Fires de Sant Narcís de Girona (II)

Tot i que estimo Girona amb bogeria, hi han nascut els meus fills i és la segona ciutat a la que més anys he viscut (ja en fa vint!), mai m'he pogut sentit gironí "del tot" perquè òbviament no hi vaig viure quan era jove. Potser per això, i tal com escrivia a la meva entrada anterior, no he acabat de gaudir "amb plenitud" de les Fires de Sant Narcís.

Sí que és cert que als primers anys d'instal·lar-m'hi (1995) les vaig viure des del vessant nocturn de la festa (barraques i concerts), i després amb el naixement dels meus fills, en el dels "cavallitus", el circ Raluy, el concurs de paletes, els castellers a la plaça del vi....

Però en general, les he viscut sempre una mica de lluny. Hi ha malgrat això tres fenòmens que vull compartir relacionats amb les Fires (de la que els gironins de pro n'estan molt orgullosos) que em colpeixen particularment.

El primer, és l'ultra conegudíssim "Certamen", pronuncïis, com ho fan els gironins "sertamen", emfatitzant molt la esse. La veritat és que per a mi, això del "certamen" és com un fenomen paranormal, en el sentit que no sé ben bé quins són els beneficis, per què les mateixes empreses hi participen cada any, i per què els gironins -i entenc que d'altres- el visiten amb passió. D'entrada, "Certamen" és una paraula que té clares connotacions del passat, i que em sembla que no utilitza ningú més que els gironins per aquesta fira. Després perquè fa 20 anys que veig els mateixos expositors (amb els matisos de modernor i adaptació als nous temps que es vulgui). Qui a la terra anirà a comprar una carretilla elevadora, un hunday, un tractor o una caseta de fusta al "certamen"? No ho sé, algú ho deu fer, perquè si no no s'explica.....

El segon, també és un fenòmen paranormal. Les famílies gitanes que no es veuen en tot l'any per Girona, i que de cop, durant la semana de fires, apareixen com per art de màgia i comencen a coure castanyes (gallegues, emfatitzen) i a vendre "moniatos". No ho sabria explicar. Potser estan hivernant la resta de l'any i es desperten per fires....

I el tercer fenòmen l'he citat a l'entrada de blog anterior: el maleït canvi climàtic. Fa 30 anys les fires eren una bona oportunitat per estrenar la roba d'abric. Era temps de gorros, bufandes i guants, i jaqueta nova. Era temps de castanyes perquè amb el fred que feia venien molt de gust... Menjar-se castanyes amb samarreta de màniga curta no acabava essent gaire atractiu, al menys per a mi.

Alcohol i Fires de Sant Narcís de Girona

Aquest any, per motius professionals em tornaré a perdre les Fires de Girona. Francament, no em sap cap greu, amb excepció de no poder gaudir una mica més de la família. Surto de viatge avui (de fet escric en escala a Paris) i no tornaré fins el 3 de novembre, quan ja hauran acabat.

Aquests dos darrers dies, ja dins el calendari de festes (el pregoner Jordi Bosch va fer-ne la inauguració oficial el divendres) ens han deixat, als que vivim i gaudim de La Devesa tot l'any, un resultat post batalla que fa esgarrifar, i cada any és pitjor. Tant ahir dissabte com avui diumenge, quan hem sortit amb l'Ona a passejar (ben d'hora, ben d'hora...), ens hem trobat un mar d'ampolles trancades i brutícia (restes de "botellón") en dimensions extraordinàries, desproporcionades, excessives. Les brigades de neteja parlem amb la cara. Ahir era esgarrifós passar per davant de "barraques" a quarts de vuit del matí.

De fet ahir a la nit, tornant d'una festa a Palamós amb l'Anna, pràcticament al costat de casa, ens vam trobar un individu completament estès a terra, semi-inconscient, amb clars símptomes d'intoxicació etíl·lica aguda. Home, a tots ens agrada la festa, i tots hem estat molt joves, però teníem una mica més de coneixement dels límits (vist en perspectiva).

Em transporto 30, 25 anys enrere i em veig a mi mateix, en un "fordfiesta" color "Oro inca" (ara jo en diria color merda d'oca o color de gos com fuig, però els d'Almussafes així el van batejar),  matrícula GE-4573-J, amb quatre individus més dins el cotxe, amb les finestres tancades fins a dalt pel fred intenssíssim que feia (tot això era molt abans del canvi climàtic, quan les estacions eren estacions i a Girona a finals d'Octubre hi feia un fred de nassos), fumant sense parar, fins l'extrem que entre la boira i la foscor de fora i la boira de dintre, era un veritable miracle arribar sense incidents.

Llavors, superat el drama de trobar lloc per aparcar, hi havia la festa, les barraques, les birres, el riure, el ballar, el fumar més i el beure més. I en acabar, quan ja tot era tancat i el fred es calava  als ossos sense pietat i no hi havia anorak ni alcohol que ho aturés, torrats senzillament -com diríen els "Dekrepits" (novament en perspectiva fotíem unes animalades que em fan pensar que vam ser molts els miracles que van permetre que no prenéssim mal.....), agafava les Claus del cotxe el que s'hi veia més, i, amb finestres tancades, calefacció a tope i cigarrets encesos per a no adormir-nos, tornàvem a Palamós.

No erem excepció, tots els de les comarques ho feien, i no recordo d'aquells anys que mai hagués passat res de gran. Eren altres temps, d'una gran inconsciència segurament, però també de molta més ètica i més estètica. L'objectiu no era beure fins a reventar, sino passar-s'ho bé, el beure era auxiliar. Tothom coneixia els límits. No vaig veure mai ningú en coma etíl·lic.

Aquests darrers anys a Fires, n'he vist uns quants, i el més preocupant de tot, cada vegada més joves. L'objectiu ha  substituït el mitjà. És beure per emborratxar-se i perdre la consciència. Una buidor que fa feredat. Afortunadament, i malgrat l'estat en que queda tot plegat, vull seguir pensant que es tracta d'una minoría.... 

La barbaritat que ha dit Netanyahu

La qüestió israeliano-palestina és, com és sabut, molt complicada i difícil de jutjar, més enllà de qüestions elementals de drets humans amb les que crec que hi ha una clara conculcació dels principis més elementals de dignitat per les dues bandes, essent els més forts, els israelians, -estant en condició de ser més tolerants- els més intransigents.

En aquest sentit, les declaracions de Benjamin Netanyahu aquesta setmana van en aquesta línia d'instransigència i radicalitat de la que els jueus de dreta cada vegada fan més apologia.

La història de la Palestina del Segle XX està molt condicionada per la història europea, pels "Progroms" a molts països europeus, en particular, Rússia i Europa de l'Est que van provocar un fenòmen  de creació de consciència que els jueus d'arreu d'Europa necessitaven una pàtria per tal que mai més ningú no els tornés a expulsar d'enlloc. I així va començar l'emigració cap a Palestina (afavorida pel fet que els àrabs no tenien cap problema en vendre terra als jueus) i la generació del moviment sionista.

En aquell contexte d'arribada massiva de jueus a Palestina, a partir dels anys 20 del Segle XX, els àrabs van començar a espantar-se quan els jueus van començar a organitzar-se per a portar tants emigrants com estiguessin disposats a venir.

Va ser aleshores, veient que la decisió jueva seria imparable, que els àrabs, i en particular el Muftí de Jerusalem, vam veure en la Segona Guerra Mundial una oportunitat per aconseguir una aliança amb Alemània que els permetés preservar la seva terra. Sí és cert que el Muftí recomanava una aliança amb Hitler, però d'aquí a que l'Holocaust va ser idea seva hi ha una muntanya.

Estic rigorosament convençut que l'afirmació incendiària de Netanyahu obeeix als nervis i ràbia per l'enèssima intifada dels Palestins. Però un primer ministre d'una democràcia com Israel no pot, ni deformar la realitat ni mentir descaradament. El que ha dit Netanyahu és senzillament una infàmia i hauria de demanar disculpes ràpidament per una barbaritat tan gran.

Barbaritats com aquestes no contribueixen de cap manera a la pau, ans al contrari.

L'estúpid canvi d'hora, una vegada més

Algú hi hauria de posar sentit comú. Els xinesos, que no sé si són intel·ligents, però el que si sé és que són molt llestos, no la canvien mai l'hora...Deu ser que a ells no els interessa gaudir d'aquests tant extraordinaris estalvis que ens possibilita el canvi d'horari.

Aquesta setmana era als Països Bàltics per qüestions professionals i m'explicaven que a Letònia, hi ha hagut una massiva resposta a una pregunta del govern demanant l'opinió dels ciutadans sobre el canvi d'hora. El resultat ha estat aclaparadorament contrari al canvi horari, i ara el govern letó té una papereta important sobre la taula perquè no saben què han de fer. La pregunta no era vinculant, sembla, però no fer cas als ciutadans no és precisament un missatge de bon govern. Altrament, no canviar l'hora i que tots els veïns, particularment Lituània, Estònia, Finlàndia, Suècia i Rússia ho facin, genera uns problemes logístics importants.

Això em recorda els embolics horaris entre els habitants de Pontevedra i els de la regió de Porto. Per una estúpida raó administrativa (franquista), Galicia (o Extremadura) i Portugal estan en fusos horaris diferents, i entre veïns, genera situacions kafkianes (al final, és clar, a tot s'acostuma l'ésser humà, però pels que no hi van sovint, és una trastada).

En fi, em deien els meus col·legues lituans "el diumenge a les quatre de la tarda serà fosc,...el país sencer és deprimeix".

I els estalvis? On són els maleïts estalvis? Voldria conèixer un sol argument racional i quantificat amb mètodes que jo mateix pogués avaluar i jutjar-ne la sensatesa, que em justifiqui què estalviem i en base a quin criteri. Electricitat? Algú s'ho creu? Potser en una societat pagesa de principis del Segle XX ho podria arribar a mig entendre, però al Segle XXI en una societat industrial i de serveis? Puc garantir que fa molts anys que em dedico a les finances i les factures energètiques de tots els llocs on he treballat són sempre d'imports similars, descomptant és clar, l'efecte calefacció, que res té a veure amb el canvi horari.

La Univesitat de Califòrnia té diversos estudis molt ben fets que demostren que no hi ha estalvi energètic.

Per què doncs, tanta tonteria? Només se m'acudeixen dues respostes...o bé inèrcia o bé estupidesa. I clarament jo em decanto per la segona, per què tal com afirmava Einstein "només hi ha dues coses infinites: l'Univers, i l'estupidesa humana".....

En fi, com a mínim queda el dret a la protesta....

Tardor calenta, calenta

Avui he tingut clar que del Procés que va anar a les urnes el 27 de Setembre no en pot sortir cap govern.

Malgrat els esforços i la discreció dels equips negociadors de Junts Pel Sí i les CUP (no total però sí que cal reconèixer-ne els intents), el cop d'estocada de les clavegueres de l'Estat a Convergència com a partit, i -de retruc- al seu principal representant, Artur Mas, recordem-ho, canditat a la Presidència de la Generalitat fa a la pràctica impossible que les CUP donin suport a un govern encapçalat per Artur Mas. Fins la setmana passada semblava molt difícil, però no impossible (la idea era que dos diputats de les CUP s'abstinguessin en segona volta, per a poder conferir a Mas, canditat de Junts pel Sí, una majoria simple...).

Ara, després de l'escorcoll policial i l'entrada en presó de diverses persones vinculades amb Convergència, la probabilitat que les CUP donin suport indirecte a l'Artur Mas, és senzillament impossible. No es pot ni tan sols contemplar en la més estranya de les especulacions: seria per a ells com posar-se una corda al coll i desaparèixer com a opció política: els seus votants i militants no els ho perdonarien.

D'altra banda, l'Artur Mas (si està net, que jo vull pensar que sí), constitueix una pedra valiosíssima pel "Procés". Primer perquè està imputat, és el President del 9-N i el coneixen a mig món. Si se sap del "Cas Català", és -també- gràcies a l'Artur Mas. Els seus votants no acceptarien (especialment tenint en compte que hi ha un pacte d'investidura entre les distintes forces que conformen "Junts Pel Sí") que s'investís un altre candidat.

Ara per ara només hi veig dues solucions. La més probable, la repetició de les eleccions autonómico-plebiscitàries a partir de Març de 2016 (això no interessa ningú, ni tant sols a l'Estat), i la menys versemblant, que Mas renunci a la presidència en favor de Junqueras o Romeva.

De les dues solucions, la segona és la que em sembla més intel·ligent, però això no és més que una opinió personal, perquè en cas que s'arribés a la primera, no tinc clar que els electors votéssin el mateix i sobre tot, no castiguéssin algunes de les forces implicades.

Ens espera una tardor calenta. Segur que no ens avorrirem.

Allò que no surt a la premsa

L'altre dia, no fa gaire, vaig tenir una reunió de feina amb una alta directiva d'una de les més importants Mútues no només de Catalunya, sino d'Espanya.

L'evolució de les Mútues en els darrers 20 anys ha estat un clar paradigma del canvi de tendència en materia dels nostres drets com a ciutadans i com a persones.

Primer pel fenòmen de concentració (en pocs anys el número de Mútues ha passat de gairebé 40 a menys de 10), després, perquè el grau de control del ministeri de sanitat sobre aquestes ha anat "in crescendo" de forma bàrbara i sense dissimul, retallant pressupostos, incrementant exigencia, separant prestacions de seguretat i salut laboral i les de vigilància de la salut i medicina del treball.

Aquesta és una doncs clara via de cap a on s'adreçarà a mig termini la sanitat: una derivació cada vegada més gran de la sanitat no especialitzada i generalista cap a la medicina privada, via Mútues i assegurances mediques privades.

Més enllà de grans cirugies i tractaments oncològics, el futur que ens espera és que la Seguretat Social acabarà operant com una empresa privada o delegant serveis bàsics en empreses privades: les Mútues i els consorcis privats. Madrid per un costat i Catalunya per un altre, ja han fet les primeres passes en aquest sentit.

I d'això, que és quelcom que ens afecta de manera molt directa com a contribuents i com a ciutadans, no en parla ningú. Això sí, de Síria, del Procés, del frau de Volkswagen i de com de dolent és l'Artur Mas, tots els mitjans en van plens.

 

Duran i Lleida

Confesso que fa tant de temps que veig el personatge en política que me n'he anat a Vikièdia per veure no només quants anys té (63, aquí ho he més o menys encertat...) sino quants en fa que és en política....Perquè en el meu imaginari de polítics Josep Antoni Duran i Lleida és com l'Adolfo Suárez (que Déu tingui a la seva glòria) o com en Felipe González (que Déu li conservi la morenor), és a dir, un polític de la "Transición".

En Duran i Lleida va començar en política de mlt jove, però va ser diputat a les Corts Generals (ja sabeu, aquelles que donen dret a dormir al Palace de Madrit -concepte, no ciutat-) des de l'any 1982. Jo tenia 16 anys i m'interessava pel Mundial de futbol del "Naranjito". I en Duran ja era diputat, vés per on.

I ara que tinc 49 anys (és a dir, n'han passat 33), en Duran continua essent diputat. Home, no sóc dels que creuen que no hi ha res que pugui durar sempre, però en política, pensó que la renovació, que el reconeixement que el temps passa i que calen aires nous és un fet incontestable. Pertany al món del sentit comú polític, i de l'ètica i l'estètica. Un polític que ha estat 33 anys en actiu és una "rara avis".

Un polític que ha estat 33 anys en actiu, que ha perdut unes eleccions plebiscitàries (o tan se val, autonòmiques) el 27 de setembre de 2015, que posa -sense convicció- el càrrec a disposició del partit i que ahir mateix decideix que "per responsabilitat" es presentarà com a canditat d'Unió Democràtica de Catalunya al Congrés dels Diputats el proper 20 de desembre, és que té un afany de poder i de continuïtat que costa d'entendre.

Duran i Lleida és un cadàver polític. Per dignitat i per respecte a la política hauria d'haver plegat el 27 de setembre a les 11 de la nit, però no, només va posar el càrrec a disposició del partit. No només no plega, sinó que té els sants nassos de tornar-se a postular com a canditat, amb -sembla- el vist-i-plau del seu partit.

Encara que fos un incondicional de UDC (que no ho sóc ni de bon tros), no el votaria, per respecte a la dignitat democrática i per respecte al sentit comú.