fascinants. Un era Gabriel García Márquez. L'altre Umberto Eco, que malhauradament va morir divendres passat a l'edat de 84 anys.

Eco, l'home savi, el Leonardo Da Vinci del segle XX, semiòleg, escriptor, assagista, filòsof, perodista, professor universitari, humanista, vividor, humil, senzill, em va fascinar des que el vaig coneixer -com tants altres- arran de la publicació de "El nom de la Rosa" (en va vendre 30 milions d'exemplars). De fet, si jo hagués tingut el coratge que cal i m'hagués dedicat al que volia ser, és a dir, escriptor (en el sentit ple del substantiu, és a dir, professional que viu de l'escriptura), persones com Eco, m'ho haguéssin posat molt fàcil. Avui en Martí Gironell en parla en un article a l'Ara. Però en fi, això sòn figues d'un altre paner.

Després de la lectura, apassionada, de les aventures de l'Adso de Melk, vaig quedar tan prendat, que no em vaig poguer estar de demanar a Lumen la seva adreça a Itàlia (als anys 80 encara tot anava de correspondència en paper, és clar) i li vaig enviar una carta a Eco preguntant-li si "El nom de la Rosa" era un producte totalment de ficció o estava inspirat, tal com apuntava el pròleg, en un manustrit medieval trobat per l'autor. Òbviament Eco no em va contestar, entre d'altres coses perquè aquella mateixa pregunta li van fer tants lectors que per a fer compartir amb els ells la construcció d'aquella meravellosa història va escriure "Apostil·les al Nom de la Rosa".  

Només de començar escriu "vaig fer El nom de la rosa perquè tenia ganes d'assassinar un monjo". Aquesta éra una de les moltes virtuts d'Eco. Escrivia pensant en els seus lectors, per fer-los volar a universos màgics, misteriosos, impossibles.

Tinc també la sort de conèixer la seva traductora al Català, la Carme Arenas, que em va parlar molt d'ell i de la seva gran cultura; la Carme em va regalar un exemplar dedicat de "Baudolino", una altra extraordinària història de móns pretèrits i fantàstics, que conservo com un tresor.

Eco era un home savi que tenia ànsia per a saber més i més i que amb l'edat es feia cada vegada més clarivident. Una de les seves últimes aportacions, sobre les xarxes socials: "Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. (...) ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes".

Un mal començament

Tot el que ha envoltat la substitució de l'ex-alcalde de Girona, Carles Puigdemont ha estat presidit per un àura de "mal rollo". Ha estat, com ho diria? Fosc, i de difícil comprensió per la ciutadania, al menys per a mi, que pago els meus impostos municipals -que no són pocs- en aquesta ciutat.

D'entrada, tota la batalla interna en el sí de Convergència per a la substitució, amb un final que no he acabat d'entendre, i és la designació com a alcalde del que anava com a número 19 de la llista, Albert Ballesta, (és a dir, anava pràcticament a cobrir l'expedient - a Girona hi ha 25 regidors). Deu ser un home de partit amb molt poder a l'agrupació local, perquè si no és així, no s'entén.

I la primera cosa que fa l'alcalde entrant és apujar-se el sou fins a 75.000 €, el màxim que permet la llei, al·legant dedicació completa. Home, en Puigdemont va renunciar al seu sou d'alcalde al 2011 perquè tenia el salari de diputat al parlament de Catalunya, per tant no sabem què hagués fet en cas de tenir dedicació completa, però posar-se un salari un 28% superior al que tenia l'anterior alcalde remunerat (l'Anna Pagans),  em sembla èticament i estèticament qüestionable.

I la segona és l'embolic de les campanes de la Catedral a la nit. Les campanes a Girona han tocat tota la vida. Que els clients d'un hotel al Barri Vell es queixin del soroll em sembla un motiu poc raonable per a invocar -primer- l'ordenança que fa referència al soroll per fer callar les campanes, ja que les campanes hi eren molt abans que arribés l'hotel (que podria haver aplicat mesures extraordinàries d'insonorització).

Però és que aquest matí el mateix Albert Ballesta ha tornat a comparèixer davant els mitjans per a dir ara que l'ordenança de "culte" de la ciutat és més antigua i obliga a respectar el repic de les campanes. Tot plegat, fa tuf de precipitat, improvisat, poc professional.


No sé si en Ballesta serà o no un bon alcalde, però el seu debut ha estat, si més no, molt, molt millorable.