De futbol i altres bestieses

La meva àvia materna cuinava les millors patates fregides del món (ella en deia "trumfes"). Era una dona de pagès de tota la vida. Era la Mercè del Mas del Molí de més amunt (abans la Mercè del Mas del Monjo). També deia algunes frases sàvies que quan era petit no entenia, i que després, en perspectiva, van cobrar tot el sentit. Una d'aquestes frases era -ella sempre feia feina sense parar, ja al camp, ja a la cuina, ja als estables amb vaques i gallines- "Qui no té res a fer el gat pentina".

 

En aquest país i a l'Estat Espanyol en general, la frase de l'àvia és d'aplicació gairebé universal. Hi ha un munt de gent que o té poca feina, o encefalograma pla, o bé s'avorreix miserablement. Tot això ve al cas perquè darrerament "els de les notícies esportives" -concepte que afecta per igual a periodistas televisius, radiofònics o de diaris i públic apassionat- o no tenen feina o s'avorreixen perquè no es generen notícies o contribueixen al baix to general del país.

 

Els esports de masses mai no m'han interessat massa, i el futbol encara menys.  Però veient el nivell de tot plegat, si la cosa m'interessés, em començaria a preocupar. Avui he sortit abans de la feina per anar al metge i he pogut fullejar alguna diari. Només es podía triar entre "Pronto", "Lecturas" i prensa esportiva. He optat per la darrera com a mal menor. Doncs bé, el penal assenyalat ahir per un àrbitre asturià, sembla, que de forma improcedent a favor del Madrit (ciutat, no concepte) al minut 94 ha estat a punt de provocar un cataclisme atòmic. Total perquè semblaria que el Madrit va guanyar sense mereixer-ho. Pàgines i pàgines sobre si el penal era correcte o no. Escàndol! Villarato! Imperialisme! Ni el Franco ho hagués fet millor per a desviar l'atenció de les coses que veritablement compten.

 

Però hi ha més. La polèmica sobre si el joc del Barça és millor o pitjor amb un tal Tata Martino (que no és cap model del fabricant de cotxes indi sinó un entrenador de futbol, casualment argentí), que diu i contradiu que se'l qüestiona perquè no és ni de la casa ni holandés? Torna el racisme al món del futbol, aquesta vegada des de dalt. D'aquesta cançó, tip de sentir-la a la ràdio i veure-la a la tale, n'estic fastiguejat.

 

I llavors les piulades i recontrapiulades, com al mercat de Calaf. Que aquest ha dit i l'altre ha fet i l'àrbitre només està amb el poder, i Cruyiff dient públicament que Rosell deu diners a la seva fundació i no els paga perquè no el pot veure. I Cruyiff afirmant que s'ha fet de l'Ajax.

 

La cosa és tan borderline que fa feredat pensar que una part molt important de la graella televisiva, radiofònica i periodística està ocupada per aquest tipus d'informacions i d'individus.

 

Un exemple més de com va el món Ibèric (en general i sense fer masses distincions per raó de bandera).

 

 

 

Tercera via

En la meva opinió hi ha dues lectures possibles al paper que fa en Duran i Lleida en tot aquest procés.

 

Una opció és que, Duran tal vegada està fent un paper d'absoluta incoherència i deslleialtat amb Convergència i el President de la Generalitat de passada (al Pacte de Legislatura amb Esquerra Republicana, tant Convergència com Unió el van subscriure), i -com ens té acostumats- va per lliure intentant mantenir perfil propi diferenciat del de Convergència, i provant d'estar posicionat en "terra de ningú" per allò que pogués passar, en un esperit de supervivència altament desenvolupat durant més de trenta anys de carrera política.

 

Hi ha qui està fermanent convençut d'aquesta opció, afirmant que no és casual la carta de Duran a La Vanguardia justament un dia abans del debat de política general al Parlament de Catalunya. La veritat és que Duran ens té tan habituats a les seves ambigüetats que aquesta possibilitat és una opció absolutament coherent. Si això es confirmés, a Convergència només li quedaria l'alternativa de trencar la coalicció. De fet, hi ha moltes veus convergents (i cada vegada més no convergents) que postulen que la unió d'ambdos partits és "antinatura" i que cal trencar-la el més aviat posible. Jo, a títol personal, si hagués de donar un consell a Convergència, els diria que efectivament és hora de trencar pactes i ser el màxim de coherents. Això de la democràcia cristiana no he acabat d'entendre mai que caram vol dir. No sé, de fet, com es pot barrejar religió i política amb tanta frivolitat.

 

L'altra opció, de més alta volada, és la d'aquells que postulen que tot això està totalment estudiat i pactat entre Mas i Duran (i de fet es defensen en el fet que ambdós partits van firmar el Pacte de Legislatura en el que s'explicitava clarament la defensa del "dret a decidir") i que només és una tàctica negociadora en la que Duran no fa altra cosa que fer de "poli dolent". Tan de bo tinguessin raó els que defenses que Duran és coherent i just amb el seu soci de coalicció.

 

Si ho mirem sense passió i amb pragmatisme (alguns del meus amics em podrien pelar per això que escriuré a continuació), la Tercera via de Duran no és cap bestiesa. Mas, un home d'empresa que fa de polític però que ni és polític ni entén els tempos de la política, estaria en aquest escenari defensant postures maximalistes (de comú acord amb Duran) per a aconseguir:

- Pacte fiscal (altrament anoment concert econòmic. Em pregunto: per què no comencem a dir les coses pel seu nom?)

- Sobirania en materia d'infrastructures (vital per la cometitivitat del país) i en cultura, llengua i ensenyament (s'hauria acabat el malson de Wert, de Bauzá, de De Cospedal) i tant altres.

- Representació directa de Catalunya als estaments internacionals (Banc Mundial, FMI,...).

 

Jo no és que em vulgui vendre per un plat de mongetes, encara que siguin del "ganxet", però si amb això anterior aconseguim defensar els interessos dels nostre peatges, de la nostra caixa i de la nostra llengua, doncs home, no ho veig una tan mala situació.

 

El problema és que les expectatives són tan altes que qualsevol diferencia amb els plantejaments incials  s'ha d'explicar i justificar molt bé. Però jo invoco el pragmatisme i faig via, i admeto que en una situació acceptada per Espanya del que defensa Duran, potser jo també m'hi apuntaria.

 

 

 

 

Els perills del contra-atac nacionalista (espanyol)

Si una cosa em faria veritablement por, pel que suposaria de ruptura de la convivencia (un dels darrers llegats que sobrevieuen en el -un dia- malanomenat "Oasi Català" seria la polarització de la societat catalana en dos blocs enfrontats i irreconciliables.

 

Seria un fracàs estrepitós de Catalunya com a país,  com a terra d'acollida, com a territori d'integració, com a poble mestís que ha esdevingut amb els anys una entitat amb personalitat pròpia, diferent de la resta de territoris ibèrics, com a poble en el que -malgrat el que pugui escriure de forma interessada i mentidera determinats rotatius madrilenys- la convivència és un exemple amb independència de l'idioma amb el que es parli, de la ideología política que es tingui i del partit al que es voti (o no voti).

 

Les forces polítiques i mediàtiques contràries a l'exercici del dret a decidir, abanderades per la senyora Maria Dolores De Cospedal (l'acabo de veure al 3/24 francament desmillorada; pel que es constanta, el cas Bárcenas no li acaba de provar), davant l'absència d'aquella "minoria silenciosa" que encara busquen i que segurament no aflorarà a les manis patriòtiques del 12 d'octubre, intenten generar-la per la via de la calumnia, l'amenaça i la distorsió (quan no directament mentida). "El Mundo" hi contribueix directament posicionant-se a favor d'Albert Rivera (sense complexes), aquí ahir dedicaven l'editorial.

 

El problema que hi veig és allò de que una mentida o provocació amplament repetida acaba esdevenint veritat. Ciutadans que viuen en pau amb els seus veïns, parlin la llengua que parlin i se sentin com se sentin poden acabar posicionant-se en un joc que no és el seu (això és vàlid tant pels uns com pels altres) i tot de cop veure com la convivència, aquest bé tan preuat, acaba deteriorant-se de forma irreversible i molt, molt ràpida.

 

Recordaré tota la vida quan era a Londres, al 89, estudiant anglès un estiu i a la meva classe hi havia, entre d'altres, una noia sèrbia i una altra de croata. Pels estrangers, la guerra a Iugoslàvia ni tan sols s'albirava.  Aleshores jo em pensava que la Iugoslàvia que Tito havia construït era una realitat monolítica en la que tots els seus ciutadans convivien com bassa d'oli. Res més lluny de la realitat. Després de compartir classe de conversa amb aquelles noiescada tarda  durant una setmana en vaig tenir prou per entendre que allò de la Iugoslàvia, exemple en altre temps d'eficàcia comunista a la Europea, era un veritable polvorí en el que es creuaven odis atàvics que feien que ni tan sols el respecte fos un valor gaire respectat. I així va acabar tot plegat.

 

Aquesta és la por. Si es vota, passarà el que passi, però al menys hi haurà un resultat, que, per ajustat que sigui, els perdedors (una vegada ben definides i aprovades per tots les regles del joc) hauran d'acceptar i respectar i els guanyadors hauran d'administrar amb generositat per evitar una erosió de la convivència. Així es va fer a les republiques bàltiques, i a Txèquia i a Eslovaquia, i a tans altres llocs.

 

 Si el nacionalisme espanyol insisteix en dividir, i ho aconsegueix, serà la gran fallida de Catalunya, i en definitiva dolent per a tothom. Ja només els falta cridar en Duran Lleida perquè els faci d'Ambaixador.

 

 

 

 

Escalfament local

Com era previsible i esperable la pre-batalla política comença amb la guerra de declaracions i contra-declaracions. Òbviament els mitjans, d'un i altre bàndol -parlem de bàndols perquè és així com es percep des dels mitjans- volen portar l'aigua al seu molí i busquen les opinions més punyents o amb més força mediàtica.

 

 Alguns dels titulars d'avui són:

1. A Telemadrid, l'economista Juan Velarde, premi Príncep d'Astúries, no descarta que s'hagi de bombardejar Catalunya (de fet el mateix Azaña ja havia dit en una ocasió que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys).

2. Al Círculo Ecuestre de Barcelona, entre d'altres perles Esperanza Aguirre diu que una escola "adoctrinada" se suma, uns mitjans de comunicació incapaços de "criticar el pensament únic nacionalista" (això després d'afirmar que calia catalanitzar Espanya).

3. Portada de l'ABC: "L''Eurovegas' català se n'anirà si insisteixen amb el separatisme".

4. Portada de El Mundo (diari conegut per la seva gran estima a la monarquia): "El Rei va acusar el nacionalisme de 'treure la gent al carrer amb enganys'".

5. A l'Ara: La plataforma 'Som Catalunya, somos España' ha convocat una concentració a la plaça Catalunya de Barcelona el dia 12 d'octubre per defensar "una Catalunya de tots dins d'una Espanya plural", com la que es va fer per primera vegada l'any 2012.

6. Portada de La Razón: "Nadie puede no entender que si Cataluña se independiza, sale de la UE" (explícitament el titular tracta els que defensen una Catalunya part de la UE com a imbècils).

 

A l'estratègia de la por (econòmica fonamentalment) ara s'hi suma la de l'amenaça, la implicació de la monarquia, el despreci a una manera de fer, i la cerca d'aquesta "minoría silenciosa" que no s'acaba de trobar i que tal vegada aflorarà com un bolet de tardor el dia de la Hispanitat.

 

Hi ha dues consideracions ràpides que se m'acuden. La primera és que per fi es comença a prendre "el problema catalán" com una cosa seriosa i no pas una flor d'estiu. I aquest és, com postulen tots els manuals, la primera part per a resoldre qualsevol problema: reconèixer-ne l'existència. Vol dir, mirant-ho en positiu, que és la part prèvia a una negociació política que sí o sí haurà de tenir lloc. Han deixat d'ignorar el problema i s'han posat a atacar mediàticament. Bon senyal.

 

I la segona és que si Madrit (concepte no ciutat) amenaça amb la sortida de Catalunya de la Unió Europea, vol dir, que per primera vegada s'està reconeixent implícitament la possibilitat que tal cosa succeeixi. És una passa endanvat.

 

És imprevisible, cada vegada més i dependrà de molts factors, com acabarà tot plegat, però el que és segur (ja ho deia ara fa un any després de la manifestació de la Diada del 2012), que ja res tornarà a ser exactament com era.

 

 

 

 

 

Hay Day

Tinc els dos fills enganxats a un joc en línia, que juguen amb l'Ipad. Després d'haver-ne vist el funcionament reconec que a mi també m'enganxaria. Es tracta del "Hay day", "Dia del fenc", en traducció literal al Català, "Dia del Heno" en Castellà.

La cosa va més o menys d'un joc molt atractiu en el que el jugador que s'inscriu és dotat d'uns recursos mínims que li serveixen per a cultivar cereals, amb els quals alimenta unes vaques que dónen llet que permet produir productes lactis, que es poden vendre a d'altres jugadors en línia i que permeten obtener diners que s'intercanvïen per altres elements que permeten anar fent créixer la granja.

Un  dels aspectes interessants, que denoten una anàlisi de requeriments rigurosa, és el fet que les coses no succeeixen de forma instantània sino que una vegada cultives blat, per exemple, cal esperar unes hores abans de poder-lo segar i recolectar.

El joc és tan dinàmic i ben construït que veritablement et captiva des del primer moment. En relació a d'altres jocs en línia hi veig dos clars avantatges.

El primer és que feia molt de temps que no veia una construcció interactiva interessant i atractiva en un joc d'ordinador que no estigui relacionat amb violència, esports (molts dels que triomfen a la Wii) o habilitats manuals (allò que els anglosaxons anomenen "dexterity").

El segon és que comença a fer entendre als nens i joves el valor de l'intercanvi comercial i el que costa aconseguir diners i quants diners calen per adquirir diferents coses. "Hay Day" ajuda a allunyar el tòpic que les coses són de franc. El meu fill petit fins no fa gaire era un convençut que davant una necessitat de diners només calia anar al caixer més proper i introduir-hi una targeta de plàstic.

Finalment "Hay Day" és totalment en anglès. Una manera molt pràctica i indirecta de fer-los practicar l'idioma del present i del futur.

Un joc totalment recomanable, per a joves de 10 a 90 anys.


 

 

  

Majoria silenciosa

Interessant reflexió avui a El Periódico de Catalunya del periodista televisiu Jordi Évole, en carta oberta a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. És tan ben enfocada que en recomano una lectura a l'enllaç següent:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109.

 

I és que això és una altra vegada un insult a la intel·ligència del ciutadà, normal, d'aquell que fa mans i mànigues per a tirar endavant cada dia. La senyora Camacho parla de la "minoria silenciosa" com si aquesta fós un grup organitzat que està del tot en contra dels plantejaments secessionistes d'una part de la població de Catalunya (no sabem si molt gran o només gran, però en qualsevol cas nombrosa, com ho demostren els documents objectius que s'han pogut veure aquests dies) i que per tant s'alineessin amb els seus plantejaments.

 

Home, puc afirmar amb contundència que conec molta gent d'aquesta anomenada "minoría silenciosa" que no va anar a la marxa per múltiples raons, però que en tot cas no votaria al PP ni al davant d'un pilot de fusellament, entre d'altres, per citar un simple exemple - que n'hi ha, de ben segur, a centenars- el de la meva mare i moltes de les seves amigues, que ho van seguir per ràdio i tele però que són massa grans per un trasvals com el de la Via....La meva mare votaria que sí en un eventual referéndum d'autodeterminació. L'exclou aquest fet de la "minoría silenciosa" de la vicepresidenta?

 

Ja ho vaig escriure un dia en aquest mateix blog, i em veig obligat a tornar a fer-ho. Els ideòlegs de la dreta utilitzen de forma absolutament interessada fins i tot els morts. Per extensió del sil·logisme de la "minoría", jo dec ser simpatitzant d'ETA, perquè no vaig anar a la manifestació en contra d'ETA de desprès de l'assessinat del malhaurat Miguel Ángel Blanco. Segons el PP això em converteix en un simpatitzant o col·laborador de l'ETA. Res més lluny del meu pensament.

 

Una  vegada més, la mediocritat i la falta d'arguments és tal entre la classe política que el que fóra bo i assèptic seria retirar les candidatures de polítics de broma i posar-hi gairebé en simultanietat d'acte persones intel·ligents, directes, habituades a gestionar, per tal de portar la política com el que ha de ser: la oportunitat de gestionar recursos escasos de la millor forma posible.

L'argument de la por

Vist que no hi ha una manera racional -ni emocional ara ja- de combatre l'independentisme català -la desafecció catalana, diria més aviat- des de Madrit (concepte, no ciutat) contraataquen amb l'estratègia del "llop ferotge", ja saben, aquell que espantava la caputxeta vermella quan aquesta es passejava pel bosc en direcció a la casa de la seva àvia.

 

L'estratègia és simple, com ho són els plantejaments dels que tenen visió i pensament únic. És la típica argumentació de les religions, basades en l'acolloniment que provoquen les flames eternes de l'infern amb la que regalaven els capellans del Segle XX als seus feligresos si, segons el clergat, el populatx es portava malament. 

 

Cauran malediccions eternes sobre els dolents i insolidaris que gosin desafiar la "indisoluble unidad de la madre patria". I les malediccions són sobre tot econòmiques, entre les més citades: "no cobrareu les pensions" (per esclatar de riure, quan tothom sap que l'Administració Central es vanta que estalviarà 33.000 milions d'Euros en pensions en els propers anys després de l'aprovació de la reforma que aprovarà el PP i que les desvincula de l'increment de l'IPC i les associa a la bonança de les finances de l'Estat...) i "us faran fora d'Europa", proferida per aquell gran resentit de nom Joaquin Almúnia, que fa tans anys que els mateixos socialistes van expatriar a Brussel·les que només ens en recordaríem consultant les hemeroteques.

 

De l'"us faran fora d'Europa" en vull fer un parell de comentaris. El primer, en relació al referéndum escocès. Diguin el que diguin els qui ho diuen, la situació d'Escòcia és la mateixa que la de Catalunya: un territori que vol votar respecte del seu futur polític. Només hi ha dues diferències: que això succeeix en una democràcia d'alta intensitat, com la Britànica, i que això potser succeeix perquè el Prime Minister Cameron està força convençut que el referéndum el guanyarà (jo també ho penso, però ja en parlarem....). Algú ha parlat de la sortida d'Europa d'una eventual Escòcia independent? Algun ressó als mitjans? Home, el màxim que s'ha sentit és que mantenint-se en un status provisional (però dins de la UE) hauria de ratificar el Tractat de la Unió altra vegada.

 

Home, que ens facin por amb el CNI, l'exèrcit i d'altres collonades encara ho accepto, però que ens tractin d'imbècils, doncs no. És com allò del "se't pixen al cim i et diuen que plou". Resulta que pel famós corredor mediterrani passa el 70% de l'exportació espanyola que va cap a la resta de la Unió...Algú s'imagina les taronges valencianes o les verdures de Múrcia pagant aranzels per entrar a Catalunya abans d'arribar al Pertús? Oi que no? Doncs jo tampoc.

 

De tota manera, pensant-ho fredament, un acord d'associació amb la Unió tipus Turquia (aranzel 0%) i amb la recuperació de la pesseta (que no oblidem van inventar els Catalans), segurament a Catalunya no li aniria malament del tot, sino, que li preguntin a en Paul Krugman, que de ben segur ho trobaria molt interessant.