Hereu

Vaig conèixer en Jordi Hereu fa molts anys, quan només era militant del PSC de Sarrià, de la mà d'un amic comú. Aleshores apuntava maneres i estava a punt de ser nomenat regidor de la via pública. Format a Esade i amb cara de bon minyó vaig pensar que no tenia gaire perfil de gestor públic, i no li augurava una gran carrera política. Em semblava una persona de perfil baix i poca ambició. I de fet, algunes de les seves errades en l'exercici del seu càrrec van ser de jutjat de guàrdia (només cal recordar la famosa consulta de la Diagonal, que va costar a les arques públiques 3 milions d'euros).

El seu mandat ha tingut llums i ombres, segurament més ombres que llums, però també ha tingut mèrits i encerts, un dels quals ha estat tal vegada el no endeutar la ciutat més enllà de la seva capacitat de repagament. I aquesta herència permet avui a Barcelona tenir les mans lliures per a ser més sobirana que Madrit, posem per cas.

En Jordi Hereu es va acomiadar ahir de la política després d'haver fet una llarga carrera municipal, incloent la màxima responsabilitat, la d'alcalde. Ahir va abandonar voluntàriament el seu escó a l'Ajuntament en un gest que l'ennobleix i el dignifica.

És un dels escassos polítics d'aquest país que ha tingut la honestetat, la dignitat i el coratge, d'abandonar la mamella del salari públic quan el seu temps ha passat. No cal recordar les gestes nobilíssimes de personatges com -només per citar-ne un parell que considero el summum de la cara dura- José Montilla o Joan Saura, que vendrien la seva ànima al diable per a seguir cobrant un sou públic amb independència del que facin. Com hagués dit en Lluís Llach, no és això companys, no és això.

Des d'aquests espai, vull expressar-li el meu reconeixement i la meva admiració. Molta sort en els teus nous destins Jordi.

Violència i coaccions

El dijous em vaig aixecar a quarts de sis del matí per sortir a córrer mitja horeta per La Devesa. En fer els estiraments abans de començar ni em recordava que era el dia de la vaga general. Només d'arribar a la rotonda de la plaça dels jutjats la imatge dels piquets "informatius" amb banderes i cara de mala llet tallant el trànsit em va recordar que el 29M estava en ple desenvolupament. Lògicament uns metres més amunt, la policia municipal tallava el trànsit amb tanques impedint que els escassos vehicles que volien accedir al centre de Girona des de l'avinguda de Sarrià o Pedret ho poguessin fer. Em vaig adreçar als piquets i els vaig dir que quin era aquell gran exercici de democràcia que consistia en impedir l'accés a aquells que es volien desplaçar lliurement. Com no podia ser altra cosa em van increpar i em van encoratjar a continuar corrent, cosa que, en veure la desproporció de forces, vaig optar per fer ràpidament.

I és clar, veient com començava el dia vaig tenir clar que allò seria un desgavell, i que a més a més, tothom dels sindicats i d'aquesta esquerra que continua vivint als llimbs com si encara poguéssim anar tirant de veta, reclamaria l'èxit massiu de la convocatòria. I no m'estranya. A les vuit en punt tenia una reunió a l'oficina d'empreses del Banc Sabadell de Girona. M'hi acosto i veig tots els treballadors a la porta amb cara a cavall entre la indignació i la resignació: pany de la porta siliconat i vidres pintats amb esprais de colors. Una vegada més, on queda la llibertat?

I llavors en posar la ràdio i intentar sortir de Girona amb cotxe per anar cap a Sant Joan les Fonts (una altra petita epopeia de desviaments i cues) ja vaig anar confirmant que l'èxit seria massiu: accessos a polígons tallats amb pneumàtics encesos, accessos a les ciutats tallats amb barricades, conductors de transport públic amenaçats...

El més curiós de tot és que un Estat en el que el nivell d'afiliació sindical amb prou feines supera el 10%, una minoria (que no ha de treballar per a tenir el sou garantit, perquè o li paga el sindicat o està alliberat de treballar en raó del seu càrrec) exerceixi una coacció tan gran als que voldrien treballar. I no vull amb això donar-me-les d'esquirol, perquè entenc que hi pugui haver una part important de treballadors emprenyats amb la política econòmica que està marcant el govern de Rajoy I El Breve, i perquè la reforma laboral suposa certament una passa enrere en relació a drets adquirits que han costat molt de guanyar. Però la realitat és tossuda, i quan no hi ha caixa (ni pública ni privada), necessàriament s'han de reajustar molts paràmetres justament per a garantir que el poc que queda ens permeti anar tirant a tots i sentar les bases per a una nova època, en la que tots (excepte els rics, que aquests juguen en una altra lliga) haurem de ser més pobres i més modestos.

I per acabar, les manifestacions de violència que es van veure en algunes grans ciutats, en particular a Barcelona (terra de promissió durant molts anys per a àcrates, anarquistes, alcohòlics i indocumentats de tota mena, atrets per la permisivitat imperant impulsada per aquests nois tant d'esquerres que han governat la ciutat des de l'adveniment de la democràcia), van ser portada de tota la premsa occidental l'endemà. La foto del mosso a la Borsa de Barcelona i el fum dels contenidors cremant ha donat la volta al món, com si fóssim una Grècia qualsevol. El món s'acaba i no tinc clar que s'acabi bé...

Dorsal 16741 (2)

Encara estic de ressaca de la marató de diumenge, i de fet, ja tenia al cap escriure algunes de les vivències extraordinàries que vaig experimentar al llarg del matí. Jo m'havia marcat tres objectius, que en prelació de prioritats eren:

- Completar la marató.

- Acabar-la corrent tota l'estona (m'havia autoprohibit caminar, si ho havia de fer tenia clar que abandonava).

- Acabar-la en menys de quatre hores.

Donat que vaig tenir un problema al soli de la cama dreta dues setmanes abans de la cursa, vaig comptar amb l'inestimable ajut de l'equip de fisioterapeutes de Fisioart de Girona, i hi vaig incorporar un quart objetiu que em va inculcar la Carme (la "jefa") i de fet el vaig passar al capdavant:

- Evitar lesions que em deixéssin tres mesos fora de combat.

Així doncs amb aquests quatre propòsits em vaig plantejar la cursa, però sobre tot, sobre tot, el que tenia molt clar era que volia viure intensament l'ambient de la cursa. I penso que el resultat final és totalment satisfactori. La classificació és el de menys, perquè per a fer un temps decent cal ser més jove, o entrenar més o dormir més o cuidar més l'alimentació, o segurament una combinació de tot plegat, que jo malhauradament no estic en condicions de complir tant com voldria. Tot i així ahir vaig mirar les classificacions i al final la posició global que vaig assolir va ser la 10.992, que sobre 19.500 corredors no està gens malament.

El més meravellós de tot plegat és l'ambient indescriptible d'aquesta festa de l'esport: del total de corredors, gairebé la meitat eren estrangers. Vaig veure equipacions de països tan llunyans com Sudàfrica o el Canadà. Hi havia una quantitat extraordinària de francesos i d'italians (molts amb una bandereta italiana pintada a la galta), a part d'alemanys, danesos, suecs,....Pel que sembla, la Marató de Barcelona s'ha consolidat als circuits internacionals, cosa que diu molt a favor de la ciutat.

I llavors hi ha l'organització. Si al mes de febrer escrivia de la grandíssima organització de la Mitja de Granollers, aquesta cursa és d'un desplegament de mitjans i coordinació que impressiona fins i tot als més escèptics. Tant les assistències com la informació com els punts d'avituallament són inmillorables, per no parlar de la zona de recuperació o la informació que en tot moment se't dóna o el vídeo que et va grabant en punts concrets de la cursa.

Però el que més el va cridar l'atenció va ser la diversitat dels corredors, i no només per nacionalitat. Vaig poder gaudir de l'"espectacle" d'una colla d'atletes de Sant Celoni que van córrer amb una gegantessa al cim de les espatlles, que s'anaven turnant (van acabar la cursa, ells i gegantessa), llavors hi havia els corredors disfressats, entre els que destaco un senyor d'uns 60 anys que corria disfressat de nadó amb un gran xumet penjat al coll i tocat amb perruca rinxolada, o una noia vestida de sevillana, o una colla de britànics que anaven enfundats en un vestit de licra negra que els cobria fins i tot la cara (com si anéssin disfressats de superherois) i per pantalons portaven uns calçotets decorats amb la bandera britànica, o uns disfressats de vickings (amb casc de banyes).

I per acabar unes quantes anècdotes. A la zona de guardarroba, abans de començar, em vaig trobar amb un company de feina (en Dani) de pura casualitat. Al kilòmetre 39, a la Plaça de la Catedral, vaig trobar-me una amiga de Palamós (la Jacky) que feia fotos (i me'n va fer una que enllaço tot seguit). Al kilòmetre 40  vaig prendre constància que l'avinguda Paral·lel no és plana sinó que té un desnivell que sembla una muntanya del Pirineu. Al kilòmetre 42 els meus dos fills van saltar la tanca del públic i vaig entrar a l'arribada corrent amb en Marc agafat a la mà dreta i l'Adrià a la mà esquerra: la cirera d'un pastís d'una dolçor increïble.

Dorsal 16741 (1)

Avui ha estat un dia important. He completat una marató per primera vegada, i no pas una marató qualsevol, sinó la de Barcelona, i tot i tenir problemes al soli de la cama dreta (de fet he corregut amb un pegat que m'agafava tot el bessó ja que arrossegava un trencament fibrilar des de feia quinze dies) he aconseguit acabar-la en un temps que m'atreveixo a qualificar de força digne (4:08).

Si participar a les mitges maratons de Granollers i de Barcelona el mes de febrer ja va ser una experiència molt interessant i plena, però sense incerteses perquè aquesta és una distància que domino, la marató de Barcelona ha estat una vivència extraordinària i única, de les millors que recordo en molt de temps, i a més a més oferia l'alicient addicional del repte que suposava provar si seria capaç de superar una distància que mai no havia corregut fins avui.

He de dir que em vaig preparar molt a consciència (gairebé 380 kilòmetres en dos mesos i mig) i vaig arribar a córrer una distància de 32 kilòmetres (Girona-Anglès-Girona), però quan volia fer una altra sessió per acabar d'acostar-me als 40 kilòmetres vaig patir l'esguinç al soli, problema que he arrossegat amb intermitència pràcticament fins ahir.

Com que hi havia quelcom de mític a més a més de repte en aquesta prova, vaig decidir acabar la preparació anant a Barcelona la tarda abans (hi havia d'anar igualment a buscar dorsal i xip) i quedar-m'hi a dormir.

L'experiència insisteixo, ha estat màgica: a les set del matí la línia 3 del metro de Barcelona era plena de gom a gom, i els que es retiraven de la festa de la nit del dissabte es fonien amb els que, acabats de dutxar i esmorzar, portaven dorsals, cinturons amb ampolles de "gatorade" i pantaló curt en direcció cap a l'avinguda de la Reina Maria Cristina. A més a més, la munió de llengues que s'hi parlaven (preeminència del francès i en menor mesura l'anglès) era impressionant.

L'escriptor japonès i corredor de maratons Haruki Murakami, en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer" (imprescindible encara que no agradi el món del "running" i altament recomanable a tothom qui li agradi la literatura de qualitat) escriu una reflexió que em va quedar gravada quan vaig decidir a finals de 2011 córrer la primera marató, i és literalment "pain is inevitable, soffering is optional" (el dolor és inevitable, el patiment opcional), i tot i que ho vaig entendre quan ho vaig llegir, i posteriorment rellegir, fins que no ho he viscut avui en les meves pròpies carns no ho he copsat amb tota la seva intensitat.

A partir del kilòmetre 32, o al menys aquestes han estat les meves sensacions, tot el cos m'ha començat a fer mal, però aleshores es quan el cap comença a tenir un paper preponderant en la gestió de les ordres a les cames i a la resta del cos. Ha estat llavors quan he entès veritablement que el patiment és opcional. He gaudit d'aquest tram final com no m'hagués imaginat mai, quan en circumstàncies normals hagués pogut ser un infern de patiment.

Dedico aquesta marató al meu pare, que m'ha ensenyat els valors de la disciplina i l'esforç i m'ha vingut a veure arribar al kilòmetre 42 juntament amb la resta de la meva família. Vicenç aquesta va per tu.

Austeritat pública i creixement

Des de fa un temps però reconec que cada vegada amb més freqüència segueixo les reflexions de l'economista nord-americà i premi nobel d'economia Paul Krugman. No només perquè és més d'esquerres que de dretes (es fa un tip de denunciar amb arguments sòlids i argumentats els despropòsits de tota mena dels conservadors nord-americans, especialment ara, en plena campanya electoral als Estats Units i on sembla que si un dels dos candidats és dolent -Micke Romney- l'altre és pitjor -Rick Sartorius d'aquells de l'escola del negacionisme de l'evolució de darwin i convençut que la universitat pública és el focus de l'ateïsme...-), sinó perquè els seus postulats estan impregnats de sentit comú.

L'altre dia vaig trobar una petita perla seva al New York Times Global Edition (13 de març) que es titulava "What Greece means", i la veritat és que després de llegir-lo a un li queden té pocs dubtes de que els Europeus no estem fent les coses ben fetes. I el que és pitjor, que els nostres polítics i gestors es perpetuen en l'error.

No només perquè com ja he escrit unes quantes vegades en aquest blog es va començar la casa per la teulada: una moneda única en països de producte interior brut dispar, amb un tipus de conversió inspirat en les economies més riques (fonamentalment el marc alemany, del que per cert, hi ha un clam creixent en alguns sectors econòmics alemanys per a recuperar) i això, que ja de per sí es prou greu, sinó perquè si això ho adobem amb una total divergència en matèria econòmica i fiscal ja tenim el brou de cultiu del desastre quan les coses es torcen. Un sistema momentari únic no es pot implantar si, com a mínim les regles de política fiscal no són les mateixes per a tothom perquè està ple de febleses quan esclata una crisi econòmica. I això és exactament el que ha passat, que les coses s'han torçat. En té la culpa l'endeutament públic? En part, només en part. Penso que el principal culpable ha estat precisament l'endeutament privat, induït en gran mesura pel sistema bancari mundial, fins a arribar al paroxisme en determinats països com Islàndia, Itàlia o Espanya. 

El que és cert és que les receptes que s'han vingut aplicant des de les institucions europees (el banc central europeu està dominat per l'ortodòxia econòmica alemanya) s'han fonamentat en predicar i aplicar una disciplina monetària i de correcció dels excessos de la despesa pública de forma obsessiva (quan insisteixo només és la causant d'una part del problema). I aquí coincideixo amb el que diu en Paul Krugman: "proveu d'elimiar el dèficit una vegada ja teniu greus problemes i tindreu la recepta per a la depressió". I de fet, ho comentava jo mateix aquí fa uns dies, dos anys d'austeritat i mesures contra el dèficit grec han acabat provocant uns efectes col·laterals que han, des del meu punt de vista, empitjorat i molt la situació. En dos anys Grècia ha doblat la seva xifra d'aturats i ha provocat la major fuita de capitals de la seva història. El país està menys endeutat, sí, però més deprimit que mai. A Irlanda l'atur juvenil és del 30% (a Grècia i Espanya del 50%) i el que és pitjor, els seus joves universitaris fugen massivament del país en cerca d'oportunitats al Canadà, als Estats Units, a Sudàfrica, a Austràlia...

A Espanya la situació macroeconòmica pot empitjorar substancialment si s'apliquen mesures d'austeritat molt dràstiques, que al meu entendre s'haurien de ponderar (això no és incompatible amb la racionalització de la despesa pública, farcida d'excessos totalment evitables, abusos i casos de corrupció que cal perseguir i castigar -i.e. ex-Director General de Treball a Andalusia-) i si al cim el govern s'entesta en complir els objectius de dèficit per la via dels ingressos i acaba, com penso que farà, castigant encara més al consumidor via increment de l'IVA, dels impostos sobre els combustibles i els rebuts del gas i la llum (i si no, temps al temps...), tindrem un extraordinari escenari d'empobriment col·lectiu i allargament de la crisi durant uns quants anys més. 

Irracionalitat jacobina

Madrid ciutat és un lloc fantàstic, on paga la pena passar-hi uns dies gaudint de les seves extraordinàries possibilitats. Un lloc on hi tinc amics de debò i al que m'encanta anar sempre que en tinc ocasió. Madrit concepte és ben bé una altra cosa. És quelcom on, amb independència del color polític dels que governen, hi ha algun tipus de virus -deu ser el virus del poder- que transforma la gent amb sentit comú en gent forasenyada, obsedida per la centralització i per fer esdevenir la capital l'únic centre de poder, l'origen i el final de tot plegat.

El darrer exemple de la irracionalitat l'ha tornat a donar la senyora Ana Pastor, ministra  de foment. Madrit s'entesta en perpetuar les grans errades comeses, amb total impunitat, per anteriors governants, la majoria de dretes i defensors d'una concepció absolutament jacobina de la política i de l'Estat.

No van tenir-ne prou els senyors del PP, a l'època del simpàtic ministre, també de foment, de nom Álvarez Cascos (aleshores persona de confiança del gran demòcrata que parlava català a la intimitat, si calia; ara no es parlen) a crear una xarxa radial de trens d'alta velocitat exhorbitantment cara de construïr, insostenible pel que fa al manteniment i totalment irrendible des d'un punt de vista d'explotació (expecte la línia Barcelona - Madrid totes les línies d'AVE espanyoles són deficitàries), sinó que impulsats per la mateixa ona centralitzadora van crear el concepte de les autopistes radials amb epicentre a Madrit, que corrien paral·leles a les carreteres nacionals (també radials of course) i per extensió la M-50 (a Barcelona ens hem hagut de conformar amb la B-30; la B-40 i la B-50 pertanyen al món de la ciència ficció). Ara les autopistes estan en fallida i algú (qui serà????) les haurà de rescatar. L'altre dia el senyor Macias, de Convergència, provava d'explicar-ho, amb poca fortuna, a en Manel Fuentes al Matí de Catalunya Ràdio.

Però efectivament no se n'ha après. En un Estat en el que la màxima sembla ser: "tu malbarata que algú altre ja pagarà", on les grans errades d'infraestructures (entre d'altres) amb càrrec a l'erari públic es deixen passar amb total impunitat, la senyora ministra no en té prou en que Brussel·les vagi dir fa quatre mesos que l'eix ferroviari que s'havia de prioritzar (i per tant cofinançar amb fons comunitaris) era el mediterrani. Semblaria sensat, no? Un eix que donaria sortida a la producció destinada a l'exportació que representa gairebé el 65% del total espanyol sembla que té tot el sentit del món. Doncs no, aquesta setmana la senyora ministra seguia insistint en el túnel de Canfranch i el corredor central, no sigui que deixéssim Madrit  sense tren...Com és possible tanta irracionalitat? Com és possible que el comissari europeu li digués alt i clar que el corredor central no figurava entre les prioritats d'inversió de la Unió Europea i la ministra continués entestant-s'hi. Només se m'acut una cosa, o millor dit, dues: electoralisme (hi ha eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries aquests diumenge) i -em sap greu expressar-ho així però cada cop ho veig més clar- anticatalanisme. Sembla que tot allò que serveixi per perjudicar Catalunya, per activa o per passiva, estigui dins l'eix de prioritatats dels ministeris espanyols.

En tornar a sentir les paraules de la ministra no hi podia donar crèdit. Que aquella senyora excretés el que va dir sense quedar vermella em sembla de jutjat de guàrdia, i deu voler dir, que amb una bona dosi de cinisme i un punt de desvergonya ja es pot aspirar a ser ministre o ministra. I el millor de tot és que ningú del Govern de Madrit la va corregir....Quan veig aquest tipus d'actuacions penso que l'entesa i l'encaix de Catalunya a Espanya és cada vegada més difícil. Hom té la sensació, cada vegada més, que només ens volen pels impostos que recapten (i no tornen). 

Una bomba de rellotgeria: el dèficit tarifari elèctric

Després de l'esclat de la bombolla immobiliària que encara cueja (i cuejarà per anys), en ple procés de desmantellament de l'estructura bancària i de caixes d'estalvi espanyol, després de la fallida de les autopistes madrilenyes, i amb una situació de dèficit públic creixent, el dèficit de tarifa del sector elèctric espanyol, que fa temps que s'arrossega però que ha crescut de forma exponencial (i irracional) amb el zapaterisme, és un altre dels grans merdés que es guarden sota la catifa i que no trigarà a esclatar.

El forat actual està quantificat en 24.000 milions d'Euros, una frugalitat que suposa ni més ni menys que aproximadament el 3% del PIB de l'Estat Espanyol. El problema addicional és que, malgrat que el "Real Decreto-Ley 14/2010" establia que el dèficit previst no podria superar el 2012  1.500 milions d'Euros, resulta que la proposta d'ordre ministerial que ha de revisar les tarifes del 2012 ja preveu un dèficit de 5.270 milions d'Euros. Fantàstic. És com en el cas de la disposició addicional segona de l'Estatut de Catalunya: s'aprova una llei i el mateix que l'aprova és incapaç de cumplir-la. Hi ha d'altres exemples, com la llei per combatre la morositat empresarial, i tants d'altres.

En fi, per què es produeix aquest dèficit, o primer de tot, què és aquest dèficit? Doncs la diferència entre el cost de generació de l'electricitat que es consumeix a Espanya i el que cobren les companyies elèctriques dels consumidors (nosaltres) mitjançant el pagament de la factura elèctrica. El dèficit s'ha generat, fent-ho simple, ras i curt, perquè en els últims anys, l'Administració de l'Estat ha apostat, mitjançant la subvenció, pel desenvolupament de fonts de generació alternatives a les convencionals, procedents de fonts renovables. La idea en sí no és dolenta, ja que la dependència d'Espanya de l'energia procedent de combustibles fòssils (petroli o gas natural) o de les nuclears era, i en menor mesura continua essent, molt alta. Ara bé, com tantes i tantes coses la seva implementació pràctica, amb la generació d'un forat que s'avalua en uns 5.000 milions d'euros cada any en els darrers anys, ha estat, com a mínim, poc reflexiva.

La subvenció és gairebé sempre dolenta, ja que en la majoria dels casos reflexa ineficiència, i si bé estem d'acord en que calia un desenvolupament de fonts d'energia alternatives, com gairebé sempre, a la Pell de Brau ens hem passat de frenada. Actualment un terç de la capacitat de generació d'energia instal·lada procedeix de fonts renovables: eòlica, fotovoltaica, termoelèctrica, biomassa, etc...i això s'ha fet en molt pocs temps, amb una gran inversió procedent en molts casos de fora d'Espanya, i ha estat com a conseqüència de la subvencions. En molts casos subvencions altíssimes, incomparablement superiors a les pagades en d'altres països europeus:22,5 € per MWh en front 3€ a Anglaterra o 1 € a França per posar dos exemples. Però és que a més a més, s'han subvencionat fonts d'energia que tenen un cost de producció molt elevat (perquè estan encara en fase incipient, i per tant poc madures per a la producció massiva), per exemple la solar fotovoltaica costa gairebé 450 € per MWh mentre que la nuclear en costa menys de 50. Home no vull dir que Fukushima no faci por, però entre poc i massa....   

Un dels primers consells de ministres de Rajoy I el Breve ha congelat les primes a la generació via renovables sine die i ha establert una moratòria per tots els projectes que encara no estaven registrats, però és clar ha de mantenir les primes a les instal·lacions existents. La mesura és sensata, però no atura el problema, només el pal·lia parcialment. I què es fa amb el dèficit existent? Doncs en part (gairebé la meitat) es "titulitza". I què vol dir això? Doncs més o menys el que van fer els banquers americans amb les anomenades "subprimes": s'agafa el dèficit tarifari i es converteix en un "dret" que té un valor de cotització en un mercat secundari organitzat...Sense comentaris. Tothom sap com va acabar el pollastre de les subprimes, sinó que li preguntin a Lehman Brothers.

I algú sap qui acabarà pagant al final tot aquest pastís? Doncs jo en tinc lleugeres sospites...De moment la factura elèctrica ja pujarà a partir del mes d'abril.