El bo d'en Jaime del Burgo i d'altres "divertimentos" nadalencs

Ahir sopant amb uns amics a Barcelona vam parlar, entre moltes altres coses, del discurs del Borbó de la Nit de Nadal. Un dels comentaris que va sorgir a la conversa va ser el fet que aquest discurs cada vegada interessa menys gent (cosa que succeeix de forma anàloga amb en discurs de Sant Esteve del president de la Generalitat, Pere Aragonès -avorrit, previsible, insubstancial-). 

Efectivament, segons dades de Kantar Media, el discurs del rei el van seguir una mitja de 6 milions d'espectadors (la qual cosa no es cap mèrit si es té en compte que el van emetre un total de 30 canals de televisió) però el que és més rellevant és que es tracta del segons menys vist des que es registren les dades d'audiència (1922) i perd més de 600.000 espectadors en relació al discurs de 2022. A Catalunya i al País Basc va ser, naturalment, els llocs on menys es va seguir el Borbó. El corol·lari és que el que hagi de dir el rei cada vegada interessa menys.

Jo, malgrat tot, vaig seguir defensant l'interès antropològic d'aquest costum anacrònic que obliga cada any per aquestes dades a una institució caduca i obsoleta a "pontificar" sobre les virtuts de l'exemplaritat i que només té sentit per a una certa casta de privilegiats que s'erigeixen en els defensors d'un determinat model de pensament únic i d'una única manera d'entendre la "pàtria" i les institucions. És el seu concepte de democràcia, l'únic que defensa la (seva visió de la) convivència tal com ells l'entenen.

La meva amiga em deia que cal reconèixer però una gran contribució dels Borbons: ens han donat moltes hores de distracció i els ho hem d'agrair. Afirmava, amb tota la raó del món i molt bon criteri, que amb una monarquia d'"Àustries" la cosa no hagués estat el mateix. 

Efectivament, perles com totes les que ens ha regalat durant molts anys el "Emérito" no tenen desperdici, des del "Lo siento mucho", al "Por qué no te callas", passant per una corrupció i evasió fiscal sistemàtiques, caceres d'ossos i elefants i la cançó de l'enfadós de les amants i cortesanes, dues de les més famoses de les quals, la Corina Larsen i la Bárbara Rey ens han regalat moltíssimes hores d'entreteniment (malauradament no gratuït, però si més no, molt genuí) per no parlar de les dues perles filles  de l'Elena de Borbón, Victoria Federica i Froilán de Marichalar y Borbón. 

El rei que pren part -conculcant la neutralitat que se li suposa a la institució (la va trencar el 3 d'octubre de 2017 de forma vergonyant i ho ha tornat a fer recentment en la investidura de Pedro Sánchez, en un post que jo hagués titulat "Si les mirades matessin...")- també ens comença a regalar algunes perles molt vallinclanianes, com ara les que comença a protagonitzar la seva esposa de sang plebea, Letizia Ortiz.

Avui metre feia un cafè m'he entretingut una bona estona amb el sainet de les anades i vingudes a Twitter (actualment X) de les (suposades) aventures extra-conjugals de la reina de les Espanyes amb el seu ex-cunyat Jaime del Burgo explicades de forma molt novel·lesca per part de "Lecturas" (confesso que feia molts anys que no llegia res d'aquesta revista però avui he passat una estona molt molt divertida). Només cal posar al navegador de Google "Letizia Jaime del Burgo" i apareixen 7,58 milions d'entrades en 0,29 segons. Fascinant. 

La cosa és tan kafkiana que ahir "El Nacional" publicava que Del Burgo, com Bárbara Rey (que va acabar cobrant suposadament una "pasta" dels fons reservats de l'estat -diuen, diuen, diuen-) va gravar en vídeo les seves relacions de llit amb la reina. Molt difícil de creure tota aquesta pantomima però cal reconèixer que ha aixecat polseguera no només a les xarxes sinó també a la premsa més "seriosa". 

Veurem quin recorregut té tot plegat -segurament molt poc-, però que el dia dels Sants Innocents vagi tan ple d'aquesta notícia ens augura, si més no que, com deia ahir la meva amiga, tenim "entreteniment borbònic" assegurat per una temporada. 

L'amenaça de la despoblació mundial

En aquests dies de ràbia i incomprensió global sobre la nostra condició d'éssers humans (ho dic sobre tot per la qüestió dels bombardejos indiscriminats sobre la Franja de Gaza, però no només) crida l'atenció el fet que el canvi climàtic acapara bona part de l'atenció dels mitjans de comunicació del planeta (especialment després de la -més aviat fracasada- cimera climàtica als Emirats Àrabs Units) i que m'atreviria a dir que molts de nosaltres, és a dir, el ciutadà mig, que paga els seus impostos i que porta una vida més o menys sostenible -o insostenible- basada en un nivell de dispendi de recursos físics que, com a planeta, no ens podem permetre, però que tot i així continuem amb la falsa esperança de: "encara hi som a temps" o de que: "els que manen acabaran fent el que toca"...

En aquest entorn, em sobta que no hi hagi més notícies al voltant d'un fenòmen demogràfic que també és ja una realitat i que es va projectant sobre la vida dels humans de forma irreversible i que, potser, només potser, acabarà contribuint a revertir parcialment els efectes de la sobre explotació de recursos del planeta i els estralls del canvi climàtic.

Aquest fenònem no és altre que la tendència, ja iniciada, i segurament imparable, de la despoblació mundial. Segons els experts en demografia, el planeta no ha arribat encara al límit en quant el número d'habitants projectats pels propers anys, però sí que es comencen a albirar projeccions que diuen que el pic de la població mundial és ben a prop (la proximitat en termes relatius, òbviament, però cinquanta anys en el sí de la vida geològica del planeta, és un bufarut de vent) i que una vegada assolit, la tendència només pot ser a la despoblació.

Quan jo estudiava secundària i més tard macroeconomia a la faltat d'econòmiques a la UAB, se'ns parlava de les projeccions de Malthus. L'economista Thomas Malthus va vaticinar a finals del Segle XVIII, en el seu treball "Assaig sobre el principi de la població" (1798), que la població mundial augmentava en progressió geomètrica mentre que la producció d'aliments ho feia de forma aritmètica, la qual cosa conduiria a un colapse mundial i l'única manera d'evitar-ho era la sistematització de mesures de contracepció per limitar el creixement de la població. 

Font: Wikipèdia

L'anunciada catàstrofe, com les teories de Nostradamus, mai no va succeir, entre d'altres pel creixement de la productivitat agrícola com a conseqüència de l'aplicació de tècniques de cultiu modernes i a gran escala, que van multiplicar la producció d'aliments de forma molt més exponencial que el creixement de la població. L'esperança de vida també va anar creixent de forma sostinguda els dos darrers segles, però els creixements de la productivitat van continuar permetent el creixement de la població (que al segle XIX, es doblava més o menys cada 25 anys). 

Als anys 70 del Segle XX, el dictador xinès Mao Tse-Tung va establir a la Xina la política del fill únic per assegurar, en una clara línia d'inspiració malthusiana, que el país seria capaç de generar aliments i recursos bàsics per a la seva població. Aquesta política, que com totes les imposicions de qualsevol mena solen provocar grans efectes col·laterals, va comportar que els xinesos donessin les seves filles en adopció (davant la dicotomia de poder tenir un sol fill i viure de l'agricultura o la ramaderia, l'únic descendent que garantia la continuació del negoci familiar era el mascle) i va generar una moda d'"importació" de nenes xineses en adopció a tot el món occidental de pares de països benestants que no podien tenir fills de forma natural. Aquesta política (que va arribar a canviar a la Xina el natural equilibri de la proporció de població entre homes i dones al 50%) va durar fins l'any 2008, quan la Xina va decidir que ser una potència mundial no podia anar associat a donar nenes en adopció. La llei del fill únic va ser derogada fa anys a la Xina, però les seves conseqüències encara perduren a dia d'avui.

Evolució de la població a la Xina 1970-2022

I el cert és que, segons l'oficina nacional d'estadística xinesa, la població del país va disminuir en més d'un milió d'habitants entre 2021 i 2022. La Xina ja no és el país més poblat del planeta. El rànking ha passat a ser liderat per La Índia.

Aquest fenomen no és exclusiu del gegant asiàtic. A Corea del Sud, per exemple, el decreixement de la població ja fa anys que va començar, com es mostra a la gràfica adjunta, en un fenòmen similar al del seu veí japonès. De fet, projeccions demogràfiques molt ben fonamentades vaticinen que Corear perdrà uns 16 milions d'habitants d'ara a l'any 2060.

És sobradament conegut que als darrers anys, als països amb major grau de desenvolupament econòmic la taxa de natalitat ha disminuït de forma dràstica, de tal manera que els naixements a l'any són inferiors en alguns països al número de defuncions, com en els casos de Corea del Sud o Japó. Però el que no és tan conegut és el fet que aquesta tendència és ja força irreversible, segons projeccions demogràfiques elaborades per algunes de les més prestigioses universitats del planeta. 

Segons una projecció que publicava el NYT fa una mica més d'un mes, el pic de població mundial (alimentada sobre tot pel continent africà i Sud-Amèrica) s'assolirà l'any 2085, on la població mundial podria assolir la xifra de 10.000 milions d'habitants (actualment som uns 8.000 milions), i a partir d'aleshores, el decreixement de la població pot avançar de forma exponencial accelerada, un decreixement com mai abans hauria experimentat el planeta.

Infografia del NYT - Novembre 2023

Si això acaba succeint, el planeta podria tal vegada revertir aquesta tendència a la destrucció basada en una contaminació i expol.liació de recursos al ritme insostenible al que l'estem sotmetent des de fa dècades, i potser aleshores, el canvi climàtic deixarà de ser un problema.

La por del Borbó

He d'admetre que tinc una mena d'addicció quasi malaltissa al discurs dels Borbons de cada 24 de desembre. És  ja un element més de l'attrezzo nadalenc. Ahir no en va ser una excepció en el fons, sí en el forma, ja que a l'hora en que s'emetia el missatge jo era al despatx fent feina amb els meus dos fills i tots tres vam interrompre el que estàvem fent per a escoltar-lo. 

El discurs d'aquest 24 de desembre ha estat conceptualment diferent dels altres 10 intervencions que Felip VI havia fet fins ara. Ja és habitual, com ahir escrivia, que parlés primer dels problemes de bona part dels espanyols (econòmics, per trobar feina, vivenda digna,...), als que va dedicar escassament un minut, per acabar rematant després amb la unitat entre els espanyols i la voluntat d'entesa d'aquest "gran país" que fem entre tots, però allò d'ahir va ser força sorprenent.

El Borbó va fer una defensa aferrissada de la constitució d'una forma gairebé hagiogràfica: de fet va santificar la constitució, en el seu 45è aniversari. Un text doncs, tan sagrat del que no es pot tocar ni una coma. No hi cap cap reforma, cap relectura, cap interpretació més enllà del corsé dels que "hi entenen". No vaig comptar les vegades que va pronunciar aquesta paraula, però segur que que en algun mitjà escrit ho faran. (...). Doncs ho he trobat, la va pronunciar 14 vegades en una al·locució de 12 minuts. Un disc ratllat i inamovible amb paraules que fan veritable basarda, i les vaig recollir literalment mentre el sentia: "no hi ha vida fora de la constitució" o "España seguirà endavant" o "la nostra veritat com a nació", "dignitat i respecte al país", "respecte als interessos generals amb lleialtat a la constitució". Fora de la carta magna "no hi ha democràcia ni convivència possible". El Borbó fa una clara advertència, gairebé una amenaça a qui vulgui escolar-lo. 

Aquest discurs, escrit per la casa real i aprovat pel govern no obeeix a altra cosa, en la meva modesta interpretació, a un intent quasi desesperat de manteniment del statu quo (és a dir: aquell "Jesusito, Jesusito, que me quede como estoy" que es deia en Castellà quan erem petits) després de les tensions que s'han generat arrel de la negociació del PSOE amb els grups nacionalistes sobre tot per l'amnistia, i totes les manifestacions de rebuig que això ha generat, molt hàbilment manipulades per la premsa de la caverna capitalina. 

Discursos inaudits i manifestacions d'extrema dreta també insòlites que, una vegada més, no existirien si "el problema Catalán" que tan be va descriure el filòsof José Ortega i Gasset no fos una realitat palpable, mig soterrada els darrers anys, però sempre latent, sempre traient el cap, malgrat la divisió interna. 

El rei observa amb preocupació com el castell de cartes se li desmembra per tots cantons. A la recent revelació de la infidelitat de la reina Letícia amb Jaime del Burgo (el seu ex-cunyat), se li suma la incomoditat que li generen les actuacions del seu pare, l'emèrit que va per lliure (l'altre dia era a Madrid per celebrar el 60è aniversari de la infanta Elena) i part del discurs de l'extrema dreta a les recents manifestacions de Ferran, amb el molt aclamat: "Borbones a los tiburones". 

Així doncs la recepta és clara: "no meneallo". Blindem la constitució, no toquem res, i anem amb compte amb aquest projecte de llei d'amnistia, que pot trencar-ho tot (la democràcia i la convivència i de passada, la monarquia). 

No toquem res que ja estem be com estem, ha vingut a dir. I aquest, benvolguda lectora, benvolgut lector, és el discurs dels que tenen por.

Bon Nadal i Bones Festes a tothom.

Aquelles sèries i pel·lícules que cal mirar...

En aquestes èpoques, any rere any, sense que es pugui fer gaire res per evitar-ho, als diaris, a les teles, a les ràdios i a les xarxes, s'acaba fent balanços de tota mena, com per exemple, el que farà el Borbó aquesta nit en el seu avorrit i gris discurs de Nadal, un dejà-vu en el que dirà un any més que, units i amb diàleg ens en sortim més bé.

Això em ve a la memòria perquè en algun diari he llegit allò de les pel·lícules i sèries de l'any i de les nostres vides. I l'articulista, d'una edat semblant a la meva, parlava de l'impacte que la sèrie "Friends" havia causat a la seva vida, arrel també de noves dades sobre la recent mort d'un dels seus protagonistes, Matthew Perry. La sèrie, que va durar 10 temporades i de la que se'n van rodar més de 240 episodis, ha estat aclamada per la crítica i ha rebut la consideració per part de Hollywood Reporter com la millor comèdia de la història.

Doncs he de reconèixer que no n'he vist ni un sol capítol. Dec ser un tipus estrany perquè molts dels meus col·legues i amics van seguir la sèrie. Quan a finals d'octubre es va morir l'actor Matthew Perry, a alguns grups de WhatsApp dels que faig part, semblava com si la notícia d'aquella mort hagués causat un impacte quasi generacional. Hi havia molta gent en estat de xoc. I jo no sabia de què m'estaven parlant. Òbviament vaig documentar-me, per a concloure que no n'hi ha per tant. Mai em va interessar i continua sense fer-ho.

Però el mateix em passa amb altres sèries i pel·lícules de culte. Per exemple, no he vist ni un sol episodi de "Joc de Trons", ni el capítol que es va gravar parcialment a Girona, cosa que alguns dels meus amics consideren gairebé un sacrilegi.

Com tampoc no he vist cap de les pel·lícules de la trilogia de "El senyor dels anells" o cap dels films de la multi aclamada "Harry Potter". Ni una sola de les 8 pel·lícules. Tot i reconèixer el mèrit de la seva autora, Jane Katherine Rowling, que va passar de no poder pagar el lloguer del seu apartament a Londres a esdevenir multimil·lionària.

El curiós del cas és que tampoc en sento cap ganes, ni al moment en que tothom en parlava, ni més tard, vist amb perspectiva.

N'hi ha moltes altres de les anomenades "sèries de culte" que ni he vist ni veuré i no em fa cap vergonya dir-ho: "Peaky Blinders", "L'escurçó negre", "Breaking Bad" (algú em va dir que aquesta en concret s'hauria de veure a la universitat de forma obligatòria)...

Però si n'hi ha una que segur segur que no veuré, encara que m'arrosseguin fins a les portes del cine, és la pel·lícula "Barbie", la més taquillera de l'any 2023 i una de les més taquilleres de la història. Posats a veure pelis "mainstream", em quedo, de llarg amb "Oppenheimer" (aquesta no només em va agradar, sinó que em va plaure tant, que ja l'he vist tres vegades).

Jordi Sistachs Roura: In Memoriam

Si fa sis dies va morir el meu sogre i tota la família vam quedar amb una buidor i un defalliment difícil d'explicar amb paraules, la notícia d'avui, també luctuosa, m'ha agafat de sorpresa i m'ha deixat consternat. 

Aquest matí hem sabut la tristíssima informació de la defunció d'en Jordi Sistach Roura, una altra gran persona que també deixa un buit molt gran, no només a la seva família i amics sinó també al poble de Palamós. En Jordi ens ha deixat per culpa d'un tumor cerebral a l'edat de 79 anys. Massa jove per morir encara, sobre tot per algú com ell que encara tenia moltes coses a dir i a fer.

Feia molt anys que coneixia en Jordi. Era un palamosí de tota la vida. Una professor al que recordo de l'etapa de La Salle Palamós, on el vaig conèixer de ben jove, i ja aleshores va despertar la meva admiració, com a docent i com a persona. Va ser molt amic del meu pare amb qui compartien la passió pel mar i de fet tenien tots dos les barques a l'amarratge a l'Associació Front de Mar a Palamós, el meu pare una menorquina, en Jordi un veler. Quan jo sortia a pescar amb el meu pare, recordo haver-lo trobat moltes vegades al seu veler, preparant-se per sortir. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb una paraula amable.

En Jordi era un gran amant de la vela i del nostre litoral. De fet, va impulsar la creació de l'Associació d'Amics de les Illes Formigues.

Per la seva implicació en la vida local i associativa va ser durant molts anys regidor pel PSC a l'Ajuntament de Palamós, des de 1991 a 1999. Durant aquells anys, vaig tenir-hi també una relació força intensa perquè em va demanar que col·laborés amb ell en la preparació del programa econòmic de la candidatura del PSC de l'any 1991. Jo aleshores feia dos anys que havia acabat la carrera d'Econòmiques i encara que vivia a Barcelona, anava a Palamós cada cap de setmana i vam estar-hi treballant plegats. En guardo molt bon record. El recordo com una persona generosa i altruista que buscava per damunt de tot el bé col·lectiu. Aquest altruisme el va portar a ser el primer Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Palamós, càrrec que va ocupar des de 2005 fins a 2016. I de fet, aquesta mateixa passió de servei el va portar a ser membre de la Fundació Vilmar, el Centre Oxalis o de l'Associació de Discapacitats de Girona.

Però si un fet em va cridar l'atenció d'en Jordi, anècdota relativament desconeguda, va ser la seva relació amb el cantant Pau Donés quan aquest va estudiar un parell de cursos de batxillerat a l'Institut de Sant Feliu de Guíxols i va tenir en Jordi Sistach com a professor de llengua i literatura. 

En Pau parla d'en Jordi Sistach al seu llibre de memòries, que va publicar amb 50 anys: "50 palos...y sigo soñando" (Editorial Planeta, 2017). Escriu Donés: "Por aquel entonces yo tenía dieciséis años, era disléxico y un rebelde de mucho cuidado. Mi madre había fallecido hacía poco -es va suicidar (acotació meva, no ho escriu en Pau)- y os podéis imaginar la bomba de relojería que tenía el pobre profesor entre manos". 

En Pau explicava que en Jordi, fent bé la seva feina de mestre en el sentit més ample de la paraula, li va despertar les ganes d'escriure. Tot això ho va explicar en Pau a en Carles Francino (eren molt amics) al programa de la Cadena Ser "La Ventana", arran de la publicació del seu llibre de memòries. Llavors l'equip del programa va localitzar en Jordi Sistach i li van ver una entrevista. Quan en Pau Donés va morir el juny del 2020, "La Ventana" el va tornar a trucar perquè en Jordi parlés d'ell. De casualitat vaig sentir l'entrevista fa tres anys, i em vaig emocionar. Pel coneixement que jo tenia d'en Jordi, ensenyant i altruista, i per la gran impressió que el mestre va deixar a en Pau Donés. Arrel de l'entrevista al programa de ràdio, en Pau i en Jordi es van retrobar, es van veure en un concert i mantenien el contacte per WhatsApp. Havien quedat per anar a navegar (passió que compartien) però la malaltia d'en Pau no ho va acabar permetent.

Encara fa un parell de mesos me'l vaig trobar a l'Esclat de Palamós. El vaig saludar i vam parlar un moment i sense saber res de la seva malaltia, vaig entendre que alguna cosa li passava, en la seva veu, la seva mirada i el rictus de la cara. 

Descansa en pau, Jordi. Ens deixes però a la nostra memòria continua i continuarà el teu llegat. 

Que els vents et portin ben lluny amb el teu veler estimat i que, com va escriure el 1911 Konstandinos Kavafis (en un poema versionat magníficament a la cançó "Viatge a Ítaca" per en Lluís Llach el 1976): "...No forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses". 

La "nova" rotonda Plaça de Salt: un altre nyap de l'Ajuntament de Girona

Fa trenta anys que visc a Girona i malgrat ser palamosí de naixement em considero plenament gironí. Aquí és on han nascut els meus fills i on passo bona part de la meva vida. Girona m'agrada, podria recórrer fins i tot al tòpic de "Girona m'enamora", però de forma concomitant em sento, com a ciutadà i contribuent, molt estafat, de fet cada vegada més en algunes matèries, la seguretat, la neteja i la vialitat en són algunes d'elles.

He escrit diverses vegades -moltes- a algunes de les regidories i si bé fa uns anys vaig aconseguir que el regidor de via pública em rebés, ara ja ni tan sols això. Respostes vulgars, d'ofici i invocació de reglaments. Des que governen els de les espardenyes de betes, aquest aspecte ha fins i tot empitjorat. El menyspreu amb el que ens tracten funcionaris els salaris dels quals paguem amb ens nostres impostos em remou l'estómac. 

La darrera desgràcia a la que els gironins ens hem d'enfrontar és l'acabada d'estrenar rotonda de la Plaça de Salt. Per començar, les obres han durat una eternitat, en un punt neuràlgic d'entrada a Girona i de sortida per la C-65. Tinc la sensació que que han durant una eternitat. Havien d'estar acabades en 9 mesos (una exageració planificada per la desgràcia que han acabat fent) i fins fa quatre dies no ho han estat, però les molèsties al ciutadà es deuen de tractar com un dany col·lateral inevitable.

Però el pitjor és que des que la rotonda "funciona" amb suposada normalitat, les cues que es generen a determinades hores del dia pels que hi circulem amb vehicle són al·lucinants. Aquesta és una sortida cap a Palamós que jo utilitzava moltíssim però que dissabte passat va ser la darrera vegada que la faré servir (de forma ordinària); se'm van inflar les gònades després de trigar 20 minuts a creuar la rotonda. 

Jo ja entenc que els governs mal anomenats progressistes han declarat la guerra al cotxe -de forma radical i en ocasions poc ponderada, tal com passa a Barcelona- però de vegades se'n fa un gra massa. La rotonda de Salt és una prova d'aquest odi cap al conductor. Han reduït el diàmetre de la rotonda a la meitat, però per més inri, amb aquesta dèria pels bicicarrils i l'increment d'espai per a vianants (en aquella zona no hi passeja ni el Tato, perquè és una zona industrial i comercial) i el summum de l'estultícia (amb els nostres impostos) és la col·locació de 4 semàfors per a deixar passar els vianants inexistents. Una rotonda amb semàfors és com un oxímoron de mal gust.

El resultat, un caos de trànsit terrible en un espai vital per entrar i sortir a Girona, i el pitjor, no calia absolutament per a res, ja estàvem be com estàvem. Així es malbaraten els nostres impostos. De vegades entenc els partits de dretes quan diu que cal menys intervencionisme públic.

Josep Barceló Rodríguez: In Memoriam

En Josep Barceló, el meu sogre, va morir el dia 5 de desembre i el vam enterrar el dia 7 a l'església de Sant Martí, a Palafrugell. He escrit molts obituaris ens els 12 anys que fa que tinc aquest bloc, però només dos són de familiars molt propers. Fa onze anys em va tocar amb el meu pare. Ahir va ser  amb el meu sogre. Aquest és el meu petit tribut a la seva memòria.

"Feia temps que sabies que s’acabava Josep, n’eres esgarrifosament conscient, i ho vas portar amb una enteresa com només les grans persones són capaces de fer-ho. Quan no fa gaire et vaig acompanyar a la visita amb un dels oncòlegs de la Clínica Girona, que no et coneixia, i es va llegir el teu historial mèdic, en acabar va aixecar el cap per mirar-te amb serenor, gairebé amb incredulitat, i va afirmar: “Estàs molt malalt, Josep, ho saps?” I  tu  el vas contestar mirant-lo als ulls: “Sí, ho sé. I tant que ho sé”…I vas afegir: “Aguantarem fins allà on puguem”. Llavors ell et va tornar a preguntar: “Et fa por la mort, Josep?”, i tu altra vegada, de forma serena i clara, ple de dignitat, li vas contestar que no, que no te’n feia gens. Era el dimecres 4 d’octubre. Només han passat dos mesos. El maleït càncer va avançar, implacable, com una piconadora, sense aturador.

I fins aquí has arribat Josep, amb un senyoratge i una integritat que només alguns són capaços de portar com ho has fet tu. Mai no vas voler fer patir ningú, mai no vas voler molestar ningú, fins al final has volgut ser tu mateix.

I només les darreres setmanes, i encara degut a la insistència dels teus fills, vas acceptar que t’acompanyessin a les visites de la desfilada de metges i infermeres que van acompanyar-te els darrers dies de la teva vida. Encara conduies fins fa molt poc, i encara fins fa quatre dies xerraves i recordaves anècdotes, fets i persones amb una precisió i una memòria que meravella.

Ja costa trovar persones amb tanta claretat mental. I això que els últims mesos estaves veritablement malalt, Josep, però tu, sencer, ni una queixa, ni un rictus de dolor, i sempre amb el somriure als llavis i només, només bones paraules. Fins el darrer moment. Encara et veig llegint La Vanguardia a la cadira de la teva habitació, aquest cap de setmana passat, a la Gent Gran de Palamós o gaudint de la passejada fins a la zona de rehabilitació per parar aquest sol que tant t’agradava.

Fins gairebé el darrer dia et vas dutxar, et vas pentinar, vas voler vestir-te, vas voler que tothom et veiés arreglat i sencer, com si només, entre cometes, estiguessis una mica malalt i ben aviat poguessin tornar cap a casa per poder tornar-te a passejar per Llafranc. El teu estimat Llafranc, que ha estat i serà per sempre, el poble de la teva vida, un dels teus amors, juntament amb la teva esposa i la teva família.

Se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes mentre escric aquestes ratlles. Feia temps que no sentia una emoció tan intensa, tan profunda, com la que sento aquests dies, com la que sento ara mateix, que és la mateixa que vaig sentir fa onze anys, quan vam acomiadar el meu pare, perquè de fet, aquests darrers onze anys, també m’has fet de pare, i per això també no és fàcil dir-te adéu, com també li ho vas fer a en Martí, o a la Melanie.

Et trobarem molt a faltar perquè omplies molt i ens omplies a tots els que t’envoltaven. Al voltant de la taula, gaudint de la conversa, d’un bon arròs, d’una bona copa de cava, llegint, vivint, en definitiva. Sempre estaves a punt per fer coses, per sortir, per viatjar, per esquiar, per conèixer llocs, persones, experiències. Et podien tocar les tres a la platja de Llafranc mentre tota la familia t’esperàvem a taula per dinar. I llavors arribaves, per fi, tranquil, sense pressa, amb el teu banyador negre, i alguns et miràvem com volent dir...que no tens rellotge? I tu impassible, tranquil, somrient. Així eres, i així et recordarem.

La teva bondat i la teva generositat amb tots els que t’envoltaven no coneixia límits, de vegades jo me’n feia creus de com podies ser tan bona persona en un món a voltes tan malparit i tan despiatat, però això formava part del teu tarannà, de la teva manera d’entendre la vida, de la teva filosofia. També per això t’admiro i et respectaré sempre. La nit de dissabte a diumenge, que vaig passar a l’hospital amb tu, pensava en els anys que feia que ens coneixíem. Des dels meus vint-i-dos o vint-i-tres, i ja en tinc cinquanta-set. Han passat més de trenta-tres anys i ara m’adono que m’has donat molt, m’has ensenyat molt, perquè has estat una persona sàbia, en el sentit més classic i pur de la paraula.

I segurament també per això has viscut amb una plenitut que no tothom pot dir. Has viscut sense rancúnies, sense mala llet. I has gaudit molt d’aquesta vida, de la teva vida, en la que vas saber compaginar el treball, la teva visió empresarial, el lleure i la família. Vas tenir la sort de jubilar-te jove i això et va permetre gaudir d’una qualitat de vida de luxe durant molt de temps i fins fa gairebé quatre dies malgrat que la leucèmia feia ja un temps que t’estava rosegant.

I més que volies viure, Josep. Encara et va faltar temps. Aquell creuer que era un dels teus somnis i que no vas poder fer degut a la maleïda pandèmia de Covid. Havíem d’anar a dinar a Ca La Paula, a Castellfollit de la Roca, i havíem quedat per anar a veure l’empresa on treballo, a Sant Joan les Fonts. I havies d’anar a Calonge i a Sant Daniel, a veure les germanes de la meva mare, i havíem d’anar a menjar ostres a Leucat…Tantes coses Josep, tantes coses encara.

Però deixes petjada. No te’n vas sense deixar res. La teva esposa, els teus fills i els teus sis néts et continuarem recordant. La patacada és forta, i l’adéu molt dur de païr. Com ja vaig escriure a la cerimònia de comiat del meu pare “Quan algú es mor, una part de nosaltres es mor amb ell”. Deixes un gran buit, segurament sense voler-ho, però és així de dur, així de refotudament trist.

Tots t’enyorarem molt Josep, però també és cert que mentre algú es recordi de tu, continuaràs viu en el record, i per això et puc dir que continuaràs vivint entre nosaltres per sempre més, perquè sempre et recordarem. En la dimensió espai- temps allà on siguis, segur que si sents aquestes paraules, s’et dibuixarà un somriure als llavis, i avui, tot dinant brindarem per tu amb una copa de cava, com a tu t’hagués agradat. Adéu i bon viatge, gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per tant. No t’oblidarem".