Corrupció i misèria

Hi ha dies en que a un li agradaria ser d'un altre planeta. Ahir, anant en cotxe, a la tarda, simultanejava Catalunya Ràdio, RaC1 i Ràdio Nacional d'Espanya. Faig un petit resum del que anava sentint, més o menys el mateix amb independència de la cadena.

 

Notícies generalistes:

- Cas Clotilde: Imputació de Xavier Crespo per un jutge de l'audiència nacional. 

- Imputació del secretari de les infantes,  Garcia  Revenga, per part del jutge que porta el cas Noos.

- Notícies sobre una fundació per a disminuïts a Manresa que va estafar més d'un milió d'Euros.

- Imputació de la dona i sogra de l'ex-conseller Ausà en l'afer del contraband de tabac.

- Fiscalia anticorrupció demana al jutge del cas Gürtel la investigació dels presumptes sobressous  del PP en caler fosc.

- CiU pretén "ressucitar" la llei de transparència, mai tramitada.

- L'ex-diputat de CiU Jaume Camps, imputat al Cas Palau.

 

Notícies d'esports:

- El judici al doctor Emiliano Fuentes està trepidant. El metge parla de tennistes, futbolistes i d'altres esportistes als que va tractar. Les bosses de sang corren com les bosses de pipes als patis de les escoles.

- El diari esportiu France Football dedica 15 pàgines a parlar del "Qatargate", un pressumpte cas de compra de vots en la dessignació de Quatar com a Seu del Mundial de Futbol al 2022.

- Cuejen les declaracions de Lance Armstrong: en 100 anys no hi ha cap ciclista que no hagi pres substàncies prohibides.

 

Notícies internacionals:

- Els islamistes que tenien controlat el nord de Mali cremen biblioteques senceres a Tombuctú.

- Els nordamericans continuen debatent què fam amb 11 milions d'inmigrants il·legals.

- El control d'armes als USA és rebutjat del tot per l'Associació Americana del Rifle.

- Egipte en flames.

- 108 morts de tret al cap trobats a la localitat síria d'Alep.

 

I tot això en el trajecte de menys de dues hores que va de Valls a Girona.

 

L'Ara publicava aquest diumenge en portada una relació de 10 mesures contra la corrupció. Són tan òbvies que fa vergonya pensar que els nostres polítics encara no hagin fet res. Des del meu punt de vista només en calen 5, que poden resumir-se en 4 blocs:

- Llei de finançament dels partits/ reforma de la llei electoral.

- Ajuntaments: control d'ingressos i limitació de competències urbanístiques.

- Professionalització dels ajuntaments (supressió de les regidories polítiques) i independència de la gestió. Professionalització de la resta de l'Administració (per què els càrrecs com el de Director General són de designació política?).

- Suspensió de càrrecs de polítics imputats i terminis processals màxims.

I si féssim un "resset" general i tornéssim a començar de zero? Hauríem de fer nostra la famosa frase del Cohrn Bendit al maig del 68, el conegut "arretez le monde que je descends", i plantejar una regeneració completa des d'una perspectiva ètica. És tan utòpic que no sóc capaç d'imaginar-m'ho.

 

Partit Comunista Xinès

Que la llibertat d'expressió està fortament restringida a la Xina és un fet del tot conegut i contrastat. Només cal veure els problemes que els internautes xinesos tenen per accedir a la xarxa no controlada. Només cal veure què succeeix amb la dissidència pública amb el règim, ja siguin intel·lectuals, ja siguin defensors de la identitat del Tíbet.

 

 Aquest monolitisme està íntimament relacionat amb un règim polític basat en un partit únic. Hom sap que des de la revolució del Mao Tzedong, la Xina ha experimentat el procés de transformació més ràpid i més profund que mai hagi experimentat cap altre territori al planeta Terra amb tan poc temps (jo no tinc clar que sigui per bé, i parlo amb coneixement de causa, però els economistes ultraliberals diuen que el que ha succeit a la Xina és EL progres, en majúscules...).

 

I aquesta transformació ha estat avalada per molts economistes occidentals, només a casa nostra el professor Pedro Nueno de l'IESE, que dirigeix una escola de negocis a Shanghai és un gran defensor del sistema econòmic xinès, que sembla obviar que la democràcia i la llibertat d'expressió és un valor tant o més important que la generació de riquesa. S'ha cambiat llibertat per progrés econòmic (suposadament), afavorint la més gran desigualtat que mai s'hagi vist al país.

 

La qüestió de veritat és que a la Xina no hi ha llibertat d'expressió i que el Partit Comunista controla amb mà de ferro tot intent de dissidència o d'opinió que s'allunyi dels dogmes oficials. El que és interessant dels darrers temps és que, i això no és tan conegut, és que al Partit hi ha dues faccions ideològicament força distants: la facció de Shanghai, també coneguda com l'Elitista, encapçalada per el dinosaure Jian Zeming, ex-president de la Xina, que propugna el creixement econòmic (al preu que sigui), i que ha permès als seus dirigents i familiars esdevenir milionaris. L'altra és la facció Populista, o de Tuanpai, formada per dirigents que propugnen un major igualitarisme, i com a cap visible hi ha el fins ara President, Hu Jintao. Semblava que la facció de Hu estava en una millor posició per a assolir majors quotes de poder al Congrés del Partit del més de Novembre, però això no ha estat així: Xi Jinping, "oligarca" de la facció de Shanghai va guanyar de forma aclaparadora.

 

Una de les raons és un "accident" que va succeir l'any passat a la facció de Jintao. El que estava cridat a ser el seu successor, Ling Jihua, va haver de dimitir com a conseqüència d'un fet tràgic que va succeir al mes de maig de l'any passat i del que, òbviament, cap mitjà informatiu de la Xina continental se'n va poder fer ressó, gràcies a la fèrria censura. Jo en vaig sentir a parlar al darrer viatge que vaig fer a Xina, el mes de novembre passat, però va ser de forma molt tímida i quan feia preguntes, ningú m'acabava de contestar...Encara hi ha por, sobre tot quan es tracta de parlar del Partit Comunista o del Tibet.

 

L'accident va ser que el fill de Ling, de 23 anys, va tenir, valgui la redundància, un accident conduint un ferrari negre totalment despullat dins el cotxe amb dues noies també despullades (la pregunta que em faig és com deurien estar situats tots tres en un cotxe que és biplaça....). El resultat: dos dels tres joves van morir. Els mitjans ho van silenciar, però un diari de Hong Kong ho va finalment publicar. Això és el Partit Comunista, i la seva facció més "reformista" i igualitaria: un ex-president, Hu Jintao, al que se li atribueix una fortura personal fora de Xina de més de 2.000 milions de dòlars, i el seu número tres, comprant ferraris a les criatures. Això sí, aquesta és la facció Populista. No vull ni pensar amb el compte corrent dels de la facció Elitista.

 

Asfíxia

Ahir, des de Xile Don Mariano Rajoy I, el Mut, va trencar el seu silenci per dir, entre d'altres, que el govern aprovaria un avantprojecte de llei per afavorir la unitat de mercat. És una més de la política de fets consumat cap a la progressiva recentralització de l'Estat i la minimització del pes econòmic de les autonomies.

 

El govern del PP actúa amb relativa discreció, sense fer excessiu soroll, però va actuant en una línia decidida i perfectament traçada. Les seves armes: una  majoria absoluta suficient per no haver de discutir ni negociar res i un tribunal constitucional que esdevé un aliat a l'ombra per anar fent feix, a poc a poc, sentència rera sentència.

 

El cas de Catalunya és, si cal, encara més dramàtic per l'ofec sistemàtic en el que es troben les finances de la Generalitat. Un objectiu de dèficit imposat gens realista, que com era previsible, tot i haver fet esforç d'estalvi extraordinari,  s'ha superat de llarg (tenim l'amic Montoro amb la mosca a l'orella perquè afirma que fins novembre "anàvem bé", i sembla que veu fantasmes...), acompanyat d'una incapacitat per generar més ingressos, com s'ha demostrat amb les últimes actuacions cautelars del tribunal constitucional aboquen la Generalitat a anar desmembrant més depressa que no pas a poc a poc, la xarxa de serveis públics que s'ha anat construint els darrers 30 anys.

 

A aquesta situació dramàtica cal afegir-hi la potestat que té l'Estat (és l'únic veritable subjecte de sobirania política perquè té la clau de la caixa i la clau de la justícia) d'intervenir les finances de la Generalitat com a conseqüència de l'incompliment de l'objectiu de dèficit (que recordem, era la moneda de canvi per aconseguir les injeccions de liquidesa del FLA al que la Generalitat ha de recórrer sistemàticament des del segon semestre de l'any passat per a poder fer front a una fet tan evident com les nòmines de la funció pública i la factura sanitària).

 

Probablement es guardaran aquesta carta fins el darrer moment, però que ningú dubti que la veritable sobirania d'un poble rau en la capacitat de gestionar els seus ingressos i les seves despeses per assegurar el benestar dels ciutadans del país, els administrats. I sense aquesta sobirania, la de debò, les declaracions institucionals són purament i simple, paper mullat.

 

Auditoria interna al PP

Aquesta és una de les bones que he sentit darrerament, tant per part d'aquesta gran dama que es diu Dolores de Cospedal, com del seu cap de files, Don Mariano I, el Ausente.

 

Resulta que per tal d'esclarir el cas Bárcenas i el pagament de sobresous amb sobres en negre (contra els quals es feia signar un rebut! -és tan surrealista que fins i tot serà veritat....), el PP ha encarregat una auditoria interna a la seva actual tresorera.

 

He sentit i llegit moltes mediocritats darrerament, però aquesta és de jutjat de guàrdia i en boca dels més alts estaments del partit popular, encara més.

 

L'auditoria és un instrument de transparència per a fiscalitzar uns comptes per a tranquilitat de determinats col·lectius que tenen interés en el fiscalitzat, ja sigui els accionistes, els proveïdors, l'administració pública, o qualsevol tercer que tingui el dret de saber què es fa amb els recursos d'una empresa o institució.

 

Però per tal que l'auditoria pugui realitzar-se, l'auditat ha de posar a disposició de l'auditor tota la informació, tota, en relació a qualsevol aspecte que pugui afectar el resultat i el patrimoni de l'auditat per tal que l'auditor pugui pronunciar la seva opinió (a l'Informe d'auditoria) sobre si els comptes que formula l'empresa (no l'auditor) reflexen de forma fidel la situació de l'empresa.

 

Doncs resulta que quan es parla de diner negre, el que l'administra i l'utilitza fa tots els possibles per tal que l'auditor no ho sàpiga i ni tan sols ho sospiti. Què és el que un auditor ha d'auditar (i/o investigar) si l'objecte de la investigació oficialment no existeix? Algú del PP ens ho hauria d'explicar. M'agradaria conèixer de primera mà quina metodologia farà servir l'auditor intern per a determinar quina quantitat de diner es va pagar en negre, d'on va sortir i a quines butxaques va anar.

 

Conclussió: ho hi ha algú que tira de la manta o l'auditora interna dirà que de diner negre, ni rastre. I així anem, de victòria en victòria fins a la derrota final.

 

 

El drama de l'atur

L'Estat espanyol ha superat aquest 2012 segons les primeres estimacions de l'oficina estadística de la Unió Europea, la xifra récord de 6 milions d'aturats, més d'un 26% de la població activa.

 

Les xifres, generalment fredes i assèptiques, no mostren la realitat laboral completa de l'Estat per diversos motius, però ja de per si, són d'una continudència aclaparadora.

 

D'una banda és cert que aquestes xifres estan "maquillades" des d'un punt de vista metodològic, ja que consideren com a ocupades persones en formació ocupacional o personal de l'administració que es manté artificialment ocupat per no empitjorar les xifres (la xifra pot variar en un 10%).

 

D'altra banda però, si la realitat social fóra veritablement aquesta, el tòpic de que no existiria pau social i que el nivell d'inseguretat al carrer seria extrem hauria de ser cert per força. La realitat és que hi continua havent molta gent que treballa ocupada en tasques de l'economia submergida, molta gent que complementa l'atur amb professions no declarades a temps parcial i molta altra gent que està aturada de veritat però que gràcies a un entorn familiar que el protegeix, va senzillament "tirant".

 

Però el drama en sí radica en el fet que hi ha determinats subcol·lectius que tenen una taxa d'atur netament superior a la mitjana, com és el cas dels menors de 25 anys, majors de 50, inmigrants o dones. El problema ha estat creat de forma artificial afavorint des de l'administració pública la bombolla immobiliària, que alhora va provocar un fenomen migratori massiu d'un col·lectiu amb infraqualificació que no és recol·locable a curt termini però que no vol marxar perquè malgrat tot està millor que al seu país d'origen.

 

La bona notícia és que segons fonts ben informades la destrucció d'ocupació al sector privat està pràcticament completada, a excepció de la banca, la mala és que encara queda la reconversió del sector públic.

 

Si com moltes fonts apunten al segons semestre del 2013 es començarà a crear ocupació llavors s'haurà iniciat de forma clara la recuperació econòmica (incorporant consumidors i cotitzants al sistema), si això no passa, les conseqüències sobre la macroeconomia ens abocaran a un escenari grec, i això no és gens destijable.

 

 

Breus

Metereologia

 

Ahir, 18 de gener,  llegia en premsa que avui a Catalunya havíem d'experimentar una situació gairebé com la del Diluvi Universal. Allò de la fi del món dels Maies seria joc de nens comparat amb la que ens esperava. Hi havia activats el Neucat, l'Inuncat, el Vencat i el Sumsumcordacat. 

 

Per si de cas no fóra una broma dels mitjans sobiranistes del país (La TV3, Ara, Puntavui, La Vanguardia,...), connecto al vespre la de todos (TV1) i un jovinzell molt ben plantat i corbata prima ratifica les inundacions catastrófiques com a pronòstic per avui. Aquest matí, 19 de gener,  em llevo aviat per sortir a passejar amb l'Ona. Encara és fosc però sembla que efectivament estarà molt cobert (7:30 hores del matí). Torno a casa sobre les 9:00. Cauen quatre (quatre) gotes. Surto a entrenar una mica més tard amb gorro, guants i impermeable (per si de cas). Acabo de tornar. Són les 12:00 del migdia i a Girona fa un sol que estavella les pedres amb 20 graus de temperatura i una humitat relativa del 39%. Com és possible que s'equivoquin tant en un pronòstic a 24 hores? Per què cal donar notícies del temps amb aquesta manca de capacitat predictiva? Per a què caram serveix?

 

Bares de medir

 

Si els comptes a Suïssa els tenen (pressmptament) els polítics catalans la visió de Madrit (concepte, no ciutat) és que el sobiranisme és una fugida endavant que només serveix per a tapar la corrupció. Si contràriament els comptes a Suïssa els té l'ex-tresorer del PP (declaradament), aleshores tothom a Madrit fa el posat de mirar cap a un altre cantó tot xiulant amb dissimul fins que passi la tempesta i les declaracions públiques afirmen que cal deixar que la justícia faci la seva feina.

 

Les Deveses de Salt

 

Aquest matí, passejant amb la gossa he descobert un paratge de les Deveses de Salt, direcció Bescanó, senzillament extraordinari. Es diu "El pla del Soc" i discorre al costat del riu Ter al seu pas per Salt. Una zona increïblement ben conservada que és digne de ser visitada amb freqüència, perquè és d'una riquesa paisatgística i vegetal exquisida. El País Petit d'en Lluís Llach continua sorprenent-me.

 

Brutícia

 

Continua no cabent-me al cap com es possible que els éssers humans, com a col·lectiu, no tinguem la capacitat d'entendre i respectar el bé col·lectiu, allò  que és de tots i que pel alguns no és de ningú. La quantitat de brutícia que segueixo veient als carrers i camins quan surto a entrenar o a passejar amb la gossa em provoca mal d'ulls i tristesa a l'ànima.

 

 

 

 

Esperanza Aguirre

Llegeixo l'entrevista a l'Esperanza Aguirre que l'edició d'avui de l'ABC publica en pàgines centrals. Hom diria, si no conegués res més, que a aquesta senyora li haurien de fer plaça pública a la capital, Madrit (ciutat, no concepte), després de 37 anys de la seva vida dedicats de forma abnegada i gairebé altruista al servei de la Comunitat, des del Senat, el Congrés i la Comunidad de Madrid.

 

L'entrevista va farcida de retrets als corruptes, pseudo corruptes i presumptes corruptes que poblen les Ibèries del nostre cor. Quina rectitud, quin coratge! "Espe for President" m'atreviria a cridar.

 

Llavors ens explica que se'n torna a la privada. Home, doncs això està bé, que una dona com l'Espe consideri que el pas per la política és transitori i que ningú no s'ha de perpetuar al càrrec és digne de mèrit i respecte. De fet, tot just han passat 37 anys des que va començar en política.

 

Aprofundim. L'Espe se'n va a treballar com a directiva Seeliger y Conde (http://www.syc-amrop.es/).  Ens diu l'Esperanza que va haver d'assebentar-se via Google de qui era aquesta empresa que li oferia feina als seus 61 anys. El periodista d'ABC, al que van donar el carnet a la fira de Mostres de Girona, li pregunta què pensarà Artur (Ártur a Madrit), si sap que ha fitxat per una empresa catalana.

 

La qüestió aquí no és exactament aquesta. La qüestió és que la senyora fitxa per una empresa que resulta que és la que ha estat adjudicatària per part de Sheldon Adelson per a fitxar els directius de l'Eurovegas que es situarà a Madrit (ciutat). Algú se'n recorda del vellet recauxutat estil Berlusconi amb causes obertes a tots els països on hi té casinos? Doncs bé, aquest senyor, que no deu tenir pas res de res a agrair a l'Espe (especialment durant el procés de selecció de la destinació final d'Eurovegas) ha pensat en Seeliger y Conde. I aquesta empresa de selecció de directius (oh!! Quines casualitats tan casuals que té la vida!!!) decideix que Esperanza Aguirre (un conegut crack en l'àmbit del head hunting, de tota la vida), és la persona ideal per a dirigir el recrutament de personal per Eurovegas.

 

A casa meva d'això se'n diu, informació privilegiada i tràfic d'influències, i a casa meva, està prohibit i penat, perquè és molt i molt semblant al que es coneix com a corrupció.

 

Però això, és clar, només passa a casa meva.