dissabte, 8 de novembre del 2014

Un exemple de pluralitat i respecte

En Gaudencio Villas García és un diplomàtic de carrera valencià que des de fa anys ocupa càrrecs a les Administracions Publiques de representació exterior, i del que no havia sentit a parlar fins aquesta setmana. Fa la típica pinta de polític "pepero", a les fotos se'l veu encantat d'haver-se conegut.

Fins al febrer de 2007 va estar destinat a l'Ambaixada d'Espanya a Londres, d'on el van destituir per raons que malgrat que he fet una petita recerca no n'he tret l'aigua clara, tot i que la seva filiació del PP en un govern del PSOE semblaria tenir-hi quelcom a veure.

Més endavant va ser nomenat Director General de Relacions Exteriors de la Generalidad Valenciana (Juliol de 2007), càrrec que deu haver ocupat fins no fa gaire perquè el juliol del 2014 el govern centrla el repesca par anar a França com a Cónsul General d'Espanya a Perpinyà.

El motiu pel que m'he assabentat de la seva existència ha estat una entrevista concedida al diari valencià "Levante" en el que llença unes quantes perles, que s'alineen perfectament en allò que no fa gaire deia el rei Felip VI en el seu discurs a les Nacions Unides, en el que afirmava amb contundència que Espanya és un país que respecta la pluralitat lingüística, i afegia que se'n sentia orgullós.

El tal Gaudencio, "Gauden" pels amics i companys de partit, com a plural representant del plural Estat Espanyol diu, en un moment de l'entrevista en parlar de la seva filla (literalment) : "La gran, que viu a Barcelona, estudia en català perquè no té cap més alternativa i visc amb absoluta resignació i impotència que la meva filla hagi d'estudiar quasi exclusivament en català. Veig que per al seu futur no serà gens positiu".

És o no és fantàstic? Amb aquestes armes i aquests soldats ja es poden anar fent discursos a l'ONU defensant la pluralitat lingüística....Cada vegada tinc més clar que hi ha una Espanya que ni m'agrada ni em respecta. Sort que, malgrat tot, es tracta només d'una petita part la que pensa així.


 

divendres, 7 de novembre del 2014

L'atzucac del 9N


M'he resistit durant tots aquests dies a escriure sobre el Procés. Primer perquè penso que se n'ha fet ús i abús, tant per una banda com per l'altra (en Castellà hi ha una paraula maquíssima per descriure barbaritats que s'han dit i escrit en un sentit i en un altre: "sinrazón"), i després perquè crec que d'altres veus molt més informades ho han dit ja pràcticament tot en relació als aspectes directes i indirectes de tot plegat, les causes i les possibles conseqüències.




És del tot obvi que hem arribat massa lluny en aquesta ruptura no escrita i que cal posar el seny sobre la taula a partir del 10 N. Però és evident que el tensament de corda ha fet aflorar molts sentiments soterrats de part de la gent que té el govern d'Espanya (que és molt diferent que els espanyols). Sentiments i conviccions basats en aquesta idea radial i colonial de la concepció d'Espanya (i les seves "províncies").


Als Catalans se'ns ha volgut manllevar una de les poques coses que no són manllevables ni tan sols per una llei o constitució: la dignitat. No es pot humiliar un poble de la manera que s'ha pretès fer des de Madrit (insisteixo, concepte, no ciutat), i especialment si això es fa seguint purament càlculs electorals, de suma i resta de vots. Ja fa massa temps que ens estan buscant les pessigolles amb la recentralització, l'ofec econòmic i lingüístic i l'insult a la inteligència, i tot basat fonameltalment en dos assumpcions que històricament han estat certes en relació al poble Català:
  • Els Catalans són incapaços de posar-se d'acord.
  • Els Catalans són incapaços d'aguantar el pols gaire més temps. 
En aquestes dues premises s'ha basat l'estratègia de l'"estruç". Tot ha  estat plenament planificat i pensat des dels despatxos de La Castellana. Res no s'ha deixat a l'atzar.


Però també és cert, fent una mica d'autocrítica, que des de Catalunya no se'ls ho ha posat gens fàcil. Tots, fins i tot els més curts de gambals tenen clar que aquí no es tracta d'un afer constitucional i de lleis  sinó d'un afer estrictament polític. Però és clar que des del Govern de Catalanya es va anar a buscar l'autorització quan l'arròs ja era cuit i fins i tot una mica covat. No es va demanar un acord ample sobre res sinó que es va anar a Madrid simplement a buscar el sí quan tot estaba ja fet. I des d'aleshores Madrid ha anat a remolc dels fels.


Sembla finanlment que hi haurà (o ja hi ha hagut) aquest  "pacte tàcit" que s'ha vingut gestant a l'esquena de tots per tal que ni el govern central ni el govern català es facin gaire mal i tots puguin afirmar que no han passat pel tub.


No em vull anticipar com vaig fer en el referéndum d'Escòcia, perquè això de demà és una altra història, però, si ens deixen votar (cosa de la que encara em queda alguna espurna de dubte), l'únic fet que faria alterar sensiblement l'agenda política a partir del 10N seria que una massa molt, molt important de la població catalana anés a votar. No sé quants, però el que sembla cantat és que -si com s'apunta- voten 1,5 milions de persones no passarà gaire res més del que ha passat fins ara. Un procés lent i de molt difícil pronòstic.


Ara bé, si anessin a votar 3 milions de persones (ho consideraria un miracle...) i votessin SI+SI, llavors els fets assolirien una velocitat i un rumb difícilment previsible, però llavors sí que es podria afirmar que el Procés cap a la independència hauria començat irreversiblement.





Reihané Yabarí, in memoriam

Avui m'he emocionat llegint la columna de la Pilar Rahola a "La Vanguardia". No per l'article en sí mateix, sinó per la transcripció que hi fa de la darrera carta que la Reihané Yabarí, condemnada a mort a l'Iran, escriu a la seva mare abans de ser executada a la forca a l'edat de 26 anys.

La carta és tan colpidora que no em puc resistir a la publicació de la part en la que demana a la seva mare que compleixi la seva darrera voluntat. Diu literalment: "No vull podrir-me sota terra. No vull que els meus ulls, ni el meu cor jove esdevingui pols. Et prego que tan aviat com sigui penjada, el meu cor, els meus ronyons, els meus ulls, els meus ossos i tot allò que pogués ser transplantat sigui pres del meu cos i lliurat com a regal a qui ho necessiti. No vull que el destinatari sàpiga el meu nom, ni em compri un ram de flors ni resi per mi".

La Reihané, filla d'una popular actriu iraniana, va ser executada el dia 25 d'octubre després de ser a la presó des de l'edat de 19 anys, per haver mort l'home que la volia violar. Això és l'Iran, el regne dels muhaidins; això és l'extremisme islàmic. Un règim i un país dirigit per religiosos radicals que consideren la dona un ésser inferior que s'ha de sotmetre en tot i per tot a la voluntat dels homes.

L'Iran dels Shahs, de Rezza Pahlevi (l'últim monarca d'un règim amb 2.500 anys d'antiguitat), exiliat després de la revolució de 1979, no era ni de bon tros un règim perfecte, ans al contrari, era una monarquia autoritària semblant en molts aspectes al règim que a Espanya vam viure amb el General Franco durant 40 anys, però al menys val a dir que fins aquell moment el nivel d'alfabetització de la població era de més del 90% i el percentatge de dones que estudiaven a les universitats tenia la taxa més alta, i amb diferència, del món àrab.

La islamització que va seguir a l'exili de Rezza Pahlevi ha fet retrocedir els drets humans en general i els de les dones en particular molts, molts anys enrerre. Els mocadors al cap no són una opció, són obligatoris, i en cas d'abús d'un home, no hi ha altra opció que la resignació i la impotència.

La Reihané va patir un intent de violació amb 19 anys: l'han condemnat a mort pel simple fet de defensar-se. Si s'hagués deixat violar l'haurien lapidat per adúltera. No tenia opció, era una dona, carn de canó a l'Iran.

De res han servit les peticions de clemència i revisió del judici que van arribar procedents de mig món. Mentre es continüi permentent que règims de clergues radicals exerceixin dictadures religioses el món continuarà essent un lloc miserable.

Per totes les Reihanés del món, massa nombroses, malhauradament, el meu més profund respecte i la meva admiració.
 


dilluns, 3 de novembre del 2014

I un contra-exemple...

Una de les notícies que aquest cap de setmana que més m'ha frapat ha estat l'anunci que el simpàtic polític mallorquí que porta per nom Jaume Matas deixaria la presó aquest cap de setmana per poder passar-lo en règim obert. El motiu? Fàcil, l'aplicació del reglament fil per randa. Pel que sembla, la bona conducta de l'impulsor del "Palma Arena" i el fet que hagi complert un terç de la pena de 9 mesos imposada per la seva primera condemna és suficient per que la direcció del centre penitenciari pugui prendre una decisió en aquest sentit.

Totalment "legal", d'acord, però....I legítim? Home, en un momento d'alarma social com el que estem vivint i tractant-se d'una persona (volia escriure "senyor" però m'hagués equivocat) que està encausada en 16 casos més en els que les probabilitats que sigui obejctivament declarat culpable són moltes, farien pensar que el sentit comú s'hauria d'imposar i que "presos en règim obert" com aquestes fossin, al menys socialment desaconsellables.

És evident que davant de casos com aquest, l'alarma social s'alinea amb el pensament cada vegada més generalitzat del poble ras que diu que "la casta" té uns privilegis dels que no gaudeixen les resta de ciutadans de carrer. És, diguin el que diguin les normes, un mal exemple, que algú hauria de fer passes per evitar.

La segona notícia ha estat el culebrot de la cantant folklòrica Isabel Pantoja intentant desesperadament evitar entrar a la presó. Una vegada més, algú es pensa que pel fet de ser famós o de tenir contactes a "alt nivel" està exhonerat de cumplir amb les seves obligacions con a ciutadà, com a pagador d'impostos, com a contribuent. És lamentable, però continua formant part de la cultura de l'Estat.

Vergonyosa l'estratègia dels seus advocats per intentar evitar allò que és inevitable. Veurem si finalment acaba ingressant a presó, però si no hi va, el que previsiblement passarà serà que per un col·lectiu important de votants, ja desencantats, es decantarà definitivament cap a la candidatura de "Podemos".

Sembla que "la casta" hagi perdut les idees i estigui fent mèrits amb passes de gegant per cedir el poder a "Podemos" a les properes eleccions.

Tan de bò.

Dos exemples

Aquests darrers dies hem pogut conèixer dos exemples de dignitat i fermesa que veritablement restauren l'esperança en el ésser humà, tan desprestigiat darrerament en aquestes contrades Sud Europees.

El més impactant és per mi, el d'en Jordi Savall, un músic que segueixo des de fa temps i que vaig conèixer mitjançant el seu grup "Hespèrion XXI" que interpreta música antigua espanyola i europea. Em fascina la seva extraordinària proximitat, senzillesa i simpatia. El vaig trobar fa temps en un vol a Alemanya i no em vaig resistir a saludar-lo, va ser d'una afabilitat que només és a l'abast de les grans persones.

En Jordi Savall va renunciar la setmana passada a un premi del Ministerio de Cultura, dotat a més a més amb 30.000 Euros, xifra no gens despreciable, i menys en una situació com l'actual, en particular pels artistes i creadors. Savall, però, sense estridències, ni enarbolant cap bandera estelada (és obertament favorable al dret a decidir, arribant fins i tot a publicar un manifest juntament amb altres intel·lectuals) ni invocant causes polítiques, fa una renúncia per carta adreçada al ministre Wert en el que lamenta la política cultural del ministerio (més aviat la no política) i argumenta que acceptar el premi seria atentar contra els seus principis i trair l'esperit de molts creadors que ho estan passant molt malement.

 Denuncia la manca de criteri del ministerio, el seu abandonament als artistes en general i als músics en particular. Que això ho digui algú que ha passejat per Europa i pel món la grandesa de la música antigua espanyola no deu ser quelcom fàcil de païr. L'exemple de Jordi Savall, que no es ven per un plat de llenties, ha de ser un estímul pel nostre dia a dia, per recordar-nos que la coherència i la dignitat ens fan més grans com a persones, encara que no ens facin rics materialment, però que poden fer-nos-en espiritualment.

El segon cas, també un exemple de coherència, és el d'en Xavier Trias, alcalde de Barcelona. La seva reacció davant la (falsa) acusació del diari "El Mundo" afirmant que hauria trespassat més de dotze milions d'euros d'un compte suís a un altre d'andorrà, no pot ser altra que la del que diu la veritat i està convençut d'estar net de pecat.

En Xavier Trias, a diferència d'altres que han estat acusats d'evasió de capitals, no només ho desmenteix categòricament a les poques hores de la publicació de la notícia al rotatiu, sino que a més a més, afirma amb contundència que es querellarà contra el diari per difamació (no entro a valorar les fonts del diari, ni la guerra bruta, més pròpia de països com Rússia o Xina que no pas de democràcies occidentals consolidades....) i demana un certificat a les autoritats bancàries suïsses per demostrar "urbi et orbe" que està absolutament net de pecat.

Aconseguit el certificat, l'alcalde Trias convoca un ple de l'Ajuntament on l'ensenya i torna a afirmar públicament i amb tota la fermesa del món que ell no ha tingut en compte corrent mai més de 200.000 Euros, i tots dintre d'Espanya. Si això no és coherència que baixi Déu i ho vegi.

No entraré en més valoracions de les situacions prèvies que generen aquestes polèmiques, però tal i com deia Hamlet: "alguna cosa està podrida al Regne de.............................(substitueixi's els punts suspensius pel que convingui)".

 
 






dijous, 30 d’octubre del 2014

La vergonya de la Junta de Sandro Rosell i la seva camarilla

En Jan Laporta és un ésser humà que, com a tot homínid de l'espècie Sàpiens-Sàpiens, té virtuds i defectes. Segurament, vista la seva trajectòria, és posssible, fins i tot probable que algú pogués pensar que té més defectes que virtuds.

Acceptem-ho.

Al seu mandat hi ha llums i ombres. Segurament més ombres que llums. Ho admeto.

Ara bé, el que no admeto és el que una Junta de covards, però Covards amb majúscules (on és amagat el principal covard, un tal Sandro Rosell que ningú no sap on para?? Vergonya!!! Vergonya, també amb majúscules"!!! ) hagi estat governant amb apatia de funcionari de diputació una institució com el Barça. Quina mediocritat!!!

Ho vaig escriure en aquest blog fa temps. Sóc "Laportista". Ara no he de reivincidar res, senzillament gaudir, per escarni dels mediocres. El desig de revenja d'aquest tal Sandro Rosell -tan corrupte i tan emmerdat amb negocis poc clars al Brasil (con un vulgar fill Pujol)-, per qüestions personals, que no tenen res a veure amb el tarannà de la institució FCBarcelona fa veritable fàstig.

El tal Rosell, pusilànime criatura que no té cap virtud reconeguda, ni tal sols la de ser capaç de parlar amb públic amb correcció (quina pena sentir-lo parlar, per l'amor de Déu) sense que un soci o aficionat quedi vermell de la vergonya que suposa que una tal mediocritat parli en boca d'una intitució com el Barça, va fer com el capità del "Costa Concordia", la primera rata que va abandonar el vaixell quan es van presentar les primeres visicituds i els primers problemes.

Al tal Rosell l'he vist córrer per Palamós (fent running com jo) i francament, un tipus que córre com ell, no em mereix cap confiança, ho vaig pensar quan me'l vaig creuar una vegada i em ratifico després de la seva dimissió miserable envoltada de llàgrimes de cocodril.

M'alegra profundament que una Jústicia en la que no crec gaire hagi estat capaç d'esmenar la brutícia generada per una Junta que il·legítimament qüestiona una de les etapes més brillants del Barça, al menys esportivament parlant.

Si l'actual Junta del Barça té un dit de dignitat (cosa de la que no estic del tot segur), no presentarà recurs contra la sentencia absolutòria de Laporta i la seva Junta, però és clar, això seria una decisió de directius intel·ligents.



 







dimarts, 28 d’octubre del 2014

Tangentópolis i Catalunya

Al llibre "Doble Parella" faig menció en un dels capítols que en Garcia, el meu detectiu privat favorit, llegeix el diari al Zúrich de Plaça Catalunya de l'assassinat amb cotxe bomba del jutge italià Giovanni Falcone, que investigava els casos de corrupció política a Itàlia (tangente en italià vol dir suborn, corrupció...).

A Espanya, després de la notícia coneguda ahir al matí, ja no hi ha dubte que Tangentópolis és una realitat consolidada. Segurament la "casta" no ho ha pogut evitar. Controlen tot el que poden el poder judicial (en el cas de Catalunya i el "Procés", les mostres en són més que evidents: mai un Tribunal Constitucional havia estat més ràpide, més diligent, menys imparcial....).

Però les "black cards" i la corrupció immobiliària dels alcaldes del PP se'ls ha escapat de les mans. Només poden fer que lamentar els fets i expulsar del partit els presumptes corruptes: han estat enxampats, mala sort! Apartem-nos-en que són apestats....

La corrupció està instal·lada i campa "por sus anchas" que es diu en Castellà. I a Don Mariano I, el Breve, se li escapa el temps. Hi ha eleccions el més de maig i els sondejos ja situen "Podemos" com a segona força política, a quatre punts dels Populars. Un altres cas més de "Tangentòpolis" i "Podemos" acabarà esdevenint la primera opció populista que governa a Espanya des dels anys de la Segona República.

L'anomenada "clase extractiva", la que buida rendes del poble per engrandir les seves, està en plena efervescència, a Catalunya i a la resta d'Espanya. Ja no fa res que la Sorayita inverteixi una muntanya de diners en promocionar la "marca Espanya" (un munt de diners llençats a les escombreries, segurament amb les comissions corresponents -pressumptament, és clar-), aquesta ja es promociona tota soleta.

I enmig de tot aquest femer, la "qüestió Catalana". Ara tinc més clar que mai que la ruptura entre les classes dirigents a Catalunya i Espanya s'ha consumat de forma preocupant i ferma. La desafecció i la desconfiança és mútua. Molta gent de Catalunya ha desconnectat sentimentalment d'Espanya i segurament a l'inrevés també és cert.  Rajoy no és pot moure (antes Rojos que Rotos), perquè si es mou ell perdrà el cap, però sap que la qüestió Catalana no té sortida que no sigui via negociació política,....però com probablement pensa ell com a bon gallec "aquest marrón que li deixin a un altre"....