Participació electoral a les Autonòmiques del 14-F

Ja he escrit en aquest blog que fa molts dies vaig votar per correu, i que em sembla que, vist que, malgrat tots els malgrats va funcionar raonablement bé, hauria d'haver estat obligatori a tots els electors de risc i segurament as majors de vuitanta anys. És a dir, s'hauria d'haver articutat un mecanisme de participació que donés l'oportunitat a tots els majors de 80 anys, en residències, a casa seva, malalts de la covid o no, de poder votar per correu.

No s'ha fet perquè tot i no ser un país del tot de pandereta, cada vegada ho som més, tan pel dèfits de finaçament: 40 milions d'euros diaris, com per la polatirització estúpida i creixent entre bons Catalans (els que no poden mirar a la cara els del "155") i mals Catalans (els que consideren que l'independentisme porta la ruïna moral de Catalunya). L'epítet de bons i mals catalans, òbviament, es pot llegir al revés. Els "constitucionalistes" creuen que ells són els bons Catalans, i els inpedendentistes exactament el contrari.

En fi, crec i m'agradaria equivocar-me, però crec que, com en el dia de la marmota de la mítica pel·licula protagonitzada per Bill Murray i Andy McDowell "Atrapat en el temps", estem en un cercle viciós en el que no passarà res de significatiu.

No hi ha dubte que PSC (amb una gran captació de vots dels Ciudadanos, sense Arrimadas i Roldán), serà un dels triomfadors de la nit, i que els altres dos grans aglutinadors del vot seran ERC i JPC. Queden com a elements de sorpresa quants vots treurà el partit del negre racista (una fantàstica metàfora d'aquell simpàtic jovincell que diu, al debat electoral de TV3 que si guanya, una de les primeres coses que farà serà tancar TVE3) i el PDCAT d'els que s´ho pensen, esperonats per la intervenció en campanya d'ex-pesos pesats de Convergència com Andreu Mascolell i Artur Mas.

Amb tot, el que crec que succeirà, a diferència de tots els pronòstics, és que la participació serà molt superior a la que vaticinen els taumaturgs dels mals auguris. Res a veure amb l'abstenció de les presidencials de Portugal de fa 15 dies. Per què ho penso?

Doncs perquè les dades epidemiològiques a Catalunya i arreu estan millorant de forma exponencial als darrers dies.

Perquè al capdevall, el Govern ha fet la feina i ha estat capaç de convèncer molta gent que votar és un acte segur.

Perquè el confinament comarcal impedeix anar-se'n a La Cerdanya o a la Costa Brava a esquiar o menjar oriços respectivament (malgrat una minoria molt minoritària de desgraciats que no compleixen les normes i als que posaria una sanció de 10.000 euros si jo fos conseller d'Interior) .

Perquè hi ha moltíssima gent que pensa que en aquestes eleccions ens hi juguem molt.

Conclusió. Si tot va com sembla que anirà

1- Hi haurà una major participació de la que tothom vaticina, una vegada s'hagi comptat el vot per correu.

2- El PSC creirerà de forma exponencial. VOX entrarà al Parlament (un veritable drama).

3- L'intependentisme no treurà el 51% dels vots.

4- Estarem abocats a repetir eleccions d'aquí a sis mesos perquè serà impossible formar govern (l'acord dels independentistes de no pactar amb el PSC és una de les estupideses més grans que he vist en política als darrers anys, però en fi, acabem tenint el que ens mereixem...).

Emprenyament

Un dels efectes que aquesta pandèmia està provocant a nivell general -segon la meva petita recerca estadística particular-  és una significativa pèrdua de paciència, de sentit de l'humor i de positivisme en general. Tot tendeix a veure's més aviat negre, fins i tot més negre del que segurament seria si es mirés amb objetivitat.

Jo diria que en general el sentiment del ciutadà de carrer bascula entre la mitja depressió (o la depressió sencera) i l'emnprenyament "in crescendo".

Confesso que jo, que sóc optimista compulsiu des que vaig néixer, pertanyo més aviat al grup dels emprenyats. No del Català emprenyat, sinó del Ciutadà emprenyat (en majúscules). I estic sobre tot emprenyat perquè pago molts impostos (i m'encantaria estar content de pagar-los) però rebo escasses contrapartides -al meu entendre-. 

Un dia no fa gaire discutia d'impostos i prestacions a Suècia, amb un ciutadà suec de classe mitja alta que estava encantat de pagar un marginal del 55% a l'impost de societats i un IVA del 25%. Per què? Li vaig preguntar. La resposta no deixava dubtes: "Per què el país funciona" em va dir. "Tenim autopistes de franc, escoles de franc, universitats i hospitals de franc, assitència als grans de franc, i tot, d'altíssima qualitat. Paguem molt però rebem molt en contrapartida", va reblar. "El país funciona". Jo vaig tenir un sentiment a cavall entre la frustració i l'enveja.

Ara fa alguns dies que vaig a treballar de Girona a Sant Joan Les Fonts on tinc la central de l'empresa per la que treballo. Permeteu-me ser vulgar: és un puto drama. Fan obres a l'única carretera que comunica Girona amb Olot. Se'ns pot demanar paciència com quan es construia l'autovia A-26 entre Besalú i Olot. Van ser 2 anys de patiment i d'anar per la carretera comarcal, però al menys hi havia una fita: una autovia en perspectiva que permetria conduir amb més seguretat i una velocitat lleugerament superior.

Però tot degenera a marxes forçades, especialment al que fa referència a l'obra i serveis públics. No sé quants del meus estimats/meves estimades lectors/lectores han d'anar de Girona a Olot amb freqüència. Em repeteixo: és un puto drama. Les obres, amb un pressupost no gens menyspreable de 7,8 milions d'euros van arrencar el juny de 2019 i pretenien (no sé exactament què aconseguiran) millorar la seguretat del tram Serinyà-Besalú. En vaig seguint l'evolució després de més d'un any i mig. La pandèmia, òbviament es fa servir d'excusa pel retard. És com els sistemes informàtics: sempre tenen la culpa a l'empresa quan alguna cosa no rutlla prou bé.

Potser m'equivoco (tant de bo), però estan fotent pel pedregar 7,8 milions d'euros de recursos públic que pago parcialment amb els meus impostos i ni tan sols seran capaços d'enderrocar la gasolinera abandonada des de fa mil anys a Sant Ferriol. Una obra que no serveix per res, que representa una dil·lapidació evident de recursos públics (tipus Plan Zapatero), i que fa que el viatge Girona-Sant Joan passi de durar 35 minuts a 50 mentre duren les obres, això els dies que no dura més.

Podria entendre que es fes una circunval·lació de dos carrils per sentit a Besalú per enllaçar amb l'A-26. Podria entendre el desdoblament de la carretera entre Banyoles i Serinyà (tot just 10 kilòmetres de terreny absolutament pla), però no: l'adefesi es diu, literalment: "Millora de la carretera entre Sant Ferriol i Serinyà". Millora? De què? Avui mateix he batut un récord: 65 minuts Sant Joan-Girona. I tot per què? Doncs hores d'ara, després d'un any i mig d'obres, encara no n'he tret l'aigua clara, i no em considero especialment obtús.

Diners llençats a les escombreries sense gaire criteri i amb molt poca traça. 

Sort però que aquests mateixos polítics que adjudiquen obra-escombreria, de tant en tant l'encerten: diu avui la premsa i la tele que els politics catalans han signat un pacte en virtud del qual no permetran amb els seus vots l'investidura de Salvador Illa. Collonut. Genial. Una gran decisió que dóna molta visibilitat a 4 dies de les eleccions, i que facilita el clima de diàleg. Per fi s'han acabat els blocs irreconciliables.  

Era necessari aquest pacte entre els independentistes? Jo estic tan emprenyat pel poc respecte que ens tenen els polítics als que els paguem el sou, que m'estimo més no opinar.

Quan s'acabi la pandèmia

Diu la dita i la saviesa popular que l'ésser humà -abans es deia simplement i plana,  "l'home" a seques, però ara això és políticament molt incorrecte i algun/a revisionista encara em crucificaria, especialment si tinc lectores i lectors d'En comú podem o de la CUP- és l´únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Afirmo que en la meva curta experiència antropològica, això és rotundament cert. 

En termes generals només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. En el cas del Covid, pandèmia global per excel·lència, i segurament conseqüència -directa o indirecta- de l'acció depredadora dels humans sobre el planeta, això no és gens diferent, ans al contrari. 

Totes i tots recordem que durant el primer confinament, en particular abril i maig de l'any passat, van succeir fets extraordinaris: senglars baixant per la Diagonal, ànecs, oques i peixos als canals de Venècia (amb unes aigües clares i transparents com feia dècades que no es veien), cels d'un blau espectacular i sense avions, amb una disminució salvatge de partícules de diòxid de nitrogen en suspensió, polució atmosfèrica en general als nivells més baixos del segle XXI, dofins campant tranquil·lament a pocs metres de les costes... Ara que un segon confinament generalitzat queda lluny, ens sembla com un flash de fa molt de temps, no quelcom que va passar fa escassament deu mesos.

Fa un parell de setmanes la Unió Europea, de la mà del European Investment Bank va publicar la seva segona edició del "Climate Survey", enquesta sobre el clima que pretèn avaluar la percepció ciutadana sobre el canvi climatic i el seu impacte en el comportament humà. Una enquesta de gran ambició ja que recull i tracta estadísticament dades dels tres principals pols del planeta: Estats Units, Europa i la Xina. L'estudi està disponible i es pot descarregar de franc al web del banc  https://www.eib.org/en/surveys/2nd-climate-survey/climate-change-impact.htm i si els lectors tenen una mica de temps per a capbussar-s'hi, és francament interessant.

La conclusió principal ve a dir que hi ha un cert optimisme quant al canvi climàtic. Efectivament, el 59% dels europeus, el 54% dels nord-americans i el 80% dels xinesos pensen que el canvi climatic és reversible. Encara hi som a temps! venen a dir, malgrat que fenòmens naturals amb nom de dona com ara el Filomena, el Glòria, l'invasió de pols del Sahara del cap de setmana passat, o el desgel accelerat de les glaceres (la darrera, a la Índia, va provocar el trencament d'un embassament també aquest cap de setmana passat) s'entesten en voler demostrar el contrari.

En aquest estudi els entrevistats, preocupats per l'alarmant constatació en els seus microentorns del canvi climàtic (no parlem dels incendis a Sibèria o a l'Amazònia sinó al que és percetible a la seves regions), afirmen majoritàriament que canviaran els seus hàbits de consum, quan les restriccions sobre la pandèmia s'acabin, sobre tot en matèria d'ingesta de carn de boví i de viatges en avió, creuers, i vehicle privat. En la seva gran majoria declaren que deixaran de volar i menjar carn vermella en la mateixa intensitat que ho feien abans de la pandèmia, que els nous hàbits sembla que, al menys en una part (important) tindran un impacte significatiu a frenar el deteriorament a passes gegantines de l'equilibri del planeta. Vàcues declaracions d'intencions.

Jo no dic que en part alguns dels canvis es consolidaran (el teletreball, per exemple, té un seguit d'avantatges tan grans que moltes empreses han decidit mantenir-lo parcialment fins a nova ordre), però també tinc clar -en petites recerces empíriques tot i que no estadísticament representatives- que quan tinguem inmunitat de ramat a nivell planetari (cosa que òbviament trigarà encara un parell d'anys com a mínim) gairebé tot tornarà a ser com abans. Potser no veurem 30 milions de passatgers passar anualment per l'aeroport del Prat, però en veurem 20. Tal vegada no tindrem 30.000 creueristes en un dia, però en tindrem 15.000. No anirem a dinar a Amsterdam i tornarem al vespre a Barcelona, però hi passarem un cap de setmana de dos dies. No tindrem tants xinesos ni russos, però tindrem més alemanys i britànics. Segurament veurem petites millores, però a escala del tot insuficient.

Quan s'acabi la pandèmia, tornarem a tenir un "lapsus memoriae" a nivell col·lectiu (al menys una gran part de la població, i en particular, els seus dirigents i les seves classes empresarials) i ens tornarem a comportar en bona part i en gran mesura com energúmens ambientals, perquè, repeteixo, com diu la dita popular, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona.

Erraticitat de dades i paradigmes que canvien cada dos per tres

La immediatesa amb que tot plegat se succeeix al món hiperconnectat i la velocitat vertigionosa a la que la informació -i la desinformació- es transmet, acaben generant una sensació permanent no només de provisionalitat informativa, sinó de provisionalitat vital. Si això ja és així des de fa anys a la nostra vida quotidiana, quant es tracta de tot allò relacionat amb el Coronavirus, l'acceleració i el desconcert assoleixen límits indescriptibles.

Sorprèn que fa quatre dies les Estats Units eren el país no només amb el major nombre de morts del planeta per Covid 19, sinó que la velocitat de transmissió fessin preveure una catàstrofe humanitària. Avui llegeixo al The New York Times que la corba de caiguda de contagis (mitja mòbil de 14 dies) és del -31% i el número de morts diàries (més de 4.000 per dies fa quatre telenotícies) és avui de 2.662 persones, amb una davallada el 5%. Això en un país on a bona part del territori les mesures de prevenció han brillat i brillen per la seva absència. De fet, les baixades han començat a consolidar-se a Califòrnia, per exemple, després que reobrissin els bars. 

No crec pas que l'efecte Biden, que porta escassament un mes al poder, hagi fet res: en relació a les mesures de vacunació, aquestes estaven ja en marxa als darrers mesos del mandat de Donald Trump. Com a novetat més significativa, tot just es demana un PCR a les persones que entren als Estats Units. I una altra, l'acceleració en el ritme de vacunacions (les imatges dels cotxes entrant als estadis per a procedir a vacunacions massives són al·lucinants). En un país de 328 milions d'habitants, el 9,1% de la població ha rebut ja una dosi, i un 2,5% n'han rebut les dues. 30 milions de persones vacunades amb una dosi en menys de dos mesos és un veritable rècord, i el programa que estan muntant ara mateix ho accelerarà a les properes setmanes.

Sorprèn també que l'alumne aplicat de la Unió Europea, Portugal, que va passar la primera onada pràcticament sense despentinar-se (a l'abril de 2020 tenia en termes comparables, 32 vegades menys morts que Espanya, i tota la premsa es feia ressò del model portuguès, els seus gestors i el seu sistema sanitari, comparat-lo amb el "desastre" d'Espanya i la seva gestió descentralitzada), és ara un dels països amb la major incidència d'Europa. Perquè ens en fem una idea, el seu factor R, ha passat del 0,98 al 1,90 (cada persona en contagia pràcticament 2) en un mes. A Espanya, avui, el factor R és de 1.

Sorprenen així mateix les imatges d'un torneig Master de Tennis a Austràlia ple de públic sense mascaretes o una Xina que és capaç de tornar a confirnar un barri de 200.000 habitants per un nou cas de Coronavirus.

Sorprèn encara més que la Garrotxa sigui la comarca amb major incidència de Catalunya, amb una forta presència de la soca britànica, fins al punt que Olot, població d'una 34.500 habitants, tingui 1.000 nens en edat escolar confinants a casa per casos detectats a les seves classes.

Sorprèn en definitiva que, a aquestes alçades de la pel·lícula, es moren moltes menys persones, perquè el sector mèdic i sanitari ha après com tractar millor la malaltia, però continuem sense tenir idees clares de com es transmet, per què i com sorgeixen noves soques, per què i com la vacuna ens ajudarà en l'obtenció de la tan covejada immunitat de ramat. 

En definitiva, som incapaços de preveure què passarà a curt i mig termini i per tant com seran les nostres vides a quatre mesos vista. I sobretot, si algun dia tornarem a recuperar la normalitat tal com la coneixíem abans de març de 2020.

Tribus polítiques peculiars

A les eleccions del 14 de febrer hi concórren 19 formacions polítiques. És una certesa que no he sabut llegir enlloc però que vaig constatar quan vaig rebre el "kit" de vot per correu el dimarts a casa. 19 paperetes de vot, representants de les 19 formacions polítiques que hi concórren. Només 8 ó 9 tenen possibilitats reals d'entrar al Parlament, i malgrat tot hi ha persones, amb més moral que els d'Alcoi, que perden temps i diners (molt de temps i força diners) per a confegir llistes i organitzar una campanya electoral. Per què? Doncs no hi ha una resposta clara a aquesta pregunta, o al menys jo no la tinc des d'un punt de vista racional; però malgrat tot la història es repeteix, i va més aviat "in crescendo".

Efectivament, a les eleccions de 2015 hi van concórrer "només" 11 formacions, on va destacar el Partit Pirata i els 327 vot que va obtenir (el partit menys votats. Els vots deuen correspondre als seus 327 afiliats), i a les de 2017, on també hi van participar 11 formacions, de les quals hi destaca amb mèrits, la formació "PU+MJ" (Por un mundo más justo) que va obtenir el no gens despreciable favor popular de 577 vots (els pirates ja no es van presentar el 2017 i potser van formar la candidatura PU+MJ).

Al 2021 hi ha hagut alguns canvis qualitatius: no es presenten els sospitosos habituals, però se'n presenten de nous, si cal encara més "friquies". 

Algú havia sentit parlar mai de formacions tan inversemblants com: "Unión Europea de Pensionistas - UEP" (https://www.unioneuropeadepensionistas.org/)? Doncs prometo que no és una innocentada. Existeixen i es presenten. Il·luminats en estat pur. Paga la pena entrar al seu lloc web. 

I què tal la "Alianza por el comercio y la vivienda"? Jo no voldria altra cosa a la vida que el meu president fos algú que es digui Amid V Melwani Nanwani, que, amb un exotisme tan marcat, és ni més ni menys que el secretari de relacions exteriors del partit. Val a dir, que si no hagués ja votat per correu, aquest partit mereixeria la meva més seriosa de les consideracions...

Un altre dels partits que ha meritat la meva profunda admiració ha estat el "Moviment primàries per la independència de Catalunya MPIC". Uns veritables àcrates autogestionats com els d'abans. En Joseph Stalin estaria content i en condecoraria els promotors. El seu lema és una veritable declaració de principis, acràcia en estat pur: "Primàries Catalunya és un sistema d'elecció de candidats obert a la ciutadania amb què es configura una llista electoral que s'autoorganitza al voltant de dos principis fonamentals: fer efectiu el mandat del primer d'octubre i fer-ho amb una veritable regeneració política: no només de noms, sinó de discurs i dinàmiques". Cada dia que passa m'adono que continuo essent com un nen de pit, fent descobertes dia sí i dia també. Fer-hi un cop d'ull és de franc i molt divertit (https://primariescat.cat/).

Una altra interessant opció és el "Front Nacional de Catalunya". Aquests van sense embuts en el seu manifest fundacional, que diu, literalment: "Propugnem la declaració unilateral de la independència de Catalunya sense esperar el permís de tercers, constituint-nos immediatament en una república catalana lliure, atès que el futur de la nació només pot ser decidit pels catalans. Per fer front a l’espoli fiscal i el drenatge econòmic a què l’Estat espanyol sotmet l’economia catalana i els catalans, la millor recepta és construir el nostre propi Estat, que ens defensi i empari. Romandre a l’Estat espanyol és una irresponsabilitat que perpetua l’atur i fa créixer la pobresa a casa nostra". Com diuen a Madrid, "con dos cojones", i tones de demagògia, que és de franc.

Aquesta és la màgia de la política actual. No cal gaire res més que una mica de desimboltura, molta imaginació, molt de morro, una llarga llista de greuges i a córrer. De cada cantonada en pot sortir una nova formació política, que té un cost relativament petit. 

Quan ja em pensava que ho havia après gairebé tot, les campanyes electorals em recorden que tinc encara una muntanya de coses a aprendre.

L'absurd de la votació física al Segle XXI

En línia amb el meu darrer blog sobre anacronismes electorals, la votació amb només dues modalitats de vot, presencial o per correu postal, sembla un vestigi del passat. És una constatació la dita de la saviesa popular que la realitat va sempre per davant de les lleis, però en el cas de la democràcia parlamentària això és encara més cert; si l'anacronisme persisteix és per pura voluntat -per activa o per passiva- de la classe política.

Ahir vaig rebre un sobre marró a casa per a poder votar per correu-me la va portar en persona una funcionària de correus a darrera hora de la tarda-, però como que jo no hi era, em va deixar el justificant d'absència i avui he hagut d'anar a correus presencialment. El sobre conté les paperetes de tots els partits que concorren a les eleccions -és al·lucinant la quantitat de partits que es presenten, amb llistes completes..., potser n'escric un d'aquests dies, abans del 14 de febrer-. 

El mecanisme del vot per correu, una vegada admesa la petició, que aquesta sí, es pot tramitar per internet, és relativament senzill: s'ha de dipositar el certificat d'elector que es rep amb les paperetes en un sobre habilitat als efectes, juntament amb un altre sobre més petit en el que s'ha d'introduir la papereta del partit al que un vota-. Es tanca el sobre més gran, s'hi afegeix el remitent a la part posterior i cal anar a correus altra vegada a enviar-lo per conducte certificat. No es pot dipositar en una bústia, és una gestió que cal fer presencialment (altra vegada topem amb la prehistòria).

Tots hem sabut de dues característiques fonamentals de tipus tècnic que afecta a aquestes -atípiques- eleccions, més enllà del fastigueig del personal, que això sembla ser la constant que més bé ens representa:

• La massiva petició de vot per correu (gairebé 200.000 peticions a dia d'avui, que no és gens negligible)
• La massiva presentació d'al·legacions d'excuses més o menys fonamentades per evitar ser membre d'una mesa electoral (més d'11.000 a dia d'avui).

En podem treure una conclussió força evident: hi ha més por que passotisme. Molta gent vol anar a votar, però li fa por contreure el coronavirus per l'exposició que anar als col·legis electorals pot implicar. Normal.

La pregunta que em faig és ben senzilla. Si podem presentar la nostra declaració de renda per internet, i pagar la resta d'impostos per internet, podem firmar una hipoteca per internet, podem comprar-ho i pagar-ho tot per internet, i -afegeixo- amb plenes garanties, ... per què, l'any 2021 no podem votar per internet, o al menys tenir aquesta opció? 

El treball de recerca del meu fill gran, d'això ja en va quatre anys, versava justament sobre la viabilitat del vot electrònic. M'hi vaig interessar i implicar molt no només perquè era el meu fill, sinó també perquè el tema m'interessava moltíssim. Vam concloure després de la recerca que va fer l'Adrià, fins i tot amb entrevista per correu electrònic amb una de les més grans expertes mundials del MIT, a Boston. 

Òbviament en el món d'internet hi ha molts més riscos que en la votació presencial, però el vot és manipulable tant en presència (els autobusos d'avis noliejats per determinats partits a les residències d'avis en els que els feien pujar amb el sobre ja preparat i tancat, per exemple), com per internet (hackers, dificultat per garantir la personalitat del votant i el secret del vot), però tot i així, la tecnologia blockchain permetria avui dia una auditoria transaccional completa que permetria assegurar la integritat d'una votació parcialment o totalment electrònica. Molts es qüestionen encara la integritat d'un vot electrònic però no diuen res a una operativa bancària mundial que en més d'un 80% s'opera exclussivament de forma virtual. 

Comprem per internet, paguem per internet. Alguns tenen bitcoins, que només existeixen al món virtual, amb total anonimat...Per què el vot electrònic ha de ser tan complicat? Manca de voluntat política, fonamentalment.

Amb l'adequada assegurança de garanties de transacció única i traçabilitat (tecnologia blockchain) el vot electrònic podria ser una realitat inqüestionable, ja el 14 de febrer.

Debats electorals i espectacles televisius

Si un debat electoral entre dos candidats pot arribar a ser tediós, anquilosat i pot acabar essent una olla de grills on els insults i els retrets passen al davant de qualsevol proposta programàtica, imagineu-vos un debat a nou.

Però si a més a més el debat a 9 l'emet Televisió Espanyola en desconnexió per a Catalunya però l'ofereix pel Canal 24 horas i Radio 5 i per tant posa com a norma de joc que el debat es faci en Castellà, però els dels partits independentistes s'hi acaben oposant i hi ha d'haver traducció simultània, la cosa pot agafar un caire al·lienígena.

Òbviament, és el que va acabar passant. Va ser un tots contra tots sense cap mena de sentit constructiu en el que van volar retrets des del minut zero. Si a la baixa qualitat professional dels candidats se'ls afegeix un format molt dificil en sí mateix el resultat no pot ser altre que un desastre, tant de realització i qualitat televisiva com d'audiència. Si a més a més, al mateix temps s'emet el Barça-Atlètic de Bilbao i un documental sobre el canvi climàtic al Delta, aleshores és fàcil endevinar quins programa van tenir més audiència. 

En un grup de WhatsApp d'amics relativament nombrós (26 usuaris), un va preguntar ahir a la nit si algú estava seguint el debat. Només dos van contestar. Un per dir-li que mira-va el Barça i l'altre el documental sobre el canvi climàtic (a casa meva som quatre i ens vam partir al 50% entre Barça i Delta també). No pretenc que aquest grup sigui una mostra estadísticament representativa de la societat catalana (tots mascles, de la mateixa edat, de la mateixa zona geogràfica i compartint moltes idees i punts de vista sobre la vida en general i la política en particular), però certament és una dada indiciària del poc que interessa la política però sobre tot la política com a espectable (per descrèdit, desencís i malfiança) i els debats en particular, i menys si el format no és atractiu (i 9 persones fotent-se els plats pel cap amb traducció simultània no és per tirar coets com a espectacle televisiu, tan per tant, millor "La isla de las tentaciones" - un d'aquests dies tinc pensat dedicar-hi un article). 

I efectivament, quan passem a dades contrastades, constatem el pot interés que efectivament el programa televisiu va despertar entre l'audiència (especialment perquè hi havia formats molt més atractius). Sobre un cens electoral de 5.624.000 potencials votants, van seguir el debat a Catalunya 223.000 persones, amb un share a Catalunya del 9,8% (a Espanya va ser un fracàs absolut amb un 0,9% i 152.000 espectadors). 

En un entorn i un moment de fragmentació televisiva com mai abans, hom podria afirmar que gairebé un 10% no és un mal percentatge, però per ser un acte de suposadament d'interés general, només un 3,9% del cens electoral s'hi va interessar.

Definitivament, si des de les institucions públiques es vol fomentar la participació, els debats a 9 amb traducció simultània no són pas precisament el millor reclam. O al menys a mi m'ho sembla.