14.000 visites

Avui, després de més dos anys i mig de mantenir el blog en "marxa", amb gairebé 300 entrades des que se'm va acudir la idea d'escriure i compartir algunes de les meves idees, dels meus neguits i de les meves preferències culturals, he assolit la xifra de 14.000 entrades a "Reflexions de Taverna".

Per a mi és una fita molt important que m'omple d'orgull. Hi ha un conjunt de lectors fidels que tenen la paciència de conectar-se de tan en tant, llegar alguna entrada i fins i tot fer-me comentaris.

"Reflexions de Tavera" no pretén ser altra cosa que un fur casolà de reflexió i participació. Una eina en la que de vegades aboco les meves alegries i d'altres els meus neguits.

La qüestió però és que en el sentit que sigui, aquets tipus d'iniciatives han de tenir continuïtat per tal que algunes opinions divergents vegin la llum i puguin generar debat. Hem millorat qualitativament des de l'inici d'aquesta aventura, i encara ho podem fer molt més bé.

A tots els lectors i amigues i amics, un milió de gràcies.

Enfilall de despropòsits

El món que ens envolta està mostrant símptomes de malalties que començo a intuir incurables. Una petita mostra d'algunes d'elles em fa simplement esgarrifar:

• La mediocritat de la campanya electoral per les eleccions europees de diumenge: a part d'insultar-se i fer anuncis buits de contingut, algún partit té una relació de propostes serioses? Un programa? Les coses més sensates que he sentit fins ara venen del "Partido Animalista". Quina por.
• Que després del despropòsit d'aquesta temporada el Barça continuï com si no hagués passat res em provoca repugnància:
• Per què es permet la continuïtat de Zubizarreta?
• Per què l'actual Junta Directiva (amb un president que no ha estat votat com a tal) té la desvergonya de continuar i no convocar eleccions?
• Com és posible que algú decideixi renovar un contracte a Messi i li pagui 38 milions d'euros per temporada només per tal que no tingui gelosia de Neymar? Ens hem begut l'enteniment? Estic convençut que sí.
• L'escandol del tractament que la dreta espanyola fa de les piulades a Twiter. Si es diu res contra d'ells o alguna procacitat contra la Presidenta de la Diputació de Lleó (una perleta), en Fernández Díaz vol aplicar el codi penal contra els piuladors. Si seguidors del Madrid de bàsket escriuen barbaritats contra els jueus (n'he llegit algunes que fan esgarrifar), silenci.
• La vergonya de la impunitat amb que la dreta espanyola  ens tracta als catalans. L'Esperanza Aguirre diu unes barbaritats que aixecarien els morts de les tombes parlant de la utilització de nens a la Via Catalana (als meus fills no els va utilizar ningú: eren a la Via voluntàriament) o a la presència de Pasqual Maragall en un miting d'ERC. Ningú no recorda que un Suárez amb Alzehimer es va quedar en blanc en un acte del PP en el que es presentava el seu fill?
• La vergonya d'un PP que gosa presentar com a canditat un troglodita com l'Arias Cañete i que després de la seva llastimosa derrota en el debat amb la candidata Valenciano i de les paraules masclistes i desafortunades que va dir a Antena 3, el seu partit el defensi a mort. Paraules del troglodita Mariano (textuals): "Arias Cañete es el mejor candidato que el PP puede presentar". Si després d'això guanyen les eleccions em farà vergonya compartir veïnatge amb la resta d'habitants de la Península.
• La misèria d'un delinqüent anomenat Ricard Pagès, afortunadament en judici a l'Audiència al moment actual. Com és possible que algú s'hagi pogut autoatorgar una pensió de 31,6 milions i no hi hagi mecanismes suficients com per que el lladre sigui a la presó amb deshonor des de fa mesos?
• La misèria contínua del serial Urdangarin i la descoberta de comptes a Suïssa i pagaments il·legals per part de Telefónica. El fiscal treu ferro i prova de deslegitimar un home honest i valent: el jutge Castro. El món al revés.
• La passió dels habitants d'aquest Estat pel morbo. Aquesta tarda a la Primera de TVE pràcticament s'analitzava el color de la roba interior i el número de passes que van fer les presumptes assassines de la perla de la Diputación de León

Enyoro els temps en que la ètica presidia els cànons de l'actuació pública. Encara que em pensava que estàvem a punt de canviar de paradigma veig que l´única sentencia que roman invariable és: "els mateixos gossos amb diferents collarets". Vergonya!!!

Anuncis exasperants que desafien paciència i intel·ligència

He decidit deixar de comprar café de la marca Marcilla.

No és que sigui un fan del cafè de "cafetera de tota la vida", especialment des que algun geni va inventar les "Nespresso", però la veritat és que la sistemàtica repetició a tota hora de l'anunci de la mare que ha après noves tecnologies per a poder parlar amb el seu fill que -oh! pobret- ha hagut de marxar ben lluny, ben lluny per a trobar feina i la musiqueta enganxosa de fons m'ha fet avorrir la marca. La manera com la mare descobreix de trascantó la mirada de complicitat dels dos germanets i aquella mirada que els fa és capaç d'entendrir fins i tot un mandril.

Per no parlar del tipus amb pinta de macarra italià de Nàpols que surt assegut en una poltrona degustant el nou L'Arôme ristretto amb la seva "lentíssima caduta", que és -com no podia ser d'altra forma- la clau de volta de l'inimitable gust d'aquest café. L'han -i l'estan- passant tantes i tantes vegades que cada vegada que el tornen a passar tinc la tentació de canviar de canal. També de Marcilla i també una bona excusa per a no comprar-ne mai més -malgrat ser sensiblement més barat que el Nespresso però ni la meitat  de bo que aquest darrer-.

El nou anunci de Caprabo sembla extret del tràiler de la pel·lícula "Horizontes lejanos". És tan apocalípticament èpic, que hom diria que anar a comprar a Caprabo, a més a més de fer-te esdevenir un "lliurecomprador" -quina invenció més curiosa aquesta, els departaments de creativitat de les empreses de publicitat deuen repartir anfetes entre els seus membres- et fa ser més jove, més guai, més sexi i per descomptat millor persona. No m'estranya, des del moment que han renovat tots els Caprabos només per a mi. Per si de cas, jo m'estic enganxant a anar a comprar a Bon Preu i Esclat, és una mica més car, sí, però al menys m'atenen amb educació.

El nou anunci de Font-Vella és també apologèticament estúpid i associa la ingesta d'aquesta aigua amb un estat de joventut eterna, benestar i tonteria que no devien tenir ni al Paradís Terrenal abans de la comissió del pecat original. Per si de cas, continuaré bevent aigua de Ribes.

I finalment, la joia de la corona, la perla entre les perles: l'anunci de Desigual en el que una simpàtica joveneta es prova un vestit de la marca amb un coixí sota la panxa, i en veure que li queda tan bé i sota el lema: "tu decideixes", agafa una agulla i punxa els preservatius del seu company. A aquesta barbaritat, que ha omplert pàgines i pàgines de diaris, li podria dedicar tres entrades del blog, però el concepte és tan estúpid, retrògrad i poc intel·ligent, que em nego a fer-los més publicitat. Òbviament no gasto roba Desigual, però si en comprés, després d'aquest anunci li hagués fet el señal de la creu.

Culebrot Navarro

Ja ho he escrit en altres ocasions, però és gairebé de sentit comú entendre ara de forma molt clara que l'estratègia del PSC està enfocada a complir amb la cèl·lebre frase "marxista" (de Groucho Marx, no de Karl) que deia: "de victòria en victòria fins a la derrota final".

Per tenir clar que -també a Catalunya- vivim en un país de pandereta, ja només em faltava sentir el Conseller de l'Interior Ramon Espadalé fent una roda de premsa per explicar la "successió de fets" de l'agressora del Pericu Navarro que gràcies a la gloriosa i titànica feina detectivesta de la brigada d'investigació dels Mossos d'Esquadra, han aconseguit finalment localitzar, interrogar, i deixar en llibertat.


Avui fins i tot en sabem el nom. La senyora Montserrat Puigbó. És lamentable tot l'espectacle que s'ha generat. Primer de tot, que en Navarro no reconegui la pressumpta agressora (i la seva dona sí). Després, que les versions d'ambdós siguin absolutament contradictòries (algú està clarament mentint). Després que tot plegat té la transcendència d'una cursa de cargols.


Quarta, i el pitjor de tot plegat és que la premsa, la ràdio i la televisió li hagin dedicat hores i hores i tertúlies i articles i vinga crispació amunt i crispació avall. En un país normal (sí, sí, aquell que reclamem i en el que ens haurien de deixar votar), si el Navarro es comporta com un preadolescent de segon d'ESO, senzillament el que cal és no fer-li cas. Es desacredita tot solet, no cal fer-li la rosca.


Per tant, jo mateix crec que deixaré d'escriure sobre en Pere Navarro una llarga temporada.


Per acabar, i anant al fons kafkià de la qüestió, trobo també estrany que la senyora Puigbó vagi a "abordar" en Navarro per un afer d'una suposada senyera bruta que es remunta a fa una pila d'anys. Estrany, no?


Ja només ens faltaven les declaracions de la grandíssima alcaldessa Rita Barberà atribuint també l'assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó (una perleta de transparència i netedat segons llegeixo en premsa) a la situació de crispació generalitzada (sic) que viu el país. Si es fon una bombeta a Villena, és degut a la crispació generada per "procés sobiranista". No en tinc cap dubte.


L'Anna Rosa Quintana en podria treure encara suc durant unes setmanes. La llàstima és que la notícia no hagi estat tractada per en Pedro Piqueras. Llavors sí que ens hauríem divertit.

Vicenç Pagès Jordà: "Els jugadors de whist"

El meu cosí, en Josep Margarit,  té -entre d'altres defectes que admiro- la de ser un voraç devorador de llibres. Un lletraferit, en paraules de Quim Monzó. De tant en tant compartim critiques i opinions sobre alguns dels darrers llibres que hem llegit, i fa un parell de mesos em va deixar un llibre d'un autor que no havia llegit, Vicenç Pagès Jordà, del qual -confessant la meva absoluta ignorància- només en coneixia que era un escriptor que havia estat guardonat amb el Sant Jordi a finals de l'any passat per "Dies de frontera".

El llibre en qüestió però és un altre, publicat l'any 2009 per Editorial Empúries (Narrativa), i és "Els jugadors de whist". El volum espanta d'entrada, amb les seves 535 pàgines, i el fet que l'autor (Figueres 1963) em fos desconegut, me'l va fer deixar sobre la tauleta de nit fins que vaig acabar "Heat Rises" de Richard Castle (autor de ficció, però de gran renom en el món de la novel·la policíaca als Estats Units).

Ara bé, un consell d'en Josep mai no és gratuït, o sigui que després de les peripècies de la "Nikki Heat", detectiu a Manhattan al NYPD, vaig començar "Els jugadors de whist". I des d'aleshores no me n'he pogut desenganxar fins que el vaig acabar ahir a la tarda.

"Els jugadors de whist" és, d'entrada, una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps. Només per això és una absoluta descoberta que, lògicament, em farà capbussar a "Dies de Frontera" en brevetat.

És una narració que traspua una maduresa literària i creativa fora del comú. Ambientada a Figueres en dos moments molt concrets, l'any 1977 (l'autor tenia aleshores 14 anys, i jo 10) i 30 anys després, al 2007, al casament de la seva filla Marta, és un recorregut per la vida d'un personatge, Jordi Recasens, fotògraf de casaments i assimilats fins a l'edat de 43 anys (al 2007).

Magistralment construïda, escrita en diversos estils, des del diari d'en Biel (nen de 14 anys que escriu en mallorquí), fins als blogs de la Cris i els fotologs d'algunes de les amigues de la filla d'en Recasens, passant pels "claudators" explicatius d'un narrador desconegut que de tant en tant es permet alguna llicència.


L'obra és plena de referències vitals i literàries en la que els de la generació dels "40itants" ens veiem perfectament identificats. L'escola, amb els crucifixos encara presidint les aules, els jocs com el "pico-zorro-zaina", que en el nostre cas era la mateixa animalada però anomenada a La Salle Palamós "churro-mediamanga-mangotero" (encara em fa mal l'esquena quan hi pensó), els madelmans, i tantes i tantes altres referències des de l'"Un, Dos, Tres", a "Con ocho basta", passant per "Mortadelo i Filemón" o "Mobby Dick".


"Els jugadors" destil·la una melanconia becqueriana d'un personatge (Recasens) que es nega a acceptar tant el seu destí, que el persegueix tots els dies de la seva vida, com l'adveniment de la maduresa i l'inici de la decrepitud física que aquesta comporta. Narrada amb la intensitat d'alguns dels personatges que canviaran la vida d'en Recasens, com la Halley, pseudònim de la Cristina, l'amiga de la seva filla, el llibre barreja de forma magistral la modernitat més "postpoderna", per que circulen personatges decadents de l'estil de Bred Easton Ellis al seu "American Psico" (és el cas del seu amic "Churchill" amb unes impressionants descripcions de la Figueres dels setanta i de la segona meitat dels dosmil.


Fa també un recorregut completíssim i erudit sobre la música de dues generacions així com sobre les pel·lícules de mig Segle.


Per cert el whist, és un joc inventat pels britànics al Segle XIX que s'assembla molt a la nostrada "butifarra".


Una lectura imprescindible, que manté enganxat fins la darrera línia.

De 1/2 maratons...

Aquest matí s'ha celebrat la 20ª edició de la Mitja Marató de Girona, que és un esdeveniment esportiu que de sempre ha estat molt ben muntat però que es supera any rere any. Com que hi ha una competència cada vegada més dura pel que fa a les manifestacions esportives que se celebren cada cap de de setmana, les organitzacions són cada vegada més professionals i les curses estan més ben muntades.

Aquesta de Girona no és una excepció. La festa esportiva ha estat extraordinària i la participació creix any a any (es fa coincidir amb curses de "patufets" i la cursa popular dels 10 kilòmetres, que és la que té major número de participants).

Quan acabava l'escalfament he trobat el meu amic Sisco Seras, a qui felicito des d'aquest blog per dos motius, primer perquè avui és el seu aniversari (en fa 48 com jo d'aquí a menys de 3 mesos), i segon per ser un dels més assidus lectors del meu blog, i a més a més és dels més proactius a l'hora d'afegir comentaris (que jo tinc el poc detall de no respondre- ni els d'en Sisco ni els altres). Aprofito també per fer una menció al seu projecte empresarial "Més que pa", que és una iniciativa interessant i molt ben desenvolupada.  http://www.mesquepa.cat/ca/treballem-per-tu. Sisco: amb el meu desig dels millors èxits.

La 1/2 Marató de Girona culmina un petit repte personal que em vaig posar amb els meus fills el mes d'abril quan els vaig dir que faria tres mitges maratons seguides (tres diumenges consecutius), que a més a més són tres clàssiques que conec molt bé i que em venia molt de gust córrer després d'una llarga etapa d'inactivitat en curses. Així doncs avui ha estat la Mitja de Girona (1:58), el dia 4 de maig la Mitja d'Empúries (2:00) i el dia 27 d'abril la Mitja de la Garrotxa (1:59). Una mica lluny queden els dies dels 1:45, però el goig d'acabar dignament una mitja continua tan gran com el primer dia. 

A més a més amb la d'avui també he complert una "petita" fita personal: haver corregut 25 Mitges Maratons des que vaig córrer la primera ara fa vuit anys (en fa més de 20 que córro curses de 10 kilòmetres, però només 8 que vaig saltar de distància).

Des que vaig començar a córrer la cosa ha canviat molt. El "running" s'ha posat de moda (fins i tot al Crakòvia!) i a les curses on erem quatre gats ara hi ha profusió de gent jove, molt ben equipada, molt competitiva i molt dopada. Per això, menys comptades excepcions, he deixat d'anar a les curses de 10 kilòmetres i he deixat de preocupar-me pels temps. M'agrada gaudir de la cursa a un ritme que em permeti passar-m'ho bé sense patir.

Avui, corrent a la meva ciutat, sense una calor excessiva, amb la ciutat plena a vessar pel "Temps de Flors", ha estat un d'aquells dies en que m'ho he passat molt bé.

Eleccions europees: campanyes electorals

Torno d'una setmana de viatge a Suècia i em trobo el percal electoral en marxa (per cert, als llocs on he estat,Suècia i Dinamarca, ni un sol cartell electoral enlloc). Em crida l'atenció que després de tant de temps i en ple Segle XXI, el de la comunicació global i instantània, es continuïn utilitzant mitjans del Segle XIX. Si ja utilitzen el twitter, i el Facebook i tota mena de xarxes i blogs, per què han de continuar malbaratant paper?

El meu barri ha quedat envaït de banderoles dels diferents partits que es presenten a les eleccions del 25 de maig. Ho trobo tan absurd -i inútil- que em costa d'entendre que els polítics no només estiguin buits d'idees sino que també ho estan els seus directors de campanyes. De debò algú es pensa que les banderoles -que deuen costar uns diners, dic jo- influeixen en la decisió de vot d'algú? Qui més empastifa les ciutats de cartells horrorosos s'endú més vots? Jo crec que no.

I llavors hi ha el malson dels "espais gratuïts de propaganda electoral" als canals públics de ràdio i televisió. I suposo -encara no he escoltat la ràdio- que els treballadors de la CCRT protestaran per l'assignació de temps per partit no firmant les notícies.

Quan veig tanta tonteria i sobre tot tanta manca de missatge (els pasquins electorals són patètics, especialment els del PSC, presentant un candidat que amb prou feines coneix la seva familia, i els del PP, mostrant un Arias Cañete en una fotografía amb un aire del segle passat que fa tanta por que costa aguantar la vista).

A un li passen les ganes d'anar a votar. Si no fos perquè aquestes eleccions tenen una lectura en clau catalana molt importants no aniria ni a votar en blanc (com he fet tantes vegades), però aquesta vegada crec que ens hi juguem col·lectivament tantes coses que cal fer l'esforç.

Només desitjo que aquests 15 dies passin el més depressa possible.