La vergonya de la Junta de Sandro Rosell i la seva camarilla

En Jan Laporta és un ésser humà que, com a tot homínid de l'espècie Sàpiens-Sàpiens, té virtuds i defectes. Segurament, vista la seva trajectòria, és posssible, fins i tot probable que algú pogués pensar que té més defectes que virtuds.

Acceptem-ho.

Al seu mandat hi ha llums i ombres. Segurament més ombres que llums. Ho admeto.

Ara bé, el que no admeto és el que una Junta de covards, però Covards amb majúscules (on és amagat el principal covard, un tal Sandro Rosell que ningú no sap on para?? Vergonya!!! Vergonya, també amb majúscules"!!! ) hagi estat governant amb apatia de funcionari de diputació una institució com el Barça. Quina mediocritat!!!

Ho vaig escriure en aquest blog fa temps. Sóc "Laportista". Ara no he de reivincidar res, senzillament gaudir, per escarni dels mediocres. El desig de revenja d'aquest tal Sandro Rosell -tan corrupte i tan emmerdat amb negocis poc clars al Brasil (con un vulgar fill Pujol)-, per qüestions personals, que no tenen res a veure amb el tarannà de la institució FCBarcelona fa veritable fàstig.

El tal Rosell, pusilànime criatura que no té cap virtud reconeguda, ni tal sols la de ser capaç de parlar amb públic amb correcció (quina pena sentir-lo parlar, per l'amor de Déu) sense que un soci o aficionat quedi vermell de la vergonya que suposa que una tal mediocritat parli en boca d'una intitució com el Barça, va fer com el capità del "Costa Concordia", la primera rata que va abandonar el vaixell quan es van presentar les primeres visicituds i els primers problemes.

Al tal Rosell l'he vist córrer per Palamós (fent running com jo) i francament, un tipus que córre com ell, no em mereix cap confiança, ho vaig pensar quan me'l vaig creuar una vegada i em ratifico després de la seva dimissió miserable envoltada de llàgrimes de cocodril.

M'alegra profundament que una Jústicia en la que no crec gaire hagi estat capaç d'esmenar la brutícia generada per una Junta que il·legítimament qüestiona una de les etapes més brillants del Barça, al menys esportivament parlant.

Si l'actual Junta del Barça té un dit de dignitat (cosa de la que no estic del tot segur), no presentarà recurs contra la sentencia absolutòria de Laporta i la seva Junta, però és clar, això seria una decisió de directius intel·ligents.

 

Tangentópolis i Catalunya

Al llibre "Doble Parella" faig menció en un dels capítols que en Garcia, el meu detectiu privat favorit, llegeix el diari al Zúrich de Plaça Catalunya de l'assassinat amb cotxe bomba del jutge italià Giovanni Falcone, que investigava els casos de corrupció política a Itàlia (tangente en italià vol dir suborn, corrupció...).

A Espanya, després de la notícia coneguda ahir al matí, ja no hi ha dubte que Tangentópolis és una realitat consolidada. Segurament la "casta" no ho ha pogut evitar. Controlen tot el que poden el poder judicial (en el cas de Catalunya i el "Procés", les mostres en són més que evidents: mai un Tribunal Constitucional havia estat més ràpide, més diligent, menys imparcial....).

Però les "black cards" i la corrupció immobiliària dels alcaldes del PP se'ls ha escapat de les mans. Només poden fer que lamentar els fets i expulsar del partit els presumptes corruptes: han estat enxampats, mala sort! Apartem-nos-en que són apestats....

La corrupció està instal·lada i campa "por sus anchas" que es diu en Castellà. I a Don Mariano I, el Breve, se li escapa el temps. Hi ha eleccions el més de maig i els sondejos ja situen "Podemos" com a segona força política, a quatre punts dels Populars. Un altres cas més de "Tangentòpolis" i "Podemos" acabarà esdevenint la primera opció populista que governa a Espanya des dels anys de la Segona República.

L'anomenada "clase extractiva", la que buida rendes del poble per engrandir les seves, està en plena efervescència, a Catalunya i a la resta d'Espanya. Ja no fa res que la Sorayita inverteixi una muntanya de diners en promocionar la "marca Espanya" (un munt de diners llençats a les escombreries, segurament amb les comissions corresponents -pressumptament, és clar-), aquesta ja es promociona tota soleta.

I enmig de tot aquest femer, la "qüestió Catalana". Ara tinc més clar que mai que la ruptura entre les classes dirigents a Catalunya i Espanya s'ha consumat de forma preocupant i ferma. La desafecció i la desconfiança és mútua. Molta gent de Catalunya ha desconnectat sentimentalment d'Espanya i segurament a l'inrevés també és cert.  Rajoy no és pot moure (antes Rojos que Rotos), perquè si es mou ell perdrà el cap, però sap que la qüestió Catalana no té sortida que no sigui via negociació política,....però com probablement pensa ell com a bon gallec "aquest marrón que li deixin a un altre"....

La fantasia de la solidesa de la banca...

De tot el que vaig llegar en premsa el passat dissabte hi ha una notícia que em va posar els pèls de punta, i que per situació i tractament informatiu, va passar gairebé desapercebuda al menys en el parell de diaris on la vaig llegir.

Té a veure amb la arxifamosa i esperada publicació del resultat del "Stress Test" de la banca europea de la que ja dissabte es deia que hi haurien unes 25 entitats que "suspendrien" l'examen i s'apuntava a que dels 25 hi hauria com a mínim una entitat bancària espanyola.

Però anem a pams. Avui dilluns 27 d'octubre la premsa publica que "CaixaBank és l'entitat que presenta unes millors ràtios de solvència entre els 10 bancs europeus més grans per capitalització borsària: (10,3%)", situada per davant BBVA (9,0%), Santander (8,9%), Deutsche Bank (8,9%) o Crédit Agricole (8,7%), per posar només alguns exemples. 

El dissabte insisteixo, el Conseller Delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, deia literalment el següent: "dels 15.500 milions d'Euros que tenim invertits en activitat immobiliària, uns 6.000 milions són préstecs sans". I l'home es queda tan fresc i deu dormir profundament a les nits. Però és clar, llegint la notícia en sentit invers, cosa d'altra banda que no requereix de gaire imaginació, la lectura que se'n pot fer és exactament la contrària: 9.500 milions d'Euros d'activitat immobiliària de CaixaBank són préstecs "no sans", o préstecs "problemàtics" o "pre-contencionsos" o directament "contenciosos".

Home, en la interpretació més -diguem-ne- realista, que l'entitat bancària europea cotitzada amb més bona nota tingui una cartera de risc per crèdits immobiliàris potencialment dubtosos per import de 9.500 milions (un 61% de la cartera creditícia en activitat immobiliària), no és una notícia gens tranquilitzadora, per molta provisió per insolvència que hi hagi dotada (no deixa de ser aquesta una provisió tècnica imposada pel Regulador que en cas de sinistre seriós i encadenat serveix per ben poca cosa) perquè no vull ni imaginar-me com deuen estar entitats més exposades al risc del "totxo" o amb ràtios més dolentes que les de CaixaBank (i d'aquestes n'hi ha una barbaritat).

Mentre el president del govern s'omple la boca parlant de resultats "estupendos de la banca española" (això tot un president de govern d'un dels principals estats del món), al ciutadà del carrer li pot entrar "canguelis agutus" si es llegeix les notícies amb deteniment, abstraent-les de les interpretacions més partidistes i interessades i que recordi el que ens haurà costat la intervenció europea per a salvar Bankia, NovaCaixa i Catalunya Caixa a tots els contribuents.

Una notícia com aquesta vol dir que, en cas que Europa caigués en la tercera recessió que vaticina Draghi, els 9.500 milions d'Euros de préstecs potencialment problemàtics de CaixaBank podrien caure en cascada i llavors tornaríem a estar davant d'una situació com la que hem viscut amb CajaSur o Nova Caixa Galicia, o Catalunya Caixa o Bankia: n'hi ha que s'omplen la boca parlant de solvència del sistema bancari espanyol (algú recorda les declaracions del grandíssim estadista Rodríguez Zapatero afirmant amb una insensata arrogància -l'arrogància dels ignorants- que el sistema bancari espanyol era el més sòlid del món????).

Aquesta és la clase política que ens governa, a nivell català, estatal i europeu. Estem arreglats si hem de fer gaire cas del que diuen tota aquesta colla d'indocumentats que manipulen la informació segons les seves conveniències.

Decisions poc encertades

M'assebento pels meus fills que al costat de l'escola Maristes de Girona, on tots dos estudien, hi construiran un nou supermercat de gran superficie i un McDonalds.

És òbvi que l'Ajuntament de Girona necessita nodrir les arques municipals i de ben segur que inversions com aquestes generen un important calaix per a la tresoreria municipal, però em sembla que la decisió és molt poc encertada (la candidata socialista a les properes municipals, Sílvia Paneque, també ho veu així).

Inicialment en aquesta zona, amb parcel·les delimitades des de fa anys, hi havien d'anar hotels, gimnasos i centres sanitaris, però pel que sembla, els propietaris del terreny van demanar que també s'hi permetés la construcció de supermercats i parcel·les més grans.

Home, el Macdonalds al costat d'una de les escoles més grans de Girona, no és precisament una decisió que sigui massa coherent amb els hàbits de vida saludables i en la lluita que les Administracions han endagat des de fa temps contra la obesitat infantil i juvenil. Serà inevitable que molts dels joves que estudien als Maristes acabin sucumint a les patates fregides greixoses i a les "hamburgueses" (per dir-ho d'alguna manera) i a les begudes ensucrades que venen en aquest establiment (un veritable atemptat dietètic, especialment patates i refrescos de cola amb sucre, i ho dic perquè he treballat 10 anys en nutrició). 

I al costat un Lidle, per acabar de farcir encara més la ja més que sobredimensionada oferta de supermercats a Girona. Sense anar més lluny, el nou supermercat estarà al costat del Mercadona del carrer Pau Casals. Com vaig escriure fa pocs dies, no acabo d'entendre a què treu cap tanta obertura de supermercats.... (ahir, dissabte a la tarda, al Mercadona de Sant Antoni de Calonge hi havia 10 clients...., em pregunto quants en deuen fer el dilluns al matí), però segur que no faran altra cosa que fer-se mal entre ells i acabar perjudicant l'oferta global pel consumidor.

Em sembla que hi ha d'haver altres maneres de generar calaix municipal, i que aquest canvi de planejament urbanístic l'Ajuntament de Girona se'l podia haver estalviat.

 

Canvi climàtic

Quan començava a tenir edat per anar a les Fires de Sant Narcís de Girona, recordo especialment que feia molta fred. Embotits en anoraks, a dins de "seats Ibiza" amb la calefacció "a tope" i les finestres abaixades  perquè el fum del tabac pogués sortir i deixar certa visibilitat a l'interior del vehicle. Grans temps aquells.

Temps en que els meus amics gironins m'expliquem que per Sant Narcís s'estrenava la roba d'hivern, les bufandes, els gorros, els guants, els pantalons llargs, els abrics.

Els darrers anys ens hem anat acostumant a anar a Fires gairebé en màniga curta i a menjar castanyes i moniatos amb alguna gota de suor que regalima pel front. Fa quinze anys que vist a Girona i també he viscut la transformació de l'anorak a la màniga de camisa.

Però és que això va a més. Aquest cap de semana hem anat a Sant Antoni amb la família (feia dies que no hi anàvem després del començament de les activitats esportives dels nens) i per primera vegada en tota la meva vida, no només he anat a la platja sinó que he nedat tots dos dies, el 25 i el 26 d'octubre. El més extraordinari de tot és que la temperatura de l'aigua era més que correcta i la transparencia i neteja inmillorables. A la platja hi havia gent, en particular avui estàvem envoltats de francesos i ahir també hi havia molts holandesos.

Aquesta situació climàtica, entre molts altres efectes, en genera un de molt evident: la temporada turística "s'acaba" oficialment el 15 de setembre, en tornar els nens a l'escola, i per tant els serveis municipals associats al turisme també ho fan, però clar, si la climatologia permet seguir gaudint de la platja, aleshores tenim un problema.

Deien uns quants dels francesos aquest matí "on nous a enlevé les escaliers", fent referència a que algunes de les escales d'accés a la platja (a les zones on aquesta és més estreta) han estat enretirades fins a l'any vinent per la qual cosa cal fer una petita excursió per accedir a la platja des d'alguns llocs del passeig Mundet. I tenen raó. Però no només: no hi ha dutxes perquè també les retiren, i deixen de netejar la sorra per la qual cosa si bé l'aigua era molt neta (bufava una tramuntana lleugera), la sorra feia mig fàstic.

De continuar aquesta tendència segurament algú s'haurà de plantejar l'allargament de la temporada turística i, en conseqüència, dels serveis, com passa des de Benidorm fins a Andalusia. No tot ha de ser negatiu....

Rodrigo Rato i la doble moral

Quan més es va sabent del cas de les targetes de crèdit opaques emeses per Caja Madrid a favor dels alts directius i consellers més va creixent la indignació popular. Hi ha casos i actuacions personals però, que clamen al cel. Una d'elles és la de Rodrigo Rato.

A aquest personatge, ex ministre d'economia d'un dels governs d'Aznar, ex director gerent del Fons Monetari Internacional, i sobre tot, sobre tot,  membre d'una de les famílies més riques d'Andalusia, no li calia de cap manera incrementar la seva renda disponible amb una targeta de crèdit opaca de la que va tirar de beta fins que es va veure forçat a deixar el càrrec després de l'escàndol de Bankia, la sortida a borsa de la qual ell va impulsar.

El pitjor no és que es gastés de cop 3.000 Euros en vins i licors, ni que a les 15:00 hores de dies de cada dia hi haguessin càrrecs per imports elevants sota l'epígraf de "Clubs" , que deu ser com s'anomenen en llenguatge periodístic fí els bars de putes. Home, que en Rato i algun amigot se'n vagin de putes ni m'escalfa ni em refleda, ara bé, que ho facin amb una targeta de crèdit d'una entitat el rescat de la qual ha costat als ciutadans espanyols més de 20.000 milions d'Euros ja no em sembla tan bé. Més aviat moralment injustificable.

Però a més a més, una persona com ell per la que -com a mínim- jo personalment havia sentit un cert respecte intel·lectual, afirmi sense quedar vermell que ell "es pensava" que les targetes eren un complement salarial i que desconeixia si es declaraven o no perquè ell "no es fa la seva declaració de renda" em sembla un insult a la intel·ligència dels contribuents.

A l'igual que en el seu dia personatges de doble calanya moral com en Millet o en Jordi Pujol, en Rodrigo Rato se'n fot de nosaltres (literalment se'ns pixa a la cara i diu que plou) i ens tracta d'idiotes a tots.

I això és gairebé tan greu com el malbaratament de recursos públics que va fer amb plena consciència del que feia,  ell i tots els seus companys de robatori. Aquests individus que es creuen per damunt del bé i del mal, atorgant-se drets que consideren adquirits només per ser qui són i ocupar càrrecs pels que trapitxegen amb prebendes que consideren inherents a la seva persona, a la seva casta, no els queda altre remei que enfrontar-se amb la justicia i enfonsar-se en la vergonya de que tothom, fins i tot els "seus", l'assenyalin amb el dit i el tractin com un apestat.

 

De multiplex i política de baixa volada

Si ahir transcrivia les paraules de l'article d'en Javier Cercas "El momento que empiezas a corromperte" en el que un Intel·lectual gens sospitós de ser ni tan sols simpatitzant del moviment independentista Català escrivia que la censura a la presentació de "Victus" a Utrech havia estat "dissenyat per un independentista radical infiltrat a les files del govern español", doncs avui hauria de fer el mateix als genis que han decidit que, en compliment talibà d'una directriu de la Unió Europea, el Ministerio de Industria vol eliminar un dels Canals "multiplex" amb els que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió emet.

A la pràctica, la decisió del Ministerio és una vegada més del tot política. És evident que la reordenació de l'espai radioelèctric generat per la necessitat de fer "espai" per a la telefonia de darrera generació, la 4G, implica una reordenació i en conseqüència una certa pèrdua de "privilegis" dels actors que utilitzen l'espai radioelèctric.

Fins aquí, del tot comprensible. No és una iniciativa unilateral dels talibans de la Caverna (tot i que ho podria ser). Ara bé, el problema es pot abordar amb amplitut de mires o amb visió curterminista i recentralitzadora, com -és clar, no podia ser d'altra manera- ha fet el Ministerio de Industria, encapçalat per aquell gran, gran intel·lectual canari de cognom Soria.

Al capdevall, si TV3 vol no renunciar a cap del canals, en particular al d'alta definició té algunes alternatives: renegociar amb el Grup Godó, al que va cedir un multiplex, o amb les televisions locals o utilitzar tecnología d'alta compressió per a no perdre cap canal (això sí, empitjorant significativament el senyal que reben els usuaris).

Però el pitjor és l'actitud de la Caverna. La resposta del Ministre a les peticions de la Generalitat (aquesta petició de manteniment dels multiplex de què disposa la Generalitat figurava entre els 23 punt que Mas es va endur a Madrid i va presentar a Mariano Rajoy) és que no es pot mantener un multiplex més per a Catalunya perquè això suposaria -literalment- "un greure comparatiu en relació amb les altres Comunitats Autònomes", com si Catalunya fos com Múrcia !!!

Amb tot el respecte per Múrcia, és clar. Múrcia ni té llengua propia ni altra cultura que l'espanyola (a molta honra), però que algú tingui els pebrots (perdoneu la vulgaritat, però és que al final se m'inflen les "gònades") de considerar que Catalunya i Múrcia són dos Comunitats Autònomes exactament iguals és que: o és un imbècil rematat (i per tant no mereix ocupar un càrrec públic) o té una manifesta mala fe (per la qual cosa tampoc seria mereixedor de càrrec públic).

Això no té volta enrere, a Castella són tan rucs que fins i tot els Andalusos ens acabaran recolzant.