Tancat per vacances 2013

A l'igual que l'any passat, avui estic escrivint tots aquells blocs que volia fer i tenia pendents abans de vacances. No estic de vancances i no sé quan en faré, però el que sí tinc clar és que durant el més d'agost no tocaré gaire l'ordinador, a l'igual que l'any passat.

 

Han estat 144 entrades al bloc des de finals de Juliol de 2012, i estic content de mantenir encara la constància de continuar volent escriure i expressar neguits, opinions i compartir descobertes musicals i literàries amb les persones que segueixen el bloc.

 

Ho seguiré fent després del periode estiuenc. Des que vaig començar aquesta etapa de blogger han estat gairebé 250 entrades (des de noviembre de 2011, gairebé 3 anys ja), més de 8.050 visites, moltes d'amics que repeteixen entrades i als que estic sincerament agraït, perquè hom escriu gairebé sempre per a plasmar en paper algunes idees que li bullen al cap i que té ganes de compartir, o al menys que no es perdin en el no res.

 

El repte és tornar a escriure les novel·les que tinc pendents i que tinc al cap i que no treballo per falta de temps. Espero sincerament que el 2014 sigui l'any de tornar-hi, i en aquesta línia estic començant a treballar, preparant ja la publicació d'algunes coses pendents, com ara "La Guerra del meu Avi", entre d'altres.

 

Bon estiu a tothom.

 

Detroit

La semana passada es feia públic, i la premsa mundial se'n feia ressò, que la ciutat de Detroit havia presentat la petició de fallida, amb un deute municipal espectacular, que supera els 20.000 milions de dòlars (15.390 milions d'Euros). La major fallida de la història als Estats Units.

Perquè ens fem una idea de l'ordre de magnitud, només cal dir que aquest import és un 40% de tot el rescat bancari que ha demanat l'Estat Espanyol per la recuperació del seu sistema bancari), més de tres vegades el deute de Barcelona i això una sola ciutat dels Estats Units que durant els anys 50, va ser una de les metrópolis més poderoses del planeta, el bressol de la indústria automovilística, una ciutat que va arribar a tenir 1,8 milions d'habitants (la ciutat, no l'àrea metropolitana), i que actualmente només en té 717.000, segons Wikipedia, això és un decreixement de més del 60% en seixanta anys, gairebé a la inversa del que han experimentat totes les gran metrópolis del planeta.

 

Detroit va ser la llum d'una indústria basada en el taylorisme, en la producción en cadena, en la idea megalòmana d'uns quants visionaris que ho van veure molt clar. Però ai las! El model va entrar en decadencia ben aviat des de finals dels anys 50.

 

Primer perquè la segregació racial hi va tenir molt a dir, un centre urbà que es va anar veient envaït per persones de raça negra mentre els blancs anaven "emigrant" cap als suburbis.

 

Després perquè la corrupció, en una ciutat dominada tradicionament pel Partit Demòcrata, ha estat molt gran i creixent, i finalment perquè la ciutat, malgrat que des de fa anys prova de recuperar-se, no ha estat capaç de trovar una alternativa potent al decliu de la indústria de l'automoció.

 

Vaig ser a Detroit, de passada cap al Canadà, el dia 1 de gener de 1992, ho recordo perfectament per aquesta raó, per ser una data assenyalada d'un any assenyalat, quan vivia als Estats Units. I ja aleshores vaig veure un panorama de desolació, de devastació al centre de la ciutat, amb barris sencers degradats i abandonats, cases cremades i assaltades, fins a un extrem que és impensable a Europa, i de "violencia latent", només passant-hi en cotxe que feia recordar el Harlem dels anys 80, i que en definitiva, provocava una sensació entre la por, la impotencia i la ràbia.

 

Aplicat el cas a casa nostra, això no deixa de ser un missatge per a navegants. Hi ha la ciutat de Cunit, que no pot pagar els seus funcionaris, i tantes i tantes altres ciutats de tipus mig amb problemes. A l'igual que als Estats Units, hem creat una xarxa de serveis, segurament no prou eficients que no es poden pagar, especialment en época de vaques fluixes. Cal que es prenguin les mesures que calguin per tal d'evitar fallidles en massa de poblacions de tipus mig, encara que sigui a costa d'haver de respallar, momentàniament, en Montoro.

 

 

Gregorio Morán versus Joan B. Culla

Crec que he escrit alguna vegada en aquest blog que he estat durant molts anys un lector asidu de les "Sabatinas intempestivas" que Gregorio Morán publica cada semana a La Vanguardia, des de temps immemorials.

 

De Morán m'agradava (parlo expressament en passat) el seu comunisme militant, el seu esperit crític, la seva gran cultura i la gran habilitat narrativa, com també la seva capacitat de denunciar algunes situacions notòriament injustes. Conservo molts d'aquests articles en paper, a casa, a la meva col·lecció de lectures que cal guardar, per la seva valentia, per la seva militància a favor de denunciar tot allò que és manifestament injust.

 

Però vet aquí que ja en un temps tan llunyà com a les eleccions autonòmiques de 1999, el senyor Morán feia un article sobre el perfil de tots els canditats, des de menor número de vots fins a major, cada dissabte, de manera que si a mitjans de setembre del 1999 va començar pel PP (no ho acabo de recordar, però crec que sí), el darrer dissabte de campanya tocava en Jordi Pujol, aleshores candidat. Recordo molt bé com es deia l'article "Las trampas del redentor", i retratava un Jordi Pujol amb ínfules de salvador de la Pàtria, i amb uns fills que s'aprofitaven ja aleshores i de manera brutal de l'eròtica del poder (article francament encertat, i encara que tal vegada apòcrif, pagaria la pena recuperar, prometo que el buscaré a les meves catacumbes). L'article era  demolidor, però com sempre amb el Morán, ben escrit i ben argumentat, amb independència que s'hi podés estar més o menys d'acord.

 

Doncs resulta que aquest article, que s'havia de publicar el dissabte abans de les eleccions, no es va arribar a publicar mai, i un bon amic, me'l va passar. No sé que hi ha de veritat en tot això, perquè al capdevall corren moltes llegendes urbanes. El que sí és cert però, és que en Morán va retratar tots els candidats per odre de vots menys en Pujol que era el darrer. Tinc com deia, l'article, i és versemblant que sigui del Morán.

 

El que més em va sorprendre és que (a Madrit - ciutat, no concepte- diuen: "Blanco y en botella, leche") si això és veritat, que -insisteixo- ho sembla- en Morán no plegués de La Vanguardia immediatament.

 

Tot això ve a col·lació arran d'una polèmica (entenc que per la causa sobiranista) entre en Joan B. Culla i en Gregorio Morán. Com que ja no llegeixo assíduament La Vanguardia, no he llegit l'article (o articles) d'en Morán, tot i que sí conec que en Morán quan es "pica" amb algú que no li fa la peça (en aquest sentit recordo una bulla impressionant amb en Javier Cercas que deu tenir com a únic defecte el fet de ser simpatitzant socialista).

Morán és especialista en crear-se enemics. He anat veient amb els anys que és allò que podríem qualificar, un "Intel·lectual ressentit", especialment amb tot allò que faci pudor de nacionalisme català. El perquè només el sap ell. Una vegada va escriure: "Me pilla muy mayor eso de integrarme -fent referència a Catalunya-, no por nada especial, sino porque no endiendo dónde debería hacerlo, ni por qué").

 

L'article d'en B. Culla es titula "El petit Galinsoga", el va publicar a l'Ara de diumenge passat (23 de juliol) i sense haver seguit d'aprop la polèmica (ho faré ara, de ben segur), i sense que això pugui interpretar-se un posicionament a favor del "dret a decidir", coincideixo amb gairebé tots els arguments de'n Culla. Hi ha una frase de l'article de Culla, que expressa exactament el que he dit a la primera part de l'article i que vull reproduir literalment, pel seu encert: "...el destí ha volgut que un personatge amb tantes ínfules, que el comunmista pretesament més corrosiu, temut i implacable de la prensa catalana, s'hagi de guanyar les garrofes des de fa 25 anys gràcies a la capçalera més benpensant del país, en la nòmina del diari que representa, millor que cap altre, tot aquell establishment polític, socila, econòmic i cultural, totes aquelles convencions i interessos contra els quals figura que Gregorio morán dispara cada dissabte amb bales explosives......l'insubornable Morán ha tingut clars quins eren els límits, ha sabut que no podia mossegar la mà del patró que li posa el plat a taula, ni les dels seus amics, ni les dels seus seus protegits...". Una veritat tan aclaparadora com els bitllets de cinquanta euros. Així d'incorruptible és la mà de Santa Teresa.

 

"La trama matrimonial" de Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides és un autor contemporani nord-americà que amb només tres novel·les al mercat s'ha consolidat com un dels grans referents de la novel·la nord-americana contemporània, alineat amb monstres literaris de la talla de Jonathan Franzen ("Les correccions" és una obra mestra altament recomanable). 

 

La seva primera novel·la: "Les verges suïcides", publicada al 1993, va ser portada al cinema por Sofia Coppola després d'un gran èxit de públic i crítica. Amb la seva segona obra "Middlesex", Eugenides va guanyar el premi Pullitzer, un dels reconeixements més prestigiosos que un escriptor pot obtenir.

 

Després de gairebé 11 anys de silenci, Eugenides ha tornat amb "La trama matrimonial" (Empúries, 2013).

 

"La trama matrimonial", és una novel·la excel·lent amb majúscules. A l'estil de la millor novel·lística nord-americana de Philip Roth, o de Scott Fitzerald. Narra, de forma magistral, amb un aclaparador domini del registre narratiu i literari la història de tres joves que acaben de graduar-se a la Universitat de Brown (som a l'any 1982)  i que encaren el seu futur. El seu gran mestratge del "tempo" literari, amb juxtaposició d'esdeveniments i fets que suceeixen al mateix moment del temps en llocs tan diferents com els Estats Units, Atenes o Calcuta, i la seva capacitat de "controlar" la informació que proporciona en cada moment per a mantener la tensió narrativa.

 

"La trama" explica la història de tres companys d'universitat que amb vint anys estan decidint el seu futur. La descripció i la versemblança dels caràcters és francament molt bona, podría ser el veí de la cantonada, o l'amic de tota la vida, un treball de construcció de personatges impecable. La Madeleine Hanna, privilegiada, estudiant de literatura victoriana, on hi ha tot d'embolics del segle XIX respecte del matrimoni (d'aquí el títol de l'obra), filla de la classe alta bostoniana, el Leonard Bankhead, que va descobrint ell mateix, de forma genial i que fa feredat pel seu gran realisme, que és maníac depressiu, com a conseqüència de l'herència familiar, fruit d'un matrimoni desestructurat de pares alcohòlics. I finalment el Mitchell Grammaticus, d'ascendència grega, i en cerca dels seus origens, es fa preguntes sobre el sentit de tot plegat que l'apropen a l'experiència religiosa.

 

Com diu amb encert el crític literari Pere Antoni Pons, una obra tan intel·ligent com emocionant.

  

Don Francisco Pérez de los Cobos

Don Francisco Pérez de los Cobos és el President del Tribunal Constitucional. Sí, aquell Tribunal que ha estat renovat darrerament, aquell mateix que va passar el segon ribot per l'Estatut de Catalunya actualment en vigor, després que el gran federalista Alfonso Guerra hi passés el primer, per treure-li tots els nusos.

Se suposa que els pares de la mare pàtria, es creuen de veritat allò de la separació de poders que va postular Montesquieu fa uns quants anys i que ha esdevingut l'eix sobre el que s'ha vertebrat el sistema de democràcies occidentals més o menys en vigor (en alguns llocs més aviat menys que no pas més, però al capdevall, això són menudències). I se suposa a més a més, que el poder judicial ha de ser el més separat i el més objectiu dels tres poders, ja que és precisament el garant darrer de la separació, el poder que ha de vetllar en definitiva per tal que es compleixi. No vol pas això dir que els magistrats no puguin tenir ideología, perquè això seria imposible i del tot inviable, (i de fet a l'Estat hi ha dues grans associacions de magistrats: "Jueces para la Democracia" y "Asociación profesional de la Magistratura", la primera més aviat progresista i la segona més aviat conservadora). Ara bé els jutges, ideologies a part, han de ser imparcials, i en el cas del Tribunal Constitucional, aquesta imparcialitat hauria de ser escrupulosa (ja vaig fer una entrada al blog coincidint amb la renovació del Tribunal i d'escrupulosa més aviat poc, però què hi farem).

Doncs ara s'ha sabut que Don Francisco, el seu President, ha estat militant del PP des de 2008 fins a 2011, i el que és més greu encara, quan se'l va proposar per a la presidència, ni ell va dir-ne res, ni a ningú se la va ocórrer preguntar. Home, si un Tribunal ha de pronunciar-se, posem per cas, sobre la "constitucionalitat" de la declaració de sobirania que va promulgar el Parlament de Catalunya (amb els vots en contra del PP),  i aquest senyor té grans afinitats amb el PP, a veure si algú és capaç d'endevinar el sentit del vot de Don Francisco. Fins i tot jo, que tinc poca imaginació, m'atreviria a fer un pronòstic....

Que sí, que Gallardón ja ha sortit immediatament a defensar que strictu sensu no hi ha cap impediment legal, ja que l'article 159.4 de la sacrosanta Constitució no parla de militants de partits, si no de directius de partits i sindicats, com a causa d'incompatibilitat. Home, ja ho hem entès senyor Gallardón, però a que queda lleig? No hi ha una dita castellana que diu: "La mujer del rey además de ser honrada tiene que parecerlo", no? Doncs això.

Vergonya i més vergonya.
 

Grècia, altra vegada

L'anunci i el posterior debat parlamentari sobre l'acomiadament de més de 15.000 funcionaris a Grècia torna a posar sobre la taula i a qüestionar si la política d'austeritat imposada per la Troika continua sent la recepta que els cal als grecs per a superar la crisi económica i la -de facto- situació de fallida tècnica que viu el país hel·lè.

 

La cosa de uns visos de xantatge que la fan encara més kafkiana, per no parlar de la immoralitat subjacent a tot plegat.

 

La mesura, que amb l'aprovació del Parlament Grec, es durà a terme entre aquest any i el que vé, i que s'acompanya de la reducció d'un 25% de salari a 25.000 funcionaris més, i la possibilitat d'aplicar-los mobilitat i que els llocs de treballa s'amortitzin en un futur, era condició si ne qua non per tal de desbloquejar un altre tram del préstec de 8.000 milions que el FMI i el Banc Central Europeu han de pagar a Grècia per tal que aquest país pugui fer front bàsicament a l'amortització de deute que han comprat els bancs francesos i alemanys els quals van prestar diners als grecs per tal que aquests  compressin armes alemanyes i franceses per aturar el dimoni turc.

 

Aquesta mesura ve precedida del tancament, amb premeditació, nocturnitat i al·levosia de la ràdiotelevisió pública grega d'un dia a l'endemà deixant més de 2.500 persones sense feina.

 

Home, si algú es pensa que empobrint de forma extrema el poble grec se'n sortiran de la crisi doncs és que s'ha begut l'enteniment. Sense demanda no hi ha recuperació del PIB, i sense poder adquisitiu no hi ha demanda.

 

El més d'abril, en Paul Krugmann citava al International Herald Tribune unes paraules del president americà F.D. Roosvelt  que venia a dir "de la única cosa que cal tenir por és de la por mateixa", però Krugmann, partint de la cita de Roosvelt deia "quan els historiadors del futur vegin quan equivocada va ser la recepta dels nostres dirigents econòmics per superar la crisi actual diran que en realitat  són culpables d'haver tingut por d'aplicar les mesures correctes i haver aplicat les equivocades".

 

De seguir com fins ara la recuperació grega, que òbviament, acabarà produint-se (més tard que no pas aviat), deixarà un país empobrit, terciaritzat, arrassat i condemnat a ser país d'hotels, bars i cambrers. Un país de segona o tercera divisió. Un risc del qual no estan exempts  països com -per aquest ordre- Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia.

 

Cal una rectificació parcial de rumb amb urgència. És obvi que l'austeritat és necessària (sobre tot per aquells que es van passar de frenada o no van saber controlar el seu sistema públic), però no suficient. Sense un estímul de la demanda, l'educació i la innovació aplicada a generar ocupació productiva, l'Estat Espanyol va pel camí de convertir-se en una altra Grècia.

 

 

 

 

 

Èric Vinaixa: Insinuacions

L'Èric Vinaixa és una altra troballa d'un talent del país al que havia perdut la pista des de que formava part del grup de rock Rodamóns, i que vaig redescobrir a Flaixbac l'altre dia.

 

Amb dos discs en solitari al mercat: "La famosa gemma de Galveston" i "Insinuacions" (aquest darrer publicat per PICAP, 2013), es detecta ràpidament la fusta i la quantitat de registres de Vinaixa, un músic de cap a peus.

 

"Insinuacions" és un disc extraordinari. 10 peces més 2 bonus track, un dels quals és d'una originalitat aclaparadora. El músic va enregistrar amb una grabadora el part de la seva filla Laura, i l'enregistrament el publica en el tema número 11 "Dorm, petita, dorm".

 

Vinaixa és un cantat de 36 anys fill de Miravet (el seu accent de Català Occidental és ben present, i confereix un toc de subtilitat i diferència a les lletres), però casat amb una Empordanesa de Torroella de Montgrí i afincat una mica aquí, una mica allí.

 

És un disc amb cançons que van de la potencia més aclaparadora ("Res del que diguis", amb uns tocs de rock amb acompanyament de vents en un estil digne del millor Van Morrison) a l'intimisme més sublim ("Per tu").

 

La producció està cuidada en tots els detalls (fins i tot la portada, que traspua aquesta mateixa sensualitat que presideix tot el disc), i en destaca una instrumentació acurada, molt diferent d'un tema a l'altres, i un seguit de col·laboracions que l'enriqueixen musicalment. Per això és titula "Insinuacions", per quà a més a més de tot el que diu, insinua un munt de sentiments i sensacions que deixa a l'abast de qui escolti el disc.

 

Quant a aquestes col·laboracions destaca la de "Suplicava la reina": hi la cap al final la veu de la polifacètica actriu Mercè Martínez que hi posa la sensualitat d'uns cors que fan posar els pèls de punta). L'estol de músics també és digne de menció, des de la bateria de Ramon Aragall (Els Amics de las Arts), Albert Cariteu a la guitarra eléctrica (Rodamons), Roger Julià al baix (Limbo) i dos músics de cambra: Joan Palet al cel·lo i Jaime Rodríguez a l'oboè (OBC).

 

Una veritable perla que es pot escoltar i escoltar sense cansar-se'n.