2012: breu balanç

Aquest ha estat un any complicat en tots els àmbits, professional, per un nou repte que va aparèixer a primers d'any i que ha requerit tota la meva atenció, personal, amb la mort del meu pare el 25 d'abril i la buidor que la seva partença ens va deixar a tots els que l'estimem, polític: aquest any haurà estat amb tota probabilitat un dels de més intensitat des de l'adveniment de la democràcia l'any 1975 i de la consolidació de "Reflexions de Taverna" com a projecte personal.

 

Durant l'any que s'acaba he fet 140 escrits en els que he mirat de reflexionar sobre aspectes de tots els àmbits, tant cultural, com social i polític, i m'he proposat com a repte personal -en la típica i tòpica declaració de principis que hom fa cada any- mantenir actives aquestes "reflexions", compaginant-les però amb la represa de l'escriptura d'un parell de novel·les que tinc iniciades des de fa molt de temps però que ha estat impossible donar-los continuïtat durant l'any 2012, massa ple a vessar de moltes coses que m'han impedit tenir la tranquilitat d'esperit per a dedicar temps a la narrativa.

 

Aquest és un dels altres propòsits del 2013, que, si més no des d'una pespectiva política, s'alvira un any interessantissim.

 

Així doncs, bona entrada d'any a tothom!!!

 

 

 

1Q84

Aquest matí he acabat la novel·la 1Q84 (Llibres 1 i 2) de l'escriptor japonès Haruki Murakami. He d'admetre que malgrat les seves 682 pàgines, i un final d'any amb moltíssima feina, he tret temps de sota les pedres per tal d'acabar-lo. La història que explica m'ha tingut enganxat des del començament fins al final. Literatura de la bona en estat pur. Una vegada més, Murakami no decep.

 

El títol, 1Q84, juga amb el llenguatge ja que en japonès, la lletra Q i en número 9 es pronuncien de la mateixa manera; per tant 1Q84 és també 1984, any de reminiscències Orwellianes.

 

I dic també perquè la novel·la juga amb l'existència de dos móns que discorren de forma paral·lela, en una ciutat Tòquio i en un país, Japó, l'any 1984, però podria ser qualsevol altre. El llibre es va publicar el febrer de 2011 i va tenir una gran acollida de crítica i públic en el seu dia. Per raons diverses he postposat la seva lectura gairebé dos anys, però no me'n penedeixo perquè acaba de publicar-se el Llibre 3, que sense dubtar, compraré aquesta mateixa setmana.

 

Puc afirmar sense exagerar que és una de les més extraordinàries novel·les que he llegit a la meva vida, i n'he llegit moltes. Des del meu punt de vista és una obra mestra de lectura gairebé obligatòria. El llibre desenvolupa la història de dos persones, noia i noi, tots dos a la trentena, que per una concatenació de circumstàncies acaben retrobar-se sense retrobar-se vint anys després d'haver-se conegut. Ella, una fisioterapeuta i assassina, ell un professor de matemàtiques i escriptor novell.

 

Amb admirable pols narratiu, Murakami s'endinsa en la personalitat d'aquests dos personatges que passen, sense poder evitar-ho, de viure al món real de 1984 a un altre món sense sortida: "1Q84".

 

L'autor reflexiona també, de forma magistral, sobre la violència de gènere, la solitud, el món fosc de les sectes religioses, i la inevitabilitat del destí.

 

Una lectura altament recomanable.

 

 

El rei dels belgues

Això de les monarquies, a més a més d'un anacronisme impropi del segle XXI, va més enllà del que podríem titllar d'estrictament pintoresc.

 

No és només una institució que sembla que pensa de forma exclussiva en les festes, les caceres d'elefants furtives (d'amagatotis, vull dir), els casaments reials (entre membres de la "reialesa" gairebé sempre, no fós cas...), les portades del Hello! o l'Hola! o el Paris Match, sinó que en alguns casos, els agafa una dèria especial de voler figurar i llavors es posen allà on, no només no els demanen, sino que on ni tan sols estan autoritzats.

 

És per exemple el cas del borbó espanyol, que tot de cop, per a guanyar-se la simpatia d'una part dels seus súbdits, aconsegueix l'animadversió d'una altra part prou significativa quan parla de les quimeres dels catalans.

 

El rei dels belgues, Albert II, defensa aquesta mateixa línia, d'una forma recalcitrant, i això sembla venir de família. No fa tant, el maig del 2011, el seu fill va estar parcialment inhabilitat com a conseqüència de proferir opinions polítiques i viatjar sense permís al Congo, entre d'altres perles. També se li ha retirat el carnet de conduir en diverses ocasions per excés de velocitat (els de sang blava també tenen passions).

 

En el discurs de Nadal del rei dels belgues, aquest va pronunciar un discurs de marcat caire polític en el que "acusa" vetlladament, sense citar cap força política, les veleitats separadores dels partits flamencs. Home, doncs calcat d'un altre rei que tenim més a prop.

 

Lògicament la reacció, tant dels partits flamencs com dels analistes polítics no s'ha fet esperar (no podia ser d'altra manera), i la desacreditació ha estat unànim entre els sectors flamencs i una mica menys contundent en els valons, però també s'ha fet sentir. Un rei no es pot posicionar de forma tan clara a favor d'una part dels seus súbdits (o el que és el mateix, en contra d'una altra part), i menys quan els reis d'avui dia, a part de detentar funcions de representació institucional no en tenen cap altra. Auguro que als reis els passarà com als vinils, les agències de viatge o els diaris de paper: només subsistiran aquells que tinguin capacitat per reinventar-se. I m´hi jugo un pèsol que això no passarà ni a "la Belgique" ni a "L'Espagne". Temps al temps.

 

 

 

Més Torremadé

Alguns telèfons van que bullen aquests dies de final d'any 2012, i no només per a felicitar les Festes i desitjar els millors auguris pel 2013. Aquests telèfons són els dels polítics d'Unió i algun de Convergència per a trobar una sortida al ja anomenat "cas Torremadé".

 

Segons apunten fonts generalment ben informades ara la qüestió està prou ben encarrilada com per a aconseguir una dimissió en tota regla i acceptada explícitament per part de Torremadé a partir de primers d'any. De moment, passa uns dies de "descans" (es veu que els polítics van molt cansats, possiblement com a conseqüència de la crisi) amb la seva família a Navarra.

 

La natura del pacte semblaria anar més o menys de la següent manera: tu renuncies de forma voluntària del càrrec de President de la Diputació de Girona (potser amb l'afegitó que quan la justícia demostri la teva innocència podràs tornar a ocupar el lloc) i nosaltres et mantindrem com a conseller de la Diputació. Fantàstic!!! Ja ho escrivia jo l'altre dia: en aquest país, quan s'arreplega una mamella pública, ningú no se'n vol anar, encara que sigui fent d'escombriaire. "El meu regne per tal de mantenir els privilegis, les prevendes i el sou".

 

Però llavors, és clar, cal vestir-ho (no fos cas que sembléssim poc honrats). I com ho vestim? Doncs senzill. Ens inventem una Comissió d'Investigació (un altre fantàstic paradigma de les democràcies mediterrànies). I curiosament trobarem un reglament que diu que només els membres de la Diputació poden ser "investigats" i tenen el dret a defensar-se ( si són dins la Diputació, òbviament). Per tant el Sr. Torremadé no pot plegar, perquè s'ha de defensar des de dins de la Institució. No és extraordinari?

 

Sap una mica de greu que el sistema no contempli des de dins un mecanisme automàtic d'exclussió d'aquells sobre els que pesa l'ombra de la sospita, al menys, i en aquest cas crec que hauria de ser així amb més motiu, fins que no demostrin la seva innocència. Aquí la presumció no val. Estem parlant de càrrecs i diners públics. Fins que no reformem de veritat el sistema, a fons, no hi pot haver una regeneració plena. Tenim mostres diàries del desencís que provoca la classe política al ciutadà del carrer.

El futur de la premsa impresa

Llegeixo als mitjans (escrits) que l'edició impresa de la revista Newsweek, tot un clàssic del gènere, una revista amb la que han après l'idioma milers d'estudiants estrangers durant anys i anys, deixarà de publicar-se en format paper a partir de gener de 2013, és a dir, la setmana vinent. Òbviament, els motius que al·lega l'editor no són altres que els econòmics; sembla que la revista acumula pèrdues de més de 3.000 milions de dòlars, per les raons ja arxiconegudes: disminució continuada de la publicitat, i increment de costos fixes. La desaparició de la versió impressa porta associada, és clar, una substancial disminució del número de llocs de treball (més o menys un 50%).

 

Aquesta notícia s'afegeix a una altra de tant alarmant com la primera, l'edició europea del Financial Times, que s'edita des de Frankfurt, també desapareix dels quioskos i llibreries, per a mantenir-ne només l'edició digital (òbviament, de pagament). Les raons són també estrictament econòmiques.

 

Això no és altra cosa que un avançament dels grans canvis que esperen el món editorial i que veurem en els propers mesos i anys. Les edicions de paper dels diaris, tal com els coneixem actualment, tenen els anys comptats. En quedaran molt pocs i tindràn tirades molt més reduïdes. La premsa esdevindrà xarxa, i a la xarxa (un món gairebé instantani), l'ofici de periodista s'haurà de reinventar, per a tornar al món del periodisme d'investigació, al de verificació, al de recerca. En certa manera serà un retorn a l'origen però des d'un mitjà suport totalment diferent.

 

A tot això, les edicions digitals de les principals capçaleres, encara a hores d'hara parcialment gratuïtes, passaran a ser progressivament de pagament. Quan el nivell de subscriptors digitals s'acosti a una tercera part del que tenen en suport paper aleshores començaran les migracions de forma molt ràpida, i el mitjà paper quedarà com a un suport que tendirà a la residualitat, tot i que mai no acabarà desapareixent.

 

D'altra banda, l'extraordinària penetració de les tablets i els suports digitals per a la lectura de llibres, que creixen exponencialment, en comparació amb els llibres de paper, farà també que en pocs anys veiem una gran transformació de les llibreries. Així va passar amb les botigues de discos i les agències de viatges, així passarà amb la majoria de llibreries.

 

 

 

Perles polítiques

Fa dies que tinc ganes de posar juntes en un sol paper algunes de les perles que han proferit alguns polítics aquests darrers dies, que exemplifica l'extraordinari nivell tant intel·lectual com democràtic d'alguns membres d'aquesta casta:

 

- Alexandr Lukaixenko: "Sóc l'únic i l'últim dictador d'Europa i,de fet, no n'hi cap altre a la resta del món". La frase és d'una lucidesa extraordinària, i una veritat com un temple, perquè a Bielorrússia, a l'Alexandr ningú no li fa ombra, ni ningú de la resta del món gosa dir res. De fet, la connivència dels seus veïns amb la situació es ben palesa, i això després d'haver dit una perla com: "La seva democràcia se la poden posar on els càpiga". Però la veritat és que la policia bielorussa ha estat entrenada i formada a les escoles policials alemanyes. I les seves relacions amb Putin (un altre gran demòcrata) són de germandat. No serà que Bielorússia és un territori clau en el pas dels gaseoductes i oleoductes que transportes petroli i gas cap als països de la UE?

- Alícia Sánchez-Camacho, al debat d'investidura de l'Artur Mas, abans d'ahir: "Catalunya pertany a Espanya des de fa 500 anys". Home, doncs és això que ja he escrit altres vegades en aquest blogg. No poden treure's del cim aquest sentiment colonial en virtud dels quals l'ultranacionalisme espanyol s'arroga el dret territorial sobre Catalunya en virtud de la conquesta, refrendada en diversos periodes històrics amb l'ús de les armes. És evident que cal recórrer altra vegada a la frase de Miguel de Unamuno: "Vencerán pero no convencerán".

- Alberto Ruíz-Gallardón, ministre de Justícia. "La maternitat fa que les dones siguin autènticament dones". I pensar que durant una època va aconseguir enganyar-me i vaig creure'm honestament que era la cara més europea del PP. Craso Error. És com gairebé tots els altres. Tenen aquest tic de mascle ibèric possissiu i dominant que es pensa que està pel damunt de totes les coses i totes les persones. La frase parla per si sola i no mereix més comentaris.

- Francisco Vázquez, ex-alcalde de La Coruña i ex-ambaixador espanyol a la Santa Seu: "No hi ha cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un nen castigat a Catalunya per parlar en castellà al pati d'una escola", i aquesta, que no l'he llegit, sino que l'he sentit a la ràdio, en un idioma que se suposa que es diu gallec -malhaurat gallec, avui extint- i que en realitat no és més que un macarrònic castellà en el que canvien els pronoms, sí que mereix un comentari, perquè un individu (també un ultranacionalcatòlic) que excreta per la boca una mentida tan gran com aquesta i de la que n'és perfectament conscient, hauria de poder ser penalitzat. Algú li hauria de posar una demanda per evitar que declaracions incendiàries i mentideres com aquestes proliferin de forma impune.

 

Així està el patí. Per això som on som i anem cap on anem.

 

Les ombres de Grey són allargades

Quan llegeixo els diaris en la seva edició de paper (entre setmana llegueixo només edicions digitals per manca de temps) m'agrada començar per les pàgines del darrere. És un costum que vaig adquirir a la Universitat, quan el diari de capçalera era El País (si hom no el lleguia a la Facultat d'Econòmiques era considerat de dretes i això, aleshores més que no pas ara, era molt mal vist) i començavem les lectures per les pàgines d'economia.

 

Sóc un gran afeccionat a revisar la informació dels "media", els "shares" televisius, els programes més vistos i la crítica televisiva. Llavors passo per la secció d'economia, saltant-me gairebé sempre els esports (que en el nostre país acaben provocant empatx) i continuo a les pàgines de cultura.

 

De la mateixa manera que m'agrada aturar-me a les audiències televisives, també ho faig en el rànking dels llibres més venunts. Faig aquí una disgressió en relació a això. Els diaris catalans, en fer la llista dels més venuts, sempre distingueixen entre els venuts en català i els en castellà. He de dir, que de forma forma sistemàtica, hi ha molta diferència entre les lectures preferides en castella i català pel que fa a la no ficció (per exemple, en castellà triomfa "Princesa Letiza" de la Campos, i en català, "Delenda est Hispania" de l'Albert Pont), mentre que pel que fa a la ficció, aquí els gustos són molt similars.

 

I aquí és on em fascina el fenòmem "Mummy Porn". Dels 5 llibres més venuts a les llibreries catalanes les tres darreres setmanes, tant en català com en castellà, 3 són la nissaga de la senyora James i les seves històries de sexe i sadomasoquisme. Això s'ha vingut repetint amb major o menor intensitat durant les darreres 27 setmanes, es a dir, que fa mig any que la trilogia arrassa a les llibreries, no només a Catalunya i Espanya sinó a tot el món occidental.

 

Home, puc entendre que les 600 pàgines del "Victus" de l'Albert Sánchez Piñol (per cert, escrit en castellà) no esdevinguin el número 1 i que costin de païr, però no que una trilogia de novel·les tipus Corín Tellado però amb sexe esdevinguin un fenòmen literari.

 

O tempora, o mores.