L'any que va canviar les nostres vides

Ara fa més o menys un any escrivia això:

"És una obvietat afirmar que hi haurà un després, que després de la nit tornarà a sortir el sol, que tornarà a haver-hi llum i vida i abraçades i petons.

Però també em sembla foça evident que hi haurà un abans i un després, en el sentit que malgrat el que diguin els apologetes de la desmemòria humana, res no tornarà a ser exactament igual. No hi haurà una orgia de consum desbocat quan les autoritats sanitàries ens diguin que això s'ha acabat. Potser en un primer mement, però no serà durador. La por s'haurà instal·lat a les nostres llars i la por el el consum són vectors que avancen en direccions contràries. Més ben dit, la por que ja està instal·lada a les nostres llars trigarà molt de temps a marxar. Molt més del que molts es pensen. La por alimenta els resorts de la memòria, encara que els Sàpiens Sàpiens siguin tan -i cada vegada més- curt-terministes".

Doncs no puc sinó reafirmar-me, un any després, en les meves paraules d'aleshores. 

Si una vegada superada la primera onada del virus a nivell europeu, cap allà a finals de maig, amb balanços parcials dels suposats experts que postulaven quins països ho havien fet bé i quins malament s'escrivia arreu que si s'alleugien les restriccions hi hauria una segona onada passat l'estiu del 2020, però que després, entre el que hauria après el sector mèdic i la quasi-certesa de la disponibilitat de vacunes accessibles a escala mundial, la pandèmia de coronavirus passaria a ser història, com ja ho era a molts països de l'Àsia, encapçalats per la Xina, s'han demostrat previsions completament errònies.

Costarà molt recuperar la nostra vida d'abans de la pandèmia. Malgrat les vacunes. D'aquí a un segle, o fins i tot menys, els llibres d'història, o els suports digitals que hauran remplaçat els llibres, explicaran els impactes econòmics, socials, medioambientals i fins i tot antropològics que la pandèmia haurà causat i que deixaran seqüel·les que duraran el que a molts els semblarà una eternitat. Com sempre, en totes les crisis, hi ha guanyadors i perdedors. Alguns hauran guanyat, econòmicament parlant: laboratoris farmacèutics, empreses d'alimentació, empreses de productes per a la llar, tots però haurem acabat perdent: llibertat individual, temps robat insubstituïble, impagable amb diners, optimisme, equilibri emocional i fins i tot mental.

Em deia l'altre dia una veïna de Girona que té una consulta de psicologia a l'edifici on visc, que mai de la seva vida havia treballat com ho està fent ara, que treballa de dilluns a dissabte, deu hores al dia i que no dona l'abast. No és un cas aïllat, en conect molts d'altres. La nivell de problemes emocionals i mentals i la taxa de suïcidis s'han disparat d'un any ençà. Alguns dels fenòmens de desobediència, negacionisme sobre el covid i per extensió sobre les vacunes i esclats de violència aparentment gratuïta, responen en gran part al neguit, desencís, desesperança i falta de perspectiva que la pandèmia va ocasionar ara fa un any però que encara dura.

Efectivament, a bona part d'Europa ens estem enfrontant a una quarta onada que torna a obligar a països com Polònia, Itàlia o França a re-confinar part de les seves poblacions. I el pitjor és que fins que la immunitat de grup no estigui extesa per tot el planeta (i això va per molt llarg) no tindrem la possibilitat de fer alguna cosa semblant a la nostra vida d'abans. Mentrestant, una població esgotada, fastiguejada, empobrida i desesperada comença a qüestionar l'autoritat de qui els confina, cosa que comença a crear una escletxa en el sistema que ha mantingut el status quo els darrers 150 anys. I això, de durar gaire temps més, pot portar a situacions del tot desconegudes i imprevisibles.

La nova normalitat és un sucedani molt dolent, res que es pugui semblar a la vida que portàvem abans de la pandèmia. És ben cert que els humans, com les rates i els coloms, tenim una insòlita capacitat de supervivència que acaba provocant que ens acostumem a tot a una velocitat vertiginosa. Una prova evident n'és l'ús de la mascareta. En el meu cas, en alguna ocasió que he sortit de casa sense portar-la, m'he sentit tan malament, que encara que només anés a llençar les escombraries a la cantonada he girat cua i he tornat a pujar a buscar-la. 

Però com precisament com que ens agrada allò que provoca alegria i alliberament d'endorfimes, trobem a faltar l'espontaneïtat, les abraçades, les trobades amb els amics, els petons, les cançons, els crits, els plors...però tot això, fins i tot una vegada vacunats, trigarà a tornar amb la mateixa intensitat que abans de la pandèmia. I com que això molts ja ho comencen a sospitar, ens tornarem, col·lectivament, més assiàtics en contraposició a la nostra mediterraneïtat.

Ens tocarem menys, ens acostarem menys, i malgrat que en alguna ocasió he escrit que quan la immunitat a nivell global estigui garantida tornarem als nostres mals hàbits, mai més ho serà en les proporcions i les magnituds de creixement infinit que teníem instal·lades a les nostres vides.

I les nostres economies, a nivell estadísticament col·lectiu, trigaran molt a recuperar el nivell pre-pandèmia. Un estudi del "Freemarket corporate intelligence" del 19 de febrer resumeix literalment la situació que ens espera a curt termini amb el títol del seu informe "Rebrot segur, recuperació dubtosa". Una dada per a la reflexió: la caiguda de l'economia espanyola el 2020 ha estat la major contracció d'activitat econòmica des del 1936, any en que va començar la Guerra Civil espanyola.

El més cert d'aquesta nova situació és afirmar que les certeses han deixat -fins a nova ordre- d'existir.

Crisi de polítics i de valors

L'espectacle que el polítics han donat aquests darrers dies -que comença amb la lamentable entrevista de la Cristina Puig a Joaquim Torra al FAQS, i acaba amb els Twitts de la Isabel Díaz Ayuso de la sèrie "Comunismo o libertad", passant per traicions de baixa volada per un miseràble càrrec públic i un plat de mongetes, desercions un dia per anar a petar a un altre partit el mateix dia- fan que necessàriament la ciutadania acabi perdent la confiança i el respecte a uns polítics que, en molts casos, només es preocupen de la seva supervivència i ni tan sols tenen la decència de dissimular. I malgrat tot, com en el cas d'una relació malaltissa talment com una addicció, els continuem escoltant, rient-los les gràcies i anant-los a votar.

La narració surrealista dels plors i la solitud de Quim Torra a la Casa dels Canònges és d'un baix to indigne d'un president de la Generalitat. En Quico Sellés, col·laborador del programa així ho va penjar a Twitter i es va desfermar un catacliste. Però sí som objectius i això és el que se'ns hauria de demanar com a ciutadans i contribuents, el balanç del 131è president de la Generalitat de Catalunya és senzillament patètic. Que tot un president de la Generalitat pugui ser destituit per penjar una pancarta i retirar-la fora de termini, n'és proba més que suficient.

En això però, Madrid s'assembla cada dia més a Catalunya. Els dos motors de la penísula empatats en mediocritat, processisme, el joc dels disbarats i de veure qui la diu i qui la fa més grossa ("Madrid es España y España es Madrid"). La Cristina Cifuentes, anterior presidente de la Comunidad, la del màster falsificat, era una alta estadista en comparació amb la Díaz Ayuso, que té un to tan i tan baix, línia Quim Torra, que podria ser una alumna avantatjada de Donald Trump o Steve Bannon.

I malgrat això, les enquestes electorals que s'han publicat aquesta setmana vaticinen una còmoda victòria per a ella, que podrà governar en aliança amb VOX i amb el que quedi de Ciudadanos, si és que n'acaba quedant res.

Pablo Iglesias, amb qui discrepo ideològicament en gairebé tot ha tingut la valentia política (a més a més de ser l'únic polític que ha defensat al Parlament espanyol la necessitat d'un referèndum negociat per a Catalunya i l'únic que va anar a veure els presos polítics a Lledoners) s'ha suïcidat políticament deixant la vice-presidència del govern espanyol per concórrer a les eleccions a Madrid. La decisió d'Errejón de no voler-se presentar conjuntament fa que les probabilitats de tenir un bon resultat siguin mínimes (nul·les, de fet). A l'esquerra en general i espanyola en particular li passa al que als socis i simpatitzants del Barça, tendeixen a l'autodestrucció en tot allò que toquen.

En Toni Cantó, un personatge que si la política fos seriosa no l'haguessin admès mai (i de fet hauria d'estar prohibit entrar a fer política sense passar un examen -del que podríem acordar els continguts entre tots, però com a mínim una acreditació, per favor-).

A Catalunya continua també el llastimós espectacle de la negociació a tres bandes, 34 dies després de la celebració de les eleccions! El nivell de la discussió és de l'alçada de la sola d'una sabata: repartiment de conselleries, com al pòsit amb la subhasta de les gambes, i discussió sobre el model de BRIMO que volem tenir i si els policies han de fer fregues als anarquistes i als que reventen vidres i cremen caixers o contenidors o només els han de deixar marxar sense dir-los res, i sobre tot sobre tot, sense que se'ls escapi una sola bala de goma, que ara, en plan modern en diuen "foam" (traduït literalment del l'anglès: escuma). L'estupidesa humana no te límit deia l'Einstein, i jo ho ratifico.

I malgrat tot i els escàndols amb els que ens regalen dia sí i dia també, fan com si res no passés i no només no els cau la cara de vergonya sino que en molts casos, acaben celebrant les barbaritats que diuen i fan i que la seva corrua de seguidors acrítics i encegats no paren d'aplaudir, retwittejar i amplificar. I els torturats ciutadans continuen anant a votar i paguem impostos de forma religiosa, sense ni una sola queixa, com els xais quan els porten a l'escorxador.

De tot això i de moltes altres coses tindrem temps de pensar, abastament, quan ens tornin a confinar passada la Setmana Santa. Ja se sap, aquella setmana en la que tothom aprofita per recloure's i pensar el la mort i passió de Jesucrist Nostre Senyor.

Coronavirus: Quarta onada a Europa

Si d'una cosa podem tenir certesa en relació al COVID-19 és que encara no en sabem gairebé res. Sí que és cert que la comunitat mèdica i la científica han fet passes de gegant en la consecució d'una vacuna i en la disminució de la seva letalitat, però també és cert és que se segueixen desconeixent els mecanismes de transmissió i com evitar el contagi.

No deixa de ser sorprenent que durant la primera onada ara fa un any hi havia països estrella (Portugal, Grècia, Eslovàquia) i països pària (Itàlia, on tot va començar a Europa) o Espanya, però que això ha anat evolucionant de forma molt diferent per països i és encara un misteri, constitueix l'única realitat tangible.

Avui, l'editorialista del New York Times David Leonhardt escriu: "New coronavirus cases are declining in countries with high vaccination rates. Then there is Europe", que traduït literalment vol dir: "Els nous casos de coronavirus estan disminuint als països amb una altra ràtio de vacunació. A part tenim Europa".

Efectivament, mentre a Madrid la festa continua (els francesos tenen literalment copades les habitacions d'hotel, i omplen restaurants, bars i terrasses i qualsevol establiment on es serveixi quelcom de beure o de menjar) i a la resta d'Espanya s'aixequen moltes restriccions, Itàlia torna a estar pràcticament confinada del 15 de març al 6 d'abril (hem tornat a veure als telenotícies aquelles esgarrifoses imatges de carrers buits i carreteres sense cotxes que tots plegats vam viure ara fa un any) i a França van pel mateix camí.

És una constatació doncs que a Europa, amb un percentatge global de vacunació que no és gens negligible, les xifres no són gens positives. 

Itàlia, per exemple, ja ha vacunat 6,5 milions de persones, xifra que representa un 11% de la seva població (2 milions amb la segona dosi) i malgrat això, la corba de contagis està, literalment desbordada, com mostra el gràfic adjunt.  Un any després del primer confinament, amb la població exhausta, empobrida i amb els drets seriosament retallats, estem pitjor que allà on érem. Amb menys letalitat, cert, però molt pitjor en termes de contagis i pressió hospitalària.

De fet les dades actuals, amb la vacuna en marxa, són infinitament pitjors que les de la primera onada ara fa un any. Explicacions? De moment ni una. Sembla un misteri.

Per què Polònia, amb un 12% de la seva població vacunada (primera dosi) és el pitjor país d'Europa en matèria de contagis? Ningú no s'ho explica. 

Què és el que segurament s'ha fet malament? Una negociació (molt) ineficient que ha primat un preu baix en comptes d'un lliurament ràpid (a diferència del que han fet països com el Regne Unit, Israel i els Estats Units), una excessiva burocràcia  que ha alentit significativament el procés de signatura dels contractes, i un escepticisme sobre la vacuna per damunt de cap altre país del planeta (a Europa ens agrada la contestació i l'anarquia -a Barcelona encara més-). Avui mateix, sense anar més lluny, parlant amb un banquer del Chase Bank a Columbus, on hi tenim una de les fàbriques, em deia que, amb 42 anys acabats de fer, aquest divendres li administren la primera dosi. N'hem d'aprendre molt encara.

I mentrestant, aquella llum que començavem a veure al final del túnel es va tornant més petita cada vegada que passa.

El final dels "Ciudadanos"

També podria have titulat aquest article "Días contados", demanant el títol prestat a la gran pel·lícula d'Imanol Uribe.

La ràpida i astuta maniobra del PP a Múrcia aquesta setmana que avui s'acaba, no tan sols ha desmuntat la moció de censura amb la que Ciudadanos i PSOE pretenien desbancar el PP del govern de la comunitat sinó que ha suposat l'estacada segurament definitiva a un partit que com que no és ni carn ni peix no reuneix les condicions objectives de supervivència, i en un entorn cada vegada més polaritzat això és encara més cert.

I de fet -com el capità de vaixell Francesco Schettino, que en comptes de ser el darrer en abandonar el Costa Concordia el gener de 2012 quan va col·lisionar contra una roca en va voler ser dels primers- molts dels seus dirigents, que comencen a ser plenament conscients que la patacada que se'ls acosta acabarà amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida, ja fan com les rates i Schettino i són les primeres en abandonar un vaixell que ja fa aigües per tots els costats.

És així de trist. Els tres trànsfugues que han permés desarticular la moció de censura de Múrcia ho han fet a canvi de càrrecs al govern de la regió. Així de trist, així de real. 30 monedes de plata. El preu de la traició.

La Lorena Roldán, flamant dirigent del partit a Catalunya va córrer a refugiar-se al PP veient el que se li venia al cim (en aquest cas però no va calcular del tot bé, però aquesta és una altra història). Fran Hervías, qui va ser home fort de l'Albert Rivera, va anunciar ahir que deixa Ciudadanos i fitxa pel PP. En Pablo Casado s'està fregant les mans amb la fruició del que sap que reclutarà desertors i recullirà vots. En Toni Cantó, actor de sèrie C i home fort de Ciudadanos al País Valencià, trànsfuga professional (que acabarà a VOX,  i si no temps al temps), té una guerra oberta qüestionant el liderat d'Inés Arrimadas. La batalla està servida, tant que l'Arrimadas ha hagut de convocar d'urgència una executiva extraordinària per demà dilluns.

Ciudadanos, recordem-ho, nascut el 2006 amb una única finalitat: combatre i acabar amb el nacionalisme català, i que després es va voler vestir amb una pàtina de partit lliberal quan va voler fer el salt a la resta d'Espanya, ha perdut del tot la raó de ser. Li passa el mateix que li va passar a la Rosa Díaz, una altra trànsfuga professional, que després d'estar molts anys al PSOE al País Basc, es va anar dretanitzant i radicalitzant fins al punt que va deixar el partit i va fundar Unión Progreso y Democracia l'any 2007. 

I qui hi havia de fundadors a més a més d'ella mateixa? Oh curiós! Personatges molt implicats a la creació de Ciudadanos: l'Albert Boadella (un ressentit), o l'Arcadi Espada (un altre) o el Fernando Sabater (un tercer). El seu zènit va arribar a les eleccions del 2011, quan van arribar a obtenir gairebé 1.150.000 vots. Però com que era -l'igual que Ciudadanos- un partit sense ideologia, més enllà de voler combatre el nacionalisme, va acabar com va a acabar, diluït dins de Ciudadanos. Un altre gran abanderat del nacionalisme espanyol, Mario Vargas Llosa, va fer costat públicament a tots dos partits, en diferents moments.

No cal ser taumaturg per entendre que a Ciudadanos li queden pocs telenotícies. Senzillament no té raó de ser. Per la dreta més moderada els desborda el PP, que recollirà molts dels seus vots i per la dreta més extrema, VOX se'ls ha acabat menjant. La part més liberal i menys de dretes, acabarà una altra vegada al PSOE. Això és exactament el que ha passat a Catalunya a les darreres eleccions, on han passat de ser la primera força política al Parlament, amb 36 diputats, a tenir-ne només 6. 

I això és el que segurament succeirà abans que no hi tornin a haver noves eleccions generals a Espanya. Temps al temps.

Un mal començament

La sessió de constitució de la mesa del Parlament de la XIIIena legislatura no augura gaire res de positiu. Que el país està dividit en dues meitats ho sap tothom i que això és així des de fa molt temps, amb lleugeres basculacions cap a un costat o cap a l'altre. Som el país de la tempesta perfecta. Dos blocs aparentment irreconciliables i amb vetos previs deixats anar durant la darrera campanya que ho fan si cal, encara més complicat.

El discurs de la Laura Borràs en la presa de posessió com a presidenta del Parlament de Catalunya en va ser una mostra ben palmària. Era veritablement necessària tanta retòrica buida de continguts, tan partidista, tan buscadament bel·ligerant contra tots, repeteixo, tots els altres? La Borràs, és d'aquells que sembla està fermament convençuda que si no penses com ella (en matèria indepe com a mínim), no ets dels seus, sinó dels altres. I s'ha acabat el discurs. Ens omplim la boca del mandat de l'u d'octubre i s'ha acabat el pastís. I llavors parlen de la intolerància del feixisme.

Confrontació contra tots els altres. Paraules de record per a la Carme Forcadell i ni una de sola per al president sortint, Roger Torrent, el qual en el limitadíssim esquema mental de la Borràs deu ser considerat un personatge que ha comès alta traïció. Una mala llet que denota l'esquema mental del personatge.

En fi, és evident que és un mal començament. Amb això no vull dir que s'hagin de perdre determinats principis i que no es pugui aprofitar per recordar els presos polítcis i els exiliats i continuar reclamant els indults, un referèndum legal i una negociació amb l'Estat, però això no ha de ser incompatible amb preservar el sentit comú -ja que el capdevall els ciutadans (tots) som els que paguem els sous als polítics- i definir i, al menys mencionar en el discurs de presa de possessió, totes les altres prioritats no relacionades amb la independència, que són moltes.

Però no. Una altra oportunitat perduda. Moltes paraules altisonants contra el masclisme i el feixisme i molta posada en escena, i poca cosa més. La videoconferència amb en Carles Puigdemont acabada la presa de possessió no calia que fos publicitada amb tants altaveus. Era senzillament innecessari. 

En Toni Soler, periodista que no pot pas ser precisament titllat d'unionista ans al contrari, escriu avui en el seu article dominical a l'Ara, que "quan es tracta de formar majories de govern i fer política de veritat, s'imposen els esquematismes més baixos de sostre, els blocs, la disciclina". Té raó.

Escollir la Laura Borràs com a Presidenta del Parlament segurament ha estat un peatge inevitable, però aquí l'única que va dir el que calia va ser la Jéssica Albiach (força a les antípodes del meu posicionament polític, però plena de coherència i sentit comú) en recordar que ERC havia dit per activa i per passiva que una persona imputada de corrupció no podria ser en actiu al seu partit, i malgrat tot han hagut de passar per l'adreçador. Ja se sap que la política fa mals companys de viatge, però no vull ni pensar la possibilitat que el Parlament hagués estat presidit per algú de la CUP. Haguessim estat la riota del planeta, a més a més d'un caos polític i judicial que hagués acabat malament amb una altíssima probabilitat. Sembla cantat que la Borràs no acabarà la legislatura, però tot i així, el relat pot més que la sensatesa.

Si no volem perdre una altra legislatura, i és ben evident que el país no s'ho pot permetre, caldrà deixar de banda la política de fronts i la gesticulació estèril i entendre que aquesta haurà de ser una legislatura de, en paraules d'en Toni Soler "majories variables". Seria el més normal en un parlament democràtic (amb l'única exclussió, aquí sí que hi estic del tot d'acord, de VOX).

El país necessita de grans acords transversals més enllà del debat de la independència i de la represa del diàleg polític amb Madrid. No es poden perdre quatre anys més en gesticulacions inútils. El debat sobre la independència no pot obviar els grans reptes de país que necessàriament caldrà abordar amb majories àmplies: la sortida de la pandèmia, la recuperació econòmica, el suport els que el coronavirus ha deixat més malmesos, l'aprofitament dels "Next Generations Funds" de la Unió Europea, un paquet de 750.000 milions d'Euros dels que a Espanya n'hi arribaran 144.000, que constitueixen una extraordinària oportunitat de modernització i de generació d'industria 4.0, recerca i desenvolupament i creació d'ocupació de qualitat....

Per fer tot això calen majories transversals amples, i com abans deiem al país: "anar per feina". Tot serà però foc d'encenalls si el nou govern s'entesta en fer "el mandat de l'u d'octubre" la seva prioritat.  

 

Donant exemple

En temps pretèrits, l'exemplaritat era una actitud, un principi que tenia un cert valor. Era un posicionament ètic, tant que fins i tot s'ensenyava a les escoles, i no només en temps del franquisme, sino també durant la transició i més enllà. Les persones amb projecció pública i/o amb capacitat d'influència eren mirades amb lupa però el seu comportament solia ser exemplar.

L'evolució, la revolució tecnològica, el progrés econòmic, la globalització, han tingut efectes molt positius pel progrés de la població en general (ningú no pot dir sense que li caigui la cara de vergonya que fa vint anys es vivia millor, no és veritat ni estadísticament ni en realitat). Però també ha tingut efectes col·laterals negatius: la corrupció ha estat un dels més importants, però no ho ha estat menys la impunitat de la que les persones amb càrrecs polítics o imatge pública s'han cregut imbuits.

Exemples als darrers anys n'hi ha a centenars, sobre tot entre la nostra classe política, però també entre gestors econòmics i agents socials.

Aquesta setmana, una concatenació astral ha volgut que tres casos molt llaminers hagin estat notícia al mateix temps, i tots tres em fan sentir vergonya com a ciutadà. 

1. Barçagate. Clavegueres. Contractes fantasma. Seus socials d'empreses suposadament prestatàries de serveis de gestió de continguts a l'Uruguay, domiciliades en una caravana molt pitjor que la que va sortir als primers capítols de "Breaking Bad". Amb l'aixecament del secret de sumari del "Barçagate" ha quedat ja acreditat, tot i que la instrucció només acaba de començar que:

- En Josep Maria Bartomeu és un mentider i un manipulador. Va mentir als mitjans quan es va fer públic el cas, va mentir quan va dir que no en sabia res, va mentir quan va encarregat l'auditoria. Va enganyar al socis i als simpatitzants del Barça. I va acomiadar a la responsable de "Compliance" quan aquesta va començar a furgar des de dins del Club.

-  Això, tot i que, insisteixo, el cas acaba de començar, ja ha estat acreditat. 

- I3 Ventures era una tapadora que va cobrar una fortuna (contracte de fins a 3 milions d'euros) per la generació d'uns continguts que no en valien ni un 1%.

- Cal per tant, plantejar-se que hi pot haver hagut un pressumpte desviament de fons cap a terceres parts, que vull pensar que no poden ser els mateixos que ho van muntar des del Barça. Això serà difícil de provar, tal vegada impossible, però queda clar que arriscar-se a ser enxampat per robar una misèria és a sobre ser idiota de mena. Com deia avui en Basté a Rac1: "Lumpen, clavegueres amb barretina".

- Veient aquest tarannà pseudo-mafiós no vull ni pensar què més pot haver-hi sota les catifes del club.

Conducta exemplar d'en Josep Maria Bartomeu i de les seves persones de confiança.

2. Més borbonades. Les dues nenes del Borbó emèrit -aquest pressumpte corrupte des dels temps remots (1969) en que el dictador Francisco Franco el va anomenar el seu successor-, seguint les passes del pare, i aquest sentiment de superioritat moral que ha acompanyat sempre aquesta família, s'han vacunat a Dubai aprofitant l'excusa que per anar a veure el pare, un fugit d'Espanya amb aquiescència de Moncloa, Zarzuela i la cúpula judicial (això és molt important no oblidar-ho) se'el en va donar l'oportunitat, unes setmanes després que l'Emèrit hagi fet una segona regularització voluntària a l'AEAT per import de més de quatre millons d'euros, en concepte de vols pagats per una empresa privada vinculada al seu cosí. Atenció, per regularitzar 4 milions d'euros de quota diferèncial, l'import brut de la quantitat defraudada ha de ser monstruós. Avantatges de la impunitat reial, utilitzada per -pressumptament- aconseguir un enriquiment il·lícit. I per a més inri, sembla que aquests diners han estat dipositats a l'AEAT per "amics del rei".

Això de les vacunes de les dues perles no és il·legal, és clar, com s'encarrega en Joaquín Luna de recordar avui a La Vanguardia (un article i un raonament del tot patètic, per cert), però és del tot il·legítim. Sobre tot de cara a aquesta exemplaritat que persones que, encara que ja no formen part de la casa reial, tenen una total projecció pública.

Ho explicava molt bé la revista Sàpiens en una exemplar de fa uns mesos amb un monogràfic sobre els Borbons, en el que la conclussió és que corrupció i borbons són dos substantius que es podrien considerarar gairebé sinònims. Ho porten a la sang des de Lluís XIV, aquell Borbó que va acabar decapitat a la Place de la Bastille a finals del Segle XVIII.

Vist en perspectiva, les mentides de l'Emèrit en els seus discursos de Nadal sobre l'ètica del comportament dels governants i el mantra del "todos los españoles son iguales ante la ley" adquereixen arran de les darreres revelacions un patetisme digne d'un estudi sociològic.

Comportament exemplar del pare i de les filles.

3. Fiscalia. Una altra vegada. La Fiscalia és una institució de la pota del tercer poder, el judicial, que està pensada per a representar i defensar els interessos del ministeri públic. És aquella institució que segons conversa de Daniel de Alfonso al despatx de Fernández Díaz quan aquest era ministre d'interior (juny de 2016) "et pot afinar el que calgui".

La de Madrid, que va per lliure en tot i per tot, com la presidenta de la seva Comunitat, acaba d'arxivar la causa dels militars que en un grup de whatsapp conspiraven i intercanviaven comentaris entre els que destaca un que deia que "si conviene, habría que fusilar a 26 millones de españoles" o d'altres meravelles del mateix tenor. Això forma part de l'exercici de la llibertat d'expressió, diuen. Ara, a dos desgraciats que fan cançons horrorores malparlant de la monarquia els condemnen per injúries. Doctors té l'Església.

Imparcialitat i equitat "avant la lettre".

Llibertat d'expressió, de manifestació, vandalisme

Avui s'ha fet públic el nom, perquè avui l'han detingut (o ahir, però tan és pel que ens ocupa). Sara Caterina Casiccia, italiana. 35 anys. Anarquista turinesa que, segons el seu perfil d'Instagram "dirtyfairy5.wixsite.com/website" es dedica a quelcom semblant a la creació artística (vist el seu treball acredito que tothom pot ser creador artístic, jo el primer. De fet -falsa modèstia- amb els ulls tancats i les mans lligades a l'esquena ho faig significativament millor).

Aquesta Sapiens Sapiens (pressumptament) que diu d'ella mateix que és: "Tzara Kasjcha is a Barcelona based videomaker who films the underground missie scene & the circus and street arts word". En anglès, només, és el que té ser anarquista, internacionalisme mal entès. I si ella és de Barcelona, jo sóc de Burkina Fasso. És l'autora material de l'intent d'assassinat d'un guàrdia urbà en els fets violents i gratuits de dissabte passat a Barcelona, quan va tirar un cóctel molotov contra la furgoneta on l'agent era. Amb una fredor que provoca calfreds. No hi ha límits, no hi ha frontera, no hi ha cervell, ni ànima. Que aquella desgraciada estigués a punt de matar un altre ésser humà no la devia ni escalfar ni refredar. Tot sigui per la causa (quina? em pregunto, però no trobo resposta).

A mi, a part que la seva pàgina d'Instagram no m'ha inspirat res de res, en cap sentit, més aviat m'ha semblat d'una excelsa vulgaritat, com ella mateixa (la buidor feta ésser humà), em sembla que Catalunya en general i Barcelona en particular (i la seva àrea metropolitana) han esdevingut, per tolerància policial, política i social, el paradís del molts anti-sistema, que han trobat en la nostra capital una pàtria d'acollida dels que no volen ni a casa seva. Em dec estar fent gran a marxes forçades...La "rave" de Cap d'Any de Llinars del Vallès on un percentatge significatiu d'assistents era qualsevol cosa excepte catalans o espanyols n'és un exemple més. Els narcopisos barcelonins, regentats per individus de totes les nacionalitats excepte indígenes, en són un altre exemple.

La tolerància excessiva i mal entesa, repeteixo, esperonada indirectament per un Ajuntament comandat per una senyora que condena la violència només parcialment i amb la boca petita (ella mateixa va ser durant molts anys una activista anti-sistema), provoca un efecte crida, això és tan real com que demà sortirà el sol una altra vegada. Francament, m'emprenya moltíssim escriure arguments que podria signar VOX, però és que l'evidència és tan tossuda que al final les coses cauen pel seu propi pès.

Aquesta és una realitat palmària al nostre país a dia d'avi. 

No hi ha causes pel les que es lluiti de forma noble. Es va del passotisme i de l'absentisme més egoísta, a la delinqüència pura i dura. Un altre exemple, que em toca de prop: a Palamós, carrer Santa Bàrbara, cantonada Orient, al costat d'on viu la meva mare, hi ha una finca que un empresari de Palafrugell va comprar fa temps i que quan tenia ja els permisos de construcció, va patir l'ocupació d'un clan gitano -em consta fefaentment que són delinqüents vinculats al tràfic d'heroïna- (i no tinc res en particular en contra d'aquest o de cap altre col·lectiu). Els han tallat aigua i llum, i els gitanos no se'n van. Els han tornat a donar el sumministre, segurament per un jutge o jutgessa que té una amplitud de mires més alta que Lamela, Llarena, Marchena, Lesmes, De los Cobos, i d'altres, i els gitanos, campen per la finca com si en fossin els amos. En dóno fe perquè ho he vist personalment. És veritat. Certament desencisador.

I mentrestant, enmig de la pitjor crisi econòmica i social que hem viscut des que tenim ús de raó, els politics que vam votar -o no- el passat 14 de febrer es dediquen, aquesta per tercera setmana, a marejar la perdiu i a fer veure que negocien (què? em pregunto?).

Costa de creure i de pair, però és tan real, tan dur i tan trist com els aparadors saquejats i els caixers i els contenidors cremats. I una crisi que ja sitúa el número d'aturats a Catalunya als volts de mig milió. I mentrestant els nostres polítics perden el temps en tacticismes i visites a platós de televisió i ràdio i la pressumpta catalana Sara Caterina és dedicava, amb total impunitat fins ahir, a delinquir amb l'acceptació tàcita de les nostres institucions.