Estupefacció a mitges, indignació extrema (II)

Ja hem matat el pare, com va escriure en Toni Soler diumenge passat a l'Ara. Ja s'ha produït una consternació col·lectiva en la que molts ens hem estripat els vestits i d'aguí hem de buscar la catarsi total per a netejar la nostra consciència i la nostra reputació com a poble.

De l'oasi català de fa uns anys, hem anat obrint els ulls a les nostres misèries i han anat caient patums, la primera la de que els Catalans erem un poble diferent. Ens han començat a pujar els colors quan hem descobert que el 3% no era un soufflé, quan en Fèlix Millet sortia emmanillat del Palau de la Música, quan la Justícia embargava preventivament la seu de Convergència, quan...., quan......Tot fa tanta pudor com a qualsevol altre país del Sud d'Europa.

I quan el pare i referent de molts Catalans de clase mitja i baixa, que s'havien cregut el discurs de la missa setmanal, de la honestetat, de la feina ben feta (aquella que no tenia fronteres, us en recordeu? No fa tants anys) és com tants altres, un vulgar defraudador...no ens en sabem avenir. En paraules de Gregorio Morán, acabem de descubrir que Pujol era "un home amb doble moral". No és res d'excepcional. Fa un parell de setmanes acudiem també mig estupefactes a la detenció de Sarkozi a França i la seva declaració judicial de més de dotze hores, també emmerdat fins a les orelles, tot i la -difícil de creure- presumció d'innocència.

Si això ha de servir per a refundar les bases del país, doncs benvinguda sigui aquesta traïció al col·lectiu dels Catalans. Si això ha de servir per a la refundació definitiva de Convergència Democràtica de Catalunya, enterrant tal vegada fins i tot el nom del partit que va fundar Pujol, doncs benvingut igualment. Si això ha de servir per fer neteja total i definitiva, visca la confessió d'en Pujol.

El gran drama aquí, ho apuntava la Pilar Rahola ahir a "La Vanguardia", és que el "tuf" que feia tot plegat havia estat tapat per molts. Fa vint anys l'hereu Pujol ja es passejava per la Diagonal amb Lamborghini i ja gestionava diners procedents de subvencions europees. I els Catalans tan panxos, mirant cap a un altre cantó. En Morán té raó, hem volgut ser enganyats, ens hem volgut creure un conte que no s'aguantava de cap cantó, que no tenia un argument ni plausible ni divertit.

La indignació ha de ser també per a nosaltres mateixos, com a poble, com a col·lectiu. Hem volgut creure'ns la mentida de forma totalment acrítica. Tots som culpables d'aquesta situació. Tots mereixem una plantufada.

Si això ha de servir per a renéixer haurà pagat la pena. A títol personal però de l'única cosa que estic veritablement content és el que meu pare, que com tants d'altres creia en Jordi Pujol amb fe cega, no hagi hagut de viure tota aquesta merda. Espero que la premsa no arribi al Cel, Vicenç.

Crònica d'una mort anunciada: la pesca d'arrossegament

La setmana passada un bon amic de Palamós publicava a Facebook una foto de l'últim viatge d'una de les barques mítiques de la flota pesquera palamosina, l'Apolo. Uns dies abans, un altre bon amic també feia el seu darrer viatge amb la Germanor, també mítica, cap a una draçana de la población valenciana de Vinaròs, amb el destí final de ser desguaçades i poder així cobrar les subvencions que la Unió Europea té pressupostades per a disminuir la flota pesquera de la Mediterrània.

Aquestes dues embarcacions formen part del paquet de 5 que aquest 2014 deixaran de sortir a la mar per a pescar per sempre més.  Això equival a un 15% de la flota d'arrossegament del poble, i no deixa de ser la confirmació que determinades activitats productives ("extractives" seria un terme més correcte) estan condemnades a la desaparició.

De fet, la flota pesquera catalana ha passat de 1.400 embarcacions el 2003 a menys de 900 el 2013, és a dir, una disminució del 36%. Parlant amb alguns dels meus amics pescadors constato que l'activitat de la pesca d'arrossegament -en termes generals- ha passat de ser un ofici que permetia guanyar-se la vida raonablement bé (o al menys amb dignitat) a ser un negoci que ni tan sols acaba d'assegurar la subsistència.

Les raons són diverses, i no per anunciades, o previsibles, em deixen de provocar un sentiment de tristesa. Per uns amics als que s'obre un escenari futur complicat, per un ofici que està condemnat a una reconversió que serà molt dura o que senzillament deixarà de ser, en benefici de les grans explotacions i de les multinacionals de la pesca, i això no deixa de ser una forma de pèrdua del patrimoni cultural palamosí (i de totes les poblacions costaneres amb flota), d'alguna de les nostres activitats i tradicions més arrelades i en definitiva d'una manera de viure i d'entendre la vida.

Em ve al cap la frase de la cançó: "algo se muere en el alma, cuando un amigo se va", en certa manera, la crónica de la mort anunciada de la flota d'arrossegament, em genera aquest sentiment. Una tradició molt arrelada se'n va perquè els que la practiquen no es poden guanyar la vida. Cert és que amb mirada crítica, els pescadors són els mateixos que menys han cuidat el mar i que n'han provocat una sobreexplotació que ha acabat esdevenint un boomerang per a ells mateixos, però tot i així és un cop molt dur. Entenc el sentiment dels meus amics i comparteixo la seva tristesa i els desitjo la millor de les sorts en el que sigui que decideixin fer en el futur.

Estupefacció a mitges, indignació extrema (I)

Fa un temps vaig publicar al blog un article sencer atribuït al filòsof i periodista Gregorio Morán (col·laborador habitual de La Vanguardia en la seva columna "Sabatinas intempestivas"), que parlava de Jordi Pujol. L'article està escrit l'any 1999 uns dies abans de les eleccions autonòmiques (és a dir, fa gairebé 15 anys), però la seva vigència i el coratge del seu autor, de rigurosa actualitat, com si hagués estat escrit la setmana passada, vaja. Aquest post el vaig publicar ara fa un any (1 d'agost de 2013), però l'article cobra un tal sentit després dels darrers esdeveniments relacionats amb alguns dels fills Pujol i la confessió de divendres del pare, que no he pogut evitar la temptació de tornar-lo a revisar.  Com ja vaig escriure, aquest article va morir a les catacumbes de La Vanguardia, i mai no va veure la llum. El paràgraf que segueix el vaig escriure jo, i de l'article d'en Morán n'he extractat el primer paràgraf i els dos darrers, demolidors.

Com tot el que escriu aquest periodista, l'estil és impecable en la forma  i els arguments són, amb independència que s'hi pugui estar més o menys d'acord, molt sòlids. L'article, -no oblidem, escrit el 1999, i vist amb la perspectiva de 2013- té en alguns dels seus arguments (la familia, principalment), més vigencia que mai, especialmente els dos darrers paràgrafs.  

 

"Las trampas del redentor

 

Lo suyo no es una campaña electoral, lo suyo es un psicodrama, un ejercicio coral, con la familia, los amigos de la familia, los albaceas de la familia, los militantes de la familia, todos a una, conscientes de que el empeño merece un esfuerzo definitivo. Que por una vez es verdad lo que cantó aquel sudaca llorón, que "veinte años no es nada", y que cuatro años más permitirán al fin hacer historia puesto que los hijos ya están colocados.

.................................................................................................................................................................
.................................................................................................................................................................

La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo.

Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el President. En casi veinte años se ha creado un sindicato de intereses de tal envergadura, que al final se impone como moral social la propia doblez pujoliana: no somos como somos sino como creemos que somos. Muchos de los suyos desearían que no ganara, pero jamás harán porque pierda ante el temor a que gane y se entere. Jordi Pujol no tiene otro enemigo que la sociedad nueva, la que está emergiendo, la que desconoce absolutamente la doblez sobre la que está construida la hegemonía política de este país. Y la desconoce por dos razones. Una, porque nosotros no se lo contamos y la otra porque para eso está el President Pujol".

Impressionant, veritat? Demà, segona part.

Sobre la consulta. Reflexions des de la trinxera

Poc es pot esperar de la trobada de la setmana vinent entre Artur Mas (Ártur, pels nacionalistes espanyols) i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Les declaracions d'ambdues parts pre-estableixen un escenari de fracàs en què cadascuna de les parts proposa línies vermelles que condemnen la trobada al fracàs abans que es produeixi. Segurament els estrategues de cadascuna de les parts ho han ponderat adequadament i juguen el seu joc per raons estratègiques de pes, però tinc la sensació que al ciutadà del carrer (a mi mateix), tot això el comença a esgotar, i té ganes que s'acabi d'una vegada, en un sentit o en un altre.

Els experts en guerra de guerrilles, hàbils arribistes i demagogs de les dues bandes, la Soraya Sáez de Santameria per una banda i Francesc Homs per una altra (a tots dos els haurien de posar esparadrap a la boca i tancar-los en una cel·la a pa i aigua durant un mes -i així de passada s'aprimarien, que els convé molt a tots dos-) estan preparant adequadament el terreny.

És evident aquí que les eines més poderoses estan en mans del Govern espanyol: la clau de la caixa, les eines de propaganda més poderoses, la capacitat d'influència en els dirigents europeus (les patètiques declaracions de François Hollande aquesta setmana davant Felip VI i les de Manuel Valls, (Català de Gràcia), avui són tota una declaració d'intencions).

El joc de declaracions, contra-declaracions, legalitats, il·legalitats, "l'alpiste" que deia Alfonso Guerra (que entenc que és on el Govern espanyol vol acabar arribant: donar quatre engrunes més (un plat de mongetes)), en un marc en el que l'Estat s'aprimi una mica (molt poc) per a donar una mica més (molt poc) a totes, totes les autonomies, no fóra cas que algú es pensés que Catalunya rep un tracte diferencial, és el màxim que es pot esperar dels conductes en marxa.

No hi ha cap dubte que la Llei de Consultes de Catalunya serà impugnada i cautelarment el Tribunal Suprem o el Constitucional en prohibiran l'entrada en vigor. Per tant no hi ha cap dubte que el 9 de novembre no es votarà (faria una gran penitència si m'equivoqués, tipus pujar a peu a Montserrat o similar). Rajoy és un personatge molt més poderós del que hom podria pensar: ha desarticulat totes les xarxes d'enemics que tenia, des d'Esperanza Aguirre, fins a Aznar, passant per Bárcenas, els Populars valencians i tants d'altres. La seva política d'esperar i resistir funciona més bé del que molts es poden pensar.

Només queda una esperança pel procés Català i aquest és la transversalitat i la força del ciutadà del carrer. Moviments com l'Assemblea Nacional, Ómnium Cultural, Súmate i tants d'altres són la veritable força d'aquest procés.

Només podrem votar si una inmensa majoria de Catalans és manté ferma al desànim i es continua movilitzant com a part de la societat civil, aliena en part al que passi en la negociació política. Així s'ha aconseguit en d'altres processos similars.

La força de la simple raó ni allò que sembla de sentit comú no serà suficient per a combatre la "sacrosanta Constitución". Ho deia en Pedro Jota l'altre dia a Catalunya Ràdio: "Sólo reformando la Constitución se puede contemplar un nuevo estatus para Catalunya" (anem arreglats!!!).

Palestina mon amour

La situació de guerra a la Franja de Gaza és certament preocupant sobre tot per la quantitat de víctimes innocents, la majoria civils que està provocant. Això suposa una situació del tot inaceptable i que hauria de ser objecte d'un tractament molt més prioritari per part de l'ONU, l'anomenada comunitat internacional o qui sigui que tingui dos dits de front i autoritat moral per a poder intervenir per a frenar una situació del tot irracional i que no portarà a enlloc. Especialment perquè no sembla que hi hagi una via de solución fàcil

En aquesta confrontació, a diferència d'algunes altres en les que hi ha "raons" objectives per a la utilització de la força en un o altre sentit, hi ha una confussió extraordinària i els que reben sempre són els més febles, és a dir, els civils.

La primera pregunta que em ve al cap és: "Com és possible que amb totes les fronteres de Gaza tancades a pany i forrellat puguin entrar els míssils que els de Hamas estan tirant cap a Israel?". Home, fa un temps es podia argumentar que hi havia els túnels que connectàven Egipte i la Franja, però des de l'arribada al poder de la Junta Militar que va derrocar els islamistes, la frontera ha esdevingut impermeable (suposadament...). Sembla també que la probabilitat d'arribada d'armament per mar o per la frontera amb Israel sigui gairebé impenetrable. Misteri! El que està clar és que els míssils d'una abast que permet arribar a l'aeroport de Ben Gurion a Tel Aviv no es poden amagar ni a la maleta ni sota la camisa. D'on treuen les armes els islamistes? Per què l'exèrcit hebreu no els acaba de desarmar del tot, tenen mitjans i tecnologia suficient com per a acabar amb la cúpula militar de Hamas? Com permet Al Fatà que Hamas utilitzi civils com a escuts humans i hospitals o escoles com a dipòsits d'armes? Massa preguntes i cap resposta convincent.

Potser és que tant a Hamas com a Israel els interessa el manteniment del Statu Quo, vaja, que una situació de crisi militar de tant en tant els referma en la seva posició. Òbviment aquest no són els únics "players" en aquesta complicada partida ja que els siris, els saudites, els iranians, els nord-americans, els qatarians i els egipcis, també hi juguen el seu paper.

Ni es pot demonitzar del tot els israelians (tot i que com he defensat més d'una vegada en aquest mateix blog que Israel és la part forta i que ha incomplert sistemàticament els acords internacionals que es remunten primer al 1917 i després a la declaración de l'ONU de partició de Palestina en dos estats el novembre de 1947) ni lamentar-se per Hamas com a part feble. Aquí no hi ha ni bons ni dolents, només víctimes: la població civil palestina. Una vergonya a la que el món suposadament civilitzat li gira l'esquena.

Joana Serrat: "Dear Great Canyon"

Sempre he defensat que Icat.cat és una gran mina de descobriment de veritables joies musicals que de vegades costen de trobar als circuits més comercials. L'Albert Puig i el seu deliciós "Delicatessen" és una permanent font d'inspiració.

Una de les darreres joies de la corona és l'osonenca Joana Serrat i Tarrés (Vic, 1983), de la que no en sabia l'existència i que la primera vegada que vaig sentir a Icat -no estava concentrat i escoltava de pasada- em vaig pensar que es tractava d'una cantautora nord-americana.

De fet, malgrat els seus origens, la Joana Serrat és un talent universal, amb profundes arrels als folk i pop nord-americans. Després de sentir-la cantar en anglès (accent impecable), vaig aprofundir en la seva música i vaig descubrir una perla anomenada "Princesa de Colors", un "minidisc" amb tres cançons exquisides, dues en Català ("Princesa de colors" i "Aquesta Terra", on les guitarres acústiques i elèctriques conviuen en perfecte harmonia), i una tercera en Anglès "The Sun in Bored".

A partir d'aquí vaig comprar el seu darrer treball "Dear Great Canyon", editat per El Segell de Primavera i produït pel canadenc Howard Bilerman i gravat a Mont-real (Canadà) i produït en un entorn internacional i pensat fonamentalment en el mercat anglosaxó.

"Dear Great Canyon" és un disc intimista, molt ben produït i arranjat, amb 11 cançons cantades només en Anglès (amb una gira de promoció aquest estiu que inclou Anglaterra i Brussel·les). Un treball amb producció anglosaxona que ha comptat amb la col·laboració de músics de reconegut prestigi i que és un veritable plaer escoltar. Música intimista per a gaudir sense pressa.

Libres & iguales= "bullship"

Quan hom entra al web de "Libres e iguales" es trova amb una primer paràgraf al que a mi, que no estic adscrit a cap partit polític i que sóc força descregut, m'entren ganes de vomitar.

La cosa és tan kafkiana com el que es detalla a continuació i que constitueix la carta de presentació d'aquesta no nacionalista plataforma d'intel·lectuals:

"El secesionismo catalán pretende romper la convivencia entre los españoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres e iguales. El nacionalismo antepone la identidad a la ciudadanía, los derechos míticos de un territorio a los derechos fundamentales de las personas, el egoísmo a la solidaridad. Desprecia el pluralismo social y político, y cuando trata de establecer fronteras interiores arrincona como extranjeros en su propio país a un abrumador número de ciudadanos".

A mi, que gent tant sospitosa com Vargas Llosa, Albert Boadella o Félix de Azúa firmin aquest manifest només amb referma en la meva volutat de marxar d'un Estat que m'uneix amb persones d'aquesta baixa catadura moral, d'aquesta hipocresia intel·lectual, d'aquesta dialèctica mesiànica.

És a dir, ells es diuen -s'autoqualifiquen- de "no nacionalistes" però defensen el nacionalisme espanyol a "ultranza". Com poden dir -i quedar-se tan amples- que els catalans desprecien el pluralisme plural i polític? És possible tanta ignoràcia barrejada amb tanta mala fe? Només en el cas que el nacionalisme sigui exacerbat i irracional. I aquest és el cas, i aquest és el problema.

L'ultranacionalisme espanyol no entén que una Catalunya independent tindria Espanya com a millor aliat. En el fons el que no suporten són dues idees:

- El fet de trencar el paradigme colonial i radial de l'Espanya de la conquesta i del territori ocupat (recordem, la darrera ocupació va tenir lloc a principis de 1939, i encara dura).

- El fet que no entenen que una bona part de la població de Catalunya es rebeli contra la sacrosanta idea de la unitat indisoluble de la pàtria hispànica.

Si ho fan conscients del que fan (i de la seva incongruència), llavors es tracta d'un acte comprensible de "guerra bruta"; si contrariament no en són conscients, llavors l'afrenta és de jutgat de guàrdia i hem de fer el que calgui per sortir d'aquest Estat que ens maltracta i ens encotilla.

La lectura completa del manifest em provoca vergona aliena i em fa pensar que afortunadament són una minoria, perquè altrament, postul·laria per trencar la llei i sortir a votar la setmana vinent.