Guerra bruta

Era evident que passaria, i de fet, ja n'hi va haver algunes mostres, a la campanya electoral del 2012 de les autonòmiques amb un famós esborrany d'informe policial del que mai més se n'ha sabut res...o sí, que una jutgessa ha arxivat la demanda d'Artur Mas i Jordi Pujol.

 

L'Estat castellà (que ho he escrit més d'una vegada, no és ni representa la diversitat d'Espanya, de cap de les maneres), i el seu nucli aliat: premsa cavernària de Madrit -concepte- (Razón, Mundo i ABC), teles i ràdios cavernàries (Intereconomia, 13TV), polítics immobilistes i empresaris del pont aeri ha començat una guerra bruta contra la causa sobiranista.

 

Ho hem vist amb els gestos envers Catalunya, ho hem vist recentment fins i tot en qüestions de protocol, es tracta de -com es diu en Castellà- "ningunearlos". Ho estem patint amb l'asfíxia econòmica, amb l'incompliment de les partides pressupostàries en infraestructures...Si serà flagrant que fins i tot la pròpia RENFE es queixa de la falta d'inversió a Catalunya.

 

Amb l'excusa burda i conceptualment incorrecta que la sobirania rau en el poble espanyol i que per tant s'ha de decidir al "Congreso de los Diputados", en vam tenir una mostra la semana pasada a instàncies d'UPyD, amb una Rosa Díez que s'omplia la boca ufanosa dient que havia aconseguit que 286 diputats votessin a favor que la sobirania "nacional" afecta "tot el poble espanyol" i que la nació espanyola és indisoluble. Ni al NODO ho haguessin dit millor.

 

Així doncs les armes de calibre més gruixut han estat posades sobre la taula, amb tota la virulència i desigualtat de mitjans, després de constatar l'èxit de la Via Catalana de l'Onze de Setembre. És a dir, Castella, en comptes d'entendre que té un problema i que aquest ha de ser abordat com a tal i per tant dialogat en una posició gens apriorista i en un plànol d'igualtat, opta pel camí exactament contrari:  la força de l'immobilisme, la imposició, la negació, l'espoli fiscal i econòmic (té nassos que després de tot el senyor Montoro digui que amb el FLA a Catalunya "cap proveïdor es quedarà sense cobrar"), la recentralització, l'espanyolització. En llenguatge col·loquial d'això se'n diu "se'ns pixen a sobre i diuen que plou".

 

Sembla difícil de creure que algú pugui governar negant l'evidència d'una part significativa de la població de Catalunya (amb tots els matisos que es vulgui, però cada vegada més transversal i cada vegada més extensa) que vol ser consultada sobre el futur polític de Catalunya. El resum sembla clar, i és aplicar la "recepta Mariano": esperar que la millora de l'economia desinfli el "souflé separatista" i amenaçar amb el cataclisme si algú gosa parlar d'independència. En aquesta darrera part, els mitjans afins, amb una exasperant manca de neutralitat i un partidisme que hauria d'insultar la intel·ligència dels seus propis lectors, hi contribueixen tot el que poden.

 

Només cal veure'n una petita mostra, a la premsa d'avui. Això és el que postula ABC: "La independència seria la ruïna". "Professors de l'Iese alerten que Catalunya perdria dos terços del seu comerç amb la resta d'Espanya". "El cop econòmic total seria de 25.000 milions, perquè també hi hauria fuga massiva d'empreses". No deuen haver sentit parlar dels països bàltics, ni d'Eslovàquia, ni d'Holanda, ni de Luxemburg, ni de Croàcia, ni de Kosovo, ni de Montenegro, ni.....

 

Si veritablement estan tan segurs i els preocupa tan poc l'afer, per què no ens deixen marxar, en comptes de fer titulars i articles incendiaris? O al menys, per què no ens deixen fer un referèndum?Només hi ha una resposta: perquè no és veritat, però ja se sap que quan hi ha guerra, s'hi val gairebé tot (menys les armes químiques, per mantenir neta la consciència dels benpensants).

 

 

Fires de Sant Narcís 2013

S'acaben les Fires de Sant Narcís amb el tradicional Castell de focs artificials que he anat a veure amb els meus fills al costat de casa, al pont de Fontajau. Encara que clàssics, cada any hi ha alguna innovació que fa que aquesta cloenda continui tenint un encant que els fa molt atractius. 

 

Han estat uns dies intensos en els que Girona continua guanyant posicions en quant a la seva capacitat de fer la feina ben feta, amb independencia del partit que governi la ciutat, la qual cosa és una bona mostra que hi ha administracions que funcionen fins i tot malgrat els polítics.

 

Fa ja una colla d'anys que estic instal·lat a la ciutat -de fet des de 1996- i he de confessar que cada vegada m'agrada més la ciutat i m'agraden més aquestes es fires. La ciutat es vesteix de gala i tothom vol que sigui el més lluïda possible. 

 

Algunes de les activitats, com ara el campionant d'Espanya de Trial Indor al pavelló de Fontajau (divendres 1 a les 18:00 hores) va ser francament espectacular, i la victoria de'n Toni Bou se'ns va fer curta, o la pujada castellera per les escales de la Catedral, també digne d'una visita.

 

Però només passejant pels carrers ja es copsa la festa. La ciutat s'ha imbuït un altre any d'aquesta atmosfera tan especial que s'esdevé i es respira per Sant Narcís.  Un ambient màgic, de carrers plens de gom a gom, de moltíssims visitants de fora de la ciutat que omplen terrasses, bars, restaurants i comerços.

 

Finalment, fins i tot ha fet una mica de fred, la qual cosa dóna més caliu no només a les castanyes i els panellets, sino a la festa en sí mateixa. El primer cap de semana de fires la ciutat -com la resta del país- estava encara sota els efectes d'un estiu prolongat que situava les temperaturas a prop dels trenta graus al migdia. Anar a "barraques" en màniga curta és una cosa que -tot i que ja ens hi hem anat acostumant- continua fent-se'm estrany.

 

Recordo quan amb divuit o vint anys venia a Girona per fires, des de Palamós. Eren dies d'estrena d'anoracks i prendes d'abrigar. La temperatura per Sant Narcís no deixa de ser una altra mostra de l'evidència del canvi climàtic.

 

Només una cosa ha anat a pitjor (potser és que em faig gran...): la quantitat d'alcohol que s'arriba a consumir a "barraques" i pel que em diuen companys que ha anat a servir-ne per a col·laborar amb alguna de les entitats que hi són representades, la joventut dels consumidors, sense distinció de sexe. Es beu molt i cada vegada són més joves. Em deia un bon amic que es va fer tips de demanar el carnet d'identitat. Aquest matí, anant a córrer amb l'Ona, he passat, ja de tornada per la zona de barraques. Semblava que hi hagués passat una marabunta alcohòlica. Hi havia un gran nombre de funcionaris municipals netejant. N'he comptat més de déu. El terra era un mar d'ampolles de vidre, plàstic i llaunes. Veritablement depriment, l'únic punt negre en una festa que cada vegada guanya més adeptes.

 

 

 

 

Diada Castellera de Santa Úrsula

El diumenge passat vaig tenir el privilegi de poder asistir a la jornada castellera de Santa Úrsula des de la balconada de l'Ajuntament de Valls. Era el dia en que es cloïa la temporada castellera 2013, i a la Plaça del Blat, al punt de referència dels castells, a la ciutat que els va veure néixer fa gairebé 200 anys.

 

Cada any, per Santa Úrsula la Colla Vella i la Colla Joves Xiquets de Valls s'enfronten en una diada en que es mostra amb tota la seva cruesa la rivalitat entre aquestes dues colles. I dic amb cruesa perquè a Valls ni hi ha lloc pels termes mitjos: o ets de la Vella o ets de la Joves, i si ets de l'una has de sentir una ancestral -diguem-ne- animadversió vers l'altra. L'alcalde de Valls, Albert Batet, que és de la Vella, no va tenir un dels millors dies de la seva vida.

 

Em va impresionar la rivalitat. Ja abans de començar, en una plaça plena de gom a gom (no només la plaça sino també els carrers adjacents), els membres de cada colla (camisa o samarreta vermell descolorida els de la Vella -amb lema a l'esquena "Tots som Vella" i camisa o samarreta d'un vermell sang els de la Jove -amb lema "Dona'm pit"-) anaven marcant el terreny i a la zona de "frontera" entre colles, on els colors de les camises marcaven l'inici dels uns i els altres sovintejaven les enganxades, les xiulades i els cops de colze. Al final es va imposar el seny, però més d'un moment vaig arribar a dubtar que allò acabés bé.

 

Les expectatives, segons vaig saber eren immenses, perquè ambdues colles havien assajat molt durament i durant molts dies per fer actuacions magistrals (han de fer 3 castells cada colla, començant per la Vella). De fet la Vella va començar amb un intent de 3 de 10 amb folre que va ser gairebé carregat de forma magistral però sembla que per un crit fora de lloc, quan estava a punt de coronar el Castell l'anxeneta va tenir un atac de pànic (el vaig veure en la cara d'aquella criatura que no debia ternir més de 6 o 7 anys) i va baixar de cop, abortant el Castell. Va ser un mal inici i un presagi del que seria la jornada per a la Colla Vella, que només va aconseguir coronar al tercer intent un Castell de gama inferior (crec recordar que un 4 de 8). En canvi la Joves va començar amb molt bon peu i va culminar els dos primers Castells amb un èxit aclaparador, i una seguretat que impressionava.

 

La diada es va alargar sota un sol de justicia i una temperatura gairebé canicular fins passades les cinc de la tarda. Vaig descubrir un món que no coneixia i rivalitats atàviques a part, aporta uns valors extraordinaris, més enllà de la plasticitat i la majestuositat dels Castells: treball en equip -és impressionant veure des d'una posició elevada com es construeix la pinya- coordinació, esforç, patiment, esperit de superació, passió, humanitat, força....

 

A partir d'ara miraré els Castells des d'una perspectiva diferent.

 

 

Doctrina Parot

El que més m'agrada de tot l'enrenou de la doctrina Parot (i faig l'incís exprés que sóc partidari de penes dures de presó pels delincuents especialment perillosos o reincidents) és que Europa es reivindica en qüestions com la que ens ocupa.

 

En circumstàncies com aquesta, quan El Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg (o el tribunal d'instància europeu que sigui) emet un veredict final, sense possibilitat ulterior de recurs, els Estats membres no poden fer altra cosa que cumplir la sentència.  I això és fantàstic, perquè és un altre d'aquells elements que demostra la pèrdua de sobirania dels Estats nacionals a favor d'un supra-ens Europeu.

 

Això, a una determinada casta castellana rància i orgullosa, els ha fet un mal increïble. Fins i tot gent -suposadament- assenyada com ara el ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, s'hi ha pronunciat públicament en contra.

 

Però les conseqüències pràctiques de tot plegat són que, malgrat una pressió intolerable de les manipuladores Associacions de Víctimes del Terrorisme, malgrat que el mateix president del govern en rebi els representants i miri de "consolar-los", malgrat pronunciaments faxistoides diversos, i malgrat manifestacions a Madrit -ciutat, no concepte- l'etarra Inés del Río era alliberada de forma gairebé immediata en compliment de la sentència.

 

Llavors hi ha el pronunciament de l'Audiència Nacional d'avui mateix que en una ratificació especialment lúcida conclou que la sentencia del Tribunal de Drets Humans que va ordenar la sortida de presó per Inés del Río ho va fer amb fonament a arguments que -literalment-  "claramente trascienden a la demandante y son de aplicación general a todos los casos en que se den situaciones semejantes".

 

Espanya és una democràcia de baixa qualitat, però malgrat tot, la pertinència a la Unió Europea és un camí sense retorn en el que la realitat s'acaba imposant. Inspectors de la Unió i del FMI venen a Madrit a que els retin comptes ministres i secretaris d'estat, i Tribunals Europeus fallen en contra de sentències que, malgrat ens pugui no agradar, estan fóra de la línia de dret progressista que constitueix un dels fonaments de la Unió.

 

Una bona noticia, sense fisures.

 

 

Brots verds? Insult a la intel·ligència diria jo

Ara faré d'Empar Moliner i diré que avui estic molt content. Sense fisures, sense ironies.

L'il·lustre Banc d'Espanya -institució de prestigi mundialment reconegut (tipus FMI, vaja) que com tothom recordarà va ser capaç d'anticipar i predir tots els forats patrimonials, els maldecaps i pèrdues que ha provocat una part del sistema bancari estatal, incloent la tant nostrada Caixa de Girona del peixet de colors taronja i blau- ha diu avui que Espanya ha sortit oficialment de la recessió, després de nou trimestres consecutius de caiguda. Avui doncs, podem dir orgullosos i cofois que "the recession is over" i que hem vist la llum al final del túnel.

 

I de fet, aquesta afirmació -i medició- coincideix en gran mesura amb l'optimisme proclamat des de la tribuna d'oradors de la Carrera de San Jerónimo de Madrit - ciutat, no concepte- per part del també il·lustres De Guindos (Directiu europeu de Lehman Brothers fins que va fer fallida el 2008...) i Montoro (què hem de dir de l'il·lustre profesor?) en presentar els Pressupostos Generals de l'Estat per 2014 on postul·len amb meditada prudència que "the crisis is over" i que hem vist vida després del túnel.

 

Però vet aquí que el contribuent -i Cayo Lara- són dolents i tenen ganes de fer la guitza als nobles cavallers de la recuperació econòmica i dels benestar de les generacions futures que viuran dels aires del cel (ja que les pensions estaran tan desvaloritzades que no serviran ni per a comprar pipes) en gosar qüestionar tan noble pronunciament.

 

Com pot "the crisis" ser "over" amb 6 milions d'aturats? D'acord, tirem de realisme i macroeconomia i no pas de les enquestes de població activa ni llistes d'atur.

 

És cert, reconeguem que a Espanya no hi ha 6 milions d'aturats (com a conseqüència d'una economia submergida equivalent al 25% del PIB), i que només n'hi ha 4 ó 4,5. Continua essent un drama humà i moral de proporcions catastròfiques. A dia d'avui hi ha dos milions de persones que no tenen feina ni perceben cap mena d'ajut públic. M'estranya que no hi hagi més delinqüència. Amb afirmacions com les dels nostres nobles pròcers, a Suècia o a Àustria hauria dimitit el gavient del ministeri d'economia en ple. Sento amb frivolitat com personatges grisos i sense cap mèrit com a gestors de diner públic afirmen amb contundencia que s'està revertint la tendència econòmica quan, només per citar uns quants exemples apareguts als mitjans aquests darrers tres dies:

- Corporación Mondragón (la més gran cooperativa del món, la joia de la corona d'Euskadi) presenta concurs de creditors amb passius per import de 811 milions d'Euros.

- Delfi auncia un ERO a Sant Cugat de 150 persones.

- El conflicto de Panrico fa cara d'acabar com el rosari de l'aurora (a Madrit en diuen "como el gallo de Morón").

- El comité d'empresa d'Alstom a Santa Perpètua no accepta una mínima flexibilitat laboral.

- La morositat al sector bancari espanyol és la més gran de la història (12%).

- L'ICO deixa diners a les empreses molt solvents al 7,5% d'interès (això amb molta sort).

 

Fa tanta vergonya que costa de pair.

 

 

Narcís Serra i la Beautiful People

Hi va haver una època, a principis dels 80, especialment després de la primera victòria socialista en unes eleccions democràtiques des d'abans de la Guerra Civil, en què els polítics del govern, els afins al règim, podíen tocar el cel. Com als gals del poble d'Astèrix, només hi havia una cosa que els feia por, que el cel dels militars colpistes els caigués al damunt del cap, i per això es van ocupar hàbilment de desenvolupar dues estratègies de forma simultània: mantenir-los ben contents a base de promocions, increments de sous i prebendes i compra de joguines militars i pre-jubilar o jubilar els elements més sediciosos. Després del fallit intent de cop d'estat del coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina, tenien els noms i cognoms dels elements més perillosos ben clars.

 

El senyor Narcís Serra, economista i pianista, va desenvolupar durant aquella època dos càrrecs que el van portar a ocupar les primeres posicions de l'aparell del partit i en les seves elits més influents i amb més poder.

 

Primer va ser alcalde de Barcelona, i després ministre de defensa. D'aquesta segona época en tinc una experiència personal. Debia ser el 85 ó el 86 i el senyor Serra mantenia un dinar de feina a l'estiu amb el seu col·lega francès Charles Hernu (més tard defenestrat per l'afer del Rainbow Warrior i la bomba que els serveis secrets hi van col·locar que va acabar matant un tripulant portugués, si no recordo malament). El dinar es desenvolupava en francès a la casa de l'aleshores gobernador civil de Girona, senyor Solans. Em va tocar fer de cambrer (jo treballava aleshores en un conegut restaurant de Palamós i dominava el francès). L'arrogància i fredor amb la que es gastaven els diners públics del contribuent en la compra de no recordo bé quants helicòpters Cobra francesos em va glaçar la sang.

 

Així anaven les coses aleshores. En Serra es movia en aquell ambient com peix a l'aigua, amb una total naturalitat, com si ho hagués fet tota la vida. Com que es va portar bé, i va fer la feina que s'esperava d'ell de modernitzar l'exèrcit i desmuntar el perill colpista, li van regalar la presidència de Caixa de Catalunya, avui, propietat del FROB i amb greus problemes de morositat i solvència.

 

Com diu la dita castellana, "a cada cerdo le llega su San Martín", fins i tot als més poderosos (ho estem veient amb el cas Bárcenas, per exemple), i ahir li va tocar declarar com a imputat (ja era hora que la justicia comencés a actuar com a tal).

 

El més sorprenent és però, no la seva capacitat de mentir i d'actuar amb fredor en les més adverses de les circumstàncies i amb tots els mitjans de comunicació envoltant-los. D'això en saben molt. El més exasperant és el seu cinisme, la seva incapacitat de reconèixer errors i culpabilitats, de fer mea culpes, i la seva increïble desvergonya de declarar-se convençuts de la bondat de les seves actuacions.

 

En Serra, a qui un dia vaig gairebé admirar, té la barra de dir (un tipus que va cobrar 250.000 € per assistència a Consells per any quan aquest era un càrrec no remunerat segons els estatus de la Caixa) que la seva actuació no només va ser legal (què ha de dir...) sinó lleial i correcta, i que la pujada de sous als membres de l'equip directiu obeïa a condicions de mercat (això en una entitat ja intervinguda i amb greus problemes de rendibilitat, liquidesa i solvència).

 

El més fotut del cas és que aquests especímens, després de dir això dormen tota la nit sense necessitat de prendre's una pastilla de "dormidina". Per a ser un tafur, cal haver-s'hi dedicat molts anys i haver practicat molt, i a aquest individu, i molts altres de la seva calanya, han practicat durant mitja vida, sempre vivint de salaris públics o parapúblics, això sí, i sempre sense haver de donar gaire explicacions a ningú. Vergonya.

 

 

 

 

 

Abisme fiscal als USA

La cotització de l'Eurodòlar (que arriba avui als nivells més baixos dels últims dos anys) és una clara mostra que la crisi del déficit dels Estats Units ha estat tancada en fals.

 

Pels importadors no deixa de ser aquesta una bona noticia, tot i que relativa, ja que la superació de la crisi econòmica es basa més en una economia d'exportació que no pas d'importació. Ara bé, és cert que tots els ciutadans del carrer som importadors, com a mínim de combustible, que es negocia i es paga en dòlars, o sigui que quan més baix cotitza el dólar en relació a l'Euro, més barata paguem la gasolina. És un trist consol, però consol, al capdevall.

 

L'augment del sostre de dèficit, aconseguit "in extremis" el divendres de la setmana passada ha estat rebuda pels mitjans com una victoria d'Obama, però és una victòria que cal qualificar necessàriament de pírrica, ja que l'ampliació del sostre només és temporal (s'acaba a finals de gener de l'any vinent) i per tant només permet guanyar una mica de temps, no ha evitat un tancament parcial dels serveis públics del Govern dels Estats Units, i el que és pitjor, des del meu punt de vista: ha radicalitzat encara més les posicions dels ultraconservadors (Tea Party), que sembla que tenen dominat l'aparell del Partit Republicà.

 

Temps era temps quan els congressistes nordamericans debatien amb elegància i arguments al Congrés i al Senat i acababen posant-se d'acord en les qüestions d'Estat. Ara, l'ultraliberalisme conservador està obsessionat en eliminar tota traça de serveis públics en allò que a Europa es considera territori del "Benestar Social", i faran tot el que estigui a les seves mans per a debilitar el govern d'Obama i boicotejar amb totes les armes posibles la seva reforma del sistema de seguretat social.

 

És una visió del món arcaica, individualista, egoista, poc ètica i per extensió poc intel·ligent, perquè no oblidem que només l'universalització de drets ciutadans bàsics ens fa a tots plegats partíceps d'una societat més justa, més pròspera, més segura, i en defitiniva amb més elements que permetin evitar la frustració col·lectiva.

 

La crisi del deute (per segona vegada en menys d'un any), ha deixat tocada la primera economia del món, no només en credibilitat, sino també en solvencia. Si els creditors internacionals dels bons del Tresor nordamericà decidissin tot de cop rescatar el seu deute, el Govern dels Estats Units podria entrar en fallida l'endemà mateix. I ja se sap que en economia no hi ha res pitjor que una crisi de confiança.

 

Si aquesta confiança amb la classe dirigent i el sentit comú no és respectada, l'abisme fiscal acabarà imposant-se i les conseqüències geopolítiques mundials podrien ser d'un abast incalculable.